Ayora i el seu entorn

Ayora se situa a l’oest de la província de València, a l’extrem meridional de la vall a què dóna nom. La presència humana ancestral a la zona i un medi físic contrastat expliquen la seua diversitat paisatgística. Té un terme municipal extens (446 km²), dels de més superfície de la Comunitat Valenciana, que permet identificar diferents tipus de paisatge organitzats en unitats paisatgístiques. Espais valuosos en els aspectes ecològics, històrics i culturals, molts dels quals són reconeguts per la població local a causa d’una càrrega identitària que reforça el sentiment de pertinença i que els converteix en un gran atractiu des del punt de vista turístic. Així, les planes àmplies conreades en fons de vall flanquejades, a orient i occident, per moles i serres on s’alternen forest i conreus; una xarxa hidrogràfica que comença a organitzar-se; les nombroses fonts i brolladors, que expliquen determinats ecosistemes i assentaments humans, i un nucli urbà que s’organitza entorn d’un castell medieval, constitueixen els elements estructurants dels paisatges d’Ayora, que han de ser concebuts, a més de com a marc de vida, com un motor per al desenvolupament.

Les formes del terreny, la litologia i el clima es troben a la base dels paisatges d’Ayora. La importància del clima està en la influència directa en la vegetació i en els aprofitaments agraris. Així mateix, actua com a agent modelador de les formes del terreny, en funció del tipus de materials. El clima d’Ayora és temperat, de tipus mediterrani, encara que amb certs trets de continentalitat. Es tracta d’un clima de transició molt condicionat per la fisiografia i la distància al mar. Així, factors com la disposició del relleu o les diferències altitudinals són els responsables de les diferències tèrmiques i pluviomètriques entre els fons de vall i les zones més elevades del municipi. El nucli urbà, situat a uns 590 m sobre el nivell del mar, registra unes precipitacions mitjanes anuals de 429 mm irregularment repartides, la qual cosa juntament amb unes temperatures mitjanes estivals entorn dels 23,5°C, fan que el clima tinga trets semiàrids. Tanmateix, per efecte de l’altitud alguns sectors són classificats com de tipus subhumit (observatori de La Hunde de Ayora a 1.193 metres d’altitud, registra 600 mm de precipitació mitjana anual).

El municipi d’Ayora se situa a l’interior de la gran fossa tectònica que s’obri, amb una direcció nord-sud, a l’oest del massís del Caroig i a l’est d’una sèrie de moles i serres (la serra de Las Atalayas, la Sierra de Palomeras, el Montemayor, el Puntal del Arciseco i la Sierra del Mugrón). A escala regional, la fossa central és el resultat d’una falla de distensió que es prolonga a través del sistema Ibèric, denominada Arc de Terol-Almansa, i que posteriorment continua el traçat cap al sud a través de les bètiques, que donen lloc a la fossa del Vinalopó. El seu origen és de tipus estructural, però durant el quaternari s’han anat edificant, a partir dels dipòsits arrossegats des dels relleus circumdants, un conjunt de glacis que posen en contacte els vessants amb el fons de la fossa-corredor. L’obertura de la fossa va tindre lloc pel bombament anticlinal, produït en una fase compressiva de l’orogènia alpina, i pel posterior afonament en una següent fase distensiva, que va afavorir l’extrusió dels materials del Keuper. Aquestes litologies van quedar cobertes per materials terciaris que, amb els reajustaments del final del cenozoic, van començar a ser buidats, després de l’organització de la xarxa de drenatge. L’acumulació posterior de materials quaternaris que creen cons de dejecció i glacis que, de vegades, obturen l’eixida del drenatge d’algun sector, cosa que genera conques endorreiques (Laguna de San Benito), juntament amb l’erosió diferencial que deixa en relleix llomes i tossals menuts, són els responsables del paisatge actual de l’àrea.

Així doncs, la fossa central, que actua d’espina dorsal i que separa els relleus constituïts per àmplies moles, plataformes tabulars i fosses menudes o corredors interiors, és una vall de valls. És a dir, que al seu interior han quedat al descobert afloraments triàsics en forma de turons i tossals que individualitzen els cursos d’aigua. Els moviments distensius i l’erosió fluvial a la fossa central han donat com resultat un paisatge de pendents suaus, que formen un ampli corredor a la zona meridional entre Ayora i Almansa, que tendeix a complicar-se cap al nord. Per tant, el paisatge d’Ayora té com a component base aquest gran corredor, creat per la prolongació cap al sud de la fossa central, i els relleus tabulars orientals i occidentals.

Igual que en altres sectors del terme, l’aigua és un agent determinant en la configuració del paisatge d’aquesta zona. El clima condiciona l’organització de la xarxa hidrogràfica. Al sector central del terme d’Ayora, tenim cursos d’aigua intermitents, però d’una gran energia durant episodis de precipitacions fortes. Destaca la capçalera del riu Reconque-Cautabán que drena, pràcticament des del sud del nucli urbà d’Ayora, tot l’eix central de El Valle de Cofrentes-Ayora, fins que tributa al riu Xúquer. La capçalera del Reconque-Cautabán està formada per tàlvegs reduïts que s’encaixen en els conglomerats terciaris i que conflueixen en els col·lectors principals: Rambla de la Hoya de Don Gil, Arroyo del Almendralero, Rambla de la Virgen de Gracia, Barranco de la Casa del Manco, Barranco del Sabinar, Rambla de Chiliches i Barranco de la Mora. Tanmateix, no tota la fossa central drena cap al nord. Entorn del llogaret de Casas de Madrona es troba la divisòria d’aigües que fa que part de les aigües es dirigisquen cap a les planes de San Benito.

Però no només els elements del medi físic expliquen el paisatge de l’àrea. La disponibilitat d’un corredor de pendents suaus i molt regularitzats, sòls fèrtils, aigua per al reg i bona accessibilitat són els responsables de la intensa ocupació antròpica. L’activitat agrícola ocupa la part més gran de la superfície, tant en el fons del corredor com en les suaus baixades abancalades dels glacis. En el sector septentrional, la proximitat al nucli urbà fa que el paisatge estiga un poc més fragmentat i siga més heterogeni a causa de les infraestructures i cases de camp. Ací, la combinació d’usos atorga al paisatge un aspecte diferencial. A més, la presència d’un nucli important de població com és Ayora dóna lloc a un mosaic paisatgístic variat i visualment atractiu. Per tant, l’actual aspecte d’aquest paisatge guarda una estreta relació amb dos elements, un de naturalesa física i un altre de naturalesa humana. Ens referim al riu Reconque-Cautabán i les rambles que el conformen i al nucli urbà d’Ayora.

El riu i els seus tributaris s’han encaixat sobre els seus sediments i hi ha generat terrasses fluvials (partides de Chiliches i Palaz) o bé hi han construït un espai pla, favorables per a l’ocupació humana i la pràctica agrícola. Sobre terrasses i planes s’ha estructurat un sistema de regadiu, l’origen del qual està a La Fuente Redonda. En el parcel·lari agrícola, regular en la plana i adaptat a la topografia (abancalat) a les terrasses del riu i barrancs, es combinen els conreus d’hortalisses amb fruiters. El segon element és el nucli urbà d’Ayora. Atés que és el centre neuràlgic de la comarca, les dinàmiques socioeconòmiques són intenses, la qual cosa s’ha traduït en l’increment de l’espai urbà i en la proliferació d’infraestructures i zones de “magatzem” a costa dels espais d’horta. Una dinàmica que es produeix a l’àrea de l’horta d’Ayora i té relació amb la contigüitat del nucli urbà. Sobre l’espai d’horta han proliferat segones residències. Aquest procés ha guanyat intensitat en les últimes dècades com a conseqüència de la disminució de les pràctiques agrícoles. El resultat és un paisatge que transita cap a un urbà dispers. Pel que fa al nucli urbà d’Ayora, aquest ens presenta el paisatge urbà concentrat. Encara que conserva un caràcter rural, la seua condició de capçalera comarcal ha propiciat un creixement superior a la resta de municipis de El Valle de Cofrentes-Ayora.

Amb 5.300 habitants, Ayora és la localitat amb més població de la comarca, que actua com a node comercial i de serveis. Ayora s’ubica precisament al punt de contacte entre les planes d’Almansa-Ayora i l’inici de la part més abrupta de El Valle. El nucli de població té el seu origen en un tossal sobre el qual es troben les restes d’un castell d’origen musulmà, que proporcionava refugi, i en la disponibilitat d’aigua per a l’abastiment humà i el reg. El nucli urbà primitiu va sorgir a la base del tossal del castell. Només queda d’aquest primer assentament l’església de Santa María la Mayor. En el segle xiv el duc de Gandia, senyor de la vila, va concedir unes ajudes que van possibilitar la construcció de la població més pròxima a la font, el barri de los Altos. La població musulmana va ser traslladada fora del recinte emmurallat, en un raval situat a l’altre costat de la rambla, denominat la “moreria” o Barrio de Santa Lucía. L’increment poblacional del segle xvi va motivar el creixement urbà més enllà de la muralla, amb una trama més ordenada entorn del carrer major i el de la marquesa. En aquesta expansió, denominada barri de lo Hueco, es va construir l’església parroquial de Nuestra Señora de la Asunción i el convent de Santo Domingo. El creixement demogràfic va comportar una expansió urbana durant els segles xviii i xix. Es crea el barri de la Solana entre els carrers del Dr. Marín Lacueva i De las Cruces. Pel fet de convertir-se en partit judicial en el segle xix, Ayora va començar a concentrar altres serveis (notaries, registre de la propietat, guàrdia civil, escola d’educació secundària…). En l’actualitat, Ayora manté la seua capitalitat comarcal, però el seu creixement urbà cap al nord s’ha dut a terme utilitzant una arquitectura poc harmònica amb la tradicional del medi rural, cosa que suposa un impacte en el paisatge.

Al sud-oest del nucli urbà d’Ayora, la partida de La Hoya Gil, un poc més abrupta, està abancalada i el parcel·lari atomitzat i formaun rosari de terrasses conreades d’oliveres, que s’adapten a la topografia. Per la seua banda, al sud de El Centenar la zona està més regularitzada topogràficament i les parcel·les conformen un mosaic agrícola, gairebé geomètric, amb conreus llenyosos de secà (oliveres i ametlers), entre els quals comencen a intercalar-se algun camp de cereals. A mesura que ens dirigim al sud de la fossa central, aquesta es converteix en un ampli corredor, de topografia gairebé plana (glacis), que connecta amb les planes d’Almansa. El corredor s’amplia i el parcel·lari s’estructura en camps cada vegada més grans i irregulars, ja que s’adapta a la topografia lleugerament ondulada del fons. Els conreus dominants són de cereals de secà, entre els quals s’intercala alguna llengua de vegetació natural. La carretera N-330 articula l’àrea en el traçat nord-sud i actua com a eix del corredor.

El sector més meridional del municipi és el de Los Llanos de Almansa i la Laguna de San Benito. El paisatge ací està format per un mosaic agrícola, en el qual es combinen els cereals de secà i oliveres amb nous regadius per aspersió, a partir de l’obertura de pous (cereal, vinya). Efectivament, a les proximitats de la pedania de Casas de Madrona se situa la divisòria d’aigües entre el Reconque-Cautabán, que drena cap al nord i un conjunt de col·lectors que desaigüen a la conca endorreica de San Benito. Aquesta zona és un exemple d’endorreisme semiàrid que té lloc en un espai de topografia gairebé plana, amb absència d’una xarxa d’hidrogràfica organitzada que en drene la superfície. Les planes de San Benito ocupen l’espai d’una antiga llacuna interior estacional, que s’activava durant els episodis de precipitacions intenses, amb el manteniment de la làmina d’aigua durant períodes de temps llargs. L’acumulació de l’aigua en la unitat s’explica per la progradació d’edificis sedimentaris (cons de dejecció o glacis) que taponen el drenatge i que donen lloc a una conca endorreica periòdicament inundada.

El paisatge zona humida va ser modificat amb la construcció, al principi del segle xix, d’un drenatge subterrani que evacuava les aigües de la llacuna i la transportava fins a la Rambla de la Virgen de Gracia, on era reutilitzada per al reg de la partida de El Centenar. Amb la dessecació de la llacuna, la seua superfície es va rompre i es va crear un parcel·lari agrícola gran i regular gràcies a les topografies gairebé planes de la zona. Actualment, la galeria de drenatge està cegada i genera, molt puntualment en moments de precipitacions fortes, problemes per acumulació d’aigua. El tipus d’agricultura dominant és la cerealícola, que en algunes parcel·les s’irriga amb sistemes de reg moderns. Els assentaments a la zona són de tipus dispers, exceptuant el llogaret de San Benito, just a la vora de l’antiga llacuna. Generalment estan relacionats amb cases d’ormeig o de camp, amb instal·lacions agrícoles associades (motors, aspersió, basses). Encara que són escasses, també s’han rehabilitat antigues cases de camp com a segones residències. A la perifèria de la llacuna, constituïda per suaus glacis de pendent mínim, els conreus són els ametlers, les oliveres i les vinyes.

A més de la gran fossa central, el terme municipal d’Ayora està travessat per altres fosses de menors dimensions, paral·leles o transversals a la primera. Aquestes són la fossa-corredor d’Alpera, el corredor de Carcelén i la fossa de Las Chofleras. Entre aquest conjunt de fosses i corredors s’eleven relleus tabulars cretacis i una successió de tossals associats a l’extrusió i l’erosió dels algeps, argiles i margues triàsics del Keuper. A l’oest de la fossa central i al sud de la fossa-corredor de Carcelén, farcida amb sediments miocens sobre els quals s’han format glacis quaternaris, trobem una sèrie de relleus de tipus molar, separats de nord a sud per una fossa, paral·lela a la gran fossa central. Aquesta fossa forma igualment un ampli corredor denominat d’Alpera-Ayora, més conegut com La Vega, fossa de El Rebolloso o fossa de Santa Cruz. A l’oest del corredor d’Alpera-Ayora trobem la Sierra del Cuerno, la Sierra de Palomeras i la de Tortosilla, amb unes riques formacions forestals d’alt valor ecològic; mentre que a l’est s’erigeixen a manera d’illes els blocs de: Las Atalayas-Cerro Gordo-Puntal (en el qual el riu Zarra ha llaurat un congost denominat La Hoz), el Montemayor-Montechico-Arciseco i la Sierra del Mugrón, aquesta última de gran interés geomorfològic, però sobretot simbòlic i patrimonial pel fet de contindre el jaciment ibèric de Castellar de Meca.

El clima de les moles i de les serres de l’oest presenta un tipus climàtic sec-subhumit i un ombroclima sec, encara que amb una certa tendència a subhumit. Les precipitacions es drenen des dels relleus que flanquegen La Vega, per mitjà de col·lectors que s’organitzen en una xarxa, que en direcció nord desaigua al riu Zarra. És una zona de transició entre l’estatge supramediterrani i el mesomediterrani, perquè en alguns punts se sobrepassen altituds de 1.000 metres (Palomeras, 1.258 m, Rocha del Palo, 1.121 m, Pico Colorado, 1.113 m, Muela de Tortosilla, 1.203 m). En La Sierra de Palomeras-Muela de Tortosilla podem diferenciar dues valls entre muntanyes. La vall de La Hunde, entre la Sierra del Cuerno i la Muela de Palomeras, i la vall de El Hontanar-Horcajos, entre la Muela de La Hunde i la Muela de Tortosilla.

La vall de La Hunde organitza els escolaments procedents de les serres per mitjà de la Rambla de Espadilla. Als peus del Puntal de la Cueva Negra s’han acumulat dipòsits quaternaris que formen un glacis menut. Sobre aquests i gràcies a l’abundància de brolladors en aquesta zona com la Fuente de la Cadena (surgència de vessant en el contacte entre les dolomies i les margues), s’ha desenvolupat històricament una agricultura de regadiu, entorn de Las Casas de de La Hunde. La vall de El Hontanar té el seu origen en una fossa tectònica, amb una topografia interior cavallonada, per mitjà de la qual s’organitza la xarxa hidrogràfica. El Barranco del Rebolloso arreplega les aigües dels barrancs menuts i els tàlvegs i drena aquest sector. Tant a les valls com a les serres i les moles, el bosc és la coberta del sòl principal. Conté un dels carrascars valencians més importants acompanyats de pinedes de repoblació. Les activitats antròpiques han estat molt lligades a la silvicultura: explotació de la fusta i caça principalment. Tanmateix, el valor ecològic i simbòlic que ha adquirit l’àrea en l’actualitat es troba a lla base de la seua funció ambiental i social (campaments, refugis, àrees recreatives i camins per a practicar senderisme entorn de La Hunde).

Un altre relleu que estructura el paisatge i que separa pel sud la fossa central de la fossa-corredor d’Alpera és la Sierra del Mugrón. Aquesta té un caràcter muntanyenc i forestal, però també una gran importància cultural i simbòlica, perquè al cim i als vessants septentrionals les hi ha restes d’un assentament antic, actualment desaparegut, conegut com Castellar de Meca. La serra és una formació de tipus costa que té lloc en el període miocé. L’altitud màxima a què arriba la serra és de 1.142 m. El paisatge té molta verticalitat perquè hi dominen els pendents forts (talussos), ocupats per una pineda de pi blanc, acompanyada d’algunes carrasques i coscolls. El sector occidental de la serra es caracteritza per tindre uns vessants de menor pendent. Actualment, la presència humana es limita al pasturatge i a l’agricultura, en alguns vessants de la serra, però es conserven les restes d’un dels jaciments valencians més importants en l’antiguitat: el Castellar de Meca. Es tracta d’un assentament emmurallat, amb les construccions excavades en la roca, camins, escales, conduccions d’aigua i un gran nombre d’aljubs. L’origen de la ciutat està en el segle iv aC (ibèric), però posteriorment va ser ocupada per altres pobles fins al despoblament en el segle xii dC.

A l’est de la fossa central es troba un altre dels conjunts muntanyosos del municipi. Conegut com la Sierra de Ayora, es correspon amb el sector sud-occidental de la plataforma calcària del Caroig. Es tracta d’una zona molt muntanyosa i agresta, amb una fisiografia complexa que proporciona al paisatge un aspecte muntanyenc i forestal. La fisiografia és resultat de la tectònica de blocs, que origina un relleu de moles i taules individualitzades per rambles i barrancs. En aquest àrea del terme d’Ayora podem diferenciar tres sectors. El septentrional està definit pel gran bloc calcari del Caroig-Peñón de los Machos, estructuralment individualitzat pels blocs afonats de la Rambla Molinera i de Las Chofleras. Els moviments compressius i distensius han generat tot un sistema de falles, que són l’origen de taules menudes i moles de sostre pla (La Marta, Loma de la Mojonera, Muela de Bicorp, El Puntal Blanco…), amb el Peñón de los Machos de major altitud, amb els seus 1.094 m. En els seus vorells fallats (sistemes penya-segat-talús), s’encaixen barrancs profunds que atorguen al paisatge una gran verticalitat i un caràcter angost. El paisatge està compost per una matriu forestal en una etapa de successió de la carrasca cap a un matoll arbrat (pi blanc i roig) i un coscollar i sobre aquesta una successió de finques agrícoles en què es practica l’agricultura de secà i el pasturatge i la silvicultura.

El segon sector correspon a la fossa de Las Chofleras. S’obri al migdia del Peñón de los Machos i es correspon amb un bloc afonat del tipus graben, que es disloca després dels moviments distensius del final del terciari. El paisatge resultant en aquesta zona d’afonament és el d’una vall estructural intramuntanyosa en el fons de la qual s’han acumulat dipòsits quaternaris que han propiciat la seua parcial posada en conreu. El tercer sector es correspon amb el sector Colmenares-Gallinero, on la complexitat de les estructures del relleu, de pendents forts i altitud elevada, ha determinat un paisatge muntanyenc i forestal en el qual la presència antròpica està molt limitada i localitzada en aquelles zones en què s’ha pogut desenvolupar un parcel·lari agrícola: masies i caserius vinculats a explotacions agropecuàries, que en el passat funcionaven com a unitats econòmiques (Casa de los Marines, Casas del Modorro, Casa Ibáñez, Casa de los Pepinos, Casa Hoya Matea…). En aquests caserius, l’activitat agrícola es combinava amb altres per a complementar rendes i per a abastiment propi. En aquest sentit, s’hi practicaven el pasturatge, l’extracció de fusta, el carboneig, l’apicultura i la caça, cosa que deixava signes en el paisatge (desforestació, corrals i paridores, abrics de pastors…). Encara que en l’actualitat la major part d’aquestes cases s’han despoblat i algunes parcel·les han sigut abandonades i recolonitzades per la vegetació natural, les finques es continuen treballant. L’estructura del parcel·lari està totalment adaptada a la topografia i apareixen els sistemes de bancals allà on els pendents es tornen impossibles.

Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: