Tabarca

L’illa de Tabarca, situada enfront de les costes de Santa Pola, és l’única illa habitada del territori valencià. Va ser refugi de pirates quan aquests atacaven la costa valenciana i el lloc triat pel rei Carles III, en el segle xviii, per a assentar els cristians alliberats d’origen genovés que havien habitat l’indret tunisenc de Tabarka.

Una illa amb història

A tres milles del cap de Santa Pola, a la província d’Alacant, s’alça sobre l’aigua un aflorament de la Serralada Bètica, de superfície molt plana, que arriba a una elevació màxima de 13 metres sobre el nivell del mar. És l’illa de Tabarca, amb una superfície de 43 ha, la més gran de les poques illes valencianes i l’única habitada. En realitat és un arxipèlag menut, perquè l’illa principal està envoltada d’una sèrie d’illots: la Galera, l’Escull Roig, l’Escull Negre, la Nau, la Pedrera; aquest últim rep aquest nom perquè va ser la base per a l’obtenció de la matèria pètria utilitzada en les construccions de l’illa.

Tabarca ha sigut visitada i utilitzada des de l’antiguitat, cosa que es pot veure en les nombroses troballes submarines dels voltants, restes o vaixells afonats. Per als antics va ser l’illa Planesia.

Anteriorment la nostra illa tenia el nom de Sant Pau, i també Illa Plana, tot i que posteriorment va ser Tabarca o Nova Tabarca. El topònim procedeix del nom d’un lloc de la costa de Tunísia: Tabarka, un lloc pròxim a la frontera amb Algèria, on hi ha un illot unit a terra ferma per un istme. La ciutat tunisenca va pertànyer a Gènova i, per tant, va estar habitada per cristians d’aquesta república italiana, que fou una població dedicada al mar, a la recol·lecció del coral roig, fonamentalment. El 1741 els tunisencs prenen la ciutat i, més tard, ho fan els algerians, fins que l’any 1768 Carles III l’allibera i condueix els seus habitants a Alacant i, posteriorment, a l’illa de Tabarca. Aquesta, fins a aquell moment deshabitada, era un lloc freqüentat pels pirates barbarescos en les seues incursions sobre la costa ibèrica mediterrània. Ja des del segle xvi s’havien construït per tota la costa valenciana nombroses torres de guaita per a identificar les naus i les incursions pirates i protegir les poblacions de la costa, com veiem en un altre apartat d’aquest llibre. Tabarca, doncs, des del segle xviii formarà part d’aquest sistema defensiu costaner; el rei posa per a defensar-la els valents descendents de genovesos que havien habitat la Tabarka tunisenca. Encara es poden observar cognoms italians en els actuals tabarquins: Ruso, Chacopino, Parodi, Pianello…

Un lloc per a veure, un espai des d’on atalaiar

Efectivament, la silueta de l’illa, molt pròxima a la costa, es retalla sobre l’horitzó marí i, al seu torn, des de l’illa, es pot admirar una vista inèdita de la costa valenciana.

No té molta fauna terrestre: el lludrió ibèric o lluenta i alguna colobra. Les aus marines que nien a l’illa, la visiten o hi viuen, són abundants: la gavina d’Adouin, la gavina vulgar, el gavià argentat de potes grogues, l’escaraet —poc abundant—, el falciot negre i el pàl·lid, la cogullada comuna i el teuladí.

La flora està condicionada per la insularitat, la salinitat, la climatologia mediterrània, la poca pluviositat, els efectes del mar… Entre la flora principal trobem l’arç intricat (Lycium intricatum), la bufera arbustiva (Withania frutescens), l’esparreguera blanca (Asparagus albus) i un endemisme que només es troba en territori valencià: L. furfuraceum. També l’herba gelada (Mesembryanthernum crhystallinum), la sosa fina (Suaeda fruticosa), els caps blancs (Lobularia maritima) i les figueres de pala (Opuntia ficus-indica).

Però el més característic, i una planta endèmica que cal conservar, són les praderies de posidònia oceànica. Són un element clau en el medi ambient de les illes, perquè són refugi i aliment dels peixos i eriçons de mar, a més de productores d’oxigen. A més a més, per si fóra poc tot això, aquestes masses vegetals eviten l’excés d’erosió marina que produeixen les ones sobre la costa. Aquestes praderies són fonamentals per al nostre litoral, però estan en regressió per diverses raons: la contaminació de l’aigua, la pesca d’arrossegament, l’excés d’embarcacions turístiques i la construcció cada vegada més abundant sobre la nostra línia de costa (ports i esculleres).

A la contornada marina de l’illa viu una fauna rica: morenes, meros, llagostes, oblades, vidriades, sards, daurades, salpes, besucs, pagres, pagells, cànteres, barracudes, peixos ballesta, molls de roca i el peix volador o oroneta, tan rar.

La pesca, juntament amb el turisme, és l’activitat principal de l’illa. Els seus fons marins tan rics proporcionen captures importants i variades. Els pescadors de Tabarca empren arts específiques com la moruna grossa i la moruna xirretera. La pesca de la tonyina va ser una de les activitats principals de l’illa; l’almadrava de Tabarca va ser l’última que va desaparèixer el 1960.

Va ser declarada Reserva Marina el 1986. L’any 1994 la Llei d’Espais Naturals va considerar l’illa i l’entorn marítim de Tabarca, de 1400 ha, com un dels magnífics llegats que hem de conservar. Es prohibeix la pesca submarina, que havia depredat els fons marins, i es controla l’ancoratge d’embarcacions.

Avui dia conserva el seu recinte emmurallat, obra de l’enginyer militar Méndez de Ras, que es va finalitzar el 1775. El recinte té tres portes: la de Sant Miquel, la de Sant Rafael i la de Sant Gabriel a l’oest, juntament amb la pedrera. Sobre aquesta última hi ha la inscripció que marca l’autoria de la fortificació: “Carolus III Hispaniarium Rex. Fecit Edificavit”. Tot un conjunt historicoarquitectònic ben conservat, amb murs i baluards que la protegeixen i, a l’interior, l’església de Sant Pere i de Sant Pau, també fortificada, i la Casa del Governador; a l’exterior s’alça la torre de Sant Josep. El conjunt va ser declarat Monument historicoartístic el 1964.

Però no hi ha una Tabarca, sinó diverses al llarg de l’any. La llum solar, la vegetació —encara que escassa— del seu sòl i l’activitat a l’illa fan que el paisatge canvie i que en cada estació puguem viure l’illa d’una manera diferent, com bé s’observa en les paraules de l’escriptor Manuel Vicent “La isla de Tabarca deshabitada bajo el sol de enero, exhibía el perfil de su iglesia y de sus murallas emergiendo del mar cuando ayer, en vísperas de san Antonio Abad, patrón de los animales navegué hasta allí desde Santa Pola…. Debido a las lluvias de otoño que este año han sido generosas, Tabarca tenía ahora una tonalidad verdosa instalada en el musgo de sus roquedas y en el leve pasto brotado por la parte de Oriente, muy alejada de ese fulgor mineral que le da el terror del verano, el sonido de las chicharras y el sudor de los turistas… En invierno apenas quedan cinco familias de pescadores…” (El País, diumenge 18 de gener de 1998).

Perquè Tabarca també ha sigut, i és, un lloc en la memòria paisatgística valenciana, una singularitat que han remarcat els nostres poetes. Vegem un fragment d’una carta del nostre gran poeta oriolà Miguel Hernández al literat murcià Juan Guerrero Ruiz en relació amb l’organització d’una visita de Pablo Neruda a l’illa, fet que finalment no va tenir lloc: “Mire: yo quisiera llevar para agosto a Pablo Neruda a ver lo mejor de nuestras tierras… Quiero saber si podría residir en la isla de Tabarca… a él agradaría un lugar donde el mar no se encontrara con arenas al ir a la tierra, donde el agua tuviese más grandeza…”.

Els valors paisatgístics, mediambientals, el patrimoni historicoartístic, les formes de vida i el treball dels tabarquins són tota una fita de la nostra cultura.

Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Compartir: