Ademuz i la seua horta

El municipi d’Ademuz ocupa el sector central de la comarca del Rincón de Ademuz,que és un enclavament valencià que se situa entre les províncies de Conca i Terol, separat de la resta de la província per una franja de 15 km. Tradicionalment, ha sigut una terra de frontera entre els regnes de Castella i d’Aragó, però ha pertangut històricament al Regne de València. El terme d’Ademuz presenta una orografia muntanyosa, ja que se situa als contraforts occidentals de la serra de Javalambre, i la seua altura principal és el turó de Tortajada (1.516 m). Als voltants d’Ademuz hi ha uns quants pics o moles com el Castro (897 m), el de la Mola (905 m) i el Cerro de la Horca (828 m), a més del Cerro Zafranares (937 m), on es troba la població.

El clima és mediterrani, el tret principal del qual és la continentalitat, a causa sobretot d’unes baixes temperatures hivernals. La temperatura mitjana anual està entorn dels 15°C, amb mitjanes en el mes més fred d’uns 7°C i en el mes més càlid de 24°C. L’amplitud tèrmica és prou elevada. Les precipitacions són escasses i irregulars, amb una mitjana anual de 450 mm. La limitació principal per als conreus de regadiu no està en unes temperatures hivernals excessivament baixes, sinó en l’alta probabilitat de patir gelades. A l’observatori d’Ademuz es registra una mitjana anual de dies de gelada pròxima als 40.

La depressió Túria-Alfambra travessa el terme d’Ademuz de nord a sud. És una gran fossa tectònica que dins de la serralada Ibèrica, separa les branques castellana i aragonesa del sector ibèric valencià. La fossa condiciona el traçat del riu Túria, en una vall central àmplia que discorre amb orientació nord-est-sud-oest, i l’estructura del relleu, amb dues falles, mestre que deixen ambdós massissos a l’est (Javalambre) i a l’oest (Javalón). La fossa és una depressió farcida de litologies argiloses blanes del Terciari superior, en contrast amb les roques calcàries cretàciques i juràssiques dels massissos circumdants, que tenen vessants abruptes coronats per moles. El recorregut del Túria i la xarxa fluvial organitzada al voltant del riu erosiona els materials terciaris fràgils que cobrin la fossa, i encaixa notablement els cursos d’aigua. El Túria, també denominat a la comarca riu Blanco, travessa el terme d’Ademuz de nord a sud i, juntament amb la població, rep les aportacions dels rius Bohilgues, les rambles del Val de la Sabina i de la Virgen i el Barranc Seco. El Túria vertebra el terme en dos sectors i alhora constitueix l’eix integrador del territori, ja que és on es localitzen les poblacions principals i les activitats econòmiques.

Les valls dels rius Túria i Bohilgues formen un corredor verd on els regadius bonifiquen les hortes de la Vega de Ademuz, en contrast amb els secans que la delimiten. Els espais regables són fruit de la labor d’incisió i de buidatge de la xarxa fluvial sobre aquests materials sedimentaris arenosos i argilosos de les depressions terciàries intramuntanyenques. El regadiu es concentra al llarg dels cursos d’aigua permanents, sobre els fèrtils al·luvions quaternaris. Hi ha una xarxa de séquies complexa i imbricada, que es distribueix per les nombroses parcel·les existents, en un traçat pràcticament inalterat des de fa segles. Les séquies-mare prenen l’aigua mitjançant assuts i discorren al peu dels vessants, de manera que es pot irrigar la totalitat d’unes valls que tenen una morfologia de fons pla. A l’horta d’Ademuz el factor que limita els regadius no és la falta d’aigua, sinó l’escassetat de terrenys aptes per al conreu, ja que aquests es redueixen a les terrasses baixes del Túria i dels seus tributaris principals. A les valls fluvials, la vegetació natural riberenca va patir una transformació dràstica, i actualment es redueix a franges estretes al llarg dels llits. L’estrat arbori el formen àlbers, xops i salzes, acompanyats de vegetació de ribera com joncs, esbarzers i canyissos i espècies herbàcies.

L’agricultura, fins fa algunes dècades, ha sigut la font principal d’ingressos al municipi d’Ademuz, però en l’actualitat ha entrat en una regressió notòria. El conreu de regadiu predominant és la pomera, en les diverses varietats, amb 1.200 ha. Al secà, l’ametler és el conreu predominant i, com que el terreny és tan abrupte, es conrea en bancals. Nombroses terres són improductives al terme a causa de la despoblació, provocada per una emigració forta des de mitjans del segle xx, per la baixa rendibilitat de les produccions i per l’envelliment dels agricultors. A més, el règim de gelades condiciona l’existència d’uns conreus d’autoconsum, dels quals molt pocs tenen possibilitats comercials.

Encara que ja hi havia restes arqueològiques del neolític, dels ibers i dels romans, cosa que suposa una ocupació primerenca de la zona, en les fonts documentals àrabs es deixa constància de la fortalesa d’Al-D?m?s. Ademuz era un emplaçament estratègic a causa de la situació defensiva avantatjosa, ja que es localitzava al turó Zafranares, a l’abric del castell, una fortalesa a la confluència de la vall del Túria amb el riu Bohilgues i la Rambla del Val de la Sabina. Així mateix, era un encreuament de camins, una tradicional via de pas natural des de les terres aragoneses fins a la ciutat de València. Des del lloc on es troba dominava el riu Túria, per la qual cosa tenia una importància econòmica destacada, perquè se situava al centre de les hortes de la comarca.

El nucli urbà d’Ademuz es localitza al marge dret del riu Túria, entre la confluència amb la Rambla de la Virgen al nord, i amb el riu Bohilgues, al sud. És un assentament que va sorgir a la part alta del vessant oriental del turó Zafranares, a 741 metres sobre el nivell del mar, al costat de la muralla del castell. S’estén en un pendent pronunciat i de manera escalonada, per la qual cosa el desenvolupament urbà és clarament descendent, cap als dipòsits quaternaris del fons de la vall. A pesar de la ubicació, pròxima als regadius, ocupa la porció de sòls fèrtils més menuda, ja que la població se situa a una certa altura sobre el Túria. El nucli originari se situava al peu del castell i coincideix aproximadament amb el barri del Vallado. Presenta un entramat urbà que resulta de l’antiga configuració defensiva del castell, situat a la part alta. Els carrers són llargs, estrets i sinuosos, alguns dels quals es troben escalonats. L’evolució de la població es va fer des de la part més alta del barri del Vallado cap al barri del Molino i la Rambla de la Virgen.

A la zona més elevada de la població d’Ademuz se situen les ruïnes del castell medieval, del qual encara poden observar-se algunes mostres de la construcció primitiva. Al recinte derruït del castell es troben les restes de l’ermita de Santa Bárbara, construïda en la segona meitat del segle xvii, al lloc on es trobava l’església originària de San Pedro Intramuros. Del perímetre emmurallat de la vila medieval queden vestigis a l’interior d’alguns habitatges i al Portal de San Vicente, que és una de les quatre entrades a la ciutat i l’element més ben conservat. L’església arxiprestal de San Pedro y San Pablo és una construcció de dimensions notables, edificada en el segle xvii quan es va afonar el temple anterior en el terratrèmol de l’any 1659. L’ermita romànica de la Virgen de la Huerta va ser erigida en el segle xiii sobre una antiga construcció àrab, i en l’actualitat encara conserva una inscripció de l’Alcorà. Té tres naus separades per arcs apuntats i un atri ampli, a més d’una cúpula arredonida i una altra de piramidal, la doble espadanya de pedra treballada i un porxo sostingut per dues columnes de pedra. Finalment, convé ressenyar l’ermita de San Joaquín, que és una construcció de planta quadrada d’estil gòtic, que formava part de l’antic Hospital de Pobres de Santa Ana.

Miguel Antequera Fernández
Ghaleb Fansa
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: