La Siderúrgia de Port de Sagunt

El complex siderúrgic, ja desmantellat, del Port de Sagunt constitueix un dels principals exemples d’arqueologia industrial al territori valencià. El seu origen es remunta al 1900 quan l’empresari basc Ramón de la Sota va fundar la Compañía Minera de Sierra Menera (CMSM) amb el propòsit d’explotar el jaciment de ferro de Ojos Negros, a Terol. La necessitat de trobar una sortida al mar que no depengués d’organitzacions alienes per a l’exportació del mineral va fer que comencés la recerca d’una zona costanera a la qual fer arribar un ferrocarril propi i en la qual construir un embarcador. Moltes poblacions es van barallar per ser l’escollida, però l’orografia del terreny va fer que es decidissin pel lloc en el qual avui hi ha el Port de Sagunt, donada la raó més lògica i econòmica de seguir el curs del riu Palància fins a arribar a la seva desembocadura. En aquella època la històrica població de Sagunt era un poble dedicat a l’agricultura i la seva elecció va suposar una transformació total del paisatge i l’economia de la zona.

El que en un principi es va pensar com un mer embarcador per enviar ferro als alts forns de Bilbao es va convertir als pocs anys en una siderúrgia pròpia al costat del pantalà d’embarcada, que també es va transformar en port. Així va néixer el Port de Sagunt. El 1917 el mateix Ramón de la Sota fundava la Compañía Siderúrgica del Mediterraneo i en la dècada de 1920 ja van començar a funcionar els alts forns. La necessitat de mà d’obra per a les fàbriques i magatzems va fer que la població augmentés considerablement amb immigrants vinguts de les províncies de València, Terol, Albacete, Castelló i Almeria, principalment. Tots ells eren jornalers, ja que els principals directius i enginyers van arribar del País Basc. Al voltant de les construccions industrials es va crear un nou poblat sortit del no-res compost per les famílies dels treballadors, sense cap arrelament a la zona. Es pot dir sense cap dubte que va ser l’empresa la que va construir la ciutat que avui coneixem. L’església, escoles, cases, el primer cinema, etc., van ser construïts per la companyia basca, fins al punt que la patrona del Port de Sagunt és la mateixa que la de Bilbao, nostra Senyora de Begoña. No només això, l’empresa es feia càrrec de les necessitats dels seus treballadors, tant bàsiques com d’oci, i de la seva qualitat de vida.

La dècada de 1930 però va suposar un dur cop per a aquesta zona industrial. A l’efecte de la crisi del 29 es van sumar els moviments obrers i la convulsió política del país, que es va traduir en vagues i accions col·lectives. Es van succeir els acomiadaments i malgrat les ajudes de l ‘ajuntament de Sagunt, el 1931 es va tancar un dels alts forns i el 1932 la CMSM va tancar per sempre l’explotació de les seves mines. Un any després la CSM tancava les seves portes i posava fi al seu negoci. Durant aquests anys l’existència de la fàbrica penjava d’un fil i va ser l’encàrrec de la II República de construir 25.000 tones de vies fèrries el que la va salvar del tancament definitiu.

Durant la Guerra Civil al Port de Sagunt es va mantenir fidel a la República i es va convertir en un lloc de gran importància estratègica i industrial. El 1937 va passar a ser l’única fàbrica siderúrgica que li quedava al legítim govern del país, instal·lat a València. Per aquest motiu es va convertir en objectiu dels bombardejos del bàndol franquista. El 1938 el govern va concedir al Port de Sagunt el Distintiu al Valor per haver suportat més de cent bombardejos. En acabar la guerra la gerència de l’empresa havia passat a mans de Luis Aznar, soci de Ramón de la Sota, que havia mort el 1936. A causa de la seva afiliació al Partit Nacionalista Basc i la seua ideologia, el bàndol franquista va embargar tots els seus béns als hereus de Sota, que a més van haver de pagar una multa de cent milions de pessetes i marxar a l’exili. Es va reconèixer llavors com a administrador únic al seu soci Luis Aznar i la figura de Ramón de la Sota, els negocis del qual havien construït del no-res la major indústria metal·lúrgica de la costa valenciana, va caure en l’oblit.

Un any després de finalitzar la guerra i davant la necessitat de suplir les inversions de la família Sota, la CSM va ser absorbida pels Alts Forns de Biscaia, que des del moment de la seva arribada al Port de Sagunt es va fer càrrec de tots aquells serveis de infraestructures i serveis bàsics que desbordaven el marc laboral i afectaven a un àmbit social més ampli: educació, atenció sanitària, habitatge, economat, etc., a fi d’acomodar i atendre les necessitats d’una població que creixia al voltant de la fàbrica siderúrgica (Quílez 2012-2013: 252). L’objectiu de l’empresa a l’hora de llançar tots aquests serveis era fer que el treballador s’identifiqués amb l’empresa i adquirís major interès i esforç en la seva dedicació a la feina. Podem classificar en dos grups els serveis extra-laborals que oferia l’empresa. D’una banda els serveis socials que protegien al treballador amb assegurances de vida i pensions d’invalidesa, i beques i premis. D’altra banda hi havia els serveis socials que formaven tres divisions: la de Formació en la qual s’integraven l’Escola d’Aprenents i de formació del personal; la divisió Assistencial formada pels habitatges, l’economat, les escoles i l’església, i dedicada a les activitats esportives i d’oci; i la divisió de Sanatori, composta pel sanatori, el lloc de socors i el servei de rehabilitació (Quílez 2012-2013).

La fallida IV Planta Siderúrgica

Seguint les recomanacions del Mercat Comú Europeu, al qual Espanya aspirava a entrar, i davant unes previsions de forta demanda en el futur de ferro i acer, el Port de Sagunt va ser triat en 1968 per a construir la IV Planta Siderúrgica Integral d’Espanya. El 1971 es va crear l’empresa AHM (Alts Forns del Mediterrani), amb AHV com a major accionista, per a la construcció i explotació d’aquesta planta. Les grans expectatives que s’albergaven amb el nou projecte van anar desapareixent a mesura que avançaven els mesos i es van veure del tot truncades amb la crisi del petroli de 1973 i la competència en el mercat mundial de nous productors d’acer com el Japó, Corea del Sud i l’Índia. La IV Planta va deixar de seguida de ser rentable encara que va ser dotada d’una planta de laminació en fred des de 1975 (actual Sidmed) que fos l’única que es va salvar de la dràstica reconversió duta a terme anys més tard.

A la dècada dels 80 la prioritat del govern era la modernització de la indústria espanyola de cara a una futura integració a la CEE, el que incloïa tancar i desmantellar la siderúrgia del Port de Sagunt. Els treballadors, davant d’aquesta perspectiva de tancament, van començar una lluita amb manifestacions, vagues generals al municipi de València, piquets, barricades, tancaments, etc. Tot i la lluita, el 1984 i després de moltes negociacions, els treballadors van acatar el tancament de la factoria a canvi de la creació de 2.100 llocs de treball en el nou polígon industrial en projecte.

L’actual paisatge de Port de Sagunt: entre la modernitat i l’arqueologia industrial

Des del tancament de la fàbrica siderúrgica al 1984 el Port de Sagunt ha crescut i s’ha desenvolupat gràcies a la seva declaració com a zona d’urgent reindustrialització (ZUR) que, a més de mantenir activa la Planta de Laminació, ara integrada a la multinacional siderometal·lúrgica Arcelor Mittal, ha vingut ampliant el sòl industrial amb noves i modernes fàbriques de capital estranger i alguna que una altra nacional. Destaquen la fàbrica de vidre britànica Pilkington, la metal·lúrgica alemanya Galmed i diverses relacionades amb la indústria auxiliar de l’automòbil. A elles cal afegir la gran Central Elèctrica de Gas Natural Fenosa (2007) amb els seus gegants dipòsits de gas natural construïts sobre l’ampliació del port, així com la pròpia activitat portuària, rellançada i especialitzada ara en el tràfic de productes siderúrgics, adobs, automòbils i fruites.

Al costat d’aquestes modernes instal·lacions es conserven algunes restes de la siderúrgia que formen part del patrimoni històric-industrial, en el qual cal incloure també els edificis civils i habitatges directament lligats a la vella empresa d’Alts Forns.

D’una banda tenim restes de la fàbrica com l’Alt Forn número 2, símbol principal de l’antiga indústria, construït el 1922 i reconstruït en els anys 60, únic forn supervivent dels tres que van funcionar en l’època de plena expansió de la siderúrgia al Port de Sagunt. Es tracta d’una estructura de 64 metres d’altura en les entranyes de la qual es va gestar l’acer utilitzat en diverses grans construccions del segle XX, com la Finca de Ferro de València (a la plaça de Sant Agustí), l’edifici Windsor de Madrid, la Telefònica de Sevilla o la fàbrica Seat a Barcelona. També es conserva la nau de tallers generals de l’any 1919 que albergava la secció de caldereria, reparació de locomotores i treballs de fosa. A més hi ha el magatzem d’efectes i recanvis construït el 1927, la finalitat del qual era l’emmagatzematge de matrius i recanvis de peces utilitzades en la maquinària siderúrgica.

Entre els edificis socials i d’administració cal destacar l’Església de la Senyora de Begonya, de 1929, feta a imatge i semblança de la basílica de Begoña de Bilbao; l’Economat i Cooperativa de Productors AHM construït en la primera dècada del segle XX i rehabilitat en els anys 40, el qual al principi servia per allotjar a les tripulacions dels vaixells, encara que pocs anys després es va transformar en economat per als treballadors de la siderúrgica; el Casino, construït el 1921 per albergar actes oficials de l’empresa i allotjar als enginyers solters, transmet una imatge d’elegància i historicisme; les Oficines de gerència, edificades l’any 1921, amb les dependències d’oficines de les diferents empreses que es van anar succeint en el temps.

Destaca també el complex d’habitatges Ciutat Jardí de la gerència d’AHV. Aquests edificis es van començar a construir en els primers anys del segle XX per allotjar els enginyers bascs. Adossada a la factoria, la ciutat jardí s’estructura al voltant de dos eixos perpendiculars que són dos alberedes d’eucaliptus. Al llarg d’aquests eixos s’alineen els habitatges familiars, adossades i envoltades de jardí privat. El conjunt el formen dos grups diferents: un de la dècada de 1920, i un altre de la de 1940.

El Barri Obrer és, al costat del Alt Forn número 2, un dels conjunts més simbòlics del Port de Sagunt. Consta de dos carrers paral·lels amb una petita plaça entre ells, amb habitatges construïts entre 1917 i 1921 per l’empresa siderúrgica per a intentar pal·liar els greus problemes d’habitatge i les condicions sanitàries en què es trobaven molts dels seus treballadors. Aquests habitatges destaquen per un disseny senzill de cases blanques adossades, cadascuna amb el seu pati enjardinat. El seu disseny, habitabilitat, lluminositat i espai són molt superiors als propis de l’època i tenien com a objectiu general millorar la vida familiar. En l’actualitat la arquitectura del Barri Obrer es conserva i té un tractament especial a causa del seu caràcter històric. Durant les festes d’agost els veïns realitzen un concurs de pintura sobre l’asfalt en els seus carrers, les adornen i vesteixen les seves façanes.

Altres llocs d’interès són l’antic sanatori, edificat el 1949 fora del nucli de població existent en el moment i que actualment serveix com a Centre Cívic, el qual alberga una biblioteca, sales d’exposicions, sala d’actes i diversos espais públics i administratius. Completen este grup d’edificis relacionats amb l’antiga empresa siderúrgica el Mercat, el edifici de la Tinença d’Alcaldia i l’entramat de grups d’habitatges obrers que conforma el centre urbà històric del Port de Sagunt.

Carme Piqueras Sanchis
Juan Piqueras Haba
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: