La Marjal de Pego-Oliva

La marjal de Pego-Oliva, localitzada en una ansa entre les serres de Mostalla i de Segària, constitueix l’aiguamoll costaner més meridional del golf de València. Es tracta d’un espai mixt, construït a partir de processos geomorfològics i d’una acció antròpica no exempta de conflictes. La riquesa ecològica i el sistema hidrològic excepcional de la marjal han propiciat una sensibilitat ambiental més gran i la declaració de 1.290 ha com a espai protegit, tant a escala autonòmica com europea.

La formació d’un sistema de restinga-albufera

Al litoral valencià, la formació d’aiguamolls i de marjals a partir de l’aïllament progressiu de l’espai d’una antiga albufera, per un cordó dunar o restinga, és un procés freqüent. Trobem l’origen de la marjal de Pego-Oliva en una àrea subsident, una plataforma suau i importants al·luvions continentals aportats pels escolaments. Estructuralment, la zona es troba lligada a la perifèria dels relleus bètics. Coincideix amb un sinclinal o depressió àmplia, que es desenvolupa sobre materials miocens, el qual està travessat per diverses fractures, que han motivat un escalonament en graderia cap al mar.

El mecanisme natural de tot sistema albufera-restinga és la desaparició a mig termini de la làmina d’aigua o llacuna, per les aportacions sedimentàries al·luvials i col·luvials; tanmateix, alguns d’aquests espais han aconseguit un equilibri hidrodinàmic, que permet la perdurabilitat de les làmines d’aigua associada a períodes de precipitacions abundants. És el cas de la marjal de Pego-Oliva, on una sèrie de factors n’han afavorit la funcionalitat i la pervivència: l’afonament de l’àrea, una reducció de les aportacions sedimentàries i una aportació important d’aigües subterrànies.

La marjal de Pego-Oliva arranca amb l’aïllament gairebé total d’una albufera del mar, a partir de l’edificació d’una restinga o barrera formada per materials arenosos, cantells i graves mobilitzats per la dinàmica litoral. El marge muntanyós que emmarca la marjal, per mitjà d’escolaments com les dels rius del Bullent i dels Racons, aporta els sediments que progressivament han impermeabilitzat i han reblit l’espai lacunar. Les desembocadures d’aquests rius actuen a manera de goles o desguassos i connecten l’àrea inundada per les aportacions de nombroses fonts, ullals i escolaments, amb el mar. Aquesta connexió escassa entre l’àrea inundada i el mar dificulta el drenatge de la marjal, així com el dragatge natural dels sediments.

Els diversos ecosistemes de l’aiguamoll

A pesar que quan parlem de la marjal de Pego-Oliva solem cenyir-nos a l’àrea inundada i a l’arrossar immediat, el conjunt geoecològic que conforma aquest sistema restinga-albufera presenta diversos ambients o ecosistemes. Aquests comprenen tant ambients marins com continentals i tenen en compte espais de transició molt singulars. Des de l’interior cap a la costa, el primer ambient que ens fa entendre la marjal és el marge muntanyós que emmarca l’espai de l’aiguamoll. El tipus de rocam i les precipitacions abundants que es registren a l’àrea afavoreixen els processos càrstics, la recàrrega dels aqüífers i l’organització de la xarxa de drenatge, uns elements fonamentals per a l’aportació sedimentària i l’aflorament d’aigua als ullals de la marjal. La coberta vegetal de les serres que envolten la marjal és esclarissada, composta per una timoneda mínima que deixa al descobert el sòl escàs i la roca mare.

Quan descendim cap al pla, un segon ambient és el constituït pels ventalls i cons al·luvials; estem davant de depòsits sedimentaris edificats pels rius de Gallinera, Girona i del Bullent i pels barrancs de Benituba, Benigànim i Tarcó, que s’instal·len a la base de les serres i sobre els quals s’ubica un parcel·lari agrícola intens dedicat als cítrics i el nucli urbà de Pego. L’ambient següent és el format pel pla d’inundació sobre el qual s’instal·la la marjal. Es mostra com un espai de caràcter palustre pels afloraments d’aigües subterrànies d’un nivell freàtic pròxim a la superfície. El nivell de la làmina d’aigua està condicionat per les variacions pluviomètriques estacionals, que influeixen en els nivells freàtics dels aqüífers. La marjal presenta una riquesa i una diversitat ecològica grans, la qual cosa la converteix en un refugi per a l’avifauna. Les comunitats vegetals varien en funció de l’estacionalitat de la làmina d’aigua, de la seua profunditat i de la qualitat de les aigües. Les més característiques són les comunitats de vegetació aquàtica flotant (Lemnetea minoris), les comunitats de vegetació submergida com Potamogeton pectinatus, Ranunculus baudotii o Utricularia vulgaris i les comunitats de vegetació helofítica com Phramites australis, Thypha angustifolia, Scyrpus lacustris, Cladium mariscus, Apium nodiflorum i Sparganium erectum.

L’últim dels ambients que caracteritza la marjal de Pego-Oliva és la restinga litoral, que és una formació sedimentària composta per arenes, graves, llims i argiles, que separa l’antiga albufera (ara marjal semiinundada) del mar. Conforma una àmplia barrera de 9 km de llarg i 15 km d’ample, en la qual es diferencien tres subambients: la plana de restinga, el cordó dunar i la platja.

La varietat d’ambients ha propiciat l’aparició de diversos hàbitats. L’espècie aquàtica valenciana per excel·lència, el samaruc (Valencia hispanica), té ací una de les millors poblacions naturals. Així mateix, hi nidifica una avifauna rica, amb espècies diverses entre les quals destaquen l’Ardea purpurea, Marmaronetta angustirostris, Porphyrio porphyrio, Himantopus himantopus, Ixobrychus minutus i Fulica atra.

Els valors ecològics d’aquest aiguamoll han motivat que s’incloguera en el Conveni Internacional Ramsar; és zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) des del 1994, i el govern valencià el va declarar Parc Natural.

La marjal de Pego-Oliva: espai d’ús, espai de conflicte

No podem comprendre completament el paisatge de la marjal de Pego-Oliva sense considerar-ne la intervenció humana. Encara que les àrees pantanoses han sigut considerades per l’home com a entorns hostils, hi ha elements que permeten corroborar la presència antròpica des de l’antiguitat. En època andalusina, els musulmans van introduir el cultiu de l’arròs a la marjal. Tanmateix, no va ser fins al segle xviii quan es va experimentar un procés de transformació important, a càrrec de l’activitat agrícola. Les accions poden resumir-se en el control dels nivells de l’aigua i en la dessecació progressiva de l’aiguamoll. Per al cultiu de l’arròs es va dissenyar un sistema de reg amb la xarxa ortogonal de séquies i canals tan característica. Altres usos de la marjal han sigut: zona de past per al bestiar, la pesca al riu del Bullent i als ullals, i l’artesania a base de les canyes de l’aiguamoll.

El cultiu de l’arròs va suposar la creació d’un paisatge nou, un paisatge cultural que s’ha mantingut al llarg del segle xx. Però la pèrdua de rendibilitat de l’arròs ha induït els agricultors a conrear hortalisses i fruiters, la qual cosa ha suposat un conflicte per l’intent de dessecació de l’aiguamoll. En les últimes dècades, i a pesar d’haver sigut declarat Parc Natural el 1994, la marjal de Pego-Oliva ha experimentat transformacions funestes lligades a la dessecació i a la posada en cultiu de les terres, cosa que ha afectat el 70% de les zones humides i ha alterat el cicle de nidificació de les aus migratòries. Uns altres riscos que amenacen el paisatge de la marjal són els lligats a la contaminació de l’aigua i als processos d’urbanització de la restinga.

Jorge Hermosilla Pla
Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: