Les Oliveres del Maestrat

Les oliveres componen mosaics tancats en moltes costes dels corredors prelitorals del Maestrat. Les plantacions estan documentades almenys des dels primers temps feudals. En època de Viciana, els pobles d’aquestes batlies eren “muy fructíferos y plantados de árboles de azeytunos”. Al final del segle xviii, les oliveres pareixien formar “boscos” al voltant d’algunes viles. Avui, les oliveres donen caràcter a un paisatge mediterrani de gran austeritat notable. Fins i tot subsisteixen oliveres pluricentenàries que, per la bellesa dels troncs retorçuts i contrafets, ferits i foradats, constitueixen un testimoni valuós de les potencialitats del sòl termomediterrani.

Ullastres i oliveres

L’espai tradicional de les oliveres del Maestrat ha sigut la costa, el regueró, la falda de les serres litorals i prelitorals, un nínxol lliure de gelades extremes (a l’hivern l’olivera suporta gairebé fins als -10° C). Al costat d’aquesta localització productiva –de vegades compartida amb la garrofera, encara més termòfila– els agricultors del Maestrat reservaven els fons dels corredors prelitorals als cereals i a les vinyes. Aquesta clàssica especialització del secà –amb la trilogia mediterrània adaptada a la diversitat bioclimàtica i edàfica– es va construir al ritme de cicles de colonització interior seculars i de crisis rurals recurrents.

A les costeres, la transformació col·lectiva secular va substituir el primigeni bosc escleròfil·le mediterrani per camps de l’arbre evitern. L’olivera silvestre o ullastre (Olea europaea var. sylvestris) –àmpliament distribuït per les zones més càlides de la regió mediterrània, d’aspecte abaldufat, amb branques curtes, rígides i espinoses als extrems, fulles curtes, menudes i lleugerament el·líptiques– pertany a les formacions escleròfil·les més termòfiles d’alzines, roures valencians, coscolles, lladerns, llentiscles, brucs, etc. Fins i tot hi ha ullastres sobre penyals aspres i oberts, sòls esquelètics i matolls degradats per la dispersió de pinyols d’oliveres de la ingesta d’ocells (tords, merles, etc.). Durant mil·lennis, els ullastres –integrants dels boscos, màquies i garrigues termomediterrànies– han sigut el peu per als empelts d’oliveres. Només molt recentment s’han generalitzat les oliveres per estaca (procedents de vivers, de creixement més ràpid i de vida més breu). El maneig de l’ullastre ja va ser observat per Cavanilles: “…los cultivos de olivos se hacen escogiendo los azebuches más robustos; los quales plantados e inxertos en los campos forman en pocos años árboles sin comparación más hermosos que los que provienen de estacas…”. Per aquesta raó entenia que l’olivera “[se] puede reputar nativo, atendida la multitud de acebuches que crecen en lo inculto” (Cavanilles, 1795-97, I, 59). D’altra banda, durant segles algunes ordenances municipals van penalitzar les agressions als ullastres, tenint en compte la seua utilitat.

D’altra banda, l’olivera conreada (Olea europaea ssp. europaea) està proveïda d’un sistema radicular extens i superficial, adaptat a la sequera estival. En els arbres joves el tronc és recte i circular, llis, de color gris cendra, però amb el creixement i la intervenció humana adquireix formes retorçudes i irregulars, amb ferides i cavitats, que li atorguen un gran atractiu plàstic. A la zona d’unió del tronc i de l’arrel es forma una protuberància o cep, és a dir, una plataforma que permet regenerar arrels i brots decisius per a la supervivència de l’arbre. La copa pot presentar coloracions molt variables, des del verd fosc fins al blanc platejat. Les fulles de l’olivera, anvers de color verd lluent i revés amb pilositats tàctils, estan adaptades a les exigents condicions de la sequera estival. Les flors –blanques, menudes i hermafrodites, agrupades en ramells laterals, llargs i flexibles– s’obrin a la primavera. El fruit –de grandària variable, entre un i quatre centímetres– és una drupa, carnosa per fora i amb un pinyol a l’interior, que s’enfosqueix des del verd suau inicial fins al negre, passant pels tons violacis o rogencs. El fruit madur, collit al final de la tardor o al principi de l’hivern, atresora l’oli que serà extret a l’almàssera.

Al Maestrat hi ha diverses varietats tradicionals –farga, morruda, canetera, borriolenca, grossal, sevillenca, etc. –entre les quals destaquen les dues primeres. La producció de l’olivera farga –de port majestuós, molt adaptada a les condicions de temperatura i d’humitat– és alta però irregular pel seu comportament anyívol. L’oli és de gran qualitat, amb un elevat contingut gras. D’altra banda, la morruda –d’aspecte vigorós, sensible al fred i la sequera, resistent al vent, de maduració tardana i escalonada– té una producció acceptable i de bona qualitat.

El bosc d’olivera, que domina nombroses costeres i vessants del Maestrat, pot contemplar-se com una etapa avançada d’un llarg procés de maneig del bosc escleròfil·le mediterrani. De fet, hi ha una àmplia partida estesa entre Sant Mateu i la Salzadella, que ara és un vertader bosc d’oliveres, denominat el Carrascal. El mateix passa a la Vilanova d’Alcolea, no lluny de l’aeroport. També hi ha el paratge de Vilafamés, conegut com el Carrascal del Batle: un oliverar amargenat d’arbres centenaris.

Una terra d’oliveres

Al final del segle xviii, el Maestrat –juntament amb Orihuela-Elx, Camp de Llíria-Pla de Quart-Vall dels Alcalans i Nules-Onda– constituïa una de les principals àrees valencianes de conreu de l’olivera, encara que hi havia descuit, ignorància, poc trellat i molt d’abandonament (a Cervera, Sant Mateu, Salzadella, Vilanova, Alcalà, etc.). Segons Cavanilles, a penes es coneixien les tècniques adequades per a la bona atenció de l’arbre i per a la millora de la collita. En els seus itineraris no va deixar d’observar plantacions d’oliveres recents (La Jana, Traiguera, Cervera, etc.) i d’altres més antigues (a Vilafamés “pocos olivos habrá que no sean del tiempo de los Moriscos: los enormes troncos y la altura extraordinaria de estos árboles anuncian su vejez”) (Cavanilles, 1795-97, I, 58). En diversos llocs (Sant Mateu, Vilafamés, Alcalà) les oliveres pareixien formar un bosc al voltant de les viles. Com indica J. Piqueras (1985), el Maestrat –una prolongació meridional de la regió oliverera de Tortosa– produïa excedents d’oli comercialitzables.

Al llarg del segle xix i de la primera meitat del segle xx, va haver-hi una penetració de l’oliverar cap a terres interiors, que va arribar a la seua màxima expansió occidental (fins al límit bioclimàtic marcat per gelades catastròfiques recurrents). En aquest trasbals general, la comarca oliverera del Maestrat es va reafirmar amb una expansió de l’olivera notable (als partits judicials de Sant Mateu, Vinaròs i Albocàsser). Aquest avanç oliverer no pot deslligar-se del procés de rompuda d’antics béns propis i comuns, i d’altres béns desamortitzats. L’expansió oliverera no va ser constant, sinó modulada per conflictes bèl·lics domèstics, la crisi agropecuària finisecular, la fil·loxera, les conjuntures del mercat internacional o les demandes conjunturals de la Primera Guerra Mundial. En general, el conreu es va ampliar i es va millorar amb l’abandonament en alguns casos de pràctiques obsoletes i amb l’augment del nombre d’arbres per hectàrea a les noves plantacions. També es va intensificar el conreu de l’oliverar, que en va augmentar la productivitat. Al mateix temps, es va iniciar la substitució de les velles moles i premses per altres de més modernes. En termes globals, va haver-hi un increment comarcal del 70% de la producció entre el 1792 i el 1921 (Piqueras, 1985). A partir d’aleshores, el procés expansiu de l’oliverar va prosseguir, a pesar de les crisis conjunturals, passant de 13.327 ha (el 1921) a unes 32.000 (el 1945). Tanmateix, al Maestrat es continuava esperant que madurara i es desprenguera el fruit de l’arbre “para recogerlo después del suelo, sucio, y abandonándose en los desvanes hasta un grado de desecación tal, que para hacer posible la molienda era necesario el rociar con agua caliente, que si está hirbiendo produce el escaldado del fruto con enranciamiento del aceite” (Meliá Tena, 1953).

El final del racionament va coincidir amb l’inici de la importació d’altres olis vegetals, sobretot de soja, procedents dels EUA, que durant molt de temps va aconseguir molt d’èxit a Espanya. A més, l’administració va afavorir la mescla d’oli d’olivera amb els de pinyolada i de llavors. L’any 1959 es van liberalitzar les importacions de greixos animals i vegetals per atendre la demanda creixent d’olis industrials. Mentrestant, al Maestrat –com en tantes altres àrees espanyoles– es continuava produint oli de baixa qualitat per l’escassa modernització del sector. A més, gelades catastròfiques successives (1946, 1956, 1963) van amplificar la magnitud de la llarga crisi que arrossegava aquesta activitat productiva. El 1957, la superfície dedicada a l’olivera superava el 30% dels termes de Salzadella, la Jana i Sant Jordi; el 40% en els de Traiguera, Rossell i Sant Mateu; i el 75% del de Sant Rafael.

Al final de l’autarquia, les oliveres del Maestrat continuaven en una crisi greu i profunda per l’augment dels costos de producció, la baixa productivitat i per la fragmentació del sector, l’esgotament dels sòls, la competència dels olis de llavors, la mecanització escassa de l’olivicultura i per una oleïcultura obsoleta. L’agrupament cooperatiu creixent de les almàsseres no va impedir l’abandonament d’explotacions, ni va frenar l’èxode massiu d’habitants del Maestrat. Els que s’hi van quedar es van embarcar en un procés de substitució de l’oliverar per noves plantacions d’ametlers o de modernització de l’olivicultura –mecanització, adobament, tractament de plagues, etc.– i de l’oleïcultura (especialment a les almàsseres).

Ja avançats els anys vuitanta del segle xx, les oliveres del Maestrat han recuperat a poc a poc el pols productiu, amb una innovació en les tècniques de cultiu i recol·lecció, en les almàsseres i en les xarxes comercials. A aquesta recuperació també han contribuït els incentius europeus dirigits tant a la producció, com a la plantació de noves oliveres. A més, les cooperatives de primer i de segon grau han liderat el procés de modernització, juntament amb altres iniciatives locals. Com a resultat, el Maestrat, que representa una cinquena part de l’oliverar valencià, aporta una qualitat altíssima al mercat domèstic i internacional de l’oli.

Les oliveres monumentals

La memòria de les oliveres del Maestrat és llarga i minuciosa. No debades l’arbre evitern és potser el fruiter que més anys viu en explotació, pot arribar fàcilment a edats pluricentenàries i, fins i tot, superar el mil·lenni. En realitat, el bosc d’oliveres del Maestrat és un ric llegat de plantacions de moltes diverses èpoques. En un recorregut pausat per aquestes terres, s’identifiquen plantacions recents, d’altres pluricentenàries i alguns exemplars –“de enormes troncos y altura extraordinaria”, “del tiempo de los Moriscos”, en paraules de Cavanilles– que són monuments vius, majestuosos, únics i insubstituïbles. Hi ha alguns exemplars de més de 12 m de perímetre de tronc, diverses desenes entre 8 i 12, i diversos centenars d’oliveres entre 5 i 8 m de gruix. És un conjunt arbori valuós, majoritàriament infestat de ferides, esmotxadures i ruptures. Alguna olivera s’identifica per un topònim menor (l’olivera del Notari). En síntesi, al Maestrat és possible trobar la sèrie completa de l’olivera convertida en paisatge rural mediterrani fet d’ampliacions i substitucions i de retalls de persistències, i amb partides denominades vilar (Vilagròs, Vilaroig, Vilaret, etc.).

En les últimes dècades, aquest bosc d’oliveres –un paisatge viu i dinàmic, termomediterrani, adaptat als contrastos ambientals estacionals, sensible a conjuntures econòmiques i decisions polítiques– ha continuat evolucionant. No és una herència rígida, sinó un bé productiu que depén de les conjuntures del mercat. Així, recentment s’han abandonat o semiabandonat oliveres; en primer lloc, en vessants de difícil mecanització, que ara competeixen amb l’oportunista pinarització. En altres paratges –on hi ha hagut grans transformacions de secà en regadiu–, les oliveres han desaparegut, substituïdes per altres conreus (gairebé sempre el taronger). Per contra, en altres àrees hi ha hagut noves plantacions en substitució de la vinya, cereals o ametlers. En poques paraules, el paisatge productiu de les oliveres del Maestrat ha mantingut i manté pautes evolutives semblants a altres entorns agraris mediterranis.

En aquest context evolutiu general, moltes oliveres monumentals –venudes, arrancades d’arrel i transportades lluny per a jardineria– han sigut objecte d’un vertader espoli. Aquest trasbals ha suposat la pèrdua de joies d’un tresor natural i cultural que no té sentit lluny del seu emplaçament secular, lluny del seu emplaçament matriu. Davant de la ignorància i l’ostentació desmesurada, les oliveres monumentals del Maestrat han emergit com un símbol que sobrepassa els valors productius per a convertir-se en patrimoni col·lectiu, mereixedor de protecció paisatgística. Aquests exemplars són l’ànima, la memòria i el suport de l’auster paisatge d’oliveres del Maestrat. Davant de l’espoli furtiu, les oliveres monumentals constitueixen un recurs econòmic, social i educatiu que pot i ha de contribuir al desenvolupament i al benestar dels habitants del Maestrat.

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: