Ontinyent

Ontinyent i el riu Clariano: una relació íntima

Ontinyent no es pot concebre sense el Clariano ni el Clariano sense Ontinyent. Es tracta d’una relació íntima, que fa que possiblement siga una de les grans desconegudes de l’interior de València, a pesar que sempre ha estat present com un dels principals nuclis urbans de l’interior de la província de València, com ho testifiquen diversos testimonis com el que fa Rosselló i Verger (1984) en un compendi de les ciutats valencianes principals: “Sobre un cerro a la derecha del Clariano se alargaba la antigua Vila con calles a muy diversos niveles, amazacotados, empinados y escalonados”.

Així, la capital de la Vall d’Albaida, comarca encastada entre la Safor i la Costera a la província València i que fa frontera amb el Comtat, l’Alcoià i el Baix Vinalopó d’Alacant, és un dels exemples més característics de ciutat mitjana valenciana, amb aproximadament 38.000 habitants. Es tracta d’un dels bressols històrics del desenvolupament industrial valencià del tèxtil, com bé ens expliquen il·lustres com Cavanilles (1797), que en les seues Observaciones ofereix aquestes línies a Ontinyent:

“…Donde hay 1.500 personas empleadas en las fábricas de paños, bayetones, lienzos y papel. En ellas texen al año 400 varas de paño, 2.500 de bayetones, 6.300 de sayales, 90 de lienzo, y fabrican muchas mantas de pelo cabrío.”

“El recinto privilegiado del término son las 10.800 hanegadas de huerta dispuestas en graderías en las riberas del Clariano.”

“Si exceptuamos los tiempos de tempestades y de lluvias, son pocas las aguas del barranco, y casi todas entran en el canal de riego contiguo al pantano, dexando el río poco menos que seco; pero a unos mil pasos de aquel sitio se halla en el mismo cauce un ojo llamado Pouclar, esto es Pozo claro, por donde brota tal cantidad de agua, que después de suministrar la suficiente a un ancho canal de riego, da nuevo ser al río.”

I és que la fama d’Ontinyent com a ciutat industrial tèxtil està unida a la relació que té amb el medi fluvial, com ens indica Fuster (1971):

“La tradició de les seves manufactures tèxtils data de segles. Avui la ciutat produeix mantes i tovalloles en quantitat i en qualitat molt estimables, i de més a més, paper per a embolicar taronja, i licors, i mobles. A la seva vora, i venint de Bocairent, passa el riu que porta el seu mateix nom, el riu d’Ontinyent, de curs abrupte, els salts del qual precisament estimularen la instal·lació de les factories industrials: en el seu congost se situen les fabriques, convertint la rudesa del paisatge en una estampa fabril convincent i prometedora.”

Un altre element patrimonial que és una mostra de l’íntima relació d’aquesta ciutat amb l’aigua i el seu aprofitament són les fonts. A pesar que moltes d’aquestes fonts s’han perdut com a conseqüència de les sequeres del final del segle xx, en podem trobar moltes tant dins del nucli urbà (fonts dels Violins, Bola, Regall, del Clot…) com a zones pròximes com l’Ombria, la Solana i el Pla.

L’aprofitament hídric s’ha adaptat a la realitat d’Ontinyent i dels temps. Si en un principi va ser un ús agrícola, amb l’existència de diferents hortes que es van arribar a considerar com les deu hortes valencianes més importants, es va passar a utilitzar els nombrosos salts d’aigua que hi havia de manera natural com a font d’aprofitament energètic mitjançant molins i batans en les diverses indústries que han vist la llum a Ontinyent: manufacturació tèxtil i paperera.

Ontinyent, ciutat monumental

Des del punt de vista monumental, cal destacar la Vila (declarada des del 1974 Conjunt Històric Artístic Nacional). Al llarg d’aquesta se succeeixen les cases, que, apinyades, intenten salvar els diversos nivells i la disposició de les quals contrasta tant amb les àrees urbanes més modernes (Sant Josep i Sant Rafael) com amb els amplis espais industrials que configuren el nucli urbà de l’Ontinyent del segle xxi.

Des d’un punt de vista patrimonial, els monuments més significatius es troben al barri de la Vila, entre els quals destaquen les muralles, la plaça Major –que des del segle xvi és el centre neuràlgic de les activitats públiques de la ciutat–, la Llotgeta de Mostassaf –de la qual es conserven vestigis originals del segle xvi i, actualment, s’hi instal·la el castell de fusta, escenari de les ambaixades de les festes de moros i cristians–, l’Almodí Vell –originari del segle xvi, reconvertit en presó en el xvii i, actualment, seu del Museu Arqueològic d’Ontinyent i la Vall d’Albaida, MAOVA–, els Porxets –que són els vestigis dels pòrtics que cobrien tota la plaça en el segle xvi i els sostres dels quals estan decorats amb algepsars renaixentistes–, el palau dels Comtes de Torrefiel –dels segles xv-xviii, actual seu de l’Ajuntament a l’interior del qual podem admirar una porta de pedra picada gòtica de l’inici del segle xvi, que té la particularitat de ser idèntica a la que hi ha a la sala del palau de la Generalitat de València– i el convent de les Monges Carmelites, dels segles xvi-xviii.

Així, l’entrada a la Vila es pot fer bé pel portal de Sant Roc o per la pujada del Fossaret. A l’interior destaca el palau de la Vila o de la duquessa d’Almodóvar –segles xiii-xix, fortalesa construïda sobre un antic alcàsser islàmic i molt transformat en el segle xviii, declarat el 1982 Monument Històric Artístic Nacional inclou l’Oficina de Turisme, l’exposició permanent de Gegants i Cabets i el Museu Tèxtil Valencià– i l’església de Santa Maria, que ha patit innumerables remodelacions des del segle xiv.

De fet, el característic campanar s’ha convertit en referent distintiu de la ciutat i la seua aparença actual, amb un original acabament de forja, conseqüència de l’impacte d’un llamp el 1859 que va destruir completament el que hi havia; l’actual es va construir el 1880. Aquesta referència característica està compartida amb el pont Vell, un majestuós pont de dos arcs de mig punt, construït el 1500, que encara avui és pas obligatori per a comunicar diverses parts de la ciutat i que, com tota ciutat que naix al voltant d’un riu, forma part d’una xarxa de connexions que són el testimoni de la mateixa evolució de la ciutat: el pont de la Costa (1743-1747) connectava amb el camí de Biar i era la ruta cap al nord de la província d’Alacant, el pont de Santa Maria (1942-1953), mostra de la primera expansió demogràfica a l’altra banda del Clariano, i el pont del Salt del Bou (1997), introductor en la modernitat de la mà de prestigiós enginyer Torroja Miret.

El recorregut monumental continua pel carrer Major, de traçat medieval seguint l’antic camí que connectava amb la població d’Albaida i, des d’allà, amb la connexió marítima de Gandia. En aquesta via principal podem trobar diverses cases nobiliàries: la casa dels Nadal del segle xviii, el palau dels Maians o dels Marquesos de Montemira del segle xviii i el palau dels barons de Santa Bàrbara del segle xviii, actual seu del Centre Cultural Caixa Ontinyent, única caixa supervivent del sistema financer i bancari valencià, i el palau dels Puig dels segles xvii-xix. Al carrer Major també trobem les esglésies de Sant Carles i de Sant Francesc, les dues del segle xviii.

No són aquestes les úniques esglésies presents a Ontinyent. Així, podem trobar l’església de Sant Carles Borromeu, que va servir des del 1703 fins al 1767 com a temple associat al col·legi de Jesuïtes d’Ontinyent i que, després de l’expulsió dels jesuïtes, va funcionar com a temple. Però no només els jesuïtes van tindre presència a la ciutat, també hi va haver els franciscans, amb l’església de Sant Francesc com a únic element que es conserva de l’antic convent dels Franciscans fundat el 1573. La presència franciscana es manté en els nostres dies; cal destacar la col·lecció del Museu de Ciències Naturals que, juntament amb el jardí botànic, tenen tant una importantíssima col·lecció d’exemplars de fauna espanyola, africana i americana, i també mostres de l’art precolombí, monedes antigues, restes de l’Egipte dels faraons i una biblioteca amb manuscrits i llibres de gran valor.

El secret de la riquesa paisatgística d’Ontinyent: la serra de l’Ombria-Pou Clar

A pesar que està documentada a Ontinyent la presència humana des de l’època prehistòrica, és a partir del set-cents quan Ontinyent inicia el seu desenvolupament com a ciutat industrial i, en aquest fet, intervindrà de manera decisiva el riu Clariano, amb un recorregut que coincideix en part amb el Paratge Natural Municipal que comprén una superfície de 2857,63 ha –més extens que alguns dels parcs naturals d’àmbit comunitari– i que inclou una gran diversitat de paisatges, plantes, animals i formacions geològiques que tenen com a protagonista l’aigua, que ha propiciat els barrancs i les parets verticals de roca calcària. A aquestes meravelles naturals, es poden unir els vestigis de l’acció humana i com aquesta ha sabut aprofitar els recursos naturals per al desenvolupament propi, com l’energia hidràulica, en forma de vells molins moguts per la força de l’aigua, la construcció de caves per emmagatzemar les neus hivernals i poder conservar els aliments peribles, o les masies i les primeres fàbriques tèxtils, la majoria en un estat de semiruïna, testimonis muts de l’evolució socioeconòmica d’aquestes terres valencianes.

Així, a Ontinyent, podem trobar diversos elements geogràfics i industrials característics de l’interior valencià com barrancs (Barranc dels Tarongers, Barranc de l’Adern…), fonts (de Morera, del Moro, del Nano, de Gamellons), assentaments humans (les Cases de la Morera, el Corral de Martínez, la Venta Vella, el Reg de la Vall Seca), itineraris (la senda dels Enginyers, les serres del Torrater i de Filosa), entre altres, on es pot apreciar tant l’alt valor ecològic que aquestes terres contenen, com les restes d’una història que està unida a la del riu Clariano i el seu aprofitament, com les restes de molins (Molí de Lluna, de Pep Joan…) o de la central hidroelèctrica.

I és el riu, en aquest cas el Clariano, el que ha conferit en gran part tant la fisonomia de la ciutat d’Ontinyent, com les potencialitats agrícoles, manufactureres, industrials i d’oci dels habitants d’aquestes terres. I és que la relació de la ciutat amb l’aigua és tan estreta que toca la mateixa heràldica, atès que el seu escut conté dos caps de dragons que tiren aigua per la boca.

També podem destacar diferents paratges naturals d’interés, com l’ermita de Sant Esteve (segle xvii), amb una orientació i disposició que la fan una visita imprescindible que ofereix una visió peculiar tant de la Vall com del Benicadell. Una altre és la font dels Gamellons, paratge típic de la coneguda com Ombria d’Ontinyent on es troba una gran diversitat de flora.

Però sens dubte, el paisatge carismàtic i estimat pels habitants d’Ontinyent es troba a un parell de quilòmetres del nucli urbà i és el Pou Clar. Es tracta d’un conjunt de piscines naturals d’aigües cristal·lines de color verd aiguamarina, que en alguns punts brolla de la paret de roca, i on es pot veure in situ el naixement del riu Clariano; presenta una sèrie d’àrees escarpades i de cascades que es formen entre les roques. Encara que el paratge es coneix com a Pou Clar, aquest és només uns dels tolls que inclou, ja que n’hi ha d’altres que també presenten noms característics (pou de la Reixa, pou Gelat, pou dels Esclaus…), que van ser documentats per Cavanilles el 1797 i al qual, com ens explica Pepín (2003), el mateix Nobel Camilo José Cela, es va referir en una narració dient que “el paraíso terrenal caía cerca de Ontinyent.”

El primer d’aquests tolls és el pou dels Esclaus, que té uns 10 m de llarg i una forma ovalada característica. És un dels menys freqüentats a causa, sobretot, de la poca renovació que tenen les seues aigües, la qual cosa fa que no se’n puga distingir el fons. A continuació, paradoxalment, tenim el pou Clar, nom degut a la claredat de les seues aigües, ja que es pot veure com sorgeixen de la mateixa roca i formen el Clariano. Seguint el seu curs trobem el pou Gelat i el pou de la Reixa, aquest últim format de manera artificial perquè es va construir una presa menuda per canalitzar l’aigua per al reg. Aquests dos tolls són, en l’actualitat, un de sol per tal com en els anys huitanta la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va dragar el riu. És, a més, el més espectacular, atès que l’altura de la roca que l’envolta fa dos metres i és habitual trobar gent que es llança des de punts de més de 10 metres. El paratge finalitza amb el pou dels Cavalls, l’únic que té xops i pinedes, la qual cosa li confereix una imatge de zona recreativa.

L’origen geològic de tot aquest paratge és càrstic; és una formació que forma part de l’alineació muntanyenca Solana-Benicadell. Presenta unes característiques mediterrànies pròpies quant a cabal (estacional i fortament irregular de 2-30 l/s), flora (llentiscle, timó, argilagues…) i fauna (barbs comuns, madilles, colobres, carrancs, agró…). La temperatura constant de les seues aigües durant tot l’any (al voltant de 16-17°C), fa que aquest siga el lloc preferit pels ontinyentins i gent de localitats veïnes per a suportar els valors alts a què s’arriba a l’estiu. Hi ha diverses rutes senderistes que travessen el paratge, però la més famosa és la coneguda senda PR V-121, que continua fins a Bocairent. A més, com que es troba a la carretera CV-81, que uneix Ontinyent amb Bocairent, s’ha provocat una forta pressió humana sobre aquest paratge, i aquest és un dels problemes principals a què s’enfronta.

Quant a la flora que podem trobar tant al pou Clar com als paratges de la contornada, a més de les plantes mediterrànies habituals de muntanya de l’interior valencià (pins, carrasques, llentiscle, baladres, argilagues, coscolls, esteperoles…), hi trobem altres de més peculiars com la caral·luma, una planta crassa de flors gairebé negres que no ofereixen una bona aroma pel fet que els seus insectes pol·linitzadors no són abelles o papallones, a diferència de la majoria, sinó les mosques. D’altra banda, a la primavera també s’hi poden trobar diversos exemplars d’orquídies, mentre que a la tardor Ontinyent ens ofereix també la possibilitat de gaudir de la micologia, especialment amb els populars rovellons o “pebrassos”, com es coneix aquest bolet en aquesta comarca.

Si es parla de fauna, Ontinyent és un paradís pel que fa a les aus. Gómez i Bolea (1996) declaren que a la zona d’Ontinyent es poden observar més d’un centenar d’espècies diferents. Les raons són múltiples, però la més influent és que l’orografia present als paisatges d’Ontinyent permet l’abundància de cavitats que proporcionen lloc segur de repòs i criança a espècies com les falcies, les orenetes cuablanques o les busqueretes. Són també terreny de caça per als soliguers i els aguilons i potser, allà ben amunt, es poden albirar aus rapaces. A les zones humides, podem trobar-nos en la franja diürna amb cagarneres, merles o rossinyols, mentre que en la nocturna no és estrany sentir els reclams de mussols o de bagaleus.

El futur d’Ontinyent: caminant cap al segle xxi

Ontinyent conserva un important llegat natural, paisatgístic, cultural, artístic i monumental. Avui és una ciutat moderna i puixant, gràcies a l’esforç dels seus habitants que saben superar obstacles amb intel·ligència i treball, buscant amb encert noves oportunitats de prosperitat, benestar i progrés i pel fet que disposa d’un teixit empresarial modern i competitiu, fort i flexible, capaç d’adaptar-se als canvis que viu una economia cada vegada més globalitzada. Però, a més, és una ciutat viva, moderna i universitària, on la Universitat de València té un campus des del curs 1998-1999, cosa que confereix a la capital de la Vall d’Albaida un impuls per a afrontar els reptes del segle xxi.

Sens dubte la ciutat i el caràcter dels seus habitants estan íntimament relacionats amb l’aigua i amb el seu riu. Una columna vertebral que confereix a Ontinyent la seua forma passada i actual i que, sens dubte, el continuarà modificant en el futur.

José Cantó Doménech
Dept. Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials
Universitat de València

Compartir: