Paisatges litorals
Talaia del Maestrat sobre el Mediterrani
Aquesta serra –“un lugar donde las ásperas tierras de secano, algarrobos, olivos, campos abandonados y pinos azotados por el viento llegan hasta el mar” (J. M. Almerich)– és una joia natural i cultural i, la seua conservació, un miracle autèntic a pesar de l’avanç de dos fronts urbanitzadors. La proximitat al mar atorga caràcter i unitat a uns mosaics paisatgístics que mantenen l’empremta del seu potencial ecològic i la memòria de diversos usos humans. El 16 de juliol del 2002 la major part de la serra (12.000 ha) va ser declarada Parc Natural i Reserva Marina, una decisió que aposta per la protecció de les qualitats ambientals i paisatgístiques de la serra i per les bones pràctiques territorials.
Entre les planes de la costa de Peníscola (al nord) i Alcossebre (al sud), aquesta serra allargada –d’uns 15 km de longitud, formada per blocs mesozoics fallats, de direcció nord nord-est i sud sud-oest– separa el mar Mediterrani (est) del corredor o fossa prelitoral d’Alcalà de Xivert (oest). No arriba a una gran altura mitjana (al voltant de 300-400 m). La divisòria principal –on diversos turons i cims superen la cota de 500 m– delimita una façana oriental marítima i un vessant occidental terrestre; és a dir, dos fronts oposats però amb molts elements compartits. Una xarxa de falles densa –l’element estructural més notable– quartera les calcàries juràssiques i cretàciques predominants fins a convertir el gran horst d’Irta en un mosaic de blocs distensius. Cap al sud, el massís muntanyós es descompon en dues alineacions separades per la vall o fossa d’Estopet. Cap al nord, el massís segueix fins al tómbol de Peníscola. En la línia de costa, l’afonament dels blocs mesozoics dóna lloc a penya-segats, cales i una rampa col·luvial estreta.
Al massís d’Irta hi ha un mosaic ampli de formes exocàrstiques (rasclers, dolines, balmes) i endocàrstiques (avencs, coves, etc.). Cap a la costa, a més de formes de rascler costaner, cales i cavitats, la descàrrega d’aigua subterrània –procedent de l’aqüífer del Maestrat– s’estima entre 100 i 200 hm3/any. També hi ha despreniments rocosos als penya-segats alts i mitjans.
La vegetació de la serra està composta per un matoll mediterrani obert, que en alguns punts arriba a formar agrupacions denses compostes per romer (Rosmarinus officinalis), coscolla (Quercus coccifera), llentiscle (Pistacia lentiscus), bruc (Erica multiflora), càdec (Juniperus oxycedrus), savina (Juniperus phoenicea) i margalló (Chamaerops humilis). “Se trata de una de las mejores representaciones de la maquia litoral de óvalo valenciano” (M. A. Gómez-Serrano et alii 2001). A més d’això, en la línia costanera s’identifiquen tres tipus de comunitats, segons ocupen penya-segats, arenals o cordons de graves. També hi ha endemismes valuosos (entre d’altres, el Limonium perplexum).
Alguns elements del paisatge guarden la memòria de l’ús i de la transformació col·lectiva de la serra. A Irta –pròxima al bastió de Peníscola– hi ha dos castells islàmics (Xivert i Polpís), unes quantes torres de guaita (Almadum, Ebrí, Torre Nova) i algun quarter de carrabiners que evoquen la funció de guaita tan secular d’aquesta serra litoral despoblada, però estratègica. Irta va ser terra d’hivernada de ramats transhumants, àrea d’aprovisionament de llenya i recol·lecció de plantes útils, lloc de carboneig, hàbitat permanent en alguna masia i riba marina explotada per pescadors.
Avançat el segle xviii es va accelerar la colonització agrària de la serra i, per a reeixir-hi, Cavanilles va proposar la fundació d’una vila a Alcossebre i d’una altra al peu del castell de Polpís. El procés de rompuda es va intensificar en el segle xix: es van construir multitud de marges de pedra seca; als abancalaments es van plantar oliveres, vinyes, garroferes i altres cultius de secà. A la contornada d’Alcossebre i Peníscola es va practicar el regadiu per elevació (primer sénies i després motors).
En l’època dels primers motors de reg, es va iniciar també l’estiueig tradicional i les primeres valoracions no utilitàries del paisatge de Peníscola i Alcossebre i els seus entorns. En aquell moment, Alcossebre va ser un observatori actiu i publicitat de l’eclipsi del 1905, d’un gran ressò en la premsa de l’època. Després, es construiria el baixador del ferrocarril per promoure aquest enclavament turístic, un objectiu compartit per la premsa provincial i per estiuejants assidus de València (baró d’Alcahalí, etc.). L’any 1959, el geògraf suís Heinrich Frey, que va gaudir d’un estiueig tradicional, encara va fotografiar una serra d’Irta explotada per agricultors, pescadors i pastors que s’esforçaven.
L’absència de grans assentaments humans i l’abandonament progressiu dels aprofitaments agrícoles i ramaders permeten albergar –especialment al nucli de la serra, més enllà de les penetracions urbanitzadores procedents de Peníscola (nord) i Alcossebre (sud)– grans qualitats paisatgístiques. La proximitat de la serra al mar proporciona “panorámicas espléndidas” amb intensos contrastos de color i un front costaner espectacular amb alguns penya-segats alts i mitjans i cales menudes. En el paisatge d’Irta –un paratge viu i representatiu dels marges abruptes del mar Mediterrani– es conserven explícits o amagats nombrosos valors naturals, socials, patrimonials, educatius i estètics que mereixen les millors pràctiques d’ordenació i gestió.
Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València
A. Giner Sorolla (1980). Amunt i Avall, 34
D’Irta a Montsià es troba la terra meua
Músiques de bronze s’escolten,
sons de xiquets i d’oronetes,
enduts per l’aireig de tramuntana.
A l’ampla i suau vall meua,
filla de la valenciana Irta
i l’alt Montsià català;
ornada amb bravius rocams
de sinuoses daurades cales,
encís d’atzavares i romanís.
Contemplava els teus serradals,
llits de llunes, estels i sols;
de molt lluny vostre, sóc enyorat.
A. Sánchez Gozalbo (1931). Bolangera de dimonis, 95.
“Vullc pintar des de la mar estant tota la costa. Amb quatre colors escampats amb pinzellada llarga vullc interpretar els Pitxells, la punta del tossal que es fica mar endins encimbellat per la Torre de la Madum amb eixos grisos tan bonics i la serralada d’Irta amb els seus pinars i anecdotitzaré el paisatge amb la blancor del Pebret, els carabiners i les seus famílies”.
H. Frey (1959). “Vegetación y cultivos de Alcocebre (Castellón) y sus alrededores”, Estudios Geográficos, 270.
“El algarrobo se halla en la sierra hasta 300 m de altura. El hielo de 1956 perjudicó especialmente los árboles más elevados. Una parte de los árboles helados logró salvarse por medio de ramas latentes que brotaron en la parte inferior del tronco. Los árboles muertos fueron talados y convertidos en carbón vegetal”.
A. J. Cavanilles (1795-97). Observaciones sobre el Reyno de Valencia, I, 45.
“Muy pronto se descubren el mar y las raices del monte de Hirta batidas por el mar, donde salen varias fuentecillas de agua dulce por entre peñas, bañadas poco ántes por las saladas; son mas copiosos los manantiales hácia el norte sin utilidad alguna, pues nacen para entrar en el mar despues de haber humedecido dos o tres varas de terreno. Dentro del mismo mar y como á 30 pies de la orilla hay un abundante ojo de agua dulce que allí llaman ullal. En las faldas de este monte vegetan con lozanía muchos algarrobos, seguidos hacia la cumbre de pinos, con los demas arbustos que forman el monte baxo, tales como el lentisco, romero, siempreexuta, aliagas y el dafne, llamado bufalaga”.
Barón de Alcahalí (1905). Alcalá de Chivert. Recuerdos históricos, 8.
“Sus aires son puros, su cielo hermoso, despejado, y su temperatura benigna, aunque suelen predominar los vientos del Norte. Las producciones más importantes de aquel extenso y feraz término (de Alcalà de Xivert), que participa de valles pintorescos cubiertos de viñedos y de escarpados montes, en los que se crían corpulentos y lozanos algarrobos y olivos, son vino, aceite, trigo, almendras, y sobre todo algarrobas, de las que se hace una importante exportación, y cuya cosecha constituye la riqueza más importante y saneada del país, porque es anual, segura y remunerador su precio”.
COSTA, M. et al. (1986).
Ecosistemas vegetales del litoral mediterráneo español, Madrid, MOPU, 270 pp.
FREY, H. (1959).
“Vegetación y cultivos de Alcocebre (Castellón) y sus alrededores”, Estudios Geográficos, 269-271.
GÓMEZ-SERRANO, M. A. et al. (2001).
Guía de la naturaleza de la costa de Castellón, Vinaròs, Antinea, 342.
RAMOS, J. (2009).
“Cavidades naturales del término municipal de Peníscola”, Berig, 10, 3-17.
ROSSELLÓ, V. M. (1969).
El litoral valencià, València, L’Estel, 2 vols.
RUIZ DE LIHORY, J., BARÓN DE ALCAHALÍ (1905).
Alcalá de Chivert, Recuerdos históricos, Valencia, Doménech, 94.
