Torres de guaita

En un moment de la història valenciana, a partir del segle xvi, es produeix en l’entorn mediterrani l’augment del perill turc i una abundància de navegants dedicats a la pirateria, procedents fonamentalment del nord d’Àfrica. Ciutats com Cullera, Orihuela i moltes altres pateixen aquests assalts i tot el que això comporta: morts, rapinya, captius i destrucció. Per tal d’evitar aquestes escomeses, la monarquia hispànica decideix millorar el sistema defensiu costaner renovant les defenses que hi havia i construint nombroses torres de guaita, uns punts fortificats que permeten la vigilància de la costa i l’avís ràpid tan bon punt es divisa el perill.

Una costa vulnerable

La costa valenciana s’estén al llarg de 518 km, la major part dels quals són costes baixes i arenoses, tot i que hi ha alguns trams on les muntanyes arriben fins a la costa mateixa i hi componen cales menudes i penya-segats, un paisatge rocós sobre el blau mediterrani.

Aquesta façana marítima tan extensa del Regne de València inclou, juntament amb nombroses poblacions de pescadors i agricultors, ports amb drassanes, punts de comerç i d’intercanvi, l’activitat dels quals és primordial per a l’economia del Regne i la seua projecció mediterrània. El perill de l’imperi turc i els seus vaixells que solquen el mar, juntament amb navilis barbarescos procedents del nord d’Àfrica, és un motiu suficient per a la preocupació de la monarquia i el terror dels habitants del Regne. Ja al començament del segle, en diverses ocasions, Cullera es veurà atacada, igual que Dénia, fet que farà perillar també la resta de poblacions i, fins i tot, les ciutats mateixes. El 1534, el pirata Barba-roja conquesta Alger i, amb això, el corsari nomenat almirall de l’armada turca posa en perill les fronteres marítimes de la corona hispànica. Barba-roja i el seu successor Dragut sembraran el terror a les nostres costes i formaran part de la memòria col·lectiva per mitjà dels mites i de les llegendes dels pobles costaners.

Per tot això, les ciutats i els indrets costaners del Regne comencen a fortificar-se o a millorar-ne les defenses. Serà fonamentalment a partir de l’atac turc del 1543 quan el virrei Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, com tots els virreis en representació del monarca, va procurar reforçar les defenses costaneres; d’ací la importància de mantenir-les, de construir-ne moltes altres i de l’organització militar i econòmica per a la gestió i el sosteniment d’aquestes. És una època de gran activitat constructiva pel que fa a l’enginyeria militar, ja que hi ha tot un procés d’investigació arquitectònica respecte de les fortificacions; i pel que fa a nous dissenys de ciutats. Alguns dels enginyers més importants del moment treballen en el projecte i en la realització d’aquestes construccions defensives: Giovanni Batista Calvi, els Antonelli, els Fratin i el virrei Vespasiano Gonzaga, entre d’altres.

Juntament amb els perills que vénen del mar, augmenta la poca confiança que es té en els habitants moriscos tant de la costa com de l’interior, de vegades acusats de connivència amb els pirates amb els quals comparteixen religió. És significatiu el text del capità general de València, Ferran d’Aragó, el 1536, en què indica que els turcs es troben com a casa a les costes del Regne de València: “y van por los lugares de nuevamente convertidos a una parte y a otra sin hacerles mal ninguno… aquella partida del Reyno hazia la parte de la Mar está toda poblada de moros lo que causa que ellos están allí como estarían en sus casas” (Archivo General de Simancas, Estado , leg. 272, fol. 81, extret d’A. Cámara). Turcs i aliats amb el corsari d’Alger, moriscos del Regne, tot això produïa el pànic ja conegut i justificava la defensa d’aquell perill des del mar amb la construcció de les torres de guaita. La fortificació de les costes valencianes no és un fet aïllat per a la monarquia; tot l’entorn mediterrani de la corona la necessita i la construeix, naturalment també les illes Balears, que eren sovint atacades i fins i tot utilitzades com a punt per a llançar-se sobre les costes valencianes.

Com hem indicat, l’any 1543 va ser especialment catastròfic pel que fa a aquestes incursions: es van atacar poblacions com Guardamar, Alacant, la Vila Joiosa i Benidorm, i una altra vegada Cullera i Elx l’any 1552. El 1554 es redacten les ordenances per a la vigilància i la defensa de les costes del Regne de València; aquesta estructura i aquestes normes van servir com a model per a les altres costes de la corona hispànica. Aquestes despeses es finançaven amb l’impost de la seda. Es reforcen les defenses que hi havia, l’una darrere de l’altra, s’inspecciona la zona i s’ordena construir unes altres torres noves.

Els virreis i els enginyers anomenats més amunt recorren les costes, n’elaboren informes sobre la defensa, dibuixen plànols, ordenen reforçar fortificacions i dissenyen i construeixen torres. De manera que aquestes fites de vigilància jalonen des d’aleshores la línia de costa. La majoria d’aquestes torres, alimares o talaies, segueixen un esquema constructiu semblant, tot i que amb variacions. Sobre una base es construïa el primer cos de la torre, que era massís. Sobre aquest s’assentava la porta a què s’accedia per mitjà d’una escala que es podia retirar, tot i que en algunes la porta està a peu pla. A l’interior hi havia una estança, a vegades dues, cobertes amb una volta. Una escala de caragol recolzada al mur permetia l’accés fins a la plataforma elevada de la fortificació. A la part superior, de vegades s’instal·lava l’artilleria. Elements verticals que apunten al cel, de base estreta i altura elevada, alguna com la magnífica d’Orpesa, més castell que torre.

Aquesta línia de talaies formava part del sistema defensiu en què també s’incloïen ciutats i poblacions fortificades com Peníscola, Castelló, Vila-real, Borriana, Morvedre, València, Cullera, Dénia, la Vila Joiosa, Alacant, Santa Pola, Guardamar, Orihuela… Aquesta era la primera línia de vigilància, però després d’aquesta, una mica més a l’interior i en cotes evidentment més elevades, hi havia una altra ratlla defensiva i de vigilància, amb terres moltes de les quals identificades en el mapa adjunt i d’altres localitzades més recentment, com la torre del Tos Pelat a Montcada. Vegem com a exemple la situació de defensa al Grau de València: “Junto al dicho lugar hazia la mar, está hecho un baluarte y plataforma con unos cubos redondos… A las dos esquinas… se levanta una torre en que hacen las señas de los fuegos… en la dicha plataforma ay un cañón de batir y dos culebrinas grandes… A este baluarte es costumbre venir cada noche treinta vezinos de la ciudad de Valencia a hazer guarda por su tanda y de dia bolverse…” (Juan de Acuña, 1558, Arxiu de la Corona d’Aragó, Consell d’Aragó, lligall 761, document 103; extret de Boira, 2007, p. 246).

La funció de les torres era atalaiar l’horitzó marí i, davant de la visualització del perill, avisar-se les unes a les altres per tal que arribara ràpidament la informació a les poblacions, la qual cosa els permetia organitzar la protecció i la defensa. Per a transmetre la informació s’utilitzaven fogueres sobre les talaies, el foc que feien avisava a la nit i el fum durant el dia. Una d’aquestes torres conserva l’escut amb una inscripció que explica molt bé el sentit de les talaies: “Sub umbra alarum tuarum protege me”.

Una part de la història i del paisatge costaner valencià

Les torres, per les seues característiques, no només són part de la història, alhora que un element del nostre patrimoni de primera magnitud, sinó que conformen i donen llum a un paisatge característic que cal conservar i potenciar. La verticalitat de les torres, dreçada sobre les roques o les arenes de la costa, enfront del blau mar Mediterrani, abans era un punt de guaita per a evitar els perills i ara és una icona magnífica que es retalla entre la terra i el mar. Més de mig centenar es distribueixen per la costa valenciana, la qual cosa conforma un dels conjunts de torres defensives més importants de tot el Mediterrani.

Eren l’ull que vigilava el dany que venia des del mar, la protecció de les costes del Regne. Eren la seguretat de la gent, de l’economia, de les propietats, de la fe, de la qualitat de vida dels habitants del nostre territori.

La conservació d’aquest paisatge passa, en primer lloc, per l’atenció contínua dels elements arquitectònics a què ens referim en aquest article i, al mateix temps, la visió de la soledat i la significació d’aquelles fites en el paisatge es veu amenaçada per l’expansió d’un urbanisme costaner poc respectuós amb el seu entorn. Perquè les nostres torres de guaita no són només arquitectura, sinó també paisatge. Les urbanitzacions s’estenen per l’espai, els xalets i els edificis d’apartaments s’alcen desafiadors sobre l’horitzó i trenquen per complet la bella estètica de la línia de la costa, pel fet d’acostar-se, apegant-se a les talaies o bé separant-les de la visió del mar. Són torres on s’uneixen tots els elements: l’aire, la llum, el mar, la terra, juntament amb el foc i el fum de les fogueres que vetlaven per la vida, el treball i el descans dels nostres avantpassats.

Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Sandra Mayordomo Maya
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: