Paisatges litorals
Les penyes de l’Albir
Els penya-segats de la serra Gelada, entre Altea i Benidorm, conformen un parc natural maritimoterrestre excepcional al territori valencià. Conegut també com les penyes de l’Albir, es troben enclavades en una de les zones turístiques més importants del Mediterrani.
Es tracta d’una alineació muntanyosa menuda de 6 km de longitud, orientada a nord-est sud-oest a la comarca de la Marina Baixa, un territori abrupte sobre les planes de Benidorm, l’Alfàs del Pi i Altea. La muntanya, quan arriba al mar, es precipita en penya-segats de més de 400 metres. Tot això —la muntanya, la vegetació que li és pròpia, el mar— dóna lloc a un paisatge d’un valor excepcional. Als voltants s’eleven una sèrie d’illots com els de Benidorm, la Mitjana, l’Olla, i algunes coves com la Cova del far de l’Albir.
La vegetació del parc inclou una sèrie d’endemismes botànics, de vegades molt semblants als del Penyal d’Ifach, que també tractem en aquestes pàgines. S’hi localitzen pastius anuals de Thero-Brachypodietea i matolls termòfils, dunes amb vegetació escleròfil·la de Cisto-lavanduletea i matolls halòfils. Entre el més destacable del paisatge vegetal hi ha els Juniperus de les dunes litorals. Als penya-segats també hi ha Limonium endèmics, igualment hi trobem als voltants Silene hifacensis, Asperula paui ssp. dianensis, Biscutella montana, Teucrium hifacense i Limonium parvibracteatum, sense oblidar la presència del pi blanc com l’únic representant de la vegetació arbòria de la zona.
Però també hi ha els fons marins, amb els peixos, els crustacis i altres vertebrats; i la vegetació submarina, entre la qual es localitzen praderies de posidònia i Cymodocea. Tot això proporciona al lloc un medi i un paisatge submarí magnífics i una gran reserva per a la pesca.
Entre la fauna hem de destacar les aus marines, ja que aquest lloc és el segon més important de la Comunitat Valenciana, després de les Illes Columbrets. Hi ha espècies que nidifiquen ací, com l’escateret i la gavina d’Audouin, el falcó pelegrí, el corb marí emplomallat, la baldriga cendrosa i la baldriga balear.
Al nord de la serra Gelada hi ha Altea, un paisatge magnífic habitat sobre el mar, on tant la població com els voltants contenen perspectives i imatges per a contemplar i retindre en la memòria. Des d’allà s’albiren llocs de la costa com l’Olla, enfront de la qual emergeix l’Illot, el cap Negret, el Mascarat, juntament amb el terme de Calp, la Roda, el cap Blanc amb una platja que arriba fins al terme de l’Alfàs del Pi. Vegem en paraules de Gabriel Miró la descripció de la ciutat: “Altea la Nueva, encima de la costa, con un dulce sonrojo en su cal y en la piedra desnuda de su campanario. De los huertos del Algar sale altea la Vieja empinando su espadaña en un alcor de frutales” (Gabriel Miró, Años y leguas, 1928). Al sud hi ha la badia de Benidorm, amb el seu bosc de gratacels que es reflecteixen sobre el mar.
La zona ha tingut el seu aprofitament des de la prehistòria, perquè s’han trobat diversos jaciments i restes d’activitats pesqueres des del neolític, amb la qual cosa aquesta zona és un lloc de pas dels pobles colonitzadors mediterranis i un punt d’intercanvi de productes. La zona té nombrosos jaciments, en gran part desapareguts davall de les construccions contemporànies. Als voltants, s’hi poden observar diverses torres de guaita per a la protecció contra la pirateria, que tractem en un altre epígraf d’aquest llibre, torres com les de Segur, la Bombarda, la de l’Aguilló al tossal de la cala de Benidorm i la del Xarco a la Vila.
Podem admirar els penya-segats i les diverses fractures, com les falles de la Punta de l’Escaleta i la Punta de l’Albir, i coves com la de la Boca de la Balena, la continuació davall del mar de la serra i com emergeix de nou sobre les aigües de l’illot de Benidorm. Però el lloc també és una talaia magnífica per a admirar l’entorn terrestre: el Puig Campana, Aitana i Bèrnia. Tornem a la veu de Gabriel Miró:
“Montes con las espaldas distendidas y nerviosas, montes delgados, perpendiculares, en asunciones tranquilas, siempre hilando en vellón de la claridad virgen. Puig Campana es la sierra cincelada para Benidorm, y todavía quedó enmendada la obra rebanándose el filo en una hendidura de bordes siempre tiernos… En la costa tiene Benidorm la Sierra Helada. De mañana, de tarde, de noche, siempre de color de luna” (Miró, 1970 , pp. 63-64).
La serra Gelada va ser declarada Parc Natural l’11 de març de 2005. Aquest parc té una superfície de 5.564 ha, de les quals 920 són medi marí. La magnificència del paisatge, la seua significació i els seus perills que n’amenacen la conservació han generat una bibliografia abundant i han atret l’atenció de viatgers i investigadors. Vegem uns paràgrafs del Manifest sobre la bellesa de la Serra Gelada:
“Els signants del present Manifest ens declarem admiradors entusiastes de la gran intensitat espiritual que posseïx l’esplèndida bellesa natural de la Serra Gelada, paratge únic, i quasi desconegut de Benidorm, Altea i l’Alfàs del Pi, a la Marina Baixa. Davant la immensitat del paisatge i de la importància de la seua flora i fauna, hem decidit posar al seu servici tot el nostre amor i la nostra energia, i és per això que hem decidit dedicar-li un gran Homenatge Interdisciplinar de les Arts i les Ciències. La música, la paraula, la pintura, el periodisme, la geografia, l’ecologia, hi estaran presents…” (Mediterrània: Homenatge a la bellesa de la Serra Gelada coneguda també com les Penyes de l’Albir, 2003: 19).
La serra Gelada es troba envoltada d’espais turístics de primera magnitud; això té aspectes positius (l’aprofitament) i perills (una pressió antròpica excessiva). Per això caldria evitar la proliferació i l’extensió d’urbanitzacions, així com la no instal·lació d’equipaments i serveis, la no obertura de camins… La magnífica fita d’aquesta serra és, doncs, un ecosistema, un paisatge extraordinàriament sensible i que cal que les autoritats i els visitants tracten de manera exquisida pel que fa a la protecció i al gaudi.
Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València
Teodoro Llorente (1889). “Valencia. Sus Monumentos y artes. Su naturaleza e Historia”.
“La Sierra Helada (nombre algo extraño en esta latitud) levanta otra vez la costa y la embravece desde las Peñas de Albir hasta el cabo de les Escaletes (ó les Caletes, como dicen otros), y apenas se dobla esta punta, aparece Benidorm, valientemente encaramado sobre una roca, que penetra en el mar. Al extremo de aquel pequeño promontorio, de escarpa inaccesible, está el ruinoso castillo, junto á él la iglesia... Villajoyosa pintoresca perspectiva para el navegante... No es menos bello el panorama desde esa torre, que domina el mar, casi siempre tranquilo en esa ensenada, la extensa huerta, pobladísima de casas de campo; más allá, dilatados viñedos y la variada arboleda de almendros, higueras y algarrobos...”
AA. VV. (1996).
Cuadernos de Geografía, nº 60, Universitat de València.
ESTEBAN CHAPAPRÍA, V. (1995).
“El sistema dunar plio-cuaternario entre las bahías de Altea y Benidorm” (Sierra Helada, Alicante), 3ª Reuniâo do Quaternario Ibérico, Coimbra 27 setembre a 1 outubro de 1993, pp. 211-246.
FUSTER, J. (2003).
Mediterrània: homenatge a la bellesa de la Serra Gelada coneguda també com les Penyes de l’Albir, fotog. Jaume Fuster, poemes Lluís Fornés, pintures Ramón Pérez Carrió, Ajuntament de Benidorm.
MIRÓ, G. (1970).
Años y leguas, Madrid.
Parcs Naturals de la Comunitat Valenciana.
RIQUELME PILOÑA, J. (1997).
“La Serra Gelada: un acantilado bético valenciano”, Dinámica litoral-interior, Actas del XV Congreso de Geográfos Españoles, Santiago 15-19 de septiembre de 1997, vol. I, pp. 235-244.
