El Baix Segura

El Baix Segura és una comarca de l’extrem sud de la província d’Alacant, formada per 27 municipis. La capital n’és Orihuela.

El clima és mediterrani subdesèrtic, amb una pluviositat escassa (Orihuela, 291 mm; Torrevieja, 243 mm). La comarca ha patit durant molts anys les crescudes devastadores d’aquest riu (1651, 1879, 1946, 1973, 1987); per això es va canalitzar i no ha tornat a desbordar-se des de 1989.

El relleu de la comarca és essencialment la plana de la vall fluvial del curs baix del Segura amb la seua particular horta, a la qual se sumen la zona costanera, que pertany a la Costa Blanca, i les zones muntanyenques de l’interior amb cultius de secà.

Es distingeixen clarament tres zones al Baix Segura:

1) la central, que és la mateixa horta del Segura: plana, fèrtil, dedicada a l’agricultura de regadiu i amb una població densa però dispersa;
2) la interior, més muntanyenca, amb grans explotacions agrícoles i població escassa; i
3) la costa, dedicada al turisme. La costa està molt edificada a causa del gran «boom» turístic i residencial. Tanmateix, encara conserva enclavaments verges importants com les dunes de Guardamar, la Sierra de Escalona, la Pinada i la Dehesa de Campoamor, i diversos barrancs i cales de molt d’interés.

Encara que la zona central de la comarca és una vall, el Baix Segura posseeix diversos sistemes muntanyencs que el travessen. Els més destacats són:

La Sierra de Escalona, una zona àmplia pròxima al mar i amb relleus d’altitud escassa, se situa entre els termes municipals d’Orihuela, San Miguel de Salinas i Pilar de la Horadada. Conserva una massa forestal important, més densa en barrancs i ombries, formada principalment per pi blanc, arboç, coscoll, llentiscle i margalló. Entre la fauna present destaquen les aus rapaces i alguns mamífers interessants com la geneta i el gat salvatge.

La Sierra de Orihuela, amb 634 m d’altitud, està enclavada dins del domini bètic. Juntament amb la Sierra de Callosa, forma una alineació muntanyosa composta per blocs de calcàries dolomítiques del triàsic, que emergeixen aïllades enmig de la plana al·luvial. Les formes que té són abruptes i molt fragmentades. Tota la serra presenta nombrosos buits, abrics i coves de desenvolupament variable, cosa que confereix al paisatge abrupte una certa singularitat i bellesa geomorfològica. Entre la flora destaquen taques de pinada de repoblació i espècies rupícoles abundants amb alguns endemismes.

La Sierra de Callosa forma part del sistema Bètic i té 578 m d’altitud al seu pic més alt, denominat «Cruz de Enmedio». La proximitat de Callosa al riu Segura i a les hortes fèrtils ha fet que, històricament, s’hagen assentat sobre els vessants de la serra nombroses civilitzacions importants (cultures d’El Argar, ibèrica, romana, musulmana i fins als nostres dies).

La Sierra de Hurchillo representa un dels relleus més característics localitzats entre el marge dret del riu Segura i el litoral alacantí.

El Agudo-Cuerda de la Murada, una zona més septentrional de la comarca amb molts barrancs, moltes rambles i pinedes abundants.

Entre les zones paisatgístiques es poden destacar:

El Palmeral d’Orihuela o de San Antón

Una massa forestal important composta per palmeres datileres autòctones. Es troba situat al barri de San Antón d’Orihuela, a la falda posterior del Monte de San Miguel i a la part anterior de la Sierra de Orihuela. El seu origen és musulmà, fet que va marcar el tramat de séquies i assarbs que solquen tot el parc. La importància d’aquest espai, a més de pels aspectes culturals, rau en el fet que és el segon palmerar més gran d’Europa i un dels més antics. La superfície es troba delimitada per la Sierra de Orihuela, el Monte de San Miguel i l’horta d’Orihuela. La convivència d’aquestes zones geogràfiques (una zona molt seca com és la serra i una de molt humida com és l’horta) han dotat el palmerar d’una gran importància mediambiental

Salines de La Mata i Torrevieja

Las Lagunas de la Mata i Torrevieja són dues llacunes catalogades com a parc natural. Aquest paratge de 3.743 ha conté una gran varietat de flora i fauna. En l’interior de les llacunes la vegetació és gairebé inexistent a causa de la gran salinitat de les aigües, però en les redones de les llacunes hi ha interessants exemplars propis del saladar com l’Arthrocnemum macrostachyum, el Juncus subulatus, o el Juncus acutus subsp. acutus i espècies dels gèneres Suaeda, Salicornia o Salsola. També es troben les estepes amb ensopegueres de fulla gran (Limonium vulgare) i senecis (Senecio auricula), juntament amb aquests es troba l’orquídia silvestre (Orchis collina).

Al sud de la Laguna de la Mata hi ha una zona amb vegetació típica mediterrània amb coscolls, pins blancs, timons, albardí i també una pinada de repoblació de pi pinyoner, pi blanc i eucaliptus.

Allà on hi ha aportacions d’aigües superficials, com ocorre a la vora nord de la Laguna de la Mata i en alguns trams aïllats de la de Torrevieja, on es donen condicions de saladar humit, hi ha formacions de canyisser i jonquera, amb Phragmites communis, Cladium mariscus, etc. A les zones de salinitat poc pronunciades, però no entollades, trobem exemplars de tamariu i semprevives.

Pel que fa a la fauna, sense cap dubte, una de les espècies principals del parc és el flamenc. També és important la presència del cabussó collnegre, la camallarga, l’ànec blanc, l’esparver cendrós, el bec d’alena, el corriol camanegre, el xatrac comú, el xatrac menut i el torlit. Finalment és important assenyalar l’existència de l’Artemia salina, un crustaci poc comú a causa del nivell de salinitat tan alt que necessita en les aigües en què viu.

Dunes de Guardamar

Aquest espai forestal té 800 ha d’extensió i originàriament va ser un conjunt de dunes d’arena mòbils, que es van fixar a través de la plantació de diverses espècies vegetals com pins, palmeres, xiprers o eucaliptus.

A fi de frenar l’avanç de les dunes sobre el poble (produïdes pels sediments del mar i del riu, i arrossegades pel vent de llevant), es va iniciar un projecte de plantació de la pinada de Guardamar, l’any 1900, que va donar lloc a la massa forestal actual consolidada al costat del mar.

Praderies de posidònia de Cabo Roig

A l’accident geogràfic marítim de Cabo Roig, a la costa d’Orihuela, es troba una zona marítima rica corresponent a les praderies de posidònia.

L’economia del Baix Segura ha sigut tradicionalment agrícola. De primer es va dedicar als cereals, la vinya i l’olivera, en temps dels romans. A partir de la invasió musulmana, el cultiu va ser de regadiu, sobretot de taronges i llimes. Aquests cultius es van aconseguir gràcies a la introducció de la séquia, perduren fins avui dia i continuen sent els cultius principals, a més d’altres hortalisses i tubercles com la creïlla o arbres fruiters com l’ametler, que se situa a la zona d’interior. Actualment la majoria de la població treballa en el sector terciari, principalment en el turisme i en el comerç, seguit de l’agricultura, de la construcció i d’algunes indústries.

Elena Grau Almero
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València

Compartir: