Paisatges històrics
Els paisatges del fred
Fins a 1870, data en què l’enginyer francés Charles Louis Abel Tellier va inventar la màquina productora de gel industrial, no hi havia més gel que el natural. Per disposar de gel en les nostres latituds a l’estiu (època de més consum) calia recollir-lo a l’hivern i emmagatzemar-lo fins aleshores. Per fer-ho, es van construir dipòsits que, segons la seua entitat, anomenem geleres, pous, neveres, (pous de neu o caves), autèntics edificis dissenyats específicament per a conservar el fred. Entre els segles xvi i xix, a la nostra zona va haver-hi un desenvolupament espectacular d’aquestes construccions.
Les neveres i les geleres són elements patrimonials per la seua arquitectura i per la capacitat de crear paisatge, perquè individualitzen i singularitzen els paratges on s’ubiquen, com passa a Mariola i, moltes vegades, fins i tot els proporcionen el topònim. Són també documents històrics que ens informen del comerç de la neu i dels processos socials que comporta. Aquest comerç depén especialment de la natura, sobretot del clima. Es pot constatar com coincideix l’època daurada del comerç del fred amb la petita edat del gel, que s’estén, poc més poc menys, des del segle xvi fins al final del xviii i que va imposar a Europa un clima més fred i humit que l’actual.
A més, en aquest període es va popularitzar el consum de gel, en part motivat per la medicina renaixentista, i també per un cert nivell de desenvolupament econòmic i cultural.
Segons Nicolás Monardes, metge del segle xvi, els efectes del fred són molt poderosos ja que “…quita el temblor de corazón y alegra los melancólicos”.
La implantació progressiva de fàbriques de gel a partir del 1890 en unes quantes ciutats va deixar obsoleta la xarxa de neveres i geleres. Fins als anys vint del segle xx encara es van omplir alguns dipòsits. La coneguda com a “nevada grossa” del 1926 marca de manera simbòlica la fi d’aquesta activitat a les nostres terres.
Podem destacar el pou de neu o gelera situat a la serra Mariola, anomenat Cava Arquejada o Cava Gran, al terme municipal d’Agres (província d’Alacant) que data del segle xv i que es va mantindre en ús fins al 1906. És un dels més grans i en millor estat de conservació dels situats als vessants del nord de les serres d’Aitana, de la Carrasqueta i de Mariola.
El perímetre exterior d’aquesta gelera és hexagonal, amb sis arcs de pedra apuntats que arranquen de l’interior de la paret cilíndrica del pou i que servien per a sustentar la cobertura de la cúpula, avui desapareguda, que rematava en una clau en forma de pinya. Disposa d’una boca lateral per a extraure el gel i en cada costat de l’hexàgon tenia un buit per on es duia a terme la recollida de neu. En un lateral de la gelera hi ha un mur poligonal construït per reforçar el gran buit interior i formar una plataforma on s’alça la peça arquitectònica que està elaborada en maçoneria, amb reforços de carreus als cantons, arcs i llindes.
Elena Grau Almero
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València
José Mallol Ferrándiz (1987). Comercio y renta de la nieve en Alicante en la Edad Moderna.
“El comercio de la nieve y su organización ejercieron una influencia beneficiosa en numerosas gentes, al generar una fuerte dosis de empleo, que tenía en el verano su mayor cota de ocupación. Desde el personal empleado en la recogida de la nieve, pasando por los trabajadores en el interior de los pozos, los numerosos trajineros y arrieros, hasta los ocupados en la ciudad, como los vendedores de aguas frías o los propios encargados del corte de la nieve y venta al por menor, un sinfín de personas hicieron de la nieve un complemento a sus economías, cuando no se trató de su propio medio de vida”.
A. J. Cavanilles (1795-1797). Observaciones sobre el Reyno de Valencia.
“Moran 280 vecinos, que disfrutan las aguas de Mariola y las nieves que recogen y venden a los de San Felipe y otros pueblos”.
Jorge Cruz Orozco (2002). Los paisajes del frio.
“La nómina de depósitos valencianos constituye, de acuerdo con la literatura sobre el tema, una de las redes más densas y de mayor valor patrimonial de Europa. Algunos depósitos son auténticos monumentos por la calidad de la fábrica y sus dimensiones: ventisqueros de hasta 30 m de diámetro y muros de 8 m de grosor; neveras con pozos de más de 10 m de diámetro y hasta 17 de hondo. Pueden destacarse por su interés algunos conjuntos. Las dos inusuales “familias” de neveras de planta cuadrangular: una en Els Ports y en El Maestrat; la otra alrededor de Benigánim (La Vall d’Albaida). El cerro de la Bellida en Sacañet (el Alto Palancia) reúne más de 50 ventisqueros en un paisaje cultural único. El área de las montañas béticas (L’Alcoià, El Comtat, La Vall d’Albaida, parte interior de ambas Marinas) dispone de algunos espectaculares conjuntos como las cavas de la sierra Mariola, el Carrascar de la Font Roja o los hoyos de la sierra Aitana”.
Canción popular
Serra de Mariola,
Serra de Mariola,
Tota floretes.
Tota floretes, sí,
Tota floretes, no,
Tota floretes.
Joan Valls Jordà (1947). La cançó de Mariola.
veniu a mi si voleu.
De la Mariola vénen
aquestes cançons i al vent
vaguen cabdellant la viva
corranda dels ocellets.
Joan Valls Jordà (1947). La cançó de Mariola.
Pel cingles de Mariola
vaig igual que un pelegrí.
CRUZ, J. y SEGURA, J. M. (1996).
El comercio de la nieve: la red de pozos de nieve en las tierras valencianas, Valencia, Conselleria d’Educació i Cultura.
CRUZ, J. (2002).
“El paisaje del frio” en Revista Métode nº 36.
FERRÉ, J. y J. A. CEBRIÁN (1993).
“L’explotació comercial de les caves de neu a la Serra Mariola, ss. XVIII-XIX”, Alba, 8: 9-37, Ontinyent.
Mallol, J. (1991).
Alicante y el comercio de la nieve en la edad moderna, Valencia, Ajuntament de València.
