El Palmerar històric d’Elx

Al camp d’Elx abunden les palmeres datileres, però les més conegudes són les dels horts contigus al centre històric, ara plenament integrats a la ciutat. L’anomenat palmerar històric, a més de ser un valuós espai regat adaptat als factors bioclimàtics i edàfics locals, ha suscitat, des del Romanticisme, nombroses imatges culturals. Per això, el paisatge dels horts de palmeres no és només un agrosistema productiu, sinó també una mirada cultural mantinguda viva per la passió i l’evocació. Aquesta unitat paisatgística de 144,2 ha (67 horts i 45.037 palmeres), molt minvada per la pressió urbanística, va adquirir un valor col·lectiu destacat en incloure’s perquè s’ha inclòs en el catàleg de la UNESCO com a paisatge cultural patrimoni de la Humanitat al novembre del 2000.

Els horts de palmeres, un agrosistema regat mediterrani

En moltes planes litorals de les riberes europees del Mediterrani hi ha palmeres ornamentals aïllades. Tanmateix, les àrees de conreu intensiu de palmeres datileres (Phoenix dactylifera) que formen unitats d’explotació, són prou més restringides; la més notòria és la dels antics horts annexos al nucli d’Elx, travessats per camins i regats per canals de la séquia Major, que atorguen una marca pròpia al perfil i a la fisonomia urbanes.

El palmerar històric no és un bosc natural ni un jardí; és una plantació regada útil i productiva. Els horts, tradicionalment tancats per una tàpia, estaven formats per diverses parcel·les o bancals, gairebé sempre rectangulars, sovint condicionats pel traçat de les séquies. L’estrat de les palmeres altes, disposades en files simples als límits de les parcel·les o dobles als marges de les séquies, crea unes condicions microclimàtiques especials que milloren els dos estrats inferiors (l’un format per magraners i altres fruiters; l’altre, inferior, per alfals, cereals, cotó i hortalisses). A més, les palmeres datileres, que toleren les aigües salobres de la séquia Major derivades del Vinalopó, proporcionaven productes valuosos en una economia agrària tradicional (dàtils, fibra, fusta del tronc, palma verda i la palma blanca). Per a la manipulació d’alguns, es van desenvolupar oficis, ferramentes de treball i formes d’explotació que van seduir els viatgers romàntics del nord d’Europa.

En un medi subàrid, com el camp d’Elx, el regadiu assegurava la productivitat de l’agricultura intensiva dels horts. La disposició de les palmeres en quadrícula, la triple estratificació dels conreus, el traçat de les séquies i camins, l’arquitectura tradicional dels habitatges unifamiliars i les dependències annexes i els murs o tàpies de delimitació conferien un caràcter destacat a l’original agrosistema. L’estructura del conjunt i el bon ofici dels “diestros y atrevidos” agricultors va captivar A. J. Cavanilles (1795-1797). A la fi dels segle xviii, els horts de palmeres sumaven unes 1.000 tafulles que formaven un bosc suburbà de 70.000 palmeres de disposició circular al voltant de la ciutat.

L’organització de l’agrosistema, de tipus oasi, és una herència d’Al-Andalus. Les notícies documentals registren horts de palmeres des de temps medievals. Segons Gaspar Jaén, les plantacions de palmeres dels voltants de la ciutat es van incrementar en el segle xvii, i sobretot en el segle xviii, coincidint amb el desenvolupament demogràfic i econòmic d’Elx. Alhora, el creixement urbà va ser la causa de la desaparició de diversos horts. També va augmentar el comerç de dàtils i de palmes blanques, una activitat ben documentada per Davillier, a Marsella, i per Blasco Ibáñez, a València.

Avançat el segle xix, va haver-hi una inflexió en l’evolució del palmerar històric que va posar en greu risc la seua continuïtat. El desenvolupament de l’Eixample, la creació de noves infraestructures (ferrocarril, carreteres) i la indústria incipient van causar la transformació i la destrucció de molts horts de palmeres. El procés va assolir el zenit en les primeres dècades del segle xx. En aquell moment, la productivitat secular dels horts havia quedat superada pel valor del sòl urbà. Les pèrdues superficials d’horts no van ser compensades per noves plantacions a l’àrea de regadiu històric, sinó que es van traslladar als antics secans (regats amb sobrants del Segura).

La imatge d’oasi oriental urbà

A final del segle xviii, la cultura europea va descobrir Orient, una referència ràpidament arrelada que ha marcat profundament l’imaginari occidental. L’orientalisme emergent va condicionar la mirada dels viatgers romàntics europeus en els seus itineraris per l’est i pel sud d’Espanya, especialment davant de certs tipus i paisatges. En aquest context, la zona d’Elx prompte va ser identificada com un oasi oriental i el “bosc de palmeres” els va produir una gran emoció i va desbordar la seua imaginació. Així, l’“immens palmerar, el major d’Europa, el més paradisíac d’Espanya” els va evocar “les planes de Síria o els voltants del delta del Nil” (Laborde), “una vall de Núbia” (comtessa de Gasparin), “les valls de Palestina” (Andersen) i fins i tot “un dels llocs on la imaginació es complau a situar escenes de la Bíblia” (Doré). Els pareixia que entre les palmeres se sentien “llargs murmuris que parlen del desert” (Bernard). Sens dubte, el Romanticisme va atorgar als horts elxans una dimensió pintoresca, exòtica i oriental. La bellesa i la qualitat dels gravats d’A. de Laborde i de G. Doré van projectar a Europa la potent imatge de l’oasi urbà.

Aquesta imatge es va consolidar i es va difondre. En aquest sentit, cal citar l’estada de Carlos de Haes a l’estiu del 1861, durant la qual va dibuixar apunts del paisatge de palmeres i va donar com a resultat uns quants quadres d’èxit a l’Exposició Nacional de Belles Arts (1862) i a l’Exposició de Belles Arts de Brussel·les (1862). També hi van contribuir els pioners de la fotografia (E. Pec, F. Laurent, etc.), ja que algunes d’aquestes van servir per a la il·lustració de la Nouvelle Geographie d’E. Reclus. El palmerar va identificar la ciutat d’Elx a la València de Teodor Llorente; Sorolla el va incloure en la sèrie Visions d’Espanya; el geògraf J. Brunhes el va investigar en el marc del regadiu mediterrani. El Palmerar es trobava en un procés d’incorporació de valors patrimonials.

Mentre es difonia aquesta mirada cultural, els horts de palmeres cedien davant de la pressió urbanística finisecular i de les primeres dècades del segle xx, un moment en què sorgeix el primer moviment en defensa del Palmerar. Pedro Ibarra, en la seua obra Pro Palmeras (1920), va iniciar una croada cívica encaminada a revertir el procés, per a la qual cosa va buscar que la ciutat i l’opinió pública espanyola s’identificaren amb els valors paisatgístics del Palmerar i la implicació de les autoritats. Amb la col·laboració de l’enginyer Nicasio Mira, va sol·licitar la protecció dels horts a l’empara de la Llei de parcs nacionals, una demanda que es va concretar en el decret del 1933. El decret, a més de prohibir la tala de palmeres i els usos que n’impediren el desenvolupament ple, creava la figura del Patronat, que havia d’encarregar-se de la gestió del palmerar. Per desgràcia, el decret va tindre una aplicació mínima i aquell esperit proteccionista va ser transgredit en innumerables ocasions.

En els anys posteriors a la contesa, el marqués de Lozoya, Pemán, D’Ors i d’altres van insistir en la imatge exòtica i oriental del Palmerar i van convertir la ciutat en la Jerusalem espanyola, una metàfora que permetia associar el Palmerar al Misteri i unir l’exotisme oriental i la declaració dogmàtica assumpcionista del 1950. Elx no era ni geogràficament ni històricament Terra Santa, però la poetització literària i la religió la van convertir en una nova Jerusalem “en allò essencial i metafòric”. Enmig d’aquestes idees predominants, també va haver-hi alguna visió perifèrica (V. A. Estellés, J. Fuster). Mentrestant, van vendre alguns horts als arrendataris o els van fer sòl urbà i els van parcel·lar per construir habitatges unifamiliars o instal·lar-hi negocis o edificis públics. La identificació entre la ciutat i el palmerar es va debilitar en les dècades de desenvolupisme i en les següents. El Pla Especial d’Ordenació dels Palmerars (1972) no va impedir la fragmentació i la desaparició o l’alteració d’horts, d’alguns elements patrimonials d’enorme valor i, fins i tot, del mateix sistema de reg. El Pla mai va representar una veritable ordenació del palmerar (Larrosa, 2003).

Paisatge cultural heretat d’Al-Andalus

Des del Romanticisme, els horts de palmeres alineats s’ha percebut com un jardí exòtic i un bosc pintoresc representatiu d’altres latituds i d’herència islàmica. Aquest procés d’interpretació va atorgar valors diversos a l’agrosistema fins a convertir-lo en un senyal d’identitat i en patrimoni de la ciutat. Aquests valors explícits van ser raons cíviques en favor del moviment Pro Palmeres. Ara bé, en les dècades finals del segle xx, en el marc d’una valoració creixent de la tradició popular, el palmerar ha adquirit la consideració de paisatge cultural que uneix tant l’agrosistema regat singular d’herència islàmica com la rica imatge europea fundada en la mirada orientalista. És un llegat cultural viu, inclòs en el catàleg de paisatges culturals de la UNESCO.

En l’actualitat, el palmerar històric gaudeix del nivell de protecció màxim, a l’empara de la llei de Tutela del Palmerar (1986) i del Pla General d’Ordenació Urbana (1998). El Pla Especial de Protecció del Palmerar d’Elx es troba en un estat de tramitació avançat. El Pla, que considera el Palmerar com una unitat paisatgística que ha perdurat fins als nostres dies és hereva d’un sistema productiu regat complex, proposa com a principal valor d’ús el seu gaudi i contemplació. El Pla pretén la protecció integrada dels horts de palmeres.

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: