Llíria, l’antiga Edeta

Llíria, municipi de 229,82 km², capital de la comarca del Camp de Túria, conté uns paisatges en què conviuen zones abruptes, corresponents als primers contraforts de la serra de la Calderona i planes suaus que ocupen el marge esquerre de la ribera del Túria. L’activitat agrícola ha configurat distintes unitats paisatgístiques –regadius tradicionals, nous regadius, secà– que des de l’últim terç del segle xx han vist com han guanyat terreny noves activitats relacionades amb el sector industrial (Devís i Iranzo, 2011: 39).

Reconeguda per mèrits propis com Ciutat de la Música, Llíria reuneix uns recursos patrimonials, tant des de l’àmbit cultural com el natural, d’un atractiu enorme.

De capital ibèrica a municipi romà

El topònim Llíria està unit al d’Edeta, nom a què s’associa la ciutat ibèrica assentada als vessants del Tossal de Sant Miquel, a uns 500 m del nucli urbà de Llíria, i que va gaudir de la categoria de ciutat-estat en el més alt de la jerarquia política i territorial dels ibers a terres valencianes entre els segles vi al ii aC (Bernabeu et alii, 1987; Bonet, 1995; Bonet i Mata, 2001; Bonet et alii, 2007). Les al·lusions als edetans estan presents sobretot en les fonts llatines. La primera va correspondre a una regio Edetana, proporcionada per Plini el Vell en la seua Naturalis Historia, escrita en el segle i dC. Un segle després, el geògraf grec, Claudi Ptolemeu va fer esment d’una Edeta kaì Leíria, que constitueix l’única referència inequívoca al nucli urbà d’Edeta constatat en les fonts literàries antigues (Ledo, 2011: 30-31).

L’expansió de fenicis i grecs pel Mediterrani occidental va propiciar contactes comercials importants amb els ibers del territori edetà afavorits per l’existència de punts d’ancoratge com el de Cabanyal-Malva-Rosa (València) i el port d’Arse (Sagunt), als quals arribaven productes envasats en àmfores, fonamentalment, vi i oli, que es transportaven fins a Edeta i poblacions veïnes (Mata, 2011).

Fruit d’una organització social complexa i jerarquitzada, els ibers es van establir en territoris independents, cada un regit per una ciutat que exercia el domini i el control sobre un nombre variable de poblacions de diversa categoria, poblats, caserius i fortificacions. Al terme de Llíria, la ciutat enclavada al Tossal de Sant Miquel amb prop de 10 ha de superfície, va exercir aquesta funció de lideratge sobre altres assentaments, sobretot caserius, com el Safareig, la Foia, el Cabeçol i Rascanya, dedicats a l’explotació agropecuària, així com el Castellet de Bernabé, granja fortificada de 1000 m2 de superfície; però també sobre poblats com la Mont-ravana amb una superfície entorn de 6000-8000 m² i fortificacions, com Cova Foradada, de 3800 m² de superfície. Edeta va arribar a disposar de 16 fortins en el segle iv aC. Aquest domini s’estenia a altres poblacions localitzades en els termes pròxims, cas La Seña (Villar del Arzobispo), la Torre-seca (Casinos) o el Puntal dels Llops (Olocau). En els seus paisatges predominaven els camps de cereals i de lleguminoses, però també estaven molt presents les oliveres i les vinyes, a més d’altres fruiters com ametlers, figueres i magraners. Els ruscos cilíndrics de ceràmica, documentats en la pràctica totalitat d’assentaments, testimonien la importància que els ibers concedien a l’apicultura (Bonet i Mata, 1995).

La Universitat de València, per mitjà del seu departament de Prehistòria i Arqueologia, va desenvolupar entre els anys 2005 i 2007 un projecte titulat De lo real a lo imaginario, orientat a l’estudi de la flora dels ibers, entre els segles vi i i aC. Amb un enfocament interdisciplinari, s’ha atés tant el vessant paleobotànic, basat en estudis palinològics, antracològics i paleocarpològics, com l’iconogràfic, i s’han registrat totes les representacions de plantes sobre diversos suports: ceràmica, elements arquitectònics i escultura en pedra, objectes metàl·lics i monedes, tenint en compte el context i la cronologia. No cal dir que el territori edetà ha constituït una de les principals fonts de subministrament de dades, que ha permés elaborar un catàleg de plantes conegudes, be físicament (la realitat), bé de manera figurada (l’imaginari).

La investigació arqueològica ha revelat que, entre el 180 i 150 aC, tant el Tossal de Sant Miquel com la major part de recintes fortificats van ser destruïts violentament i abandonats, en uns casos temporalment i, en altres, definitivament. Aquests episodis s’inscriuen en l’acció de Roma, una vegada que havia eliminat el seu rival de la península Ibèrica, Cartago, de no tolerar les diverses revoltes promogudes per comunitats indígenes en els últims anys del segle iii aC i els primers del ii aC.

Continuant en clau arqueològica, hi ha constància d’una nova ocupació ja ben entrat el segle i dC a la zona de la plana sobre la qual s’ha desenvolupat el nucli urbà fins a l’actualitat (Bonet, 1995: 527-529; Escrivà i Vidal, 1995; Escrivà et alii, 2001). Sobre la ciutat romana, l’exponent més destacat el constitueix el santuari i complex termal situat a la partida de Mura que per la seua entitat i més que notable grau de conservació, la situen en lloc preferent dins dels establiments termals romans de la península Ibèrica. És molt probable que darrere d’aquest conjunt arquitectònic imponent estiguera la mà de Marc Corneli Nigrí, el més il·lustre edetà conegut que va estar a punt d’arribar a ser emperador de Roma. Una vegada que concloguen els treballs de posada en valor, representarà un dels reclams turístics principals a l’hora de planificar una visita a Llíria i els seus voltants. Aquesta posada en valor ja és realitat en el cas dels dos mausoleus romans descoberts al final del segle passat al solar situat al carrer General Ferrando i que han sigut preparats perquè el visitant contemple una mostra de com era la necròpolis més important d’Edeta (Aranegui, 1995). Així mateix, val la pena acostar-se a les restes de l’arc monumental conegut com el Molló del Pla de l’Arc, que devia ser un dels monuments més excel·lents de l’antiga ciutat romana.

Encara que molt transformat pel pas del temps, el que avui dia es denomina parc de Sant Vicent, situat a 3 km del nucli urbà de Llíria, ja va ser explotat com a brollador en època romana on va arribar a construir-se un temple dedicat a les Nimfes; s’esmenta en una inscripció exposada en l’espai dels mausoleus romans. Les seues restes van ser dibuixades pel viatger francés Alexandre de Laborde el 1806. Segles després, el temple pagà va donar pas a una ermita cristiana erigida en el segle xviii sota l’advocació de Sant Vicent Ferrer, en record del miracle amb què va pal·liar la sequera persistent que patien els llirians l’any 1410.

Un binomi perfecte: cultura i natura

Tant la visita del barri antic com dels tossals veïns i paratges naturals constitueixen experiències molt gratificants. Per s fer-se una idea formada del paisatge urbà de la Llíria medieval, és recomanable perdre’s entre els carrers que configuren la denominada Vila Vella, al tossal de la Sang. Fàcilment es percep l’empremta de la trama urbana de la Lyria musulmana que va tindre una alcassaba i una medina. La primera dominava la part més alta de la ciutat, en l’actualitat ocupada pel Museu Arqueològic de Llíria (MALL) –edifici que exteriorment intenta recrear-la– i que tenia una muralla pròpia que encara pot contemplar-se a la costera que porta a l’església de la Sang (Escrivà i Vidal, 2005). La medina, completament protegida per una muralla emmerletada, reunia diversos elements clau en tota ciutat islàmica, com la mesquita, les restes de la qual es troben integrades a l’església de la Sang, el soc i els banys, aquests últims localitzats extramurs a l’actual carrer d’Andoval, que han sigut objecte d’una rehabilitació recent i excel·lent que ha fet possible que puguen ser visitats.

L’església de la Sang constitueix un monument de visita obligada pel seu enorme atractiu. Construïda en el segle xiii, arran de la conquesta cristiana de la localitat, aconseguida per Jaume I el 1239, suposa un exemple de transició preciós del romànic al gòtic amb unes pintures magnífiques del segle xiii i un teginat mudèjar d’extraordinària bellesa, recolzat sobre arcs diafragmàtics. Les pintures murals gòtiques de l’església del Bon Pastor resulten igualment molt interessants. L’arquitectura domèstica baixmedieval està representada pel Forn de la Vila i Ca la Vila Vella, antiga cambra dels Jurats i actual seu del Museu Silvestre d’Edeta, dedicat a un dels més significatius artistes plàstics valencians del segle xx.

A partir de la segona meitat del segle xvi, el centre neuràlgic de la ciutat es va disposar en una cota més baixa i es va configurar una Plaça Major, presidida per un edifici d’estil renaixentista conegut com Ca la Vila, que actualment constitueix la seu de l’Ajuntament llirià. En aquesta mateixa plaça se situa l’església de l’Assumpció, construïda al llarg del segle xvii, d’estil barroc. L’apartat d’arquitectura religiosa es completa amb les esglésies de la Mare de Déu, a la Vila Vella, convent i església de la Mare de Déu del Remei, al barri de la Part d’avall, i església de Sant Francesc, al barri del raval.

Els dos tossals que s’erigeixen juntament amb el nucli de població, Santa Bàrbara i Sant Miquel, acullen dues ermites: la primera dedicada a Santa Bàrbara i Sant Sebastià va ser destruïda en la Guerra Civil Espanyola, mentre que la segona va ser dedicada a Sant Miquel, patró de la localitat. Els dos tossals proporcionen unes vistes panoràmiques incomparables, tant de la ciutat com dels voltants.

Aquest excel·lent conjunt de recursos de patrimoni cultural material es complementa amb altres de naturals de gran valor paisatgístic que poden gaudir-se en qualsevol de les tres zones de bosc: la Buitrera, el Coto de Català i el Coto de Izquierdo, tan bon punt eixim del nucli urbà. A uns 15 km de Llíria, en direcció Alcublas, es troba La Concòrdia, la partida rural més gran del terme llirià, situada als primers contraforts de la serra de la Calderona, que reuneix unes condicions excel·lents per a la pràctica del senderisme o, si es prefereix, permet visitar el Castellet de Bernabé, poblat ibèric d’atractiu indubtable.

Des de l’Ajuntament de Llíria s’ha elaborat un programa de rutes interessant que inclou la Ruta genèrica, Llíria Històrica, o rutes de caràcter temàtic com la Ruta Iberoedetana, Edeta Romana, Lyria Medieval, Llíria del Renaixement i Barroc, i Ruta dels Museus de Llíria. Una altra proposta molt atractiva és la relacionada amb les rutes de senderisme homologades: la Ruta dels Ermites, la Senda dels Tossals (PRV 365) i les quatre sendes que circulen per la partida de la Concòrdia. Per la seua banda, la Diputació Provincial de València, per mitjà del seu Museu de Prehistòria juntament amb la Conselleria de Turisme, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana van posar en marxa el 2012 la Ruta dels Ibers, en la qual Llíria ocupa un lloc destacat perquè inclou dos dels nou jaciments proposats: el Tossal de Sant Miquel i el Castellet de Bernabé. Totes les rutes permet mostrar a un nombre cada vegada major de visitants els recursos patrimonials esplèndids, tant culturals com naturals, que reuneix Llíria i el seu terme.

José Luis Jiménez Salvador
Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga
Universitat de València

Compartir: