Serra del Benicadell

Benicadell és una de les nostres muntanyes recognoscibles a distància i pels seus distints vessants. La seua silueta vigorosa és molt visible en el paisatge.

És, a més, el pic més alt (1.104 m) de la serra del mateix nom. Aquesta serra, que s’estén al llarg d’uns 25 km en direcció nord-est sud-oest, separa les comarques de la Vall d’Albaida pel nord i del Comtat pel sud. El nucli principal està adscrit als termes municipals d’Atzeneta d’Albaida, Beniatjar, Carrícola, Albaida i Salem (província de València) i a Muro d’Alcoi, Gaianes, Beniarrés i l’Orxa (província d’Alacant). Per l’est, la serra del Benicadell finalitza en els barrancs pels quals discorre el riu Serpis que, procedent de la serra Mariola, de les terres alcoianes, de l’embassament de Beniarrés i de l’Orxa, es dirigeix per l’Estret de l’Infern cap a Villalonga i Gandia, on desemboca al Mediterrani. Per l’oest, la serra del Benicadell conclou al port d’Albaida (620 m d’altitud) i es prolonga a partir d’ací per la serra d’Agullent.

Els vessants abruptes del Benicadell i la seua alineació determinen una clara diferenciació climàtica, de manera que retenen els vents freds i humits del nord i produeixen una precipitació notablement inferior al vessant de solana. Aquest fet, unit a una insolació més important, comporta una disponibilitat menor de recursos hídrics per a la vegetació, cosa que es reflecteix en una vegetació diferent a cada vessant. Així, l’ombria sempre ha tingut una flora molt rica, mentre que els vessants meridionals han presentat generalment un aspecte més àrid. Aquesta diversificació dels ecosistemes fa que es puga considerar una de les reserves de la biodiversitat mediterrània, un santuari botànic. La seua cobertura forestal s’ha vist molt perjudicada pels reiterats incendis que l’han assolat al llarg de molts estius; durant els anys 80 del segle xx el bosc de pins que hi havia al vessant nord va desaparéixer després d’incendis continuats. En l’actualitat, la serra presenta una cobertura arbustiva quasi desproveïda d’arbres i, tant en un vessant com en l’altre, té la consideració merescuda de Paisatge Protegit.

Història

Per les terres del Benicadell podem observar l’empremta mil·lenària deixada per diferents cultures al llarg de la història. Les manifestacions que testimonien l’estreta vinculació entre aquesta serra i els seus habitants són nombroses. És fàcil trobar, doncs, jaciments arqueològics, construccions per a la captació i la canalització d’aigües de les èpoques romana i àrab, pous de neu, murs de pedra seca, torres de guaita, castells, camins, bancals i altres construccions realitzades en diferents moments i èpoques històriques.

Els vessants de Benicadell s’han habitat des de temps prehistòrics i s’hi poden destacar diversos assentaments que són clau per a l’estudi de la prehistòria valenciana.

• La Cova de l’Or (Beniarrés), amb un dels conjunts ceràmics amb decoració cardial (sisé mil·lenni aC) més destacats de tot el Mediterrani, ha servit com a referent per a explicar el procés d’introducció de l’economia de producció neolítica.

• Uns altres jaciments destacats són la Cova del Moro (Muro), la Cova Negra (Gaianes) i el Sercat (Gaianes), un poblat del segon mil·lenni aC, o les pintures rupestres del barranc de la Carbonera.

• El poblat de la Covalta (Albaida), situat al vessant septentrional a 889 m sobre el nivell del mar, conté restes d’un poblat ibèric emmurallat que ocupava el cim d’un turó amb tallats abruptes en la seua cara nord. Isidro Ballester Tormo va excavar-lo entre 1906 i 1925 i va ser el primer assentament ibèric que es va estudiar a Espanya íntegrament.

Sota el cim mateix de la Covalta, i al vessant nord, hi ha una gran cova allargada que ja va ser explorada pel gran viatger del segle xviii, el botànic Cavanilles. Així relata Cavanilles l’ascens que va fer al Benicadell:

“Para examinar el monte y subir su empinada cumbre escogí el día 8 de Agosto, quando ni había nubes, ni aquellas nieblas que con freqüencia lo rodean, é inutilizan el viage… Para subir con menos riesgo es preciso valerse de los prácticos de Salém, acostumbrados a trepar como cabras por aquellos riscos; mas conviene encargarlos no vayan por atajos, donde hay pasos sumamente difíciles y peligrosos, como experimenté en mi excursión… Dos horas empleé en llegar a los más alto, subiendo casi siempre por repechos y escalones…”.

En etapes més recents, altres viatgers visiten també el Benicadell, entre els quals hi ha Sarthou Carreres, el pintor Segrelles i Emili Beut.

El Benicadell té un significat especial com a fita geogràfica i d’identitat territorial per a les comarques del seu entorn, en especial a partir de la Renaixença, moviment sociocultural nascut del romanticisme i que va mobilitzar el sentiment de pertinença a la terra, de la naturalesa idealitzada i dels seus paisatges com a valor social col·lectiu.

Tot i això, ja abans, en el segle x, el geògraf hispanoàrab Ahmad al Razi, en la seua obra titulada Ajb?r mul?k al-Andalus, havia descrit Alacant, entre altres llocs, dient que:

“… se encuentra en la Sierra de Benicadell (Banu l-Qatil), a partir de la cual nacen otras montañas donde se encuentran varias buenas ciudades, en las cuales se fabrican muy buenas telas de seda. Sus habitantes eran malas gentes y de malas maneras, pero muy hábiles en sus obras”.

La història feta literatura

Segons sembla, el nom de la serra té l’origen en la denominació mantinguda pels mossàrabs de Penya Cadiella, topònim anterior a la conquesta islàmica. Així consta, almenys, en el Cantar de Mio Cid:

…Ganaron Peña Cadiella/ las salidas e las entradas…

Menéndez Pidal, en La España del Cid, dóna per certa la citació del Cantar de Mio Cid i interpreta el Benicadell com la deformació arabitzada de Cadiella. Llegenda i realitat evoquen en el poema èpic Cantar de Mio Cid la figura llegendària del Cid unida a la muntanya i certificada per la història, ja que al peu de la serra, entre els termes d’Otos i Beniatjar, jauen les restes escasses del castell de Carbonera, d’origen califal, i que alguns historiadors identifiquen amb el que el Cid va fortificar l’any 1092.

Com s’ha assenyalat anteriorment, al Benicadell hi ha diverses caves, geleres o pous de neu, coneguts com la cava o la nevera del Benicadell, la nevera de Dalt, la nevera de Baix, la nevera de Xamarra, la nevera del Corral de Diego i la nevera de la Lloma Solaneta.

D’altra banda, la pressió demogràfica en què es va veure immersa la zona en el segle xviii va forçar l’abancalament dels seus vessants fins a cotes difícilment imaginables, que es van combinar amb altres usos tradicionals de la serra, com l’explotació de fusta, l’extracció de llenya i l’apicultura.

En definitiva, la Solana del Benicadell és un paisatge en la conformació del qual té molt a veure l’acció humana al llarg de la història, que ha configurat ambients nous i diversos.

La Serra de Benicadell, alhora que serveix de frontera provincial convencional entre València i Alacant, constitueix un espai natural apreciat pels habitants de la zona com a lloc d’esplai. A més a més, és un clàssic del muntanyisme, un referent per a nombrosos escaladors que hi troben la fascinació de les grans muntanyes, amb la seua llarga façana rocosa i emmerletada per una cresta retallada i esvelta.

Actualment, el vessant nord d’aquesta serra, situat a la província de València, ha sigut declarat Paisatge Protegit pel Consell de la Generalitat, amb la denominació d’Ombria del Benicadell. El Paisatge Protegit de la Solana del Benicadell completa la protecció del massís muntanyós en el vessant que es troba a la província d’Alacant, per la qual cosa les dues iniciatives de protecció són complementàries i es reforcen mútuament. Concretament, es defensaran els valors mediambientals de 2.103 hectàrees del vessant nord de la serra del Benicadell, que pertanyen a deu municipis de la Vall d’Albaida (Albaida, Atzeneta d’Albaida, Bufali, Carrícola, el Palomar, Bèlgida, Beniatjar, Otos, Ràfol de Salem i Salem). Pel que fa al vessant meridional del Benicadell, l’anomenada Solana, afecta unes 900 hectàrees de la comarca del Comtat (termes municipals de Muro d’Alcoi, Gaianes, Beniarrés, etc.).

Elena Grau Almero
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València

Compartir: