Paisatges habitats

Castelló històric

Castelló, capital de la Plana i de la província homònima, a l’origen es trobava al Tossal de la Magdalena, a set quilòmetres al nord del seu emplaçament actual. En aquest tossal s’han trobat vestigis ibèrics i romans i encara s’hi aprecien algunes restes de les muralles i torres del castell musulmà, que han sigut restaurats recentment.

El castell menut en alt –el castelló, que dóna nom a l’actual ciutat– vigilava i protegia una multitud d’alqueries disseminades per la plana. La incomoditat d’aquest emplaçament, tanmateix, va determinar que es traslladara a la plana fèrtil, al lloc conegut com el palmerar de Borriana. La llicència per a aquest trasllat es va fer a Lleida a 8 de setembre del 1251 pel rei Jaume I a Ximén Pérez d’Arenós. La tradició situa aquest trasllat en el tercer diumenge de Quaresma del 1252, i en record seu se celebra en la mateixa data des de fa més de quatre segles la popular Romeria de les Canyes des de Castelló a l’ermita de Santa Maria Magdalena; a partir del 1945, a la romeria se li va afegir el Pregó, les Gaiates i altres elements i les festes es van allargar des del tercer dissabte al Quart diumenge de Quaresma. Cal recordar, tanmateix, que des del 1922 la Mare de Déu del Lledó és la patrona de Castelló. Encara que l’actual ermita data del segle xvi, va haver-hi sobre el seu solar una primera capella en el segle xiv alçada al camp on Perot de Granyana va trobar la minúscula imatge d’aquesta mare de Déu.

Al llarg del segle xiii, alhora que es va produir la colonització agrària i un desenvolupament del comerç incipient quan es va atorgar a Castelló el dret a fira el 1269, el terme va passar primer a les mans de l’alta noblesa, el 1245 al monestir de Sant Vicent de València i el 1287 aquest i totes les seues possessions al terme català de Poblet. No va ser fins al 1297 quan Jaume II, amb l’ajuda econòmica dels veïns, va recuperar Castelló per a la Corona. Uns anys abans, el 1284, Pere III havia assentat les bases del municipi segons el model de la ciutat de València, basat en un Consell compost per 36 consellers, on destacaven quatre jurats que executaven els acords. Altres càrrecs polítics eren l’escrivà dels jurats o secretari, el justícia o jutge, el síndic o tresorer, el sequier i el mustassaf, una espècie de policia local que, entre altres tasques, vigilava el mercat i la neteja de camins. Aquesta organització municipal va perdurar durant més de quatre segles fins a l’abolició dels Furs de València (1707).

Pel que fa a la fisonomia urbana, durant la segona meitat del segle xiii Castelló encara s’articulava al voltant d’un eix central, l’actual carrer Major, que, en principi, només era un camí paral·lel a la séquia Major. A un costat i l’altre d’aquesta séquia es distribuïen carrerons i illes de cases poc regulars. Això podria ser conseqüència d’un poblament anterior a la fundació de la vila al voltant de l’alqueria denominada de Benirabe. Al final del segle xiii Castelló tenia un recinte emmurallat aproximadament rectangular en sentit nord-sud, seguint el carrer Major, i quatre portes: al sud la de València (o de l’Om o d’en Passanant) i al nord la de Tortosa (o de Paüls); per l’oest s’entrava per la porta Mitjana i el carrer dels Sabaters (avui Colom), que arribava al carrer Major; uns metres més al sud d’aquest últim sorgia el carrer de l’Aigua que portava a la porta del mateix nom a l’est de la muralla.

Al començament del xiv Castelló va ser triada capital de la sotsgovernació dellà Uixó, un territori que coincidia amb l’actual província de Castelló, excepte l’Alt Palància i el comtat d’Almenara. Aquest caràcter de seu governativa foral la va marcar ja per sempre amb una funció administrativa sobre les comarques septentrionals valencianes. El seu creixement al llarg d’aquest segle va ser notable, perquè el 1418 sumava ja 1.100 focs, gairebé 5.000 habitants. La dessecació de les marjals i el repartiment de les aigües del Millars entre les viles de la Plana (1346), que establia que quan l’aigua fora escassa es farien 60 files o parts, de les quals 14,5 correspondrien a l’horta de Castelló, van contribuir a l’augment del regadiu, de 8 ha el 1250 a 22 ha el 1398.

Fruit d’aquesta ràpida expansió demogràfica, durant la primera meitat del segle xiv ja s’havien creat dos barris extramurs: un a l’oest configurat pels carrers d’Enmig i Amunt i un al nord, més enllà dels carrers del Canyaret (avui Antonio Maura i Ensenyança) i de l’Illeta (actual Núñez d’Arce). Al final d’aquest segle ja s’havien enderrocat els murs nord i oest de la vila per incorporar els esmentats ravals. Al nord del carrer Major la nova muralla s’obria per la porta de l’Hospital, i a l’oest de l’actual carrer de Colom per la de la Fira; al nou mur també s’accedia per la porta de València, al sud al carrer d’Enmig, i per la de la Puríssima, al nord.

Amb la incorporació dels ravals del nord i oest, la vila del segle xiv va adoptar, a grans trets, una forma quadrada i un pla en escaquer. La nova muralla, que va perdurar fins al 1796, es corresponia amb l’actual avinguda del Rei en Jaume, a l’oest, la plaça de Clavé i el carrer de Sant Lluís, al nord, el carrer governador a l’est, i els carrers de Gasset, Porta del Sol, Ruiz Zorrilla i escultor Viciano, al sud. Dins del recinte, es disposaven al voltant de la primitiva església quatre placetes irregulars: al nord la de l’Herba, que era el mercat de fruita i verdura; a l’est, la de les Corts concentrava el poder foral i municipal al porticat palau Comú, primera seu del Consell de Castelló, que es trobava entre els actuals carrers de Cavallers, Colom i Ausiàs March; al sud, la de les Carnisseries era el mercat de la carn; i, a l’oest, la Vella, sobre la qual s’abocava el cementeri, la casa Abadia i la façana principal de Santa Maria. El recinte medieval tenia un petit call, al nord de l’actual carrer de Cavallers, i una moreria no molt més gran al nord de l’actual carrer d’Amunt o Alloza.

La segona meitat del segle xv va ser una etapa de regressió demogràfica per a la Plana, afectada per caresties a les quals es van sumar diverses epidèmies de pesta negra. Cap al 1469 la població de Castelló s’havia reduït a 626 focs i en 1510 a 514 (menys de 2.500 hab.). La recuperació demogràfica durant la primera meitat del segle xvi va ser lenta i traumàtica, ja que Castelló va participar en la guerra de les Germanies i després de la derrota dels agermanats va ser saquejada i els líders de la resistència al Maestrat empresonats i executats dins de les seues muralles. El 1572 encara no havia arribat als 600 veïns, però 37 anys després la població s’havia duplicat, sense que l’expulsió dels moriscos el 1609 repercutira en el cens de la ciutat, que només va afectar 36 de les seues 1.165 famílies. Al llarg del segle xvii la demografia de Castelló es va mantindre estable, amb 1.152 focs el 1646.

Pel que fa a la trama urbana, el segle xvi i, sobretot, el xviii van significar notables reformes urbanes. El 1549 es va consagrar l’església arxiprestal de Santa Maria, joia del gòtic iniciada el 1403, després que un incendi destruïra la primitiva església del segle xiii. El 1604 es va acabar una altra de les fites de la ciutat: el campanar de la Vila, torre campanar de planta octogonal, cinc cossos i 58 m d’altura, conegut popularment com el Fadrí, per trobar-se fadrí o exempt –no adossat a l’església. De titularitat municipal i recentment restaurat, juntament amb aquest es troba la casa Abadia (s. xvi), que avui conté unes quantes sales de lectura i exposicions. A l’inici del carrer de Cavallers, enfront de la plaça de l’Herba, es va inaugurar el 1606 la Llotja del Cànem, que va rehabilitar la UJI per a exposicions temporals i fins administratius entre el 2005 i el 2007, coincidint amb els 400 anys de l’edifici. El 1663 l’antiga plaça de les Carnisseries es va desplaçar cap a ponent per a deixar lloc a la nova capella de la Comunió de l’església arxiprestal. Davant de l’estat ruïnós del vell Palau Comú, el Consell va decidir el 1689 construir enfront de Santa Maria, ocupant part del vell cementeri, l’actual Palau Municipal, les obres del qual no van acabar fins al 1716; avui dia aquest edifici, considerat d’estil classicista italianitzant d’austera decoració, és un dels de major valor arquitectònic de la ciutat. Amb el decret de Nova Planta (1707) van desaparéixer les Corts i la seua plaça, el solar de la qual es va aprofitar per a ampliar l’església. Així va ser com les quatre places medievals es van concentrar en una única gran plaça –la plaça Major– a ponent de Santa Maria, per a incloure els edificis públics principals.

Al final del xvii la ciutat intramurs s’havia densificat, mentre que a extramurs prosperaven dos ravals d’aspecte aproximadament triangular: un al nord, denominat del Pla o de Sant Fèlix, i un altre al sud, de Sant Francesc o de la Trinitat. Pel sud-oest, entre les actuals places de Borrull i de Fadrell, s’havien construït les primeres cases del raval del Roser. Cap a llevant la ciutat no creixia per l’alt valor de l’horta i cap a ponent tampoc, de moment, perquè allà –a l’actual avinguda del Rei en Jaume– se celebrava la fira.

Al començament del segle xviii Castelló va conéixer un auge demogràfic i econòmic sense precedents, basat en el conreu i en el teixit del cànem per a fils, cordes, cordells i maromes per a embarcacions; el 1747 s’havia creat a l’oest de la ciutat l’Hort dels Corders per a concentrar les activitats tèxtils del cànem i des del 1751 aquesta indústria va assegurar el seu èxit comercial quan va començar a abastir l’armada espanyola, que va monopolitzar la producció. Enfront dels 1.072 veïns –uns 4.800 habitants– el 1713, Castelló ja sumava 12.000 habitants el 1786, la meitat extramurs. La dificultat de comunicació entre la vila i els ravals va condicionar l’enderrocament de les muralles el 1796 i això va permetre a la ciutat expandir-se còmodament en totes direccions, sobretot cap a l’oest després de l’obertura de la plaça o avinguda del Rei en Jaume el 1800. Els ravals de Sant Fèlix i de la Trinitat també van progressar en forma de punta de llança, cap al nord i el sud, respectivament, mentre que a llevant el creixement encara era tímid per l’alt valor de l’horta.

L’inici del segle xix va ser traumàtic, ja que el 1811 el mariscal Suchet va prendre la ciutat, que no va ser definitivament abandonada per les tropes franceses fins al 1814, i el 1837 la liberal Castelló va ser assetjada pel general carlí Cabrera, la qual cosa va provocar l’alçament d’una nova muralla, 41 anys després d’haver enderrocat la medieval. Després de l’efímera proclamació cantonal del 1873, els carlins van tornar a assetjar Castelló, però només sis anys després del final de la tercera guerra carlina, el 1882, va començar la demolició de la nova muralla davant de la notable expansió econòmica i urbana de la ciutat. La substitució dels conreus tradicionals pels cítrics per a l’exportació al final de segle, la tradicional espenta del conreu i la manufactura del cànem i l’aparició de noves indústries com la del taulellet van condicionar aquest auge demogràfic: el 1887 la ciutat superava els 25.000 habitants i el 1910, els 32.000.

Un altre fet destacat que va marcar el creixement urbà del xix va ser el desenvolupament de les comunicacions. El 1802 es va acabar el nou camí reial de València a Barcelona que passava per l’actual avinguda de València, rondes del Millars i de la Magdalena i avinguda de Benicàssim. Per l’est es va construir el nou i ampli camí del mar (actual avinguda dels germans Bou) i per l’oest es van millorar els camins de l’Alcora i de Morella, i es va obrir aquesta segona fins a Saragossa el 1860. El 1862 va arribar el ferrocarril de València i el 1868 de Barcelona, i el 1888 es va inaugurar el ferrocarril de via estreta la Panderola entre Castelló i el Grau, que s’estendria després a Almassora, Vila-real, Onda i Borriana.

Castelló havia sigut triada capital provincial a partir del 1833, però va ser en l’últim terç del xix –amb la pacificació i l’enderrocament de les muralles– quan aquesta designació es va traduir en obres públiques de rellevància. El ferrocarril i l’estació van ser instal·lats als afores, a l’oest de la ciutat, i als seus voltants es va construir el flamant parc de Ribalta, la plaça de bous i l’hospital provincial, mentre que el notable teatre Principal, de tall neoclàssic, s’edificava a la plaça de la Pau. Ja al principi del xx es van alçar altres edificis notables com l’institut de batxillerat Francesc Ribalta, el Casino Antic, la casa dels Caragols o els modernistes de Correus, la casa de les Cigonyes i el quiosc de la plaça de la Pau. El 1925 ja s’havia compactat tota la ciutat fins a la via fèrria, i cap al sud s’expandia al voltant dels carrers d’Herrero i la ronda del Millars; mentrestant, a llevant l’horta continuava frenant el desenvolupament urbanístic i cap al nord no s’havia construït res a l’altre costat de la ronda de la Magdalena.

Durant la Guerra Civil, Castelló va estar a la zona republicana fins a juny del 1938 i el 1936 l’ajuntament va ordenar la demolició de l’església de Santa Maria. Després de la guerra es va iniciar la seua reconstrucció, que va concloure el 1999, imitant amb més o menys fortuna l’esquema de l’original, de la qual només conserva la façana nord i part de les altres dos. Després de 700 anys en què Castelló i tota la històrica sotsgovernació dellà Uixó (menys l’Alt Millars) havien format part del bisbat de Tortosa, el 1960 es va crear la nova diòcesi de Segorbe-Castelló i l’església de Santa Maria va ser elevada a la categoria de cocatedral.

Pel que fa a l’evolució demogràfica i urbana, entre el 1930 i el 1960 la ciutat va créixer prou a pesar dels avatars de la guerra, i va arribar als 60.000 habitants en la segona data. L’expansió urbana es va dur a terme en totes direccions, seguint un traçat en escaquer cap al sud i l’est, i més irregular per l’oest i, sobretot, pel nord. Al mateix temps, es van dur a terme reformes internes destacades: el 1947 a la plaça Major, on s’havia construït un any abans el nou mercat municipal; a la plaça del Rei en Jaume-Hort dels Corders el 1956 i a la nova plaça de Cardona i Vives el 1972; la urbanització d’aquesta va possibilitar la continuació del carrer de Colom fins a l’avinguda del mar, i va crear el primer eix de circulació en sentit paral·lel.

El gran auge industrial a partir del 1960 va condicionar un augment demogràfic sense precedents: en només vint anys va duplicar la població i va superar els 126.000 habitants el 1981. El desenvolupisme de l’època, amb total permissivitat i falta de planificació, es va traduir en un creixement urbà desmesurat i accelerat, que va trencar la compacitat urbana de Castelló: el 1981 es comptabilitzaven més de cent grups de població dispersos, que reunien el 15% de la població; aquests grups, poblats per immigrants procedents sobretot d’Andalusia i La Manxa, van aparéixer com a bolets a les carreteres de l’Alcora, Borriol, Ribesalbes, Almassora, a l’avinguda de València i a la N-340 cap a Benicàssim, amb una trama urbana caòtica enmig dels horts o de les fàbriques.

L’existència d’un enorme pulmó verd –com eren els horts de tarongers– es va utilitzar com a excusa per a no construir noves zones verdes dins de la ciutat. Però el més lamentable de les dècades del 1960 i 1970 va ser el creixement en altura, sobretot al centre històric i la contornada, sense cap norma ni relació entre l’altura dels edificis i l’amplària dels carrers. El resultat va ser desastrós per al nucli antic, que no només va perdre la seua personalitat històrica, sinó que, en multiplicar i concentrar les activitats comercials, va començar a patir greus problemes d’aparcament i de circulació.

En els últims anys Castelló ha tornat a experimentar un creixement econòmic i demogràfic vertiginós. El 2011 va superar els 180.000 habitants, amb un alt percentatge d’estrangers, amb predomini dels romanesos. La ciutat, per fi, ha començat a créixer decididament cap al mar, en les partides de Censal, Gumbau, Soterrani, Rafalafena, Taixida i la Safra, amb les avingudes de Châtellerault, Germans Bou, la Mar, Rafalafena, el Lledó i Caputxins com a eixos; a l’actual ritme de construcció, en pocs anys aquestes partides podrien estar completament edificades fins a la nova circumval·lació o ronda Est. Ha sigut en aquesta zona oriental on s’han instal·lat alguns dels edificis de nova planta més avantguardistes de la nova ciutat, com ara l’Espai d’Art Contemporani, el Museu de Belles Arts i l’Auditori i Palau de Congressos, aquest últim prop de l’ermita de la Mare de Déu del Lledó, patrona de Castelló des del 1922. El creixement cap a l’oest tampoc s’ha frenat i, una vegada desviada la N-340 i construïda sobre l’antic traçat la nova via fèrria soterrada i la flamant estació de tren, la ciutat està creixent sense obstacles fins al mateix riu Sec de Borriol i més enllà (campus de la Universitat Jaume I). Sobre els antics terrenys de la RENFE s’ha construït un gran bulevard amb nous habitatges i zones comercials. Al sud també ha continuat el creixement, amb les avingudes de València i d’Almassora i la Gran Via com a eixos de desenvolupament, i la circumval·lació o ronda Sud com a límit, perquè està el sòl copat per les indústries a l’altre costat de la ronda.

 

Joan Carles Membrado Tena
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Concatedral de Santa María (foto Pep Pelechà).Plaza de l’Independència (foto Pep Pelechà).Edificio de Correos (foto Pep Pelechà).Calle Mealla (foto Pep Pelechà).El Fadrí (foto Pep Pelechà).Acceso a la concatedral de Santa María (foto Pep Pelechà).

Mapas

Citas

A. J. Cavanilles (1795-1797). Observaciones sobre el Reyno de Valencia.

“La mas septentrional es Castelló, llamado de la Plana para distinguirlo del que está en la gobernacion de San Felipe. Se halla en la llanura á una legua del mar, y á tres quartos del Milláres. Lo ameno y templado de su término, la abundacia y variedad de sus frutos, y las hermosas calles y buenos edificios la ponen entre las poblaciones mas distinguidas del reyno”.

Bibliografía

BURRIEL de ORUETA, E. (1971).

Desarrollo urbano de Castellón de la Plana, Madrid, Departamento de Geografía, Universidad Autónoma, pp. 111.

MEMBRADO i TENA, J. C.

«Origen i desenvolupament urbà dels principals municipis de la Plana de Castelló», p. 57-92

GIMENO MICHAVILA, V. (1926).

Del Castellón viejo, edició facsímil del 1989, Castelló, Caixa d’Estalvis de Castelló, pp. 389.

ORTELLS CHABRERA, V. i QUEREDA SALA, J. (1993).

La Plana de Castelló. Estudio geográfico, Diputació de Castelló, pp. 223.

ROSSELLÓ i VERGER, V. MARIA (1984).

55 ciutats valencianes, Ciutat de València, Universitat de València, pp. 288.

SARTHOU CARRERES, C. (1913).

“Provincia de Castellón” en Geografía General del Reino de Valencia, edició facsímil del 1989, Castelló, Caixa d’Estalvis de Castelló, pp. 1.087.

TRAVER TOMÀS, V. (1958).

Antigüedades de Castellón de la Plana, edició facsímil del 1982, Ajuntament de Castelló, pp. 486.