Paisatges fluvials

El Riu de Montnegre

Un riu mediterrani regulat per un pantà singular

Els canvis successius en la toponímia d’aquest riu curt –al principi riu Verd i aviat també de Castalla; després, aigües més avall de la presa de Tibi, denominat de Montnegre; i en el tram final, conegut com a riu Sec– són expressió dels ràpids contrastos hidrològics, litològics i ambientals que concorren en aquesta conca torrencial reduïda (520 km2), des de la capçalera instal·lada a la muntanya mitjana mediterrània fins a la conca baixa subàrida. Els dispositius estructurals successius i els escalons bioclimàtics estrets confereixen una diversitat notòria a aquest “río-rambla de módulo escaso que registra esporádicamente furiosas avenidas” (A. Gil Olcina). Al seu torn, la presa de Tibi i dos destacats assuts –tots dedicats al reg secular de l’horta d’Alacant– afegeixen caràcter al paisatge fluvial: “la admiración que producen es extraordinaria como verdaderas catedrales de la historia de la ingeniería y orgullo merecido –aunque casi olvidado– de la cultura que las levantó” (A. López Gómez, 1996, 15). La coevolució de tants elements naturals i culturals és un tret d’aquest corredor fluvial tan valuós, objecte de reconeixements seculars i intervencions, d’aprofitaments intensos i de propostes territorials recents pel potencial i la qualitat dels seus paisatges.

 

Un riu-rambla

El riu de Montnegre té la capçalera al voltant d’uns 1100 m d’altitud, a la conjunció dels escolaments de la marjal d’Onil i de les aportacions de diverses surgències que brollen a la serra d’Onil. Després, encara a la Foia de Castalla, rep el cabal del riu d’Ibi, que procedeix de la canal d’Alcoi. Les inèrcies dels escolaments subterranis de les serres de capçalera dels dos rius asseguren el manteniment d’un cabal modest de base del riu-rambla. Posteriorment la vall fluvial s’estreteix considerablement a Tibi, constreta pels turons de Mos del Bou i de la Cresta, contraforts respectivament del Maigmó i de la penya de Xixona. Després travessa unes calcàries negres triàsiques que donen nom al riu. En conclusió, el riu de Montnegre avança per un domini subàrid, fet que marca el quadre ambiental i el comportament hidrològic. En aquest tram encara rep nous afluents per l’esquerra (rambla de la Torre, rambla de Busot, etc.). A partir de Mutxamel, l’aprofitament integral del cabal per al reg de l’horta d’Alacant dóna lloc al nom de riu Sec, que manté fins a la desembocadura al Campello, on ha originat un con deltaic menut.

El riu de Montnegre registra un règim fluvial típic de riu-rambla (A. Gil Olcina) amb una minva pronunciada del cabal durant l’estiu, que es contraposa a les furioses crescudes tardorenques. Aquests episodis torrencials es desencadenen en cas de pluges fortes de llarga durada registrades a la capçalera. Durant les crescudes, el riu-rambla arrossega una càrrega sedimentària important, una dinàmica torrencial que va obligar a construir un desarenador original per a mantindre la capacitat de l’embassament de Tibi.

 

Un pantà singular

El pantà de Tibi o d’Alacant constitueix una veritable catedral de les obres públiques, tant per la tècnica i l’envergadura que va tindre en l’època en què es va construir, com per les funcions de regulació del reg de l’horta d’Alacant que ha dut a terme des d’aleshores. La seua rellevància constructiva i funcional ha sigut subratllada per Towsend, Cavanilles, Aymard, Llauradó, Alzola, Figueras Pacheco, entre d’altres. Aquesta presa fins i tot la va prendre com a model Aymard, enginyer encarregat pel govern francés d’estendre el reg a la colònia algeriana.

La presa, que s’ha atribuït generalment a Herrera, Juanelo Turriano o els Antonelli, es va iniciar el 1580 i va concloure el 1584. La primera traça és obra de Pere Esquerdo o Izquierdo, un mestre d’obres local; després van intervindre, d’alguna manera, Turriano, Herrera, el dominic Azara i d’altres com els Antonelli i “Il Fratino”. La presa va patir una avaria greu el 1679 per causes no aclarides i va quedar inutilitzada fins que es va reparar l’any 1738.

L’altura és de 41 m, la més alta d’Espanya i d’Europa fins al segle xviii, un arc menys marcat que a la presa d’Almansa i amb un lleuger escalonament, amb 33,7 m a la base i 20,5 m dalt. La capacitat varia segons els autors, entre 3,7 i 5,4 milions de m3, la màxima entre els embassaments dels segles xvi-xviii. Per la seua banda, la presa d’aigua consisteix en un pou de 35 cm de costat, a l’interior del mur, immediat al parament, i en aquest hi ha una sèrie de 52 forats de les bastides o espitlleres dobles per on penetra l’aigua. Aquesta cau a una galeria de fons excavada a la roca i tancada per una paleta de bronze amb un mecanisme enginyós, lloat per Aymard, però substituït avui per una vàlvula composta. La neteja del fang, calculada cada quatre anys, durant els quals s’aconseguien uns 12 m-16 m de grossària, es resolia per mitjà d’una galeria de fons esbocada des d’1,8 m x 1,7 m a 3 m x 3,3 m per a facilitar l’eixida del fang. Una altra originalitat de Tibi és el sobreeixidor lateral amb dues obertures de 2,10 per a 100 m3/s, a l’extrem del mur, continuat per un canal a la roca.

El pantà de Tibi es completa amb altres obres complementàries, entre les quals destaquen, aigües més avall, els assuts de Mutxamel i de Sant Joan. Els dos, decisius per a la derivació de les dotacions de reg de l’horta d’Alacant, han patit desperfectes en alguna crescuda extrema, però s’han reposat posteriorment. Aquestes infraestructures, de gran valor patrimonial, ja van ser elogiades per A. J. Cavanilles.

 

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir:

Fotos

Paisaje de Badlands en la cuenca del Montnegre (foto Miguel Lorenzo).Huertos en el entorno del riu Montnegre (foto Miguel Lorenzo).Riu Montnegre (foto Miguel Lorenzo).Assut de Sant Joan, riu Montnegre (foto Miguel Lorenzo).

Mapas

Citas

A. Llauradó (1878). Tratado de aguas y riegos, 584.

“El caudal del río es de ordinario muy escaso; pero suele experimentar durante el año tres ó cuatro grandes avenidas que… producen daños de consideración”.

A. J. Cavanilles (1795-97). Observaciones sobre el Reyno de Valencia, I, 77-78.

“…digamos algo de las azudes ó presas de San Juan y Muchamiel, que por su utilidad y magnificencia merecen un lugar distinguido. Hállanse ambas en el ancho cauce del Monnegre: la de Muchamiel es la más distante del mar, y se compone de un largo murallón que en arco atraviesa el rio; consta de sillares hasta el grueso capaz de resistir á las furiosas avenidas; su altura es la suficiente para que en tiempos serenos contengan las aguas que viene por el rio, y hacerles tomar la dirección de las huertas… La azud ó presa de San Juan es mas costosa por ser mas largo el murallon en arco, y por los estribos que lo fortifican en sus extremidades. La obra es de la misma fábrica que la antecedente, compuesta de murallon, casamata y canal; sirve para recoger aguas en las avenidas, é introducirlas en la huerta si las necesita, y suplir la de Muchamiel si por casualidad padeciera alguna quiebra”

A. Llauradó (1878). Tratado de aguas y riegos, 467-468.

“El pantano llamado de Tibi... es el más notable de los actualmente existentes en España… La cabida total del embalse se calcula en 3.700.000 metros cúbicos, destinándose las aguas almacenadas al riego de las 3.700 hectáreas que mide la huerta de Alicante. Las aguas que salen del pantano recorren una longitud de 10 á 12 kilómetros hasta llegar á la presa de Muchamiel, establecida en el origen de la huerta…”

A. Llauradó (1878). Tratado de aguas y riegos, 584.

“El rio Castalla, que cambia después su nombre por el de Monnegre ó Montnegre, se forma de varias fuentes que nacen en los términos de Onil e Ibi, al pie de la sierra que lleva el nombre del primero; recorre una longitud aproximada de 50 Km, y desagua en el mar despues de cruzar la gran llanura de 18 a 20 Km de longitud en que tiene asiento la celebrada huerta de Alicante.

M. Aymand (1864). Irrigations du Midi de l’Espagne, 136.

“Enfin, après cinq heures de route, on arrive sur les bords du Rio Monnegre, et l’on trouve en presence du grand barrage-réservoir qui alimente la huerta d’Alicante… C’est ici le plus important des ouvrages de cette nature que nous rencontrerons, le plus important non pas de tous ceux qui on été construits en Espagne, mais de ceux qui existent encore. C’est en outre celui dont l’administration est le mieux entendue, dont le fonctionnement est le plus régulier, celui en un mot qui… mérite le plus d’etre pris pour modele”.

Bibliografía

ALBEROLA, A. (1984).

El pantano de Tibi y el sistema de riegos en la huerta de Alicante, Alicante, Instituto Juan Gil-Albert, 191 pp.

CAMARERO, E. et al. (1989).

Tibi, un pantano singular, Valencia, Generalitat Valenciana, 155 pp.

GIL OLCINA, A. (1972).

“El régimen de los ríos alicantinos”, Estudios Geográficos, 128, 425-459.

LÓPEZ GÓMEZ, A. (1996).

Los embalses valencianos antiguos, Valencia, Generalitat Valenciana, 92 pp.