Paisatges i accions estratègiques
S’entén per Alt Túria el recorregut que fa el riu Túria a la seua entrada a la Comunitat Valenciana pel municipi d’Aras de los Olmos, a la comarca de los Serranos. El nom obeeix més a la seua condició abrupta i muntanyosa quan penetra el riu a la província de València que a la seua vertadera localització, si es té en compte el seu recorregut complet, perquè en realitat el sector es troba en el curs mitjà del Túria. En conjunt, el riu travessa els termes d’Aras de los Olmos, Titaguas, Benagéber, Tuéjar, Chelva i Calles, fins a la seua confluència amb el riu Tuéjar, ja a Domeño.
La comarca d’Alto Turia designa també un marc territorial molt definit perquè, administrativament, identifica un conjunt de cinc dels sis municipis anteriorment citats (amb l’excepció de Calles), que des de fa ja trenta-un anys formen una subcomarca dins de la comarca de los Serranos, i el nom de la qual obeeix precisament a aquesta identificació topogràfica del riu a la seua entrada a la província. Tots són travessats pel riu i, sobretot, pel riu amb unes característiques ambientals i geomorfològiques molt feraces que han deixat empremta en la història i personalitat de la seua gent.
Si es pren com a marc geogràfic, les dues accepcions d’Alt Túria (la que identifica el riu encanonat amb les seues gorges i la subcomarca administrativa) s’identifiquen ambients contrastats diversos i de gran interés com són un relleu abrupte i intricat definit per una complexa xarxa de drenatge que aboca cap al Túria, a les zones muntanyoses de grans masses forestals amb composicions florístiques singulars, els sistemes de conreus entre els quals destaquen sobretot un conjunt de planes de regadiu tradicional molt característiques construïdes al principal i últim afluent del Túria del sector, el riu Tuéjar (també Chelva) i un model de poblament que, imbricat entre aquesta superfície de reg, manté encara avui dia l’essència medieval tradicional.
La importància mediambiental dels canons del riu Túria ha quedat reflectida en la seua inclusió com a Lloc d’Interés Comunitari (LIC) de la Unió Europea en la llista de la Comunitat Valenciana sota el nom d’Alto Turia. Encara més, part de les terres circumdants gaudeixen també d’aquest reconeixement a causa precisament de les característiques singulars d’aquests espais (LICs Sierra del Negrete i Sabinar de Alpuente).
El conjunt de municipis de l’Alt Túria tenen en comuns vincles històrics. Titaguas i Aras de los Olmos pertanyien al terme general d’Alpuente, del qual es van segregar el 1728 i el 1729, respectivament. Tuéjar, Chelva, Benagéber i Calles eren part integrant dels nou municipis del vescomtat de Chelva. Aquesta història comuna també està reflectida en el seu passat musulmà, excepció feta de l’actual poble de Benagéber, que es va alçar de nova planta quan l’antic es va inundar amb les aigües del pantà. Juntament amb la seua posterior cristianització, tots han acumulat als seus nuclis de població una sèrie d’estructures urbanes i edificis monumentals amb valor identitari, a més d’arquitectònic i patrimonial.
Un pas angost envoltat per ambients contrastats. És una estreta escissió iniciada aigües avall de la confluència del riu Arcos amb el Túria poc abans que aquest últim entre en terres valencianes. A partir de la confluència, el riu circula encanonat al llarg d’aproximadament setanta quilòmetres, dels quals només un poc més d’un quilòmetre es troba en terres castellanomanxegues, fins a arribar a la població de Chulilla. Durant el seu recorregut, la continuïtat del canyó és interrompuda per un parell de gorges menudes (el del Molino del Marqués i el de Puente Alta), la presència del Barchel, una zona de surgències d’aigua d’interés ambiental, i és travessat en set punts: al pont del Marqués, a la població de Zagra, per la carretera CV-390 al pantà de Benagéber, al pont Barraquena, per la carretera CV-3980 a les cases de Puente Alta, per la carretera CV-3970 i per la carretera CV-3960 a la tancada de l’embassament de Loriguilla.
Les parets del canyó estan contínuament fistonades per una infinitat de barrancades de recorregut molt curt, però al riu també arriben rambles i barrancs de major entitat que drenen els abruptes terrenys circumdants, tant des de les parts altes de la comarca de los Serranos, pel seu marge esquerre: Barranc de la Araña, Barranc del Regajo, Barranc de Canales i el riu Chelva (també Tuéjar: el tributari de major entitat per importància hidrològica i també social i econòmica, perquè s’hi assenten les poblacions de Tuéjar, Chelva i Calles); com pel seu marge dret, des de de les terres pròximes a Sinarcas, la serra d’Utiel i la serra del Negrete: el regat de Borbón, Barranc de San Sebastián, Barranc de los Visos i Barranc de Tuesa.
“En Chelva el oficio de ganchero podemos considerarlo como una actividad a tiempo parcial. Con el comienzo del año, los chelvanos abandonaban su pueblo y partían hasta la alta Sierra de Molina en Cuenca. Una vez allí, en los meses de febrero o marzo, con el deshielo y la crecida de los ríos, comandados por el Maestro de río y provistos de su herramienta de trabajo, el varagancho o bichero, ponían en marcha la maderada rumbo hasta su destino final, Aranjuez”.
“Los gancheros de Chelva eran más valorados que los de otras poblaciones, pues las conducciones de “palos” (troncos) por ríos como el Júcar, era bastante más arriesgada que conducir la maderada por el río Tajo”.
José Martí Coronado (2009)
«Maderadas y Gancheros», un relato sobre la historia de la maderada.
Durant segles traginar troncs a través dels rius era pràcticament l’únic mitjà que permetia l’eixida de grans volums de fusta i amb una certa rapidesa des de les zones boscoses on es produïen exemplars de qualitat per a satisfer la demanda nacional. Juntament amb el Tajo, el Guadalquivir, el Xúquer o el Millars, el Túria va ser també un dels rius de transport d’Espanya. La fusta que s’extreia de la muntanya de Conca era de tal qualitat que es va facilitar la seua eixida a través dels rius Tajo, Cabriel i Xúquer, però també al llarg del Túria. En tots el transport era ardu i arriscat, de manera que es necessitaven persones amb ofici i molt experimentades, els raiers o gancheros. A pesar que s’ha considerat que la navegació pel Xúquer era més dificultosa, el pas pels estrets canyons que es formen en el riu Túria fins al salt de Chulilla arribava a dimensions èpiques en alguns dels relats històrics, de manera que els naturals de Chelva gaudien d’un prestigi per damunt d’altres del mateix ofici.
La de raier va ser un professió de dedicació temporal, sobretot desenvolupada durant els mesos d’hivern, un treball que, a pesar de la seua extinció impulsada per les noves formes de transport, ha perdurat, més enllà de la seua actual percepció amb tints heroics, en una cultura reflectida també en el seguit de noms relacionats amb l’estructura i l’organització del treball i amb les tasques que duien a terme els raiers. Avui dia encara queda en la memòria la gran aventura d’aquells homes intrèpids que transportaven “els pals” des de l’interior peninsular fins a la ciutat de València a través del Túria.
“Sirven primeramente para regar la gran huerta de Tuexar, que pasa de 30 tahullas; y quando llegaron al sitio llamado los Chorros de Tuexar, las conducen los de Chelva por canales, unos de madera y otros excavados en los cerros. Hállanse las aguas a mucha altura al salir de Tuexar, y por eso pueden los Chelvanos guiarlas por las cumbre de sus cerros, y distribuirlas desde allí por los campos dispuestos en gradería. Además de estas aguas tienen los de Chelva un caudal considerable en las copiosas e innumerables fuentes que nacen dentro de su huerta, cuyo solo caudal forma un riachuelo que al noroeste de la villa, y casi lamiendo los edificios entra en el que viene formando desde Tuexar, conocido luego con el nombre de río de Chelva”.
A. J. Cavanilles (1797)
Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia.
Relats, cròniques i restes arqueològiques mostren els diversos intents per a aprofitar els abundants recursos hídrics provinents tant de les aigües superficials com de les surgències subterrànies. L’aqüeducte de Peña Cortada és una de les primeres grans obres de l’enginyeria hidràulica que es van construir a l’Alto Turia. Sembla que els romans hi van intervindre intentant traspassar l’aigua des del riu Tuéjar a un destí encara avui desconegut. D’aquesta obra n’ha quedat un conjunt constituït pels aqüeductes de tipus pont i les excavacions en la pedra que al llarg d’aproximadament 30 quilòmetres travessen els termes de Tuéjar, Chelva, Calles i Domeño.
En l’actualitat, els pantans de Benagéber i Loriguilla són les dues grans obres més significatives i d’envergadura que es troben sobre el riu. El de Benagéber és més que un embassament d’aigua, és també un registre viu de la història de la política hidràulica del nostre país. La seua construcció va tindre un període llarg de disseny i un altre encara més dilatat de construcció definitiva. L’execució va travessar diferents etapes polítiques que poden fàcilment identificar-se amb els noms que se li van donar: pantà de Blasco Ibáñez en iniciar-se l’obra el 1933, pantà del Generalíssim, després de la seua inauguració en els anys 50 del segle passat i, ja en els nostres dies, Benagéber. Tenint en compte que una construcció d’aquestes dimensions obligava a l’ocupació d’un nombre considerable de persones de diferent especialització, la finalització del pantà portava associada l’alçament d’un conjunt d’edificacions auxiliars que feren possible el dia a dia, tant de l’obra com de les persones que hi treballaven, de tal manera que encara pot veure’s als voltants del pantà part dels tallers, de la cimentera i del poblat que van caldre per a dur a terme l’obra. A més de permetre l’abastiment dels regs de l’horta i de la ciutat de València, la construcció d’un canal que ix del mateix pantà va permetre l’ampliació de la zona regada al Baix Túria.
Excepte algun vestigi menor de terres de reg localitzades al riu Túria com el reduït espai format per les séquies Rento, Benito, Aguachares i Molino Marqués a Aras de los Olmos, el paisatge històric de les hortes construït amb les aigües del riu Chelva és característic de l’Alto Turia. De mitjanes dimensions, des del seu naixement va organitzant-se a través d’un sistema de canals i séquies que construeixen, a més de les planes al voltant de les poblacions de Tuéjar, Chelva i Calles, un autèntic catàleg d’elements patrimonials associats amb el transport, l’emmagatzemament i els usos de l’aigua. Entremesclat amb les hortes es troba un patrimoni d’elements propis (basses, aqüeductes, molins, sénies, abeuradors, assuts, aljubs) que manté els senyals d’identitat i dóna significat a l’estructura hidràulica dels paisatges tradicionals de regadiu.
Juan Antonio Pascual Aguilar
Departament de Geografia
Universitat de València
Antonio J. Cavanilles (1797). Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia.
“Al norueste de la Baronía de Chulilla cae el Vizcondado de Chelva, que tiene unas seis leguas de oriente á poniente hasta los confines de Castilla, y cerca de cinco de norte á sur entre los términos de Titaguas, Alpuente y Sót. Gran parte de dicha extension son llanuras, colinas ó cuestas fértiles; lo restante montes, muchos de ellos ásperos é incapaces de cultivo, donde pacen ganados lanar y cabrío en tanto número, que suelen tocar al diezmo cada año 60 crias. El Turia atraviesa al Vizcondado de norueste á sueste, y casi con la misma direccion baxa el rio de Chelva desde mas allá del Tuexar hasta la confluencia con el Turia, que está entre Domeño y Loriguilla”.
Rafael Cebrián (2004). Por las cumbres de la Comunidad Valenciana: 50 montañas escogidas.
“El Pico del Remedio o de Chelva es la montaña por excelencia de los Serranos, un referente visual desde los cuatro puntos cardinales en la dura geografía comarcal, en un confín de sierras y montes no siempre encadenadas en precisas alineaciones. Despegada del resto de los montes, su cima rocosa sobresale con gran nitidez sobre la complejidad del paisaje montañoso que enmarca el amplio valle donde se asienta Chelva.”
De las MARINAS ALFÉREZ, J. A.; CALABUIG Ferre, J. A. y De Las MARINAS SORIANO, V. (1995).
Guía del Alto Turia. Valencia: Mancomunidad del Alto Turia.
DIODATO, M. (2015).
Estudio histórico de la madera arquitectónica en la ciudad de Valencia. Análisis previos para la conservación y puesta en valor: identificación de maderas, análisis constructivo, diagnóstico, clasificación y dendrocronología. Universidad Politécnica de Valencia. Tesis doctoral.
Mancomunidad Alto Turia (1987).
Las comarcas de los Serranos y el Rincón de Ademuz según Cavanilles y Madoz. Valencia: Mancomunidad del Alto Turia.
RODRIGO ALFONOS, C. (2000).
La Serranía: análisis geográfico comarcal. Valencia: Centro de Estudios de la Serranía.
RODRIGO, C. y ALMERICH IBORRA, J. M. (2001).
En torno al Turia: paisajes rurales por descubrir: Aras de los Olmos, Benagéber, Calles, Chelva, Titaguas, Tuéjar, Sinarcas. Generalitat Valenciana. Conselleria de Agricultura, Pesca y Alimentación. Valencia: Centro Excursionista de Valencia.
RUIZ HILARIO, I.; ALBALADEJO RODRÍGUEZ, A.; CEBRIÁN SART, M. y SANZ NAVARRO, M. (2002).
Tras los pasos de Cavanilles: arquitectura rural en la serranía del Turia. Valencia: CIMBRA - Grupo de Acción Comarcal La Serranía-Rincón de Ademúz - Centro de Estudios de La Serranía.
