El Fondó d’Elx

El Fondó d’Elx, declarat Parc Natural el 1988 (coordenades 38°10’55”N 0°45’9”O), es localitza a 10 km de la costa, entre els termes municipals d’Elx i Crevillent, a la zona que corresponia a l’antiga albufera d’Elx, que va desaparéixer en el segle xviii, a causa de la dessecació a què la van sotmetre per obtindre noves terres de cultiu.

S’assenta en una àrea un poc més deprimida que la plana que l’envolta i està ocupada per restes endorreiques d’una llacuna salobre sense relació actual amb el mar, en la qual desemboquen tots els barrancs, fins i tot el Vinalopó, sense trobar eixida al mar. Fins a èpoques recents, els rius Vinalopó i Segura desembocaven al Mediterrani, en una zona d’estuari comú, en la qual destacava l’illa de l’actual muntanya del Molar. Les fortes crescudes dels rius Segura i Vinalopó i la rambla de Abanilla van reblir l’estuari i el van convertir en terra ferma.

Al Fondó d’Elx s’inclouen diversos entorns, que corresponen a embassaments, tolles i zones circumdants. Els embassaments es van construir per a obtindre aigua dolça per als cultius i encara que tenen l’aigua poc salina presenten un grau d’eutrofització alt. Al contrari de l’aigua dels embassaments, l’aigua de les tolles és més salina i té un grau menor d’eutrofització, encara que són menys profundes.

Al Fondó d’Elx és possible diferenciar dos tipus d’ambients i de vegetació en funció de la profunditat i de la salinitat de les aigües.

El paisatge del Fondó està dominat pel canyís (Phragmites australis), mentre que les jonqueres (Juncus spp.) estan representades de manera molt fragmentària. Les ensopegueres (Limonium spp.) ocupen zones més seques i halòfiles, juntament amb les salicòrnies i les soses.

Tot i que la vegetació és important, allò que té un interés biològic més gran al Fondó d’Elx és la fauna, especialment les aus, ja que aquesta és una zona important de nidificació i cria d’aquests animals. És per això que aquesta àrea es troba dins del Conveni de Ramsar i es contempla com a zona d’especial protecció per a les aus. Entre les múltiples espècies que hi ha destaquen la rosseta i l’ànec capblanc amb dues de les principals poblacions mundials. També acull poblacions d’agrons, flamencs i ànecs. A més a més, s’hi troben uns altres representants del món animal, com els rèptils (la sargantana cua-roja), els crustacis endèmics (la gambeta d’aigua dolça) i peixos com l’anguila, la llissa i, sobretot, dos peixos endèmics: el samaruc (Valencia hispanica) i el fartet (Aphanius iberus).

En l’actualitat, aquesta gran zona humida està constituïda per dos embassaments reguladors d’aigua per a reg al voltant dels quals es disposa una sèrie de tolles i saladars. Tot aquest espai està envoltat per un paisatge de cultius i palmerars que conformen un paisatge excepcional.

L’aptitud dels sòls de l’àrea per a la pràctica agrícola és molt baixa, ja que són pràcticament improductius a causa de la seua escassa grossària, l’alt grau de salinitat i el drenatge difícil. Hi ha zones posades en cultiu d’una extensió molt reduïda, principalment dedicades a la palmera datilera, a plantes farratgeres i un poc de cotó.

Elena Grau Almero
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València

Compartir: