Terres dels Alforins

La denominació Terres dels Alforins emmarca un territori històric que ha practicat una agricultura del secà mediterrani des de temps immemorials en un indret isolat a la part occidental de les comarques de la Costera i la Vall d’Albaida. El triangle paisatgístic entre les Alcusses de Moixent, les zones pròximes de la Font de la Figuera i la valleta dels Alforins conformen una geomorfologia particular. Aquest territori continua mantenint un gran valor agropecuari i de riquesa mediambiental. La viticultura s’ha practicat aquí des dels primers assentaments poblacionals establerts a la península Ibèrica.

L’actual nom de Terres dels Alforins obeeix a la iniciativa de la Societat de Viticultors i Productors de Terres dels Alforins que han volgut recuperar aquest llegat històric per convertir-lo en un paisatge cultural, on l’agricultura tradicional i ecològica, a partir de les varietats històriques de la viticultura, són l’eix principal per rehabilitar costums i usatges del passat amb l’ajut de la transferència de coneixement i tecnologies contemporànies. La iniciativa compta, com no pot ser d’altra manera, amb el suport de les Administracions Públiques, atés que es tracta de la rehabilitació i posada en marxa d’un paisatge històric amb unes peculiaritats pròpies en el marc de la riquesa cultural de la Mediterrània. Per tant, Terres dels Alforins és un projecte que posa en pràctica una evidència històrica, geogràfica, econòmica i social, com a un fet cultural inherent al territori de secà valencià de l’interior.

La geomorfologia de Terres dels Alforins es caracteritza per la bellesa dels paisatges culturals resultants de la combinació de vinyes, oliveres, ametlers, fruiters, cultius de cereals i pinedes intercalades, amb les seues històriques masies disseminades sobre un mitjà rústic. Aquest entorn paisatgístic d’orografia suau connecta la plataforma de la meseta castellana amb les valls dels Alforins i les Alcusses, les quals s’estenen, respectivament, sobre els vessants meridional i septentrional de l’eix mitjancer de la Serra Grossa. El territori recobreix amb sediments moderns una zona geològica antiga i configura un extens territori molt apte per a les activitats agropecuàries. La seua fesomia es caracteritza pels trets paisatgístics de la Mediterrània agrària, resultat de la combinació del mosaic d’abancalaments sobre un territori agrest i poc transformat. Les Alcusses i la plana dels Alforins, a l’inici del sistema Bètic, són la primera unitat geomorfològica amb entitat pròpia de tota una sèrie de corredors transversals cap al sud, que vénen a confluir sobre la conca de Villena-Sax. El vessant oriental del sòcol d’aquesta contrada va ser recobert per sediments quaternaris, tot formant un bell glacis d’un extens pendent suau amb sòls aptes per a l’agricultura de secà.

Per això, la connectivitat entre territoris valencians i castellans s’estableix de forma natural i atractiva. La Serra Grossa hi és l’eix major amb el Serrat de la Bastida com a talaia i referent principal. Al migdia, la Serra de l’Ombria connecta físicament els Alforins amb la Vall de Beneixama. El Capurutxo és la fita visual més prominent i domina des del ponent tota la contrada. Altres connectors són la pròpia planura dels Alforins que a través de la Rambla de Fontanars aplega a les Alcusses a través dels Fossinos. Les infraestructures lineals de comunicació ressegueixen o voregen els principals eixos de connexió. Mentre que unitats lineals de carenes, pinars, camins, o ribassos actuen de connectors inferiors, amb l’aportació d’una fesomia particular al mosaic paisatgístic. Per tant, la connectivitat i permeabilitat entre les seues diferents contrades són les naturals i les tradicionals, compartides i assumides socialment. I, a més, cal fer constar també que, amb el pas del temps, s’han mantingut majoritàriament reconeixibles i sense grans transformacions.

Terres dels Alforins gaudeix d’un clima mediterrani, amb un gradient suau de continentalització, és a dir, de transició entre el mediterrani més humit de la costa i el continental de la planura castellana de l’interior. Els estius hi són calorosos i secs, mentre que els hiverns aporten el fred propi de la meseta castellana amb alguna nevada esporàdica i la humitat pròpia de la Mediterrània. La mitjana de temperatura anual està entorn els 14°C i 16°C, segons si ens situem a les zones de major altitud o a les més baixes, tot seguint les dades de l’Associació Valenciana de Meteorologia (AVAMET), amb unes mínimes prou baixes durant els mesos de l’hivern i unes gelades significatives, mentre que el mercuri munta fins vora els 40°C durant l’estiu. El contrast tèrmic entre la nit i el dia és marcat, entre 6 i 26°C d’hivern a estiu, atesa l’altitud de 650 m sobre el nivell del mar de l’altiplà dels Alforins que s’obri pel ponent a la planura castellana. Els vents predominants tenen una component principal de l’oest i puntualment de llevant en la part més NE i llebeig cap al SO en el límit amb Villena. La mitjana de pluviometria anual oscil·la entre els 600 mm a les Alcusses i els 520 mm de les terres altes dels Alforins, amb una incidència particular a la primavera i la tardor. Cal destacar l’aparició especial de les boires matinals a les estacions càlides, cosa que dóna una humificació adient a la vegetació estressada a l’estiu, i en concret a les grans extensions de vinyes.

Tal vegada, els primers paisatges de vinyes valencians van aplegar-nos de la mà dels fenicis i els ibers. Poblats com els de Benimàquia a Dénia, el Campello, la Monravana a Llíria, o la Bastida de Moixent, entre d’altres en serien una bona mostra. La zona dels Alforins té una llarga presència dels conreus clàssics mediterranis en el decurs de les diferents civilitzacions. La recerca arqueològica enumera diversitat d’assentaments a la zona des del neolític a l’edat del bronze. Cal destacar, però, el jaciment arqueològic de la Bastida de les Alcusses com a patrimoni o capital de l’època ibèrica, declarat monument històric artístic en 1931. De fet, la primera constància documental de la pràctica de viticultura en aquesta contrada la trobem al poblat iber de la Bastida de les Alcusses, ara fa dos mil quatre-cents anys. Les restes de raïms, l’instrumental emprat per a la verema o una variada vaixella per al consum del vi, en són proves clares que la cultura ibera de la zona ja se n’ocupava d’aquesta pràctica agrícola.

Però la vocació globalitzadora del període romà serà la responsable de moltes de les geografies vitícoles posteriors a les diferents conques mediterrànies. La península Ibèrica i en concret el territori valencià van contribuir plenament en la consolidació d’aquesta tendència amb la implantació de conreus de vinyes i comercialització de vins a través del nostre corredor litoral. Cal constatar que el vi de l’antiga Sagunt era exportat al cap i casal de l’imperi romà. No cap dubte aleshores que devem a aquesta gran cultura els fonaments de la viticultura moderna.

La islamització del territori valencià entre els segles vii i xiii no va suposar la desaparició del conreu de la vinya, ni de la producció i el consum de vi entre la població musulmana, segons queda constància en diferent documentació de textos literaris o en alguns atifells d’ús ordinari per al consum del vi. Per tant, la configuració de l’entorn paisatgístic de les nostres vinyes a penes va estar alterada durant el període d’ocupació musulmana.

La conquesta cristiana serà realment el desencadenant de l’extensió de la viticultura més enllà de les terres costaneres, que fins aleshores sols havien ocupat el corredor litoral i les valls de fàcil accés a les terres de l’interior. A l’Edat Mitjana serà quan moltes varietats autòctones; com la monastrell, la forcallada, la mandó, l’ullet de perdiu, la bobal, la negrella o gironet (garnatxa), la malvasia, la merseguera o la verdil; s’aclimaten a les temperatures més continentals de les planures de l’interior i als seus sòls més argilencs. El paisatge enològic de Terres del Alforins va prenent ja una forma molt semblant a l’actual i generant tota una activitat econòmica, una fesomia paisatgística i una cultura pròpia. L’eix Cànyoles-Clariano-Vinalopó (les Alcusses de Moixent, la Font de la Figuera, l’altiplà dels Alforins, Villena, els Valls del Vinalopó, Novelda, Monòver, Salines i el Pinós) es consolida plenament tot seguint l’eclosió dels vins valencians de l’edat moderna i alimenta el nostre segle d’or de l’enologia entre 1850 i 1900.

En aquest període d’embranzida vitícola del vi valencià, nombrosos comerciants italians, anglesos, holandesos i francesos s’instal·laren en aquest territori per controlar l’incipient activitat econòmica de la viticultura. Algun d’ells, emparentats amb la noblesa i l’emergent burgesia, han continuat fins els nostres dies. La gran explotació vitícola de la Torre Tallada a la Font de la Figuera o alguns cellers dels Alforins com l’antic del marqués de Vellisca, el dels antecedents de la família Velázquez a Cals Flares, la del Marqués de Montemira o les pertanyents als Dupuy de Lome, són d’aquest període. Aquestes petjades de l’emergent burgesia queden reflectides amb una arquitectura rural dispersa, de palaus i cases d’estiueig (Torrefiel, Torrevellisca, l’Altet de Garrido, Ca l’Àngel, Villa Isidra o Cal Roig) que hi perduren encara avui en harmonia amb el paisatge i amb la diversitat arquitectònica tradicional de les antigues heretats vinculades al medi i en un fràgil equilibri amb el neourbanisme residencial. Heretats i masos que precisen d’una necessària protecció i catalogació per tal d’aconseguir la rehabilitació i posada en valor d’un paisatge històric.

La desaparició del paisatge de vinyes a la zona costanera comença a declinar a partir del període de penetració de la fil·loxera en les dues primeres dècades del s. XX. Les plantes que més prompte resultaran infectades són aquelles que estan més a prop del flux de l’exportació marítima, mentre que les zones altes de l’interior sofririen un impacte més tardà. La fil·loxera va tenir un tractament desigual als Alforins, ja que és una contrada isolada de terres altes amb drenatge a les comarques veïnes de l’Alt Vinalopó, la Costera i la Vall d’Albaida. L’atac fil·loxèric no hi va irradiar de manera tan potent com en altres llocs. Les zones altes de la planura i el peus de serra, més influenciades pels vents de ponent i tramuntana i majoritàriament de sòls arenosos, es van lliurar de la desfeta; mentre que les rambles i les parts baixes, de sòls més argilencs i sedimentaris, acabarien tenint una incidència tardana, si ho comparem amb la cronologia general de propagació de la malaltia.

D’aquesta manera, el mapa contemporani del paisatge enològic valencià ens ha deixat unes zones vitícoles costaneres isolades a les terres de Castelló, a les marines alacantines i a la zona de Torís. Mentre que el gros gruix de la producció vitícola valenciana queda a l’interior distribuïda entre la planura d’Utiel-Requena i a l’antic eix Canyoles-Clariano-Vinalopó on es troba encara molta viticultura prefil·loxèrica. Aquest ha estat el cost del desenvolupament del litoral cap a altres conreus d’horta i d’explotació més intensiva, però també cal afegir l’ocupació industrial contemporània i turística que han consolidat tot un seguit d’urbanitzacions sobre l’anell costaner que ha fagocitat qualsevol tipus d’activitat o explotació agrícola tradicional.

Per tant, la iniciativa agropecuària de Terres dels Alforins no és producte de cap improvisació, sinó l’efecte de la consciència d’una llarga tradició de viticultors arrelats al seu entorn, transmesa generacionalment. Poc després de l’embranzida de la viticultura espanyola dels anys vuitanta del segle passat, Daniel Belda, des del celler familiar de son pare (fundat el 1931), l’explotació de viticultura ecològica de Cals Pins (Bodega los Pinos, 1990) y Vicent Lluís Montés des de la incipient experiència societària de Torrevellisca (1991), encetaran un camí sense retorn, de rehabilitació de la viticultura històrica, marcat per l’Informe Petrucci. El professor Vincent Petrucci (Universitat de Fresno, Califòrnia) va fixar les bases per a la posada en funcionament d’una viticultura moderna, a partir d’una anàlisi edafològica i de la proposta d’incorporar noves varietats i la valorització de les autòctones. Mentrestant, a la Font de la Figuera, la Cooperativa la Viña (1945) estava també en procés de modernització, i la Bodega Arráez (1950) continuava després del canvi generacional familiar. També en aquesta època, la Cooperativa de Moixent (1958), avui coneguda com a Clos de la Vall, inicia l’experiència vitícola, després d’anys en la producció d’oli. I més tard, ja en el canvi de segle, s’incorporaran a la iniciativa el Celler del Roure (1997), Heretat de Taverners (1998), la Bodega los Frailes (1999), Bodegas Enguera (1999), Rafa Cambra (2001) i Clos Cor Vi (2014).

En definitiva, Terres dels Alforins és una marca que dóna nom propi a un territori enològic secular a partir de les referències d’una viticultura tradicional com una forma de vida per a les noves generacions en el marc de la rehabilitació dels paisatges culturals de la Mediterrània.

Miquel Francés Domenech
Universitat de València

Compartir: