Paisatges de muntanya i forestals
El sostre del Rincón
El Pico Calderón és el punt més elevat de la Comunitat Valenciana. Compartim aquesta fita paisatgística amb la província de Terol, ja que es localitza a la línia entre el Rincón de Ademuz i l’antic Regne d’Aragó.
La situació geogràfica, l’altitud, la climatologia, l’orografia, la flora, l’entorn en general, el converteixen en un punt significatiu que aporta peculiaritat al paisatge valencià, tan diferent del de les planes costaneres. És el magnífic paisatge de l’interior, tan desconegut.
A l’extrem oest de l’espai valencià, frontera entre El Rincón de Ademuz i Aragó, s’alça el Calderón o Alto de Barracas; és el punt més alt, el sostre del territori valencià, 1.837’700 m sobre el nivell del mar. S’integra en el relleu accidentat del sistema Ibèric, en concret sobre la serra de Javalambre, i se situa al terme municipal de la Puebla de San Miguel.
El cim es troba envoltat de barrancs, pins rojos i pinasses centenàries, a més de velles savines de muntanya i eriçons que s’estenen pels vessants. A més de tot això, al voltant es desenvolupen espècies endèmiques de vegetals i animals, com una varietat de violeta, cua de gat i entre els animals la graèllsia, protegida des de 1979. També a les proximitats es localitzen teixos, carrasques i ginebres.
Territori indòmit, desert d’humanitat, paisatge dur i bell. L’orografia, els sòls, la climatologia extrema i l’altitud fan de la zona un lloc amb poca pressió antròpica, tant d’hàbitat com d’explotació del sòl, i hui en dia allunyat de les rutes turístiques i culturals. Aquestes característiques, aquest aïllament, fa que només pocs caminants arriben al cim, localitzat als límits del nostre territori.
El Rincón de Ademuz, comarca on s’alça el nostre punt geodèsic, va ser un dels primers enclavaments recuperats pel rei conqueridor Jaume I, en el que seria el regne cristià de València. Per diverses situacions historicofrontereres queda separat de la província de València i enclavat entre Aragó i Castella. El riu Túria travessa el centre d’aquest territori i hi desemboquen diversos cursos fluvials en una orografia complicada.
Els voltants de la Puebla de San Miguel, municipi on s’alça el Calderón, estan protegits des del 25 de maig del 2007, quan va ser declarat Parc Natural. L’espai protegit és de 6.390 ha de superfície, pràcticament tot el terme municipal. Les seues característiques, la qualitat dels ecosistemes, l’aïllament i una bona cura de l’entorn ens posen davant d’un dels espais millor conservats del territori valencià.
Puebla de San Miguel està inclòs dins del LIC (Lloc d’Importància Comunitària), igual com el conjunt de localitats a la vora del riu Túria: Casas Bajas, Ademuz i Casas Altas. A la mateixa comarca de El Rincón de Ademuz hi ha, així mateix, altres Llocs d’Importància Comunitària, com és el cas de l’entorn de El Arroyo Cerezo, a les proximitats del qual es localitza un altra fita geograficohistòrica: un trifini entre València, Castella i Aragó, el Mojón o Cruz de los Tres Reinos, paisatge que forma part igualment de l’imaginari compartit entre els habitants de la raya o línia de frontera que separa els regnes. El Rincón també té declarades diverses microreserves de flora: el Barranco de la Hoz, el Barranco de Jorge i el Barranco Jiménez; Las Blancas, Pino de Vicente Tortajada, juntament amb la microreserva del Pico Calderón a Puebla de San Miguel, del qual parlem; El Rodeno, Río Ebrón, La Cruz de los Tres Reinos, esmentada anteriorment, Molino de Papel, a Castielfabib, i Río Bohígues, a Ademuz.
Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València
José Manuel Almerich Iborra (1997). “Caminos, paisajes y paisajes abiertos al Mediterráneo: Montañas de la Comunidad Valenciana”.
“El Cerro Calderón, también conocido como el Alto de Barracas, elevado a 1837 m. sobre el nivel del mar, es la cumbre más alta de las tierras valencianas. Más alto que Penyagolosa, ha sido a veces injustamente olvidado, no reconociéndose como el techo de la Comunidad Valenciana al estar su cima compartida con Aragón [...] La sabina de montaña o rastrera (Juniperus sabina) ocupa el estrato vegetal superior configurando con su extensión, un paisaje impresionante. El aspecto que ofrece el Cerro Calderón en su vertiente meridional, mientras vamos ganando altura, es de una valiosísima vegetación adaptada al frío viento y a la extrema sequedad ambiental...”.
Sebastián de Miñano (1826). Diccionario geográfico-estadístico de España y Portugal, p. 20.
“No lejos de esta aldea esta el tercer punto y mojón divisorio de las 3 provincias tocándose allí Valencia, Aragón y Castilla. Baja luego Castilla hácia el S. lind. siempre con Valencia, esto es, con tierras de Ademuz á la altura de Moya tuerce hácia el E., y corta el Túria, dejando á Santa Cruz al S. y sigue después sobre Ochava por las vertientes meridionales del Rincón hasta encontrar el Collado Calderón.”
José Hinojosa Montalvo (2006). Jaime II y el esplendor de la Corona de Aragón, Ed. Nerea, p. 33.
“ De la sierra de Javalambre, emplazada en territorio aragonés, en el límite con Valencia, parten estribaciones como el pico del Águila o el Calderón,en el Rincón de Ademuz, máxima altura del reino (1839 m), aunque tradicionalmente se atribuya tal mérito al pico Penyagolosa.”
Sanchis, E.; Fos, M.; Bordón, Y. (2004)
Biogeografía, UPV, p. 169.
“A su vez el Rincón de Ademuz es por sí mismo una auténtica joya desde el punto de vista biogeográfico y conservacionista… en la zona cacuminal del Cerro Calderón aparece el herbazal de Erodio celtibericum Erinacetum anthyllidis que es una comunidad donde hay numerosos endemismos, razón por la cual en lo alto del Cerro Calderón se ha procedido a hacer varias Microreservas de Flora.”
Francisco Cervera (2000). “La iglesia-fortaleza de Nuestra Señora de los Ángeles en Castielfabib. ¿Enclave templario?”, en Las órdenes militares. Realidad e imaginario (Burdeus, M.D. et alii), Universitat Jaume I, Castellón. 151.
“Arropado dicho valle, de no más de 2 km de ancho, al este por la Sierra de Javalambre y al norte por los Montes Universales y la Sierra de Albarracín y recorrido en toda su extensión por el río Turia y sus afluentes los ríos Ebrón y Bohilgues, su altura oscila entre los algo más de 600 metros que tiene el río Turia a su paso por Casas Bajas y los 1.839 del mal llamado pico Calderón, dado que su verdadero nombres es Alto de Barracas.”
ARAZO, M. Á.; JARQUE, F. (1998)
El rincón de Ademuz, Diputación Provincial.
CANDEL, F. (1968)
Viaje al Rincón de Ademuz, Barcelona, Ed. Nova Terra.
Decret 80/2007, de 25 de maig, del Consell,
pel qual aprova el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals de Puebla de San Miguel. [2007/7026]
Decret 81/2007, de 25 de maig, del Consell,
de declaració del Parc Natural de Puebla de San Miguel. [2007/7027]
GONZÁLEZ LÓPEZ, E.; OLIVARES TORMO, A.; LAGUNA LUMBRERAS, E. (2005)
“Pinus x rhaetica Brigger, nuevo taxón para la Comunidad Valenciana”, Flora Montiberica, nº 29, pp. 34-42.
HERRERO-BORGOÑÓN PÉREZ, J. J.; CRESPO VILLALBA, M. B. (1999)
“Adiciones a la flora del Rincón de Ademuz y los Serranos”, Flora Montiberica, nº 11, pp. 44-47.
MATEO SANZ, G.; FIGUEROLA LAMATA, R. (1987)
“De flora valentina II”, Anales de biología. Sección biología vegetal, nº 13, pp. 43-47.
MONTESINOS, J. ; POYATO HOLGADO, C. (eds.) (2011)
La Cruz de los Tres Reinos. Espacio y tiempo en un territorio de frontera, Publicaciones de la Universidad de Castilla la Mancha, Cuenca.
TORRES GÓMEZ, C. ; FABADO, J.; MATEO SANZ, G. (2004)
“Adiciones al catálogo de la flora de las comarcas valencianas de los Serranos y Ademuz, IV”, Flora Montiberica, nº 27, pp. 8-14.
TORRES GÓMEZ, C.; FABADO, J.; MATEO SANZ, G. (2004)
“Adiciones al catálogo de la flora de las comarcas valencianas de los Serranos y Ademuz, V”, Flora Montiberica, nº.28, dedicado a A. J. Cavanilles, pp. 57-61.
