Els paisatges de la seda

El paisatge de la seda va ser el més característic de les àrees més fèrtils del món rural valencià durant poc més de 400 anys, entre els segles xv i xix. Encara que els cereals constituïen el conreu de subsistència més habitual i la vinya, els ametlers o les garroferes eren els més freqüents a les terres de secà, el conreu de la morera i l’elaboració de la fibra de seda constituïen les activitats que generaven major ocupació i riquesa a les àrees de regadiu. La seua realització implicava tots els membres de la unitat familiar; requeria un utillatge i una infraestructura específica en l’habitatge rural; proporcionava uns ingressos vitals per a fer front les càrregues que afectaven les explotacions llauradores, i exigia la contractació d’una mà d’obra relativament especialitzada per a l’elaboració de la fibra de seda. Però, a més del món rural, la seda va marcar profundament també la fisonomia i el paisatge del món urbà, sobretot de la ciutat de València, que es va convertir en el principal centre manufacturer espanyol de teixits de seda en el segle xviii. Tanmateix, la crisi que va experimentar el sector des de mitjans del segle xix va donar lloc al progressiu abandonament de l’activitat, fins a l’extrem que la majoria del patrimoni que s’hi vincula es troba en greu risc de desaparició i el paisatge de la seda és avui un record la memòria del qual es dilueix entre la boira de l’oblit. D’ací que siga necessària la recuperació dels testimonis del nostre passat seder, que tanta influència ha tingut en la conformació de la societat i la cultura valenciana.

La trajectòria històrica del conreu de la morera i la manufactura de la seda

Des del sud d’Itàlia, la morera va començar a difondre’s al camp valencià a finals del segle xiv; va estimular-ne l’expansió la seua major rendibilitat enfront de la tendència descendent dels preus dels cereals, i la modèstia de les càrregues delmeres, feudals i fiscals que s’exigien sobre la seua producció, perquè es tractava d’un conreu nou. Precisament, la proliferació de plets per aquests motius constitueix un testimoni indirecte de l’expansió que estava experimentant el conreu durant els segles xv i xvi. A principis d’aquesta última centúria, la seda valenciana ja estava desplaçant al mercat l’obtinguda al Regne de Granada, que havia constituït fins aleshores la principal zona productora de la Península amb una sericicultura basada en el conreu de la Dimorphandra mora. En tot cas, les Corts valencianes del 1547 ja van constatar que la seda era “lo principal fruit del dit Regne”, per la qual cosa el 1552 van procedir a la creació del “nou imposit” sobre la seda a fi de finançar el sistema defensiu creat al litoral per combatre les incursions creixents i perilloses del corsarisme nord-africà. Es tractava d’un impost que afectava tota la matèria primera que s’extraguera del Regne, ja fóra en madeixa o torçuda, encara que en aquest últim cas el gravamen era inferior. No obstant això, atés que els recursos obtinguts van resultar insuficients, es van incrementar progressivament les tarifes exigides, cosa que va generar un tràfic de contraban intens. Segons les denúncies formulades pels agents reials, el centre fonamental d’aquest comerç il·legal era la localitat de l’Alcúdia, on la intervenció dels veïns era tan intensa que s’arribava a considerar que feien “offici de contrabando”, Aprofitaven les sendes existents a la serra d’Enguera per a dirigir-se cap a Almansa o Requena, on oferien la seda als castellans a canvi d’una comissió. El seu grau d’organització era cada vegada més complex i es vinculava amb les bandositats i les quadrilles de bandolers que actuaven a la Ribera del Xúquer. L’agudització del problema, juntament amb la insuficiència dels recursos proporcionats a pesar de l‘increment progressiu de les tarifes exigides, va fer que les Corts del 1604 aboliren finalment l’impost i procediren a la creació d’altres gravàmens per finançar la defensa de la costa.

Realment, la majoria de la matèria primera que es produïa al Regne de València en els segles xvi i xvii es destinava a l’exportació. A pesar de la creació del gremi de velluters el 1479, la indústria de la seda valenciana va tindre un creixement molt més modest del que es va produir a Toledo, que va constituir el centre seder espanyol més important del període Habsburg.

Segons les estimacions dutes a terme en la dècada del 1580, els telers valencians només consumien al voltant del 15% de la matèria primera produïda al territori, i Castella era el destí fonamental de la resta. Aquesta orientació s’ha pogut comprovar perfectament en els registres existents sobre la comercialització de la seda de l’Alcúdia, ja que el 1573 es va exportar a Castella el 60,80% de la seda que eixia de la localitat, proporció que va incrementar posteriorment fins a arribar al 90,90% el 1646. Era, doncs, la intensa demanda de la sederia castellana la que estava estimulant la difusió del conreu de la morera a València. Més que a l’horta de bona qualitat, on la producció de cereals va tornar a ser més rendible a causa de l’increment demogràfic experimentat en el segle xvi, la morera es va expandir sobretot en aquesta centúria a les terres més lleugeres i amb menors disponibilitats d’aigua per al reg, com s’ha pogut comprovar en el cas de l’Alcúdia. La demanda existent va impulsar, fins i tot, a alguns senyors feudals, com el monestir de Valldigna, a fomentar el seu desenvolupament. Tanmateix, va ser en el segle xvii quan la morera es va difondre de manera més intensa a les àrees més fèrtils del regadiu valencià. El retrocés de la demanda dels cereals com a conseqüència de la crisi demogràfica experimentada en la centúria, juntament amb les transformacions agràries generades per l’expulsió dels moriscs, van estimular l’expansió dels conreus de caràcter especulatiu, la qual cosa va produir una autèntica “eclosió de la febre de la morera” en la majoria dels municipis situats a les principals conques fluvials del territori valencià. A la comarca de la Ribera, el cas més emblemàtic és el d’Alzira, on s’ha pogut comprovar que les dues terceres parts de les terres regades per la Séquia Reial del Xúquer estaven plantades de moreres en la dècada del 1670. A la comarca de l’Horta, la collita de seda es va doblar en excés en la centúria compresa entre el 1620 i el 1720. I al Baix Segura, la morera va constituir un dels conreus fonamentals de l’intens procés de colonització agrària que es va produir a finals del segle xvii i la primera meitat del xviii. Però, a més de conquerir les terres més fèrtils, la morera es va convertir en aquestes zones d’horta en un conreu especialitzat, que no es va plantar de manera aïllada o als marges de les parcel·les, sinó que va constituir el producte fonamental que s’hi obtenia. El “morerar tancat” va ser el model de producció dominant en la majoria durant aquest període.

La distribució geogràfica de la producció de seda en aquesta època de major expansió del conreu de la morera es coneix perfectament gràcies a l’“alfarràs” del 1738. Es va dur a terme a iniciativa dels mateixos colliters, cosa que permet suposar que devia tenir una fiabilitat prou elevada i no generava l’elevada ocultació que solia haver-hi en els manifests exigits per la monarquia per a controlar-ne la producció. Una comissió de dos agricultors experts designats pel corregidor va procedir al càlcul de les càrregues de fulla de morera que s’obtenien en cada localitat, considerant que amb cada una se’n podia obtindre 1,5 lliures de seda. Aplicant aquest procediment a les 507 localitats del Regne, es va estimar que la producció total era de 870.625 lliures. Encara que el conreu de la morera es trobava prou estés en tot el territori, en la majoria de les ocasions la producció obtinguda era relativament modesta, i era només la quarta part dels municipis visitats els que arribaven a obtindre una collita superior a les 1.000 lliures de seda. Realment, el conreu de la morera s’havia difós principalment als municipis situats a l’actual província de València, on es concentrava el 82% de la producció total, de la qual es distribuïa el 18% restant pràcticament a parts iguals en les dues províncies restants. Però, fins i tot en aquella zona, la major part de la collita s’obtenia a les comarques de l’Horta i la Ribera Alta i Baixa del Xúquer. En aquesta última zona se situava la localitat on s’obtenia la producció més elevada: es tractava d’Alzira, on es produïen un poc més de 100.000 lliures. Però, a més, es trobava enclavada en una àrea amb una elevada densitat productiva, ja que als seus voltants es localitzaven els municipis que obtenien les collites més elevades de la Ribera: Carcaixent i Castelló de la Ribera, al sud; Algemesí, al nord; Guadassuar i Alberic a l’oest; i Sueca i Polinyà a l’est. En conjunt, en aquesta àrea es produïa un total de 184.257,5 lliures de seda, és a dir, al voltant de la tercera part de la producció total. L’altra zona en què hi havia una elevada densitat productiva se situava al voltant de la ciutat de València. Només als quatre quarters dels seus ravals (Russafa, Benimaclet, Campanar i Patraix) es produïen ja 108.737 lliures de seda. I a aquestes s’afegien les quantitats, gairebé sempre superiors a les 1.000 lliures, obtingudes a les localitats que la circumdaven, fins a completar el 20,10% de la producció total que acumulava la comarca de l’Horta. Per tant, València es trobava situada en el si d’un immens bosc de moreres, com afirmava Cavanilles, però aquest es prolongava cap al sud per les comarques de la Ribera. Aquest nucli central es trobava flanquejat per tres àrees limítrofs en què la producció sedera aconseguia també una certa entitat, la principal de les quals se situava al sud, ja que a les comarques de la Safor, la Costera i la Vall d’Albaida s’obtenien un poc més de 96.000 lliures de seda. Una quantitat una mica inferior es produïa a les comarques litorals del nord: el Camp de Morvedre i la Plana Baixa i Alta de Castelló. Finalment, completaven el panorama les tres comarques interiors situades a l’oest i nord de l’Horta (la Foia de Bunyol, el Camp de Túria i l’Alt Palància), que proporcionaven conjuntament 34.070 lliures de seda. De la resta del territori, només a l’extrem sud hi havia una àrea sericícola relativament important. Es tractava del Baix Segura, on s’obtenien poc més de 60.000 lliures de seda, la majoria procedents de l’horta de la ciutat d’Orihuela.

A fi d’afavorir el creixement manufacturer, el 1739 es va prohibir l’exportació de la seda, la qual cosa va provocar el desenvolupament del contraban. En aquesta ocasió es feia per via marítima amb destinació al mercat internacional, i es duia a terme sobretot per les costes alacantines. Tenia, a més, un intens suport social per part dels colliters, ja que contribuïa a l’increment dels preus de la matèria primera. Per combatre’l, en la dècada del 1740 es va emetre una minuciosa regulació que pretenia controlar tot el procés de producció i comercialització de la seda. Com a conseqüència de tot això, el conreu de la morera va començar a perdre l’atractiu que tenia amb anterioritat, i fou desplaçat per altres produccions més rendibles a les terres més fèrtils de regadiu. S’hi va assistir a una progressiva desaparició del “morerar tancat”, que desplaçava les moreres als límits dels camps o les plantava de manera molt espaiada, a fi d’aconseguir l’obtenció d’altres produccions. A la Ribera del Xúquer, l’arròs es va convertir en el principal competidor, per la qual cosa l’excessiva humitat perjudicava addicionalment les moreres, que adquirien l’aspecte groguenc que Cavanilles va constatar tantes vegades. No menys perjudicial resultava el mètode adoptat a l’horta de València, on els agricultors procedien a la realització de podes agressives, tallant tot el brancatge de les moreres cada tres anys. Però, com destacava Cavanilles, “solamente se puede admitir esta práctica en aquel suelo, que rinde al dueño cultivando la superficie más que el producto de la hoja de que se priva con la poda de ramos, y le dexa aún ganancias para reponer los árboles que perecen”. Aquestes estratègies són les que expliquen la intensa reducció que va experimentar la producció de seda a les comarques en què s’havia concentrat anteriorment la seua obtenció. Comparant les dades del 1738 amb les proporcionades per Cavanilles, les caigudes més dràstiques es van produir a la Ribera Baixa, a causa de l’intens avanç de l’arròs, i al Baix Segura. Però a la Ribera Alta el retrocés va ser del 21,5%, i a l’Horta del 35,6%. Tanmateix, la producció total de seda es va mantindre prou estable, que va ascendir a 825.110 lliures segons les dades proporcionades per Cavanilles. Aquesta circumstància es va derivar de l’expansió que va experimentar el conreu de la morera a les comarques situades a l’oest i al sud del nucli productiu inicial. El seu creixement va ser molt intens a la Safor, a pesar que a les terres d’horta s’utilitzava el mateix sistema de poda agressiva que a l’horta de València. Però, des del punt de vista proporcional, l’avanç més espectacular es va produir a la Marina Alta, on es destaca l’augment experimentat a Pego. Segons Cavanilles, les moreres es van difondre allà a les “planes seques” que no tenien reg però disposaven d’humitat al subsòl. En aquestes zones es va produir una reconversió agrària, ja que els agricultors “arrancan olivos para plantar moreras”. Un procés semblant es va produir en altres zones de secà o regadiu precari, ja que en aquests casos la morera encara proporcionava una rendibilitat superior a la dels conreus anteriors. Fins i tot en algunes comarques de l’interior del territori els llauradors compraven fulla de morera sobrant de la Ribera per completar l’alimentació dels cucs que avivaven, com indicava Vicente Ignacio Franco referint-se a les localitats de la governació de Cofrentes.

Realment, la sericicultura constituïa una activitat crucial per a les explotacions agràries, la qual cosa explica la seua llarga supervivència com a conreu associat quan va començar a perdre rendibilitat. A les zones més fèrtils de regadiu va contribuir a la proliferació d’horts presidits per un gran edifici amb les andanes situades a la planta superior, i va afavorir l’enriquiment dels seus propietaris, com les famílies Cassassus o Brunet a Alzira, Talens, Colomines i Garrigues a Carcaixent, Chornet i Madramany a l’Alcúdia, etc. Però, a més d’aquesta burgesia rural, també els modests agricultors dedicaven part de les seues energies a la producció de seda. Hi intervenien tots els membres de la unitat familiar, ja que l’andana se situava a la part superior dels seus habitatges. Les dones tenien un paper decisiu en l’avivament de la llavor del cuc de seda al mes de març, utilitzant fins i tot el seu calor personal per a fer-ho. Col·laboraven, així mateix, en la recol·lecció de la fulla, per la qual cosa, segons s’indicava en les cançons populars, “tenen la panxa rasposa de pujar dalt les moreres”, i s’encarregaven de l’alimentació dels cucs i de la neteja dels residus que aquests generaven. La col·locació dels matolls d’herbes en què els cucs feien el capoll de seda i la recol·lecció posterior  era duta a terme també pel conjunt dels membres de la família. Posteriorment, els colliters procedien a l’alienació dels capolls a altres intermediaris o a la contractació de filadors o filadores per a l’elaboració de la fibra de seda. En tot cas, la majoria tractaven de vendre la producció obtinguda com més prompte millor, ja que això els permetia obtindre uns ingressos que resultaven fonamentals per a fer front als lloguers o les càrregues feudals i fiscals que gravaven les seues terres, que solien véncer el dia de Sant Joan. A més dels filadors o filadores locals o comarcals, l’elaboració de la fibra de seda generava una intensa immigració de mà d’obra relativament qualificada cap als centres productors. En el cas d’Alzira, s’ha pogut comprovar la importància dels que procedien de la comarca del Valle de Cofrentes. Tots havien d’acreditar la seua perícia superant un examen elaborat per experts anomenats per les autoritats municipals, encara que pareix que això constituïa un mer tràmit. El treball es duia a terme a jornal o a estall, i solia incloure el menjar. En tot cas, la seua activitat tenia un intens caràcter estacional, que es concentrava en el trànsit entre la primavera i l’estiu. Es duia a terme en jornades esgotadores de 12 a 14 hores en unes condicions penoses, atés que, a més de l’intens ritme amb què es feia, s’havia de suportar la calor del fornet en què es procedia a ofegar els capolls de seda. D’ací que, segons destacava Lapayese, “con dificultad pueden aguantar un mes, en particular la hilandera, cuya salud se quebranta y su ropa se pone como su rostro en el más deplorable estado”, Però, en contrapartida, es percebia un salari molt més elevat que el que obtenien els jornalers habituals. Aquesta circumstància, juntament amb l’interés dels colliters per alienar prompte la seua producció, donava lloc al fet que la filatura es duguera a terme precipitadament i es produïra una fibra que solia contindre nombroses deficiències.

Un poc més d’un terç de la seda produïda al Regne de València es dirigia cap a Andalusia, Catalunya o Castella, a fi d’abastir els centres manufacturers existents en aquests territoris. Entre aquests es trobava Requena, que, per situar-se a la ruta que seguia la seda valenciana cap a Castella, va poder desenvolupar una important manufactura tèxtil en el segle xviii. El 1725, el Col·legi de l’Art Major de la Seda de la localitat va aconseguir l’aprovació de les seues ordenances i va arribar a disposar a mitjan centúria d’uns 300 mestres amb poc més de 600 telers que produïen unes 500.000 vares de teixits de seda anuals, la majoria tafetans. La matèria primera procedia de la Ribera i es canalitzava pel camí que passava per Llombai en direcció a Buñol, que els veïns de Requena denominaven el “Camí de la Ribera”, mentre que els valencians el coneixien com a “Camí de Requena”. L’estudi dels negocis de la companyia de Claudio Brunet d’Alzira ha permés constatar la importància de les remeses de seda que es duien a terme per aquesta via, i invertien bona part dels fons obtinguts en l’adquisició de fusta de la muntanya de Conca que es conduïa cap a la costa a través dels rius Cabriel i Xúquer. Però la major part de la matèria primera valenciana es dirigia cap a la ciutat de València, que es va convertir en el principal centre manufacturer espanyol de teixits de seda en el segle xviii. L’antic gremi de “velluters”, elevat a la dignitat de Col·legi de l’Art Major de la seda per privilegi del 1686, va arribar a estendre la seua jurisdicció al conjunt del Regne de València, la qual cosa va donar lloc a la concentració de la manufactura a la capital, que contenia al voltant del 94% dels telers del territori. Tota la seda que s’introduïa a la ciutat havia de ser conduïda obligatòriament cap a la Llotja, en la qual es va establir el “contrast” o mercat exclusiu per a comercialitzar-la. La majoria es venia en madeixa, per la qual cosa els seus compradors encarregaven el tintat als mestres del col·legi de tintorers i el debanat i torsió als mestres del col·legi de torcedors. El debanat era una activitat molt laboriosa i per això aquests concertaven la seua realització amb la població femenina de la ciutat, que feia l’operació a temps parcial als seus domicilis. Aquesta activitat era tan habitual que, segons nombrosos testimonis, es feia a totes les famílies o comunitats religioses de la ciutat de València a fi d’obtindre uns ingressos addicionals. Per la seua banda, la confecció dels teixits de seda es duia a terme en uns 1.500 tallers que disposaven d’una mitjana d’un poc més de dos telers i en els quals els mestres treballaven amb l’auxili d’un oficial i d’uns dos aprenents. Així, en els 3.542 telers existents el 1788 treballaven un total de 5.764 artesans, a més d’unes 2.000 dones que feien les operacions prèvies d’encanyar i ordir la seda. La producció ascendia a 2,2 milions de vares, la majoria corresponents a teixits lleugers de pla (tafetans i rasos), encara que, atenent el valor dels gèneres, els més importants eren els velluts i els espolins. Els teixits es destinaven a Madrid, les ciutats castellanes i el mercat colonial americà, i estaven especialitzades exclusivament en aquest negoci la meitat de la cases de comerç a l’engròs existents a la ciutat de València. D’ací que, tenint en compte la riquesa i l’activitat laboral que generaven les diverses fases del procés de producció i comercialització dels teixits de seda, no hi ha dubte que aquesta puga ser considerada com una ciutat industrial en el segle xviii.

La decadència que va experimentar la manufactura tèxtil en el segle xix no va afectar inicialment les fases prèvies del procés de producció, perquè es va desenvolupar la mecanització de la filatura i la torsió de la seda. El paper pioner en aquest sentit el va exercir la fàbrica creada el 1779 per José Lapayese a Vinalesa, on es van aplicar els mètodes desenvolupats a França amb aquesta finalitat per Jacques de Vaucanson. A la fàbrica es van instal·lar 30 torns dobles per a la filatura, on treballaven 120 dones. Però l’àrea més mecanitzada va ser la constituïda per les 44 màquines per a debanar, doblar i tòrcer la seda, que eren accionades per una gran roda hidràulica impulsada pel corrent de la séquia de Montcada. Però les dificultats econòmiques del trànsit entre els segles xviii i xix van afectar negativament l’empresa, que va ser alienada diverses vegades fins a la seua adquisició el 1840 per Tomás Trenor, el qual la va reconvertir cap a la producció de gèneres d’espart i iute. En aquesta època, la fàbrica més innovadora era la que Santiago Dupuy havia adquirit a Batifora a Patraix, ja que va ser on es va introduir el 1836 la primera màquina de vapor per a la realització de la filatura i la torsió de la seda. A mitjans del segle xix eren ja quatre de la quinzena de filatures existents les que utilitzaven aquesta font d’energia. Tanmateix, la irrupció de l’epidèmia de la pebrina en els cucs de seda a partir del 1854 va trencar aquest procés, que va donar lloc a la pràctica desaparició no només d’aquestes empreses, sinó també del conreu de la morera. La principal empresa que va aconseguir sobreviure va ser la que acabava de crear aleshores Henry Lombard a Almoines, que en el primer terç del segle xx va tractar de combatre la reducció del conreu de la morera mitjançant la seua intervenció en l’organisme Foment de la Sericicultura Valenciana. El 1946 es va convertir en l’empresa responsable de la recol·lecció de la fulla de les moreres públiques de l’àrea valenciana i balear i va estimular el seu conreu a les comarques del Camp de Túria i la Canal de Navarrés. Va afavorir també la introducció d’una nova varietat de cuc, el “polihíbrid japonés”, que permetia l’obtenció de dues collites anuals de seda. Però el tancament de l’empresa el 1976, juntament amb el de les últimes fàbriques de teixits de seda que van mantindre el sistema de producció tradicional, com la de Garín a Montcada, va constituir la culminació de la decadència experimentada per una activitat que ha marcat tan profundament la història valenciana i la memòria i patrimoni de la qual cal recuperar.

Els testimonis patrimonials i la memòria del passat seder

Com a conreu més important del regadiu, la morera formava part de les descripcions idíl·liques de l’horta valenciana que van oferir els viatgers que ens van visitar al llarg dels segles, com l’anglés Willian Cecil, els francesos Barthélemy Joly, Des Essarts, el cardenal de Retz o els anglesos Joseph Townsend, Richard Twis, John Talbot Dillon i J. Marshall. En Les Delices de l’Espagne et du Portugal, publicat a Leiden el 1707, es descriu el paisatge valencià com un dels més bells i captivadors del món, que s’assemblava a un jardí perpetu amb gran varietat d’arbres fruiters, una terra extremadament feraç on la naturalesa pareixia prodigar els seus béns. Christian August Fischer, que va visitar terres valencianes el 1797, va arribar a descriure-les com el país celestial de la primavera. Aquesta imatge és repetida pels viatgers nacionals, com Cavanilles (1795-97), que escrivia que “el frecuente murmullo de las aguas que corre por innumerables canales de riego; la variedad de flores, frutos y vegetales que cubren el suelo; la multitud de labradores que viven en los campos, animan aquel cuadro, y producen sensaciones o nuevas o tan dulces, que aunque repetidas siempre encantan”, una idea que arreplega Madoz, qui a mitjans del segle xix lloava la bellesa i encant de les hortes valencianes:

“Donde la mano del hombre no ha creado frondosos paseos de árboles infructíferos, sino que ayudado por la pródiga naturaleza ha convertido en bosques de olivos, algarrobos y moreras unos campos agradables y deliciosos. Las acequias de riego que van serpenteando por todas partes; las continuas veredas que comunican con las casas de campo, forman por sí unos paseos bastante distraídos y donde el alma se recrea bajo la influencia de una atmósfera clara y despejada y un cielo alegre y risueño.” (Madoz, 1846-48: 565)

La nostra horta històrica conforma un dels paisatges històrics més complexos, on a l’ús de la terra se suma la densitat d’arquitectures, espais i empremtes que s’han acumulat al seu si al llarg dels segles. El cas paradigmàtic de l’Horta de València és mostra d’aquest paisatge –extrapolable a l’horta del Camp del Túria, regada per la séquia de Benaguasil, a les hortes regades pel Xúquer a la Ribera, o les del Segura, la Plana de Castelló, etc.–, i, per tant, de la visualitat construïda del seu paisatge, resultant de la suma concatenada de huit sistemes hidràulics (Rovella, Favara, Mislata, Quart-Benàger-Faitanar, Tormos, Rascanya, Mestalla i Montcada) més les franques i marjals les hortes dels quals tenien com a límit el mar o l’Albufera. A poc a poc, el paisatge obert de les hortes es va transformar en un paisatge frondós que des de la ciutat de València s’estenia cap a la Plana de Castelló i el Camp del Túria, al nord, i, sobretot, cap al sud, pintant de verd tota la Ribera i prolongant-se fins a la Safor i la Costera. A més d’integrar-se a les hortes, les moreres van començar a conrear-se formant horts i això va fer que el conjunt s’assemblara a un autèntic bosc, sobretot a l’àrea central d’aquest espai. La necessitat de guanyar terres de conreu va suposar que, com a part del procés d’expansió del regadiu, la morera ocupara gran part de la superfície guanyada al secà. És en aquest moment quan l’hort de moreres s’implanta, seguint el precedent del jardí valencià, i suposa un clar antecedent de l’hort de tarongers posterior, que el substituirà. A partir de la segona meitat del segle xix el taronger va començar a expandir-se sobre les noves terres transformades i va substituir la morera als horts, cosa que va donar origen al paisatge actual que estem acostumats a veure.

Tanmateix, les empremtes d’aquells horts de moreres associats a la producció de la seda són encara avui visibles a l’actual paisatge valencià. A València, el Camp del Túria i especialment a la Ribera, a les terres de la contornada de les poblacions d’Alzira i Carcaixent, podem trobar nombroses pervivències d’aquest paisatge de la seda, sobretot en l’estructura dels horts i les seues arquitectures: tàpies de mur, els camins adornats amb palmeres i les cases dels horts, reformades o reconstruïdes amb els primers beneficis de la taronja en estil modernista, es van mantindre inalterats. Mentre que a les hortes de València i Camp del Túria, les moreres van desaparéixer dels límits de camins i séquies i van deixar d’emmarcar els camps de conreu, a les seues masies i alqueries queda memòria visible de la producció i la cria del cuc de seda. En la tradició cultural valenciana els conceptes d’hort i jardí ornamental estan íntimament relacionats. L’hort de moreres, antecedent del de cítrics, seguia el model ideal amb què s’amenitzaven els paisatges de la perifèria de pobles i ciutats i eren llocs d’esplai de les elits aristocràtiques. Aquests horts, de superfície ortogonal, tancats amb murs, estaven travessats per dos murs que s’encreuen al centre i dividien la superfície en quatre quadrants en què es conreaven arbres fruiters, hortalisses i verdures, emmarcats per palmeres, moreres, magraners i alguns cítrics com llimeres o tarongers, regats amb l’aigua de les séquies. L’expansió del comerç de la seda va transformar aquests horts en terres de moreres i el seu conreu va arribar a monopolitzar-ne la producció. Aquests horts estaven formats per diverses hectàrees de terra reunides mitjançant compra de les parcel·les adjacents. La superfície s’anivellava per regar a manta, amb l’aigua procedent de les séquies principals o dels pous –elevada amb sénies de fusta i acumulada en basses de regulació–, i es tancava de paret tot el perímetre, sobre el qual senyorejaven les altes palmeres que embellien els camins interiors. En aquests horts es construïen una o unes quantes cases, segons el règim d’explotació de la terra: arrendament, parceria o explotació directa. La casa se situava alineada al costat de la tàpia, prop del camí d’accés. En moltes cases encara podem trobar pervivències del conreu de la morera, amb les quals s’alimentava els cucs de seda que es criaven a les andanes de les cases, alqueries i masies. A pesar que ha desaparegut la seda i fins i tot els canyissos que servien per a la cria, en moltes localitats encara es denomina andana a aquest espai situat a la part superior de les cases: la cambra, en cada una de les crugies. Aquestes fileres d’andanes estaven conformades per una estructura de puntals de fusta i diversos nivells de llits de canyís sobre els quals es criaven els cucs de seda. Generalment, arribaven a tindre huit o nou nivells, per la qual cosa es disposava d’un corredor intermedi per a poder accedir als de major altura. En algunes poblacions de la Ribera i el Camp del Túria es podia arribar als deu metres d’altura i, per tant, calien fins a dues fileres de finestres per a poder ventilar-les. Juntament amb això, estufes, termòmetres, màquines per a tallar fulla, escales, cabassos i cistelles són part de l’herència d’un temps antic, que es va diluir al compàs de la desaparició d’una manera de vida. La Casa del Bou a Albalat de la Ribera; l’Hort de Soriano i Font de La Parra, el Palau de la Marquesa o el Palau de Montortal i l’Hort de Carreres de Carcaixent; la Casa de José Estruch a Manuel; la Casa Vivanco de Catarroja; l’Alqueria Félix de València; i la Casa Gran, la Casa Bernal i Mas de Tous de la Pobla de Vallbona, són testimonis visitables i conservats d’aquesta memòria i d’aquest paisatge d’habitatges dispersos. Moltes cases, masies i alqueries, com l’emblemàtica Casa Blanca de la Pobla de Vallbona, han desaparegut per sempre i només queden en el record; altres corren el risc de perdre’s per sempre en l’oblit, o no són visitables. És el cas, a l’Horta Sud, de l’Hort del Mestre de Catarroja, o el Palau Vivanco, convertit en casa consistorial, l’hort del qual ha desaparegut; del Xalet Català de Paiporta; de l’Alqueria del Pi d’Alfafar, o l’Alqueria del Xato de Xirivella. De vegades l’empremta ha quedat impregnada en la toponímia: són moltes les localitats que conserven el seu camí de Moreres, com és el cas de Massanassa. El mateix passa a l’Horta Nord amb l’Alqueria Tallaròs, l’Alqueria Rellotges de Massarrojos o l’Alqueria Nova Sant Josep i, a València, amb l’Alqueria de Serra, l’Alqueria Solache, l’Alqueria del Frare, la del Pou, la de Puchades o la Casa el Llarc i l’Alqueria del Brosquil de Castellar, avui un restaurant. Exemples singulars en trobem a la Ribera, comarca que es va convertir en el principal productor de seda en brut de la Península en el segle xviii: com el conjunt de cases d’horta al carrer Nou del convent d’Algemesí, el Palau de Casassús i diverses cases d’Alzira, com Casa Roja, Hort de Sant Rafael, de Sant Carles, de Lloret, Maties Colom, el de la Marquesa o l’Hort del Remei, on, a més, es conserva una de les últimes moreres monumentals japoneses, coneguda com la Matriarca, que amb 150 anys és l’exemplar més longeu d’Espanya. També Carcaixent és una de les localitats que conserva un nombre més gran de vestigis, i on cal destacar els seus horts, com ara l’Hort de Selma, el de Maltés o Casa Carrasco, el del Marqués de la Calçada, el del Mirador, etc. Trobem vestigis de la tasca sericícola en altres poblacions com l’Alcudia, amb el seu Hort de Manús, o la Pobla Llarga, als carrers Major i Vall, on es conserva un magnífic conjunt de cases amb cambra per a l’andana de seda. El mateix passa a Rafelguaraf, que conserva un emblemàtic conjunt de cases tradicionals amb cambra de seda al nucli històric, de finals del segle xviii i xix, paisatge urbà que va ser comú a la major part de les poblacions valencianes. Altres vegades trobem alqueries aïllades, d’origen medieval, que són testimoni de les transformacions i el pas del temps, com l’Alqueria dels Pares de Gandia.

Però, a més del paisatge rural, la indústria de la seda ha marcat també la fisonomia urbana, sobretot de la ciutat de València. L’elaboració dels teixits de seda es feia als tallers especialitzats dels mestres del gremi de “velluters”, sorgit el 1479, i elevat a la condició de Col·legi de l’Art Major de la Seda el 1686. Testimonis d’aquesta activitat artesanal ens queden la fisonomia urbana del barri de Velluters; les portes de Quart i Serrans, on es controlava i fiscalitzava la matèria primera que entrava a la ciutat, i la Llotja, que constituïa el mercat obligatori de la seda. El Col·legi de l’Art Major de la Seda va ser la corporació que controlava tant l’activitat dels seders com la qualitat dels teixits que produïen. La majoria dels artesans residien al barri de Velluters, ubicat al sud-oest de la ciutat, i delimitat al nord pel carrer de Quart, a l’est per l’avinguda del baró de Càrcer i el carrer de la Bosseria, a l’oest per la ronda de Guillem de Castro i al sud pel carrer de l’Hospital. Al punt central, la plaça del Pilar, actualment es rememora aquesta tradició a finals del mes de gener mitjançant la realització de fogueres en commemoració del motí de Velluters, una protesta dels treballadors de la seda que es va produir el 21 de gener del 1856, i la vaga de les filadores del 1902. El nom del barri es deu a l’alta concentració de tallers artesanals que va arribar a tindre, els quals van incloure prop de 4.000 telers en la segona meitat del segle xviii. Els tallers s’ubicaven a les cases del mateix artesà i eren coneguts com a porxe del velluter, que se situava en l’última planta de l’edifici i estava format per bigues de fusta. Es tracta d’una habitació amb finestres rematades per llindes rectes o per arcs de mig punt on també pot observar-se el ràfol de la teulada que preservava de la pluja. En el cas que els mestres s’enriquiren i incrementaren el nombre de telers de què disposaven –que podia arribar a un màxim de cinc–, es tractava d’ampliar la casa mitjançant l’adquisició dels edificis o solars limítrofs. Finalment, si l’artesà començava a exercir funcions empresarials, controlant l’activitat d’altres col·legues de l’ofici, solia acabar abandonant la producció i convertint la seua casa en un edifici equiparable al dels grans comerciants. Aquest és el cas del palau Tamarit, construït a mitjans del segle xviii per Lorenzo Tamarit, que procedia d’una modesta família de l’horta de Russafa i va accedir a la condició de mestre de l’art major de la seda el 1730. El seu fill, Vicente Tamarit va continuar l’activitat empresarial que ja havia iniciat son pare i va obtindre el privilegi de noblesa el 1788, mentre que el seu nét, del mateix nom, es va convertir en el marqués consort de Sant Joaquim i Pastor, l’escut nobiliari del qual pot veure’s a la llinda de la porta. La introducció dels telers jacquard en el segle xix va facilitar la transformació dels tallers artesanals en fàbriques tèxtils com la de la família Garín, que va traslladar el seu negoci el 1820 des de la plaça dels Porxets fins al carrer Quart amb aquesta finalitat, i es va establir definitivament a Montcada el 1964. L’actual fàbrica Garín, convertida en un futur museu de la seda a Montcada, amb els seus telers jacquard en actiu és un dels exemples més valuosos del patrimoni viu vinculat a la seda i al tèxtil valencià, juntament amb el col·legi de l’art major de la seda de València o el Museu del tèxtil d’Ontinyent.

A Requena, l’altre centre seder rellevant, es conserva també la seu de la corporació artesanal sedera, reconvertida actualment en la casa-museu de la seda de la localitat. A la plaça central es troba una longeva morera de paper, testimoni dels intents fracassats per conrear morera a la freda comarca. Atés que no van aconseguir disposar d’una matèria primera pròpia, el transport de la seda des de València donava treball a un bon nombre de carreters i arriers, que feien la ruta seguint el Camí Reial per Buñol. Però la majoria procedia de la Ribera, seguint la ruta que va acabar denominant-se Camí de la Ribera per als de Requena i Camí de Requena per als de la Ribera. Testimonis d’aquest passat són el Pont de Santa Creu de Requena (1733), al costat del qual se situava la duana o Port Sec; el pont del Camí Reial (“Puente Real y Concejil”) (1782) sobre el riu Suc a Siete Aguas, el primer pont que es creuava en passar de terres valencianes a castellanes, camí a Cadis des d’on la mercaderia s’exportaven cap a Nova Espanya i el mercat colonial a través del Camí Reial: la “Ruta de la Seda espanyola”; el pont de Vadocañas (segle xvi), a Venta del Moro, que salvava el riu Cabriel i les seues gorges i va servir de duana, i l’antiga Fàbrica García de Leonardo, un dels últims testimonis que van sobreviure a la crisi sedera del segle xix. Cap al 1820, tenia 74 telers jacquard i més tard, el 1858, fan aparició dues fàbriques dedicades a la torsió de la seda: la de García de Leonardo, amb la primera màquina de vapor de la localitat, i la dels germans Pérez Arcas. A la pròxima Buñol, l’edifici conegut com “Hogar Rey Don Jaime”, construït en el segle xix com a manufactura de filats de seda, constitueix, també, l’últim vestigi d’aquesta indústria a la localitat, que es va aprofitar de la seua posició estratègica al cor del Camí Reial entre Castella i el llevant mediterrani, a mitjan camí entre València i Requena, on es van situar nombroses posades, avui històriques.

A la Pobla de Vallbona, ja no existeix la finca La Pradera, testimoni de les “collites dirigides” que en el segle xx va propiciar Lombard, de més de quaranta fanecades de morera japonesa, que formen praderies com si foren vinyes. El 1975 tenia lloc allà l’última de les collites de fulla de morera en terres valencianes. Les filatures mecanitzades havien desaparegut, encara que ens queden els testimonis de les fàbriques de Vinalesa i de la Batifora a Patraix, els edificis dels quals sobreviuen, adquirits pels municipis, encara que la majoria dels seus habitants desconeixen l’important paper que van jugar en el seu passat seder. En el cas d’Almoines, per contra, l’edifici que contenia l’antiga filatura corre un seriós risc de desaparició. El 1977 es va produir també el tancament de Sedes Orihuela, després d’haver estat treballant 38 anys amb la seda natural; del seu record només en queda el nom que avui rep l’edifici d’Escola Taller de formació, “Ahogadero secante del capullo de la Seda”. Tan sols el nom queda, mentre que el seu passat pertany ja a un oblit ineluctable i a un temps el paisatge del qual perviu en petits retalls de memòria. Una memòria que recentment ha vingut a ser recuperada amb la restauració del Col·legi de l’Art Major de la Seda, convertit en Museu de la Seda de València, i per la fàbrica de tèxtil de Garín, avui Museu de la Seda de Montcada, que amb els seus telers jacquard en actiu es constitueix com un museu de patrimoni viu.

Ricardo Franch Benavent
Departament d’Història Moderna

Ester Alba Pagán
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Compartir: