Requena

La ciutat de Requena (17.000 hab.), a 65 km a l’oest de València, destaca per la fisonomia castellana, pel valor arquitectònic i monumental, pel ric passat històric i per la producció de vins i de cava d’una qualitat reconeguda. És la capital administrativa i cultural de la comarca de la Plana d’Utiel-Requena i concentra hospital, jutjats, instituts, una escola de viticultura, una estació enològica, uns quants museus, etc. La seua oferta turística i gastronòmica és rica i variada, i és el lloc més visitat de l’interior valencià.

Un marc natural de trets de la Meseta i tres paisatges naturals

L’altiplà de Requena-Utiel, abans castellà i incorporat a la província de València el 1851, constitueix una unitat natural perfectament diferenciada de la resta de comarques limítrofs valencianes, perquè és una part de la Manxa arrancada d’aquesta pel solc profund del riu Cabriel.

Les serres del nord-est. Unitat formada per diverses alineacions de tipus ibèric com són les serres d’Utiel, Juan Navarro, Benacas i el Tejo, que tanquen l’altiplà pel nord-est i la separen de la comarca de La Serranía del Turia. Amb altituds que oscil·len entre els 1.100 i els 1.300 metres, es tracta d’una successió d’anticlinals de direcció ibèrica nord-oest sud-est. A les crestes dominen els materials del juràssic i als vessants els del cretaci, sempre calcaris, pels quals es filtra l’aigua de pluja que després formen aqüífers abundants als vessants situats entre aquestes serres i el riu Magro: pous d’aigües potables d’Utiel, San Antonio, Requena, SAT de Riegos de los Ruices, Aguas de San Benedetto, les antigues fonts de Rozaleme i Reinas, etc.

L’altiplà. Aquesta unitat ocupa el centre de la comarca i està formada per materials sedimentaris dels períodes terciari, en forma de llomes i de celles, com els Altos del Bu i de los Visos, la Muela Herrera i d’altres, i del quaternari, en forma de plans com el Campillo de Camporrobles, el Camp de Utiel d’Utiel, la Vega del Magro, i los Llanos del Rebollar, de Campo Arcís i del Realame. En el paisatge es dibuixen formes ondulades i sovint molt erosionades per nombroses rambles encaixades sobre els materials blans, en els quals prosperen les vinyes més productives.

La depressió del Cabriel. Coneguda localment com la Derrubiada, aquesta unitat està formada per l’escaló gegantí cobert de materials solts o erosions (d’ací el topònim), que baixa des de l’altiplà pròpiament dit fins al riu Cabriel, el qual discorre a uns 300-400 metres per davall del nivell de l’altiplà. El paisatge és ací molt accidentat, solcat i erosionat per una infinitat de barrancs, sense que hi haja gaire espai útil per a l’agricultura. Només a les riberes estretes del Cabriel, que descriuen meandres enormes, hi ha residus d’antigues hortes, la majoria ja abandonades.

L’empremta de la colonització agrícola: de la casa de camp a la ciutat

A causa del caràcter montuós del territori, que redueix l’espai útil per a l’agricultura a només una tercera part, i de l’escàs nivell d’industrialització, la comarca de Requena-Utiel mai ha estat molt poblada, i en el moment actual, amb vora 40.000 habitants en total, la densitat és només de 24 hab/km². Més dels dos terços d’aquesta població es concentra a les ciutats de Requena (17.000) i d’Utiel (11.000), mentre que l’altre terç es troba repartit entre mig centenar d’entitats de població, des de les més grans, que són Camporrobles i San Antonio, totes dues amb uns 2.000 hab., fins a les més menudes com Casas de Cuadra o Penén, on de manera permanent a penes viuen cinc o sis famílies, encara que els caps de setmana i a l’estiu solen reviure amb la presència d’altres que ara resideixen oficialment a les ciutats comarcanes o a València, Barcelona i Madrid. A aquests llocs poblats cal afegir fins a tres centenars de masies deshabitades disperses per tot el territori, uns testimonis ja fossilitzats de la colonització agrícola i humana intensa que va tindre lloc entre els segles xvii i la primera meitat del xx.

Des de fa alguns anys, les capitals municipals menudes i algunes aldees pròximes als grans nuclis urbans o bé comunicades i amb serveis mínims (San Antonio, El Rebollar, El Pontón, Roma, Campo Arcís) experimenten un creixement del seu caseriu, i s’hi han construït noves barriades de huit, quinze i fins a trenta cases. Aquest procés obeeix tant a la demanda de residències secundàries per part de famílies que viuen fora de la comarca, com de matrimonis joves que prefereixen viure en aquests nuclis reduïts, on la vida és més tranquil·la i es respira un ambient familiar, encara que els seus llocs de treball estiguen a les ciutats.

Origen i expansió del paisatge vitivinícola

Fins a començament del segle xviii, la producció de vi de Requena-Utiel es va mantindre ajustada a les meres necessitats domèstiques, sense un altre comerç que l’estrictament municipal mitjançant tavernes abastides pels colliters locals, com era el cas de Requena, bé mitjançant torns rotatoris pels quals cada colliter venia el seu vi als altres fins que se li acabara, com havien adoptat a Utiel, on no hi havia tavernes públiques. Al llarg del segle xviii i coincidint amb l’arrancada de la industrialització de Requena, especialitzada en el teixit de seda, la població va augmentar de manera tan considerable (de 700 a 2.150 veïns en només cent anys) que va propiciar noves plantacions de vinyes.

Va ser ja a partir del 1855 quan es va produir la gran aposta per la vinya com a conreu comercial amb projecció internacional. Les causes d’aquella arrancada espectacular van ser bàsicament tres. La primera, la gran demanda de vi negre per part de França i d’altres països europeus afectats per una sèrie de plagues com l’oídium, el míldiu i la fil·loxera, que van fer caure estrepitosament la producció de vi en aquelles latituds i el comerç va haver de buscar-lo a les nostres terres. La segona causa va ser el trencament de l’aïllament geogràfic gràcies a la construcció de la carretera de Las Cabrillas (1847) i del ferrocarril València-Utiel (1885), que van facilitar el transport fins al port de València, el principal lloc d’embarcament de vins comuns d’Espanya. La tercera raó no va ser altra que la capacitat comarcal per a respondre a la demanda d’uns vins neutres i d’un fort color negre, com els elaborats a partir de la varietat autòctona: la boval.

Requena-Utiel va ser una de les últimes comarques espanyoles afectades per la fil·loxera, ja que des que va entrar a Espanya el 1879 per Màlaga i Figueres, va tardar fins al 1912 a arribar a Requena; ací la propagació va ser lenta, per la resistència de la boval, i gens catastròfica, perquè ja es coneixien els remeis per a combatre-la, que no eren altres que replantar les vinyes amb peus americans. A això va ajudar molt la creació, el 1911, de l’Estación Enológica de Requena, des d’on es van dur a terme assajos de varietats i campanyes d’informació als viticultors perquè pogueren triar les plantes que millor s’adaptaven a cada tipus de sòl. La bona conjuntura comercial entre el 1910 i el 1936, ara gràcies a les exportacions a Suïssa, Alemanya i Argentina, va fer menys costosa la replantació d’unes 25.000 hectàrees, la qual cosa va donar nous contractes de plantació a mitges i no poques transmissions de propietat des dels grans terratinents a les empreses viticultores menudes i mitjanes.

Després de la Guerra Civil, amb uns preus del vi que continuaven fent rendibles les explotacions i la contractació de jornalers, el sector va viure una dècada de relativa prosperitat, que va començar a esvair-se en els anys cinquanta per culpa d’una sequera forta (1953-1955), la caiguda dels preus del vi i, sobretot, per l’inici del procés d’industrialització en altres regions (Madrid, Barcelona, València) que van començar a cridar treballadors oferint salaris molt superiors als jornals que es percebien en l’agricultura. Coincidint amb l’emigració rural, es van produir dos altres fets fonamentals: l’inici de la mecanització de les tasques agrícoles i l’associació dels colliters menuts en cooperatives.

Rutes del vi: l’aposta per la qualitat

Després de llargs anys de viticultura orientada a l’elaboració de vins a granel per a l’exportació, l’any 1965 la cooperativa Coviñas va iniciar una nova etapa cap a l’elaboració de vins embotellats de marca que en les dècades següents s’estendria a altres cellers col·lectius i privats, fins que actualment s’ha arribat a superar. Així, en els anys vuitanta es van fundar cellers d’una importància tan rellevant com Torre Oria (la primera que va elaborar vins de cava a la província), Hijos de Ernesto Cárcel, CVCRE, etc. Els anys noranta, gràcies a la liberalització del comerç internacional, van ser una petita “edat d’or” que va atraure capitals a la viticultura i es van prodigar els nous cellers embotelladors. Unes responen a capital local, com Dominio de la Vega, Nodus, Latorre Agrovinícola, Sierra Norte, Casa Ardal, etc., d’altres són de capital comercial i industrial, com Chozas Carrascar, El Terrerrazo, Murviedro, Hoya de Cadenas, Clemente, etc., i unes poques responen a capital estranger, com Bodegas Palmera, Mitos, Sebirán o Hispano Suizas. Algunes estan associades en una ruta del vi integrada en circuits turístics. Acompanyen l’oferta la Casa del Vino, situada a la ciutat de Requena, participada per una dotzena i mitja de cellers del grup FEREVIN, diverses enoteques a Requena i a Utiel, i el museu rural de Sisternas.

La ciutat de Requena: paisatge urbà i monumental

Al marge d’assentaments anteriors ibèrics i romans, la ciutat actual va ser fundada o rebatejada pels àrabs amb el nom de Rakana (la forta, la segura), en al·lusió directa a la seua situació sobre una plataforma rocosa que s’eleva una desena de metres sobre el terreny circumdant i que, a més, estava protegida per un recinte emmurallat (conservat parcialment) i una forta alcassaba, segurament pel que fa a la posició fronterera i defensiva que va haver d’exercir a partir del segle x per als musulmans de València. L’abundància d’aigua als voltants (fonts de Rozaleme, Reinas, Pilas, etc., a més del riu Magro) va haver de ser també una bona raó per a la fundació de la ciutat, l’abastiment urbà i el sistema de regs que van organitzar els musulmans.

Guardiana de la ruta més curta que uneix el centre de la Península amb la gran ciutat de València i el Mediterrani, la posició estratègica de Requena no s’ha limitat, al llarg de la història, a funcions merament militars, sinó que ha exercit també sempre un paper comercial i viari. Arran de la conquesta cristiana en el segle xiii, va passar a formar part del regne de Castella i Alfons X li va atorgar Carta de Poblament i facultat per a tindre duana i port sec respecte al regne veí de València, del qual li va arribar durant segles la influència econòmica, però no l’administració ni l’idioma. La ciutat musulmana primitiva coincideix amb el barri actual de la Villa i queda perfectament delimitada pel recinte emmurallat que, mig ocult per edificis adossats a aquest, encara es conserva en bona part de la seua extensió. Fora de la muralla, però com a part de l’actual barri de la Villa, quedava el barri de San Nicolás, probablement un raval que després de la conquesta cristiana va ser urbanitzat seguint dos carrers rectes batejats com Somera de Arriba i Somera de Abajo.

La població morisca va ser expulsada del recinte fortificat i ubicada en un raval que més tard es convertiria en l’actual barri de las Peñas. Entre las Peñas i la Villa, allunyats per uns 500 metres, es formaria després l’anomenat barri del Arrabal, seguint el camí reial de València a Castella (carrer del Carmen, plaça d’España, carrer del Peso i plaça del Portal), l’eix de desenvolupament de la zona comercial que ha perdurat fins als nostres dies.

El barri de la Villa

Les tres esglésies del barri de la Villa, edificades a cavall entre els segles xiv i xvi, van tindre portades gòtiques amb tot el cor d’apòstols, àngels, ornaments florals i animals fantàstics. La de San Nicolás, sobre una altra església anterior que podria ser la de la minoria cristiana en temps de l’islam, va perdre la façana gòtica en un bombardeig durant la guerra de Successió (començaments del xviii) i va ser substituïda per una altra d’estil neoclàssic. L’interior de l’església va ser ampliat amb un creuer i una cúpula, i recobert tot en estil neoclàssic. Tancada el 1936, va caure després en ruïnes i va ser restaurada i convertida en museu el 2015. L’església de Santa María, al carrer del mateix nom, on hi ha una entrada lateral, conserva la impressionant façana gòtica protegida per un gran ràfec i restaurada en dates recents. L’interior, també ampliat al llarg dels segles, va quedar malmés durant la Guerra Civil i després l’església es va mantindre tancada durant una dècada, en la quart una part del temple es va convertir en ruïna. Restaurada fa dues dècades, actualment serveix per a exposicions i concerts i té molt bona acústica. La tercera església, la del Salvador, ocupa la part més alta, manté la portada gòtica deteriorada per l’erosió i el maltractament humà. L’interior gòtic es va restaurar en estil barroc i neoclàssic en els segles xvii i xviii i actualment segueix oberta al culte. La vista de La Villa des de la part de València recorda la imatge d’un navili en què els pals són les torres i les cúpules de les tres esglésies.

De la resta de La Villa destaca l’alcassaba o castell musulmà, edificat entre els segles x i xi, del qual queden dues torres i un llarg llenç de l’alta muralla. En el segle xv se li va afegir una nova torre de l’homenatge, un edifici de carreu imponent que, sotmés a una restauració encertada, serveix actualment com a monument visitable des del cim des de la qual es divisa una bona vista panoràmica de la ciutat. Entre els edificis civils dels carrers de la Villa, sobretot del de Santa María, hi ha un seguit de vells casalots blasonats, amb portes de carreu i arcs apuntats a l’interior. Són les cases dels antics hijosdalgos locals, una elit que va detindre el poder econòmic i administratiu des de l’edat mitjana fins ben entrat el segle xix (Carcajona, Ruiz, Pedrón, Ramírez, Ferrer, Ibarra, etc.). Entre tots destaca el conegut com a Palacio del Cid (segle xv) que avui conté el Museo del Vino. Són notables també la casa de Tenreiro Montenegro, avui Museo de Arte Contemporáneo, i la casa de El Arte Mayor de la Seda, actualment Museo de la Seda.

El subsòl, a manera de “catacumbes del vi”, conté gairebé un centenar de vells cellers particulars replens de gerres de fang i, sota la plaça de la Villa, les sitges on el consell municipal guardava el blat de què s’abastia la població i els forns en època de carestia. Part d’aquest complex subterrani, batejat per al turisme com Las Cuevas de la Vila, es troba obert el públic i és un dels atractius més grans per als visitants forasters.

El Arrabal

El traçat extramurs del camí reial de Madrid a València, seguint els carrers del Peso i del Carmen, des del Portal de Castilla al de València, va fer que ja en l’edat moderna la Villa perdera protagonisme a favor del raval i que aquesta primacia fóra sentenciada al començament del segle xix amb la construcció de la carretera que seguia el carrer de San Carlos. Entre els edificis més notables de El Arrabal destaca l’església conventual del Carmen, fundada en el segle xiii pels infants de la Cerda. El convent va ser exclaustrat el 1821 i, una vegada es va separar l’església del claustre, aquest últim va passar a albergar l’ajuntament, escoles, institut d’ensenyança mitjana, etc. Actualment, una part, molt retocada, continua sent l’ajuntament, i la resta conté el museu de Requena, amb col·leccions d’arqueologia, d’art i d’etnografia. L’església serveix com a parròquia i conté una capelleta gòtica, encara que la resta de l’església i la portada s’elevaren durant unes obres dutes a terme en els segles xvii i xviii.

Des de començaments del segle xvi, i després de la unió de les corones de Castella i d’Aragó, que van possibilitar una gran reactivació comercial en la duana de Requena, aquesta ciutat va començar a desenvolupar una activitat tèxtil notable, i es va treballar primer la llana de la cabanya ramadera amplíssima i després la seda importada de València i de la Ribera del Xúquer, que es pagava mitjançant el bescanvi amb blat i ramat. La sederia donava treball el 1752 a més d’un miler de persones, i la ciutat acabaria el segle xviii amb més 10.000 habitants. La necessitat de crear nou sòl urbà va conduir a l’adopció primerenca de mesures urbanístiques. El 1783 la Sociedad Económica de Amigos del País de Requena va encarregar a l’arquitecte Bartolomé Ribelles un pla d’eixamplament per a urbanitzar un espai buit entre els barris de El Arrabal i de Las Peñas, que va donar lloc a carrers nous que, en honor als Borbons, s’anomenarien de San Luis, de San Fernando i de San Carlos, que juntament amb el de la Plata, conformen una barriada academicista típica caracteritzada pels casalots amb portals de carreu, sòcols de taulellets, escales de forja grans i jardins espaiosos, tot a to amb la riquesa que havien acumulat els propietaris, gairebé sempre comerciants de seda i terratinents.

Durant el segle xix, a pesar de l’estancament demogràfic (7.500 hab. el 1857, 7.400 el 1900), el nucli urbà va continuar creixent, prenent ara com a referència el carrer de San Carlos i la seua prolongació, una travessia urbana de la carretera de València a Madrid finalitzada el 1847. Al costat es van alinear posades, cellers, magatzems, fàbriques de farina, un quarter de la Guàrdia Civil, la plaça de bous (la primera el 1857, l’actual el 1901) i, ja al començament del segle xx, el barri obrer (1910), construït a costa del filantrop Bartolomé Ruiz de la Peña, i l’estació enològica, l’edifici actual del qual data del 1936. El ferrocarril va arribar el 1885, que va donar lloc de seguida a una “avinguda” de l’estació, que es va poblar de cellers i de magatzems. Ja en el segle xx i aprofitant l’incendi que va patir durant la Guerra Civil, es va derrocar el convent de San José, que taponava el creixement urbà des del Portal cap a l’oest. El Plan de Ensanche de Borso (1941) va dibuixar les grans línies de la futura expansió urbana, amb la creació de dues avingudes àmplies: la del General Varela (avui de El Arrabal) i la de la Estación (avui Lamo de Espinosa), que amb el temps es convertirien en la zona d’eixamplament de Requena cap a l’oest. Al voltant d’aquestes s’han creat zones residencials i s’han construït edificis públics com el del mercat municipal (que avui conté, a més, una sala d’exposicions, unes quantes aules de cultura i la biblioteca pública), el nou Institut d’Educació Secundària, el de formació professional, el parc poliesportiu, etc.; tot això ha contribuït a la confirmació de l’eixamplament cap a l’oest i al desplaçament cap a aquest de la vida ciutadana. El Plan de Ensanche del 1988 va intentar corregir aquesta polarització amb la projecció del creixement cap a l’est, per la zona del Batanejo, ja parcialment urbanitzada, i per La Hoya de Reinas, que connectava així en certa manera amb la urbanització de San José, el camp de futbol i l’hospital comarcal.

Juan Piqueras Haba
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: