Paisatges habitats
L’empremta de dos mil anys d’història
La ciutat de Xàtiva, considerada durant segles (xiii-xvii) com la segona del Regne de València, és avui una població de tipus mitjà, amb 30.000 habitants, que continua tenint un valor estratègic alt en les comunicacions (el militar ja va passar a la història), conserva el seu valor monumental i històric, i manté una funció comercial notable, desplegada entre l’interior de la ciutat i els grans establiments situats en l’eixample septentrional.
El relleu del terme participa de quatre unitats. Al nord, la serra de Santa Anna, un aflorament triàsic (argiles i algeps), cobert en part per dipòsits terciaris i amb una altura màxima de 344 m a l’ermita de Santa Anna, antic lloc de culte i de guaita. Al sud d’aquesta serra, entre la Llosa i Xàtiva, s’estén un àmplia vall de fons pla, amb una altitud mitjana de 80-100 metres i cobert de sediments quaternaris. La solquen d’oest a est el riu Cànyoles i el Barranc de Carnicers, i de sud a nord el riu Albaida, amb les aigües del qual es rega la fèrtil horta de Xàtiva. Com un gegant solitari enmig de la plana quaternària, s’alça la imponent mola del Puig (312 m) al cim del qual hi ha les ruïnes de l’ermita de la Mare de Déu del Puig. Al sud de l’horta, la terra es torna a dreçar per mitjà d’un anticlinal de parets gairebé verticals i crestes calcàries agudes que donen lloc a la serra de Vernissa (455 m), la serra del Castell (308 m) i la serra de la Penya Roja (309 m). Les terres blanques o blanquinoses donen un colorit especial a Bixquert, terra de secà on abans va haver-hi extenses vinyes i ara hi ha fruiters una multiplicació de xalets que arriba a formar una segona ciutat per a l’estiueig. Pel sud del Bixquert s’alça la serra Grossa, límit amb la Vall d’Albaida, amb plecs cretacis que arriben als 500 m en la divisòria amb l’Olleria i els 393 m a l’Alt del Paller (límit amb Bellús). L’Estret de les Aigües, un canyó transversal a la serra Grossa per on baixa el riu Albaida, marca el límit entre Xàtiva-Bellús, d’una part, i el Genovés i Benigànim, de l’altra.
Els testimonis del poblament són dels més antics de tota la façana mediterrània, com ho testimonien les restes humanes trobades a la Cova Negra (Estret de les Aigües), datats en el paleolític mitjà. Atenent els orígens de la ciutat actual, es remunten a la cultura ibèrica; és una de les poques poblacions d’Espanya que ha conservat el topònim ibèric: Saiti, que després va derivar en llatí a Saitabi o Saetabis, en àrab a Satiba i, finalment, a Xàtiva i Játiva, en valencià i en castellà, respectivament. La permanència del poblament durant més de dos mil tres cents anys en un mateix lloc fa que siga molt difícil la conservació de restes antigues, atés que els materials han sigut reutilitzats una vegada i una altra. S’explica així l’escassetat de restes ibèriques, el poblament principal del qual va devia estar al lloc on ara es troba el Castell Menor.
La romanització, iniciada en el segle II aC, va fer de Saiti una població florent que va encunyar moneda pròpia i va ser elevada a la categoria de municipi de dret romà amb el nom de Saetabis Augusta. Durant el llarg període romà, la població va baixar de l’estreta cresta del castell i es va estendre pel pendent; la ciutat va ser envoltada amb muralles de les quals encara queden alguns vestigis. El recinte iberoromà coincideix amb l’espai ara buit que hi ha entre la ciutat actual i el castell, on es troben les esglésies de Sant Feliu i Sant Josep, l’antic monestir del Montsant (ara hotel), la Nevera i el Bellveret. Les restes romanes, a banda de les muralles, són visibles gràcies a excavacions recents a Sant Feliu i el Bellveret, però la resta de tot aquell recinte va ser objecte d’una ocupació agrícola i ara es troba abancalat i plantat de garroferes, oliveres i pins. Molt abundants són les inscripcions llatines, la majoria sobre pedres trobades en soterraments. Els materials constructius més nobles (columnes i carreus) ara formen part d’edificis post-romans, i el més rellevant d’aquests és el porxe de l’església de Sant Feliu (segle xiii), sostingut per columnes romanes.
Durant el baix imperi, Saetabis va ser escollida seu episcopal, com ho mostren les actes dels concilis toledans, celebrats ja en temps dels visigots (segles vi i vii), en les quals apareixen consignats sis bisbes xativins. La seua església, de la qual queden algunes restes, es trobava al mateix lloc on més tard va ser edificada l’església de Sant Feliu.
Després de la conquesta musulmana, la ciutat va adquirir importància com a plaça forta i encreuament de camins. El seu castell o alcassaba de Satiba va ser ampliat i reforçat, i va exercir un paper important en diverses campanyes bèl·liques: el seu governador ibn Mahqar va resistir el setge de les tropes d’al-Q?dir, antic rei de Toledo expulsat per Alfons VI; el 1094 va servir de refugi per a la tropes almoràvits derrotades pel Cid en la batalla de Quart. El geògraf al-Idr?s?, al començament del segle xii diu que els castells de Xàtiva eren de gran bellesa i solidesa. Les restes i les notícies d’edificis musulmans proven que la població va sobrepassar l’antic recinte romanovisigot i va començar a ocupar el segon escaló de transició cap a la plana, que va ser protegida per una nova tanca de muralles i torres, de la qual es conserven alguns trams. La medina islàmica, segons Pavón, va haver d’ocupar gairebé tot el que ara es coneix com a ciutat medieval, des del castell pel sud fins a l’Albereda pel nord, i des de la porta de Cocentaina per l’est fins a la de Sant Jordi, Santa Tecla i Castella (o dels Banys) per l’oest. A l’interiordestacaven la vella aljama, situada al Montsant, lloc principal de la ciutat romana; la mesquita major, on ara hi ha la seu i que va començar a ser derrocada en el segle xvi; el mercat, a l’actual plaça de Sant Pere; el palau anomenat de Pinohermoso (ja desaparegut) al cantó entre els carrers de Montcada i Vallés, i els Banys enfront de la porta del mateix nom, on després va estar la Bassa.
A més de la gran riquesa agrícola, la Satiba musulmana va destacar per ser pionera a Europa Occidental en la fabricació de paper, un secret importat de la Xina pels àrabs, i l’exportació de la producció a la resta de països europeus i nord-africans. El llegat musulmà s’aprecia en la trama del carrer de la ciutat vella, encara que les restes materials millor conservades són les muralles i torres de defensa, sobretot al Castell i als llenços de muralla que baixen des d’aquest per envoltar la ciutat, especialment el de la part de llevant, on hi ha la Torre del Sol, construïda durant el període almohade, i algunes altres. Al Museu de l’Almodí es conserven diversos elements de l’enderrocat palau de Pinohermoso i una pica de marbre rosa, catalogada com una de les millors peces del seu gènere a Espanya.
Va arribar el domini cristià. Xàtiva va conéixer una de les millors etapes de la seua llarga història i va arribar a convertir-se entre els segles xiv i xvi en la segona ciutat del Regne de València. Encara que no va aconseguir recuperar la seu episcopal visigòtica, Xàtiva va mantindre tot el seu valor estratègic i militar, ja que havia quedat com a guardiana de la frontera amb Castella dins del camí principal que unia els dos regnes per la vall de Montesa i el port d’Almansa. Al mateix temps la ciutat i el seu castell tenien com a missió controlar tota una gran majoria de població morisca que va continuar habitant la hortes de Xàtiva, la Canal de Navarrés i la Vall d’Albaida. Aquestes i altres raons van influir perquè la ciutat fora elevada a la categoria de capital d’una subgovernació.
La població morisca de la ciutat va ser expulsada del recinte emmurallat i distribuïda entre la zona rural de l’entorn i el barri de la Moreria (raval de Sant Joan). Els jueus, que ja constituïen una minoria en els temps dels musulmans, van continuar tenint el seu barri a la part d’intramurs, prop de la porta de Santa Tecla. L’enorme castell i les mateixes muralles de la ciutat van ser reforçades i ampliades entre el 1287 i el 1369 i van adquirir una forma molt semblant a la que avui coneixem. L’abastiment d’aigua, una de les obres de què Xàtiva se sent més orgullosa, es va millorar mitjançant la construcció dels aqüeductes de Bellús (hi ha qui opina que aquest és d’origen musulmà) i de l’Aigua Santa, aquest últim per una cota superior a la de la séquia de la Vila, que quedaria relegada exclusivament al reg de l’horta.
La renovació urbana va donar lloc a edificis nous i grandiosos. A la part més alta, dins del vell recinte romà, sobre les ruïnes de la catedral visigoda, es va alçar en el segle xiii l’església de Sant Feliu, amb portalada romànica i interior gòtic, catalogada com a Monument Nacional, a l’interior de la qual es conserven una pica d’aigua beneïda d’alabastre del final del xii i diversos retaules de pintures goticorenaixentistes. Prop d’allà, la vella aljama o palau àrab es va convertir en el monestir femení cistercenc del Montsant. A pesar d’aquestes obres, els habitants van abandonar la part alta i es van traslladar a la part de baix, de millor accés des de les hortes i amb aigua a les cases i fonts públiques. El vell recinte es va convertir així en un ampli albacar per a guardar bestiar i conrear oliveres i garroferes, que abancalava el vessant i destruïa els vestigis de l’antic poblat.
A la part baixa les principals obres van ser les següents: l’església de Sant Pere (segle xiv), alçada sobre una antiga mesquita a la plaça del Mercat, on els musulmans celebraven la fira de bestiar, tradició seguida també pels cristians. L’església de Santa Tecla, a l’extrem oposat, que va ser destruïda el 1707 per les bombes de les tropes borbòniques i rematada pel terratrèmol del 1748. El convent de Sant Domènec, del qual només queda l’església gòtica restaurada. El convent de Sant Francesc, l’església del qual també restaurada ha tornat a ser oberta al culte. El convent de Santa Clara, en bon estat, però buit de la seua comunitat de monges; i molt pròxim a aquest, el convent de la Trinitat, del qual només queda la bella portalada (actual Arxiu Històric). Fora de les muralles, al raval dels Barreres es va alçar el convent de la Mercé, l’església del qual serveix ara de parròquia. De la mateixa època eren la Casa de la Vila, ja desapareguda, i alguns palaus com el dels Borja, del qual queden alguns vestigis.
A les acaballes del segle xv, Xàtiva tenia uns 8.000 habitants i estava a punt d’aconseguir el seu zenit com a segona ciutat més important del Regne. El seu nucli urbà es va enriquir amb nous edificis civils i religiosos. Entre els primers, cal destacar-ne molt especialment dos: l’Hospital i l’Almodí. El primer es va haver de començar al final del segle xv, però no es va acabar fins a mitjan segle xvi; la seua gran façana amb elements gòtics i renaixentistes s’ha conservat en molt bon estat, tot i que l’interior va ser destruït el 1707 i tornat a alçar al començament del segle xviii. L’edifici de l’Almodí o magatzem de blat, va ser construït entre el 1530 i 1548 i es conserva encara en molt bon estat. El 1919 va ser convertit en museu de Belles Arts i avui forma part del Museu Municipal. Al final del segle xvi es va dur a terme la construcció de l’església de Santa Maria (la seu) al mateix lloc on hi havia la mesquita major cristianitzada, però les crisis dels segles xvii i xviii retardarien la finalització fins a ja entrat el segle xx. Als convents ja establits entre els segles xiii i xv, es van afegir en el xvi i al principi del xvii altres cinc més: dos dins del recinte emmurallat, el de Sant Agustí (1515) al mateix carrer on es troba el de Sant Domènec, i el de la Consolació (1520) al carrer de la Porta de València; i altres tres extramurs, el de Sant Onofre el Vell (1575) en un descampat pròxim a la Porta de Cocentaina; el del Carme (1570) a l’eixida cap a la Llosa; i el de Caputxins (1607), a les proximitats del raval de Sant Joan. En aquest últim lloc, on vivien els moriscos, es va edificar cap al 1535 l’església de Sant Joan per a atendre religiosament els moriscos batejats a la força.
L’expulsió de la població morisca el 1609 va suposar la pèrdua de gairebé la meitat dels habitants de la governació i el despoblament de més d’un centenar de pobles, inclosa la moreria de la ciutat. La crisi demogràfica va estar acompanyada per l’econòmica i la ciutat es va ressentir negativament. Castigada també per les epidèmies de pesta a mitjan segle xvii, Xàtiva va perdre part del seu potencial demogràfic, que va baixar de 7.400 habitants el 1572, a 6.200 el 1646; no hi ha notícies que en aquest període es construïren grans edificis.
Al començament del segle xviii va patir els efectes devastadors de la guerra de Successió, després d’haver pres partit per la causa austracista i resistir els durs assetjaments a què va estar sotmesa per les tropes borbòniques enviades per d’Asfeld. Les accions de guerra van causar grans destrosses a la ciutat i el raval dels Barreres i moltes de les seues cases i palaus van ser després saquejats, amb l’expulsió temporal de molts dels seus habitants. La major ignomínia va ser, a banda de la derrota, el càstig a què la va sotmetre el nou rei Felip V, que va desmembrar l’antiga governació territorial, li va restar funcions civils i li va canviar el seu nom històric pel de San Felipe, que hauria de suportar fins a les corts de Cadis (1811). El 1713, a causa de l’expulsió o desallotjament, només quedaven a la ciutat 1.500 habitants, però a poc a poc van tornar les famílies expulsades i en el transcurs del segle xviii va aconseguir recuperar part de la seua esplendor i funcions urbanes, fins al punt que el 1787 el cens de Floridablanca va registrar 12.655 habitants. Durant aquella centúria es van dur a terme diverses reformes urbanes i es van construir nous grans edificis. Es va remodelar el centre de la ciutat i es va ampliar la vella plaça de les Cols, que va donar lloc a l’actual plaça del Mercat, amb els seus pòrtics i les seues cases de gust academicista. Entre els edificis nous cal assenyalar tota una sèrie de palaus alineats als carrers del Corretgeria i de Montcada, dels quals els més destacats van ser els d’Alarcó (1715-30, actual seu dels jutjats), Diego, Estubeny, Cerdà, etc. als quals caldria afegir la Casa de l’Ensenyança encarregada per l’arquebisbe Mayoral (1753), l’ermita de Sant Josep dissenyada per l’arquitecte Francisco Cuenca, el nou convent de Sant Onofre enfront de Sant Pere i la font dels 25 dolls, per citar-ne només alguns. Els desperfectes causats per la guerra i pels terratrèmols del 1748 van provocar la ruïna de l’església de Santa Tecla i de bona part del Castell, que va ser pràcticament abandonat a la seua sort en la segona meitat del xviii, i la guarnició militar es va traslladar a nous quarters entre la muralla i el raval dels Barreres.
La construcció del Nou Camí Reial de Madrid a València entre el 1776 i el 1789, amb un itinerari que deixava apartada la ciutat (uns 4 km des de l’enllaç de Cerdà), va suposar una pèrdua de la important funció caminera de Xàtiva. És veritat que es va recuperar amb escreix a partir del 1858 amb la construcció del ferrocarril Valencia-Almansa, per la qual cosa caldria buscar les causes de l’estancament demogràfic en altres motius. Podrien apuntar-se’n algunes com la pèrdua de les seues funcions nobiliàries i religioses, per efecte de l’abolició dels senyorius, la desamortització i l’exclaustració, que van suposar l’emigració de mig centenar de famílies nobles (amb tota la seua cort de servents i criats) i la de diverses desenes de religiosos, expulsats dels nombrosos convents que van ser tancats i que no van tornar a ser recuperats (el Carme, Sant Francesc, Sant Domènec, la Mercé, la Trinitat, Sant Agustí, Sant Onofre, Caputxins i el Montsant). Aquestes pèrdues no van aconseguir ser corregides per l’increment de les seues funcions civils (cap de partit judicial) o educatives (primer institut). La causa principal de la decadència de la ciutat va ser la ruïna de la seua indústria tèxtil basada en el lli i la seda, que pràcticament va quedar reduïda al no-res entre el 1810 i 1830, la qual cosa va deixar en l’atur unes 1.300 persones.
L’estancament demogràfic (el 1900 continuava tenint només 12.600 habitants) va fer que no foren necessàries obres d’ampliació urbana, encara que es van dur a terme alguns projectes que serien després de gran transcendència: la baixada de l’estació, baixada del Carme i la urbanització de l’Albereda. La primera es va delinear després de la construcció de la nova estació ferroviària el 1860. La baixada del Carme (nova eixida cap a València i cap al cementeri) i la urbanització de l’Albereda es van fer el 1882, després que foren derrocades les muralles (1874) dels flancs nord i oest de la ciutat. Aquestes tres artèries servirien per a acollir el primer eixamplament urbà que tindria lloc ja en la primera meitat del segle xx.
A partir del 1910 (12.700 habitants) tindria lloc una nova expansió demogràfica per immigració que va elevar el nombre d’habitants a 14.148 el 1920, a 15.087 el 1930 i a 18.683 el 1940. Després vindrien altres dues dècades d’estancament (18.092 el 1950) i, finalment, un lent procés de creixement que arriba fins als nostres dies, quan la ciutat voreja els 30.000 habitants. Per raons orogràfiques el creixement urbà del segle xx i començament del xxi només ha pogut fer-se en dues direccions: cap al nord, amb la invasió de l’horta, i cap a l’oest, faldejant la serra Vernissa en direcció cap a Novetlè. Pel costat oriental, carretera de Benigànim, el creixement ha sigut menor. Pel nord continua havent-hi una barrera que dificulta l’expansió, com és la via del tren i les àmplies instal·lacions de l’estació. Fins al 1960 el creixement urbà no va sobrepassar la via del tren. En primer lloc, van ser els grups o barris de cases barates de Planas Tovar, El Carme, etc. I després la construcció de grans blocs de pisos seguint els nous carrers paral·lels a l’Albereda (Vicente Boix, Gregorio Molina, Argentina, Abu Massaifa, Pintor Guiteras, Acadèmic Maravall, etc.) i el més antic, de la Reina. El passeig de l’Albereda patiria l’agressió especulativa amb alts edificis que han trencat l’encant d’aquest i el paisatge urbà.
El Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) del 1988 tenia com a principal objectiu el creixement de la ciutat més enllà de les vies del tren, per a la qual cosa eren necessaris dos nous passos subterranis (el de Simat i el del Molí de Perico) i un elevat al camí de la Granja (1996). L’espai al nord de les vies va ser ordenat per a contindre activitats industrials i comercials per mitjà de grans avingudes que serveixen al mateix temps com a rondes exteriors al conjunt de la ciutat, el casc antic de la qual és necessari travessar encara en qualsevol de les direccions de trànsit que s’agafe.
Juan Piqueras Haba
Departament de Geografia
Universitat de València
Al-Idrisi (1154). Libro de Roger.
“Xàtiva es una ciudad bonita y tiene alcazabas que se toman como ejemplo por su belleza y solidez. Y en ella se fabrica un papel que no tiene igual en el mundo y que se exporta tanto a Oriente como a Occidente”.
A. J. Cavanilles(1797). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Imprenta Real, Madrid, 1797 (Edición facsímil, Valencia, 1981).
“La Huerta de San Felipe ofrece un bosque de moreras, cercado de olivos, algarrobos y viñas. Jamás descansa el suelo en este sitio delicioso: apenas se siegan los trigos, ya se ven los campos llenos de maíces, melocotones y hortalizas. Las cristalinas aguas, dirigidas por varios canales, animan aquel cuadro con su movimiento y murmullo, y dan al mismo tiempo frescura y vida a los vegetales. Hay muchísimas fuentes en el término; las principales son las de Bellús y La Santa. La de Bellús nace media hora al sur de San Felipe en el estrecho llamado de les Aigües, por donde el río Albayda atraviesa el monte Serra Grossa. Sale con violencia de las entrañas del monte por una cueva de ocho pies de diámetro, elevada sobre el nivel del río algunas varas”.
T. López (1786-1789). {Relaciones geográficas, topográficas e históricas del Reino de Valencia. Reproducción facsímil de la edición de 1919, Tip. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos. Ed. Consell Valencià de Cultura (1988), con comentarios de Vicente Castañeda y Alcover, 2 vols.
“... tiene su asiento prolongado de Oriente a Poniente, al pie de un monte de bastante elevación, en cuya cumbre está el castillo naturalmente fuerte sobre peñascos y tajos formidables, tan largo como la ciudad misma, con la que se junta por medio de dos cortinas o murallas, flanqueadas con torreones, de modo que el todo viene a formar un paralelogramo, cuyos lados opuestos forman, de una parte, ambas murallas, y de la otra la ciudad y el castillo”.
C. Sarthou Carreres (1930). Guía gráfica de Játiva, con 150 ilustraciones fotográficas del autor, Valencia, Tipografía del Carmen.
“El turista que anda por el mundo para ilustrarse; o por gusto de andar e impresionar su retina con el desfile de bellas sensaciones de la Naturaleza o del Arte; el turista que en breves horas puede asomarse a la Seo y a San Félix, al Museo y los casinos, cruzar la Alameda y subir al Castillo se aleja al anochecer llevándose unas impresiones fotográficas para recuerdo y una grata impresión en su mente de la Ciudad augusta y bella de este extremo de la Ribera valenciana. Otras visiones subsiguientes velarán el recuerdo; pero siempre rememorará con gusto la cruz de esmaltes de nuestra Colegiata, la pila oriental del Museo, los retablos de San Félix y la ventana del Duque dominando el Castillo”.
R. Cebrián (1983). Montañas valencianas II: Serra Grossa, Sierra La Plana, Sierra Enguera, Caroig, Muela de Cortes, Martes, Muela del Albeitar, Sierras del Ave, Caballón y Malacara. Ed. Servei de Publicacions del Centre Excursionista de València, 247 pp.
“La ciudad se tiende al pie de la Serra Vernissa, en las laderas septentrionales de la afilada y larga loma del Castell, coronada por la imponente fortaleza romana, árabe y gótica. El paisaje ciudadano actual muestra dos sectores bien diferenciados entre sí: el núcleo medieval, de calles estrechas y tortuosas del primitivo tejido urbano musulmán, inalterado por los conquistadores cristianos, cuyas casas, de muros enjalbegados aparecen con frecuencia ornadas de escudos linajudos. Un segundo agrupamiento urbano, al pie del monte, reúne la ciudad moderna”.
GONZÁLEZ BALDOVÍ, M. (1992).
Museos de Xàtiva: la Colegiata, San Félix y l’Almodí, Vicent Garcia, Valencia.
PIQUERAS, J. y SANCHIS, C. (2006).
Geografia de Xàtiva y su región, en Historia de Xàtiva, vol. 1, Universitat de València, Matéu Editors
SATRHOU CARRERES, C. (1933-1940).
Datos para la historia de Jàtiva, Xàtiva, Imprenta Sucesora de Bellver, 5 vols.
VENTURA CONEJERO, A. (1998).
El Castell de Xàtiva, Xàtiva, Matéu Editors.
