L’Albufera de València

L’Albufera de València –un medi de transició marítima i terrestre, amfibi, de gran biodiversitat– és una reserva important de l’avifauna migratòria i refugi d’endemismes valuosos. Va ser una joia preada de la corona, llac de pescadors i terra d’arrossers, que han deixat una empremta rural en molts mosaics paisatgístics. Avui és un parc natural metropolità que, pels seus valors naturals i culturals, és un símbol per als valencians. En síntesi, el paisatge de l’Albufera és un medi amfibi, un espai rural i, alhora, una imatge atorgada des de la cultura.

Un ampli domini de transició marítima i terrestre

El litoral de l’Albufera, en realitat una costa típica de restinga i albufera, comprén tres medis interdependents: la Devesa o restinga arenosa, el llac o lluent i el mareny o marjal. La també denominada muntanya de la Devesa és part de la barra o front deltaic que va tancar una badia estuarina, ara transformada en llac i en mareny allargat convertit en arrossar. Aquesta trilogia costanera entre les desembocadures del Túria i del Xúquer acull una gran diversitat florística i faunística.

Les dinàmiques marina i eòlica han modelat un ampli camp dunar a la Devesa o restinga arenosa, paral·lel a la línia costanera, que des de la platja s’estructura en primer lloc com a dunes embrionàries i mòbils i, després, en cordons successius (muntanyars), separats per mallades. A la franja més pròxima al mar predominen comunitats psammòfiles i després segueixen, mesclats entre una densa formació de pi blanc (Pinus halepensis), matolls valuosos de llentiscle (Pistacia lentiscus), coscolla (Quercus coccifera), lladern, margalló, lladern de fulla estreta, etc.

L’Albufera pròpiament dita és una llacuna hipereutròfica d’uns 25 km² de superfície, alimentada per surgències o ullals, per sobrants del regadiu i per aportacions de rius i barrancs. En l’actualitat, es comunica amb el mar per mitjà de bocanes o goles artificials, regulades per comportes. A les vores de l’Albufera i a les mates o illes de fang dominen espècies aquàtiques fixadores de sediments (Potamogeton natans, Nitella hyllina, Chara fragilis, Phragmites communis, Juncus maritimus, Juncus acutus, etc.).

Per la seua banda, el mareny o marjal –una àrea pantanosa allargada compresa entre Pinedo i el peu de la serra de Cullera– coincideix amb la superfície de la badia flandriense i el de l’albufera primigènia. En els últims segles, els treballs de bonificació han convertit els antics saladars i prats halòfils en terres fèrtils d’arròs, una transformació només culminada a partir del maneig de la làmina d’aigua de l’Albufera per mitjà de comportes.

Però la biomassa de l’Albufera no inclou només vegetació, sinó també peixos, crustacis, rèptils, mamífers i, sobretot, aus autòctones (ànecs: collverds i siverts) que es barregen amb les migrants (bragat) i nidificants (fotja, esplugabous i ardeids com l’agró o garseta blanca). També hi ha peixos endèmics, com el samaruc (Valencia hispanica) i el fartet (Aphanius iberus), etc. L’Albufera, una reserva de l’avifauna molt important, es va incloure en la llista de zones humides d’importància internacional (Conveni de Ramsar) el 1990 i el 1991 va ser declarada ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus), plenament justificada per les més de 250 espècies que visiten l’Albufera, d’entre les quals 90 la trien com a àrea de reproducció.

Alhora, l’Albufera és un hidrosistema situat al final d’una gran superfície de regadiu i interrelacionada amb l’aqüífer i el mar. Abans de l’expansió del reg, el llac rebia les aportacions d’algunes surgències (ullals), rius i rambles del seu rerepaís immediat i pics de crescudes extremes del Xúquer i del Túria. D’altra banda, el desenvolupament del regadiu (Horta de València, Sueca i Cullera, Séquia Reial del Xúquer) a poc a poc va derivar al mareny cabals fluvials ingents que abans desaiguaven al mar. Des d’aleshores els sobrants de reg són retorns (salts) a l’Albufera que han tingut una rellevància destacada en l’evolució secular de l’aiguamoll i en el seu estat actual.

Un entorn rural

El potencial ecològic i segles de cultura es fonen en aquest món albuferenc. En uns certs moments els mulladers van ser detestats i bonificats, i ara són valorats i protegits. Passat i present, i natura i cultura, s’entrecreuen en forma de mosaics paisatgístics on coexisteixen herències i transformacions seculars guiades per criteris productius, juntament amb components naturals o noves actuacions de caràcter proteccionista.

Almenys des de la fundació del Regne de València –molt possiblement des d’èpoques anteriors– l’aprofitament principal del llac va ser l’activitat pesquera que, segles després, va ser desplaçada pel monocultiu arrosser del mareny. En temps medievals i moderns, el llac dels pescadors, que mantenia comunicació amb el mar a través de la bocana o gola del Rei, era salobre. D’altra banda, l’Albufera dels arrossers era i és dulciaqüícola i desconnectada del mar obert. En els dos escenaris, els habitants hi han fet ús d’una diversitat de recursos molt àmplia (pesca, caça, salines, bosc, prats, arrossar, etc.). El paisatge albuferenc guarda memòria de moltes activitats, algunes desaparegudes.

A l’Albufera, l’habitatge comú dels pescadors va ser la barraca de culata amb murs d’atovó i sostre de borró (Ammophila arenaria), mansega (Claudium marisci) i canyís, teixits sobre un entramat de canyes. A mitjan segle xix, el nucli del Palmar el constituïen cinc cases i un centenar de barraques agrupades en dos carrers on vivien 109 pescadors registrats com a veïns de Russafa. Altres nuclis de barraques eren el Perelló, les Palmeres, el Mareny de Barraquetes, etc. L’incendi del Palmar de 1885 va fer aconsellable una renovació constructiva d’habitatges més consistents per mitjà de la introducció de la rajola. La barraca, un element etnogràfic i paisatgístic reconegut, també ha sigut idealitzada –“casal de humildes virtudes y honrados amores” en paraules de T. Llorente– fins a convertir-se en símbol d’identificació albuferenca (Thede, Baeschlin, Almela i Vives, Sanchis Guarner, etc.). Avançat el segle xix, alguns poblats de pescadors (per exemple, El Perelló) es van diversificar en acollir les casetes o barraques de l’estiueig tradicional a la platja. A més d’això, al mareny o marjal hi ha nombroses casetes o construccions menudes aïllades amb coberta de teula àrab d’un sol aiguavés: allí es residia entre setmana en èpoques de faena arrossera.

Sovint, el caràcter pantanós de la marjal resultava intransitable per a les cavalleries. En conseqüència, el medi de transport habitual van ser les barques, que navegaven pel llac i seguien per les carreres o séquies majors fins als ports, on arrancava el ferm dels camins. Aquesta impenetrabilitat viària es va anar transformant ben entrat el segle xx amb la construcció de la carretera costanera de Pinedo a Cullera i amb la formació de camins radials que van doblegar les séquies principals. A partir de la meitat del segle xx, el canvi ja va ser radical: ara les barques són exclusivament de pescadors i de visitants del llac.

Per als il·lustrats, els mulladers eren “sitios mirados con horror” i “sepulturas civiles de la especie humana”. Les operacions de bonificació, que combinaven sanitat i utilitat, van tindre un gran impacte al mareny improductiu i molest de l’Albufera. Però l’avanç de la colonització arrossera depenia de poder manejar l’oscil·lació temporal de la làmina del lluent, una qüestió abordada en la segona meitat del segle xviii. A partir d’aleshores el procés de bonificació es va refermar i va progressar, alhora que es millorava la regulació del desguàs a través de goles artificials. Al seu torn, l’aterrament creava, a base d’una dedicació llauradora ímproba, noves parcel·les a costa del mullader. Al final del segle xix també s’hi van implicar pescadors del Palmar impulsats per la necessitat. Cañas y Barro reflecteix fidelment el canvi paisatgístic produït pels aterraments o farciments de parcel·les de marjal amb barconades de terra portada dels alters (especialment de l’àrea de Silla). El transport de terra també va obligar a eixamplar el caixer de molts canals. El treball de dessecació es completava amb una sénia o un motor. D’aquesta manera es van crear, al voltant del lluent, parcel·les arrosseres per davall del nivell del llac, defeses per un dic comú o mota. Com a resultat d’aquesta llarga bonificació, el llac es va reduir d’unes 10.000 ha (el 1761) a menys de 4.000 ha (el 1927). En l’actualitat, no arriba a les 3.000 ha.

La construcció de la imatge paisatgística

Durant segles, des que Jaume I la va incorporar a la corona, l’Albufera va ser un lloc de recreació i de caça dels monarques durant les estades a València. Els cronistes regnícoles van conrear la imatge de paradís cinegètic, una idea ben atesa en les Décadas d’Escolano i plasmada en la magnífica vista d’Anthonie van der Wijngaerde (1563). Aquesta mateixa valoració cinegètica, subratllada per algun inventari faunístic (Orellana), es mantenia al final del segle xviii. El mateix pintor Goya, que va residir en una barraca, va practicar la caça a l’Albufera i a la Devesa: “Si quiero conejos, tiro al monte de la Dehesa, que es muy poblado de pinos y espárragos; si quiero aves acuáticas, pido una barca y tiro al lago”.

Aquest ús cinegètic es va mantindre després de la inclusió de l’Albufera al Patrimoni Nacional de 1865. A partir d’aleshores la Delegació Provincial d’Hisenda, que es va fer càrrec de la que era fins al moment la joia de la corona, arrendava els aprofitaments i, sobretot, els llocs de caça, entre la burgesia urbana i els terratinents de les viles pròximes. Per a informar els nous caçadors dels llocs es van publicar diverses obres de temàtica cinegètica, entre les quals destaquen la de Sarzo (1906) i un capítol de Unexplored Spain de Chapman i Buck (1910). Els dos textos subratllen els mateixos elements visuals que, juntament amb l’aportació d’altres col·lectius ciutadans, van conformar el nou estereotip del paisatge.

La diversificació dels valors de l’Albufera –fins al moment només cinegètica i arrossera– es va iniciar en l’última dècada del segle xix, una data molt tardana en la cultura europea del paisatge, perquè un aiguamoll litoral estava molt allunyat dels cànons estètics “alpins” i del quadre tan atractiu de les hortes ubèrrimes o del nou hort de tarongers. En el descobriment ciutadà de l’aiguamoll –fins aleshores vist com a marginal, malsà i gairebé inaccessible– van participar institucionistes, membres destacats de la Renaixença, la personalitat irresistible de Blasco Ibáñez i el seu grup, així com pintors i fotògrafs, científics i altres col·lectius de la ciutat.

Així, els primers institucionistes de la Universitat de València (Eduardo Soler, Eduardo Boscá, entre d’altres) van incloure l’Albufera en els seus itineraris docents a la natura. Per la seua banda, Teodor Llorente, a València, va descriure l’essència visual del mullader des de la sensibilitat de la Renaixença: “Aquí domina la línea horizontal y la amplitud de perspectiva. Eso también tiene majestad y belleza”. Però, sense dubte, Cañas y Barro de Blasco Ibáñez –“la novela de la Albufera”, segons Azorín– és el millor retrat del paisatge albuferenc i del conflicte social entre arrossers i pescadors. Per a aconseguir-ho, l’autor s’havia documentat al Palmar, on va trobar pescadors vells, testimonis de l’avanç bonificador i del retrocés de la seua forma de vida. En el text, Blasco Ibáñez contraposa, enfront de les aigües estancades que emanen miasmes, l’aigua clara del lluent o la selva gairebé verge de la Devesa. També transmet descripcions detallades de la flora i de la fauna, de les arts de pesca i dels tipus de barques o de les celebracions festives del Palmar que van popularitzar, entre els lectors urbans, la natura i les formes de vida de l’Albufera.

De la mateixa manera, al final del segle xix els pintors (Salvador Abril, Joaquín Sorolla, etc.) es van fixar en l’Albufera. Però va ser la primera generació de paisatgistes del segle xx –Antonio Fillol, Constantino Gómez o José Benlliure– els qui van captar plenament l’essència del paisatge albuferenc (el joc de la llum vaporosa sobre l’aigua del llac), paisatges de gran ressonància social (ports, etc.), escenes rurals, etc. Aquesta generació va descobrir i va construir el paisatge de la mà de Blasco Ibáñez. Igualment, la fotografia va captar aquest singular entorn urbà i en va fixar l’atenció en ports i embarcadors, barques de vela llatina pels canals, el cicle anual de l’arrossar o les jornades de caça. D’altra banda, també la fotografia pictoralista va ser sensible al paisatge, a les escenes de pesca, a l’orientalisme de l’arrossar, etc.

A l’empara d’aquest descobriment artístic, es va desenvolupar un corrent d’opinió favorable a la conversió de la Devesa en parc públic. Aquesta reivindicació la va formular de primer Blasco Ibáñez i, després, els regidors blasquistes (1905). Aviat es va sol·licitar un camí per a l’arribada dels ciutadans a la Devesa (1907), però la carretera d’accés es va retardar fins a l’època de la dictadura de Primo de Rivera.

El 1911, l’Albufera va revertir a l’Ajuntament de València. En aquell moment es va sol·licitar la cessió del llac a la Universitat de València amb finalitats científiques. Per la seua banda, Celso Arévalo, catedràtic de l’Institut General i Tècnic de València, va iniciar un programa pioner d’estudis de limnologia a l’Albufera, al qual es van incorporar un ictiòleg suís i un malacòleg alemany. El continuador del grup va ser Luis Pardo García, el qual, a més, va publicar nombrosos articles divulgar la hidrobiologia bàsica i aplicada del llac i va reunir materials per formar un Museu de l’Albufera. Fruit d’aquesta llarga dedicació és la seua monografia esplèndida de La Albufera de Valencia. Estudio limnográfico, biológico, económico y antropológico (1942).

L’Albufera, un parc natural i metropolità

En les últimes dècades, l’Albufera ha deixat de ser l’entorn rural gairebé incomunicat i s’ha convertit en un aiguamoll integrat en l’àrea metropolitana de València. Joan Fuster (L’Albufera de València, 1970) assenyalava amb lucidesa el canvi profund que experimentava la forma de vida dels arrossers i dels pescadors per a adaptar-se a la influència urbana i turística creixent, però també el mateix llac i la Devesa. En efecte, aleshores a la frontera nord i oest es registrava un creixement urbanístic dels assentaments tradicionals i la instal·lació de polígons industrials, s’estenien noves infraestructures de transport o se li acostava el nou llit del Túria, mentre es mecanitzava part del cicle agrari o les casetes velles de l’estiu del Perelló es transformaven en apartaments. En aquest context, per mitjà de les séquies, el llac va registrar un increment del nivell de contaminació per abocaments urbans i industrials i pesticides d’alta toxicitat que va degradar la qualitat de l’aigua del llac, va alterar les cadenes tròfiques i va alterar les pràctiques rurals tradicionals. Els abocaments d’aigües residuals sense depurar no van deixar d’augmentar fins a la posada en marxa del Pla Director de Sanejament (depuradores, col·lectors, etc.) que ha reduït la contaminació, encara que no s’ha recuperat la qualitat dels anys seixanta.

Els plans urbanístics i turístics dels anys del desenvolupisme van ser crítics per a la pervivència de l’entorn. El 1962 es va constituir una empresa per a privatitzar i parcel·lar 800 ha de la Devesa i l’Ajuntament de València va cedir els terrenys per al parador Lluís Vives, mentre es pensava en grans hotels, un palau de congressos, un club de camp i platges interiors a la Devesa dirigides al turisme. A l’inici dels anys setanta del segle xx, la consigna cívica –”El Saler per al poble”– va mobilitzar l’opinió pública per a frenar la destrucció del paratge, un estat d’opinió a què va ser molt sensible la democràcia restaurada. El 1980, l’Ajuntament va donar un gir copernicà per mitjà de l’Oficina Tècnica de la Devesa-Saler (amb iniciatives notables com la recuperació del Racó de l’Olla, la regeneració de la duna litoral, etc.). El 1984, l’Ajuntament de València va sol·licitar que la Devesa-Albufera es declarara Parc Natural, una figura aprovada el 1986 per a protegir i gestionar les seues característiques ambientals especials, assegurar la seua funció social com a espai natural i preservar els seus valors culturals i paisatgístics dins d’una àrea metropolitana, així com el manteniment de les activitats econòmiques tradicionals. El Parc Natural va incloure el mareny que envolta l’Albufera i va establir més protecció sobre la marjal més pròxima. El 2004 es va aprovar el Pla Rector d’Ús i Gestió que també protegeix els usos tradicionals pel seu interés ecològic, social, econòmic i cultural. Només es permet la caça en els vedats. També s’estableixen mesures i actuacions sobre la flora i la fauna, els recursos hídrics, la recuperació d’ambients degradats (dunes, mallades, etc.), la restauració d’ullals, la recuperació de flora i fauna, etc. En poques paraules, l’Albufera ha sigut, en els últims temps, un gran gabinet de restauració ambiental amb resultats valuosos.

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: