Bancals de Callosa d’en Sarrià

Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa, Alacant) és un poble tradicionalment agrícola que presenta una gran riquesa en recursos hídrics, ja que es troba situat enmig dels rius de Guadalest, de Bolulla i de l’Algar, amb fonts i cascades impressionants. Més enllà de la vall es troben les serres d’Aitana (1.558 m), de Bèrnia (1.360 m) i el Ponoig (1.100 m). Té un clima mediterrani amb temperatures que assoleixen una mitjana anual de 17°C, amb un màxim estival de 24°C a l’agost i un mínim hivernal de 9,5°C al gener. Els seus sòls, amb material guixenc, procedeixen del triàsic (Keuper).

Tanta abundància d’aigua i un clima benigne han propiciat la producció, als típics bancals amb murs menuts de pedra, de conreus mediterranis com l’ametler, la vinya i, sobretot, el nisprer.

L’agricultura s’ha desenvolupat tradicionalment tant en zones on el relleu ho permetia –a les planes al·luvials i a les valls dels rius–, com guanyant terreny als boscos per mitjà de l’amargenament dels vessants, cosa que ha provocat un canvi profund en la fisiografia natural del terreny.

A Callosa d’en Sarrià són impressionants les típiques i extraordinàries construccions centenàries de marges de pedra que donen peu als bancals de secà llaurats, cuidats i plens de garroferes extraordinàries, oliverars, vinyes i altres arbres, que se superposen des de les faldes de les muntanyes fins a elevar-se pels vessants al lloc més alt, o endinsant-se com escalons pels barrancs a les zones més recòndites de les muntanyes; són unes construccions que formen part del nostre patrimoni històric agrícola, cultural, rural i mediambiental.

Aquests bancals de secà, que en l’època d’esplendor podien veure’s llaurats, actuaven com a tallafocs per l’efecte de discontinuïtat en la massa forestal i alhora reduïen la velocitat dels escolaments, la qual cosa limitava l’erosió i incrementava la infiltració d’aigua de pluja, que contribuïa així a regenerar els aqüífers, a dotar el sòl de més humitat durant més temps i a atenuar les oscil·lacions tèrmiques. La terra remoguda regenerava l’estrat herbaci tendre, i això proporcionava aliment poc lignificat i de qualitat per a la fauna. Els marges de pedra fets de forma artesanal i laboriosa, evitaven la pèrdua de terra del sòl i l’escolament i, per tant, l’erosió de les muntanyes, cosa que filtra i dóna qualitat a l’aigua de manera natural i subministra, a més, refugi i recer a moltes espècies. Aquest paisatge es repeteix en infinitat de territoris de la nostra Península i de les seues illes.

L’efectivitat dels abancalaments i de les terrasses com a mesures de conservació, que frenen i impedeixen la degradació dels sòls, és de sobra coneguda. Amb l’arribada del gran desenvolupament de l’agricultura en el segle xx, la intensificació dels conreus ha provocat l’abandonament de moltes de les zones abans guanyades a la muntanya, cosa que agreuja els processos erosius d’aquestes muntanyes, que ja eren importants.

No oblidem que la bellesa del nostre entorn es deu, en part, a l’empremta que l’home hi va deixar, cultivant els vessants i erigint belles construccions que passaven a ser un element més d’un sistema en equilibri.

Elena Grau Almero
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València

Compartir: