Paisatges industrials i de serveis
L’or blanc del Mediterrani
El litoral alacantí més meridional ha tingut al llarg de la història focus de producció de sal ben interessants. Aquestes instal·lacions salineres situades al llarg de la costa van córrer sorts diferents: algunes van perdurar molts anys, d’altres van desaparèixer, mentre que unes altres s’han transformat en salines marines importants. L’exemple paradigmàtic d’això són les de Santa Pola i les de la Mata-Torrevieja, les garberes de sal i les instal·lacions de les quals ressalten en l’horitzontalitat dels dos enclavaments, disposats a la plana costanera. Les característiques ambientals, unes zones humides al litoral amb làmines d’aigua permanent durant tot l’any, han propiciat la consolidació d’uns ecosistemes refugi de la biodiversitat. La consideració social i política dels valors naturals i culturals dels dos enclavaments explica la declaració com a Parc Natural, com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus i la inclusió en la llista del conveni RAMSAR, sobre aiguamolls de rellevància internacional, en el Catàleg de Zones Humides del govern valencià i en la Xarxa Natura 2000, de Llocs d’Interés Comunitari.
Les salines de Santa Pola i les de la Mata-Torrevieja es localitzen al sud-est de la província d’Alacant, a la franja litoral entre el cap de Santa Pola i el de Cervera. Les primeres es localitzen al nord del riu Segura, mentre que les segones estan al sud. Disten les unes de les altres uns 30 quilòmetres i, encara que es tracta d’espais diferents, totes dues formen part de sengles aiguamolls. Tenen trets geològics, geomorfològics, ambientals, culturals i econòmics que es manifesten en un paisatge peculiar, que, en aquest sentit, podem tractar conjuntament. Les dues s’assenten sobre una extensa zona litoral deprimida en la qual s’acumulen materials neògens i quaternaris, entre els quals destaquen els sediments fluvials i lacunars que s’han acumulat durant el terciari i quaternari.
Ens trobem al domini de la conca del Baix Segura, una depressió postorogènica que s’ha omplit de sediments marins i continentals des del miocé superior fins a l’actualitat. Té una posició oberta cap al mar Mediterrani, encara que està separat de la mar per mitjà d’una restinga, i s’estén cap al sud fins a la província de Múrcia. La transgressió del mar, que va ocupar l’antiga vall fluvial del riu Segura, va donar lloc a la formació d’un golf que va quedar separat del mar per mitjà d’un cordó dunar que actua de restinga. El resultat va ser la formació d’un espai lacunar interior i de marjal (ALFARO, 1995). Aquest litoral lacunar ha sigut reblit gradualment per les aportacions del riu Segura, del Vinalopó i d’altres rambles i barrancs d’un volum menor. El cegament i la reducció de les zones inundades va suposar, a més de la reducció de la superfície de la làmina d’aigua i de formació d’aiguamolls, la divisió i la diferenciació dels espais lacunars que, en origen, van funcionar com una única massa d’aigua. En són uns bons exemples el Fondo d’Elx i la llacuna de les salines de Santa Pola, les llacunes de la Mata i les de Torrevieja.
La zona de les salines de Santa Pola i de la Mata-Torrevieja està en un espai de transició entre el clima mediterrani i el clima subtropical sec. La irregularitat pluviomètrica i l’aridesa en són els trets climàtics més rellevants, que es manifesten en l’ocupació i en l’activitat humanes i, per tant, en el paisatge. Les temperatures són elevades durant l’estiu i suaus durant l’hivern. No obstant això, les precipitacions són escasses: poques vegades superen els 300 mm i es presenten amb una irregularitat interanual notable. El nombre de dies de pluja anual és reduït i poques vegades supera els 50 dies. Tot això és determinant per a la implantació al territori d’una instal·lació salinera a l’aire lliure. Tanmateix, com apuntarem a continuació, les precipitacions en forma de ruixat que tenen lloc a la zona de les salines són un factor negatiu per al procés de producció de sal.
El caràcter endorreic de les llacunes –que possibilita les pràctiques salineres–, l’origen marí, les precipitacions escasses i l’evaporació elevada propicien l’augment de la concentració de sals a les aigües dels espais lacunars, les quals acaben per precipitar i per formar una capa de sal fina. El resultat són sengles extensions d’aiguamoll la naturalesa salobre de les quals ha generat, a més d’una indústria salinera, un ecosistema halòfil representat per formacions vegetals de saladar. En aquest espai lacunar i als seus marges, l’avifauna ha trobat un espai excel·lent per a la hivernada.
A pesar que les salines de Santa Pola i la Mata-Torrevieja han sigut les més representatives i han perdurat fins als nostres dies, el litoral alacantí va tindre altres espais saliners menors. En són exemple les instal·lacions salineres que hi havia a Alacant, destinades al consum propi (HINOJOSA, 1993), o les de Guardamar, propietat de la Corona, les rendes de les quals, derivades de la producció de sal, es destinaven al manteniment i a la reparació de castells i de fortaleses. Altres salines que a penes van perdurar van ser les del Cabo Cervera, poc rendibles i que, després de la guerra dels dos Peres (segle xiv), van ser desmantellades.
L’activitat salinera ha tingut un paper important al territori valencià. En el passat, com a recurs econòmic, i en l’actualitat, a més de com a activitat econòmica, com a valedora d’un hàbitat singular, d’un valor ecològic i paisatgístic excepcional. La conservació de les llacunes, que constitueixen làmines d’aigua extenses on l’horitzontalitat està interrompuda per monticles de l’anomenat or blanc, ha sigut possible gràcies al manteniment de l’explotació de la sal. En altres circumstàncies, amb unes precipitacions limitades, la permanència de la làmina d’aigua no haguera sigut possible.
Tant les llacunes de Santa Pola com les de la Mata i les de Torrevieja presenten un paisatge que les diferencia d’altres aiguamolls veïns. En primer lloc, com ja hem assenyalat, l’explotació del clorur sòdic, que permet conservar unes instal·lacions antigues alhora que dinamitza econòmicament els nuclis de població i els seus ports; en segon lloc, l’existència d’una restinga o cordó que aïlla les llacunes del mar, sobre la qual es desenvolupen formacions vegetals adaptades a aquest medi. I, en tercer lloc, actuen com a espais oberts en una franja litoral urbanísticament bigarrada. El paisatge de les salines destaca bé per la combinació d’elements naturals, els quals ofereixen a l’observador un espectacle únic de vida animal i vegetal, bé per l’activitat salinera, responsable de la conservació de l’aiguamoll i estructurant de l’espai productiu.
Com no podia ser d’una altra manera en un aiguamoll, l’avifauna fa un paper essencial en les motivacions dels observadors. Espècies d’avifauna, algunes en perill d’extinció, troben tant a Santa Pola com al conjunt format per la Mata i Torrevieja, un refugi estacional. En són exemple l’ànec blanc, el bec d’alena, el xatrac, el xatrac menut, el corriol camanegre i el flamenc, aquest últim majestuós i molt visual.
Així mateix, les formacions vegetals són rellevants per a l’estructura del paisatge de les salines. Es tracta d’una vegetació especialitzada. A les vores, la profunditat escassa de les llacunes afavoreix el desenvolupament d’una vegetació de saladar, és a dir, d’espècies adaptades a les aigües i als sòls amb una alta concentració de sal. Destaquen espècies del grup de les soses com la salicòrnia i espècies endèmiques del gènere Limonium. A les proximitats de les llacunes i a la zona elevada que separa els llacunes de la Mata i la de Torrevieja (El Chaparral) es desenvolupa un matoll esclarissat on predominen els timons.
La presència d’halobacteris als dos espais saliners té un interés tant paisatgístic com funcional. Les làmines d’aigua extenses estan banyades amb una tonalitat rogenca, que procedeix dels pigments dels bacteris halòfils, els quals són, a més, imprescindibles per a l’obtenció de la sal, perquè incrementen la concentració salina de l’aigua (CELDRÁN i AZORÍN, 2004).
D’altra banda, les diverses parts i instal·lacions dedicades a l’explotació salinera formen un conjunt ben estructurat, equilibrat i capaç d’articular el paisatge gràcies als canals a través dels quals circula l’aigua i a les diverses basses i cristal·litzadors.
Situades al sud-oest del nucli urbà de Santa Pola, aquest espai lacunar forma, juntament al Fondo d’Elx i a les Salines de la Mata-Torrevieja, un dels aiguamolls més importants del sud-est peninsular. Les salines de Santa Pola són un bon exemple del diàleg entre una activitat antròpica, l’amuntegament de sal i la conservació de la riquesa ambiental. Gràcies a l’activitat salinera, amb la gestió de les aigües per mitjà de canals i de basses d’acumulació, és possible el manteniment d’un aiguamoll, els ritmes naturals del qual l’aboquen al rebliment.
La instal·lació salinera es localitza entre la serra de Santa Pola, al nord, i una elevació modesta, al sud, denominada la serra del Molar. Els dos relleus han funcionat com a punt de suport d’una restinga que va aïllar aquest sector del golf d’Elx del mar Mediterrani, gràcies també als corrents i a la deposició marina. El resultat va ser la formació d’una gran albufera que, amb les aportacions sedimentàries fluvials i la dessecació antròpica, ha perdut superfície. Tanmateix, una vegada reconegut el valor mediambiental de l’aiguamoll pels científics, pels gestors polítics i per la ciutadania, va ser protegit en primera instància sota la figura de Paratge Natural i el 1994 va ser reconegut com a Parc Natural.
La superfície que ocupa l’aiguamoll (les llacunes i la instal·lació salinera) és de 2.496 hectàrees. Les làmines d’aigua tenen una profunditat variable, que oscil·la al voltant dels 50 centímetres. Aquest aiguamoll salí es nodreix d’aigua marina per a la producció de sal, però també rep les aportacions dolces de l’assarb de Dalt i, ocasionalment, dels escolaments naturals. En aquest sentit hi ha sectors de l’aiguamoll que disposen d’unes formacions que suporten menys l’excés de sal en l’aigua (canyís i jonc), mentre que en els sectors més salins la vegetació principal és pròpia d’un saladar: joncs halòfils, soses com la salicòrnia i l’ensopeguera.
L’aiguamoll en què se situen les salines de Santa Pola s’ha convertit en un espai propici per al descans de l’avifauna migratòria. Són nombroses les aus que trien les llacunes de les salines com a espai de cria, una qüestió important perquè algunes d’aquestes es troben el perill d’extinció (la rosseta i l’ànec blanc). Són espectaculars els flamencs, les gavines, els orovals i els esplugabous i les fotges, aquestes últimes com a representants dels anàtids. Pel que fa a la fauna piscícola, és important la població de fartet, un peix endèmic de la península Ibèrica.
L’origen de la producció de sal en aquest aiguamoll es remunta a l’època romana. Però les restes trobades als jaciments de la zona indiquen que la presència humana a l’aiguamoll té arrels iberes. Santa Pola es va convertir en el port de la ciutat romana d’Elx (Ilici) i les activitats que hi van començar a desenvolupar-se van consolidar aquest assentament. Les factories de saladures fenícies i romanes van ser l’origen de les instal·lacions salineres actuals. Una torre de guaita costanera, denominada Torre de Tamarit i ubicada a la llacuna, es va edificar en el segle xvi per a previndre els atacs dels pirates; amb les làmines d’aigua, la torre constitueix una de les estampes més belles de tot el Parc Natural.
L’aiguamoll era utilitzat en el segle xviii com a lloc per a les pràctiques piscícoles i cinegètiques; va ser a finals del segle xix quan va tindre lloc l’organització de l’actual instal·lació salinera (ALMERICH, CRUZ i TORTOSA, 2003). Després del condicionament del terreny es van excavar diferents basses i es va adequar un circuit d’aigua amb diversos espais perquè la salmorra guanyara concentració. Finalment sobre uns cristal·litzadors, fruit de l’evaporació solar, la sal precipita i és acumulada en garberes. Tot aquest procés s’ha mecanitzat i per això és possible observar edificis per a l’emmagatzemament i per al tractament del clorur sòdic, així com maquinària que facilita el maneig de la sal.
A l’aiguamoll les instal·lacions salineres ocupen 1.160 hectàrees, la meitat de l’espai protegit del Parc Natural. Es reparteixen en tres grans sectors: les salines del Pinet, les salines Bonmatí i les salines del Braç del Port, cada una d’aquestes explotades per una empresa.
A uns 25 quilòmetres al sud de les salines de Santa Pola hi ha l’aiguamoll constituït pel conjunt lacunar de la Mata-Torrevieja. L’evolució ambiental i històrica de les salines ha propiciat que en l’actualitat s’hagen convertit en un espai natural protegit, amb el rang de Parc Natural des del 1994, a més d’estar declarades com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus i d’estar catalogades en el conveni RAMSAR i en el Catàleg de Zones Humides del govern valencià.
Aquest espai saliner està conformat per la llacuna de la Mata (700 hectàrees de superfície) i la de Torrevieja (1.400 hectàrees), que, juntament amb una zona de caràcter palustre i de matoll, donen lloc a un espai protegit que s’estén unes 4.154 hectàrees. Els dos ocupen un espai deprimit perquè se situen a una gran conca vessant, de materials neògens i quaternaris, atrapats entre uns relleus perifèrics que s’eleven per acció de la neotectònica local. Les separa del mar una restinga o cordó litoral i la connexió entre el mar i les llacunes és totalment artificial. És per això que alguns autors indiquen que mai han sigut albuferes (ALMERICH, CRUZ i TORTOSA, 2003).
La llacuna de la Mata se situa al nord del conjunt. Les dimensions són inferiors a la de Torrevieja i té una morfologia triangular. Un anticlinal suau, denominat el Chaparral pel tipus de vegetació arbustiva que presenta, separa la llacuna de la Mata de la de Torrevieja. Tanmateix, en relació a l’explotació salinera, les dues estan comunicades per un canal. Les característiques climàtiques de l’àrea, de clima mediterrani semiàrid, indiquen una indigència pluviomètrica i unes temperatures elevades que, a més d’afavorir l’explotació de la sal, revelen que la permanència de les làmines d’aigua no és objecte de precipitacions i d’escolaments, sinó de la infiltració d’aigües marines i de l’obertura artificial de sengles canals de connexió amb el mar.
L’explotació salinera d’aquestes llacunes, especialment la de la Mata, és antiga; possiblement va existir alguna factoria romana, ja que s’hi han trobat algunes restes arqueològiques com un espigó, murs i ceràmica. En l’edat mitjana s’explotava la sal de la Mata, que era una important font d’ingressos per a la batllia d’Orihuela-Alacant. A causa de l’escassa productivitat, en el segle xiv es va intentar, per mitjà de l’obertura d’un canal de connexió amb el mar, transformar la llacuna en una albufera per a l’explotació pesquera; un projecte que no va prosperar a causa de l’elevada salinitat de les aigües de la llacuna i del rebliment del canal de comunicació (HINOJOSA, 1993; CELDRÁN i AZORÍN, 2004).
Si la llacuna de la Mata havia sigut, fins al moment, el centre de producció de sal, va ser en el segle xviii i, especialment, en el xix, quan a causa dels terratrèmols –que van destruir les instal·lacions i els edificis de la Mata– i a les millors condicions que oferia la rada de Torrevieja per ancorar embarcacions, quan gairebé totes les instal·lacions salineres van passar a la llacuna de Torrevieja. L’explotació de la sal està a càrrec d’empreses privades (NCAST, SA en l’actualitat), que tenen l’ús de les llacunes en règim d’arrendament i amb el compromís que la seua activitat no pose en perill els valors ambientals i paisatgístics del Parc Natural.
El sistema d’extracció de sal depén de l’evaporació de les aigües salobres acumulades a les llacunes, on la sal acaba cristal·litzant. La llacuna de la Mata, comunicada amb el mar a través d’un canal, actua com a gran escalfador de l’aigua salada, que per efecte de l’evaporació augmenta la concentració de sal. Per mitjà d’un canal regulat per comportes, aquesta salmorra és conduïda fins a la llacuna de Torrevieja, lloc en què es produeix l’extracció de la sal. Amb l’objecte de guanyar concentració en salmorra, s’ha construït un conducte per a la salmorra des de la cúpula salina d’El Pinós, l’objectiu del qual és incrementar la concentració de sal de la salmorra. Una vegada cristal·litzada la sal, aquesta es condueix per mitjà d’un sistema de cintes transportadores cap a les instal·lacions per acumular-la, tractar-la i embarcar-la al port de Torrevieja.
El conjunt lacunar de la Mata i de Torrevieja i les instal·lacions de les salines són un paisatge cultural, en el qual estan íntimament relacionats els processos naturals i els humans. No es pot explicar l’existència d’uns sense la dels altres: les llacunes, la vegetació i l’avifauna depenen de l’artificialització positiva que va provocar la connexió de les llacunes amb el mar, sense la qual probablement aquestes hagueren desaparegut per l’evaporació elevada, la indigència pluvial i els escolaments intermitents. El conjunt conforma un aiguamoll extens i gaudeix, per tant, de valors naturals, especialment lligats a l’avifauna, que utilitza la llacuna i la vegetació de saladar circumdant com a refugi per a la hivernada. Tanmateix, el procés urbanitzador que ha caracteritzat el litoral alacantí en les últimes dècades està produint importants alteracions ambientals i, sobretot, paisatgístiques a les salines. Un continu d’urbanitzacions, hàbitats dispersos i fins i tot alguna pràctica agroindustrial inadequada estan estrangulant l’entorn lacunar i trencant els edificis, l’horitzontalitat original i l’harmonia de les llacunes i les salines.
Jorge Hermosilla Pla
Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València
Joan Fuster (1971). “Viatge pel Pais Valencià”.
“Les salines són dues llacunes que termenegen amb la mar, dos metres i escaig més baixes que aquest: les millors-o les més importants-d’Europa, diuen. Els grans munts blancs reverberen sota el sol...”
Francisco Figueras Pacheco (1920-1927). Geografía General del Reino de Valencia de Carreras Candi.
“El origen más importante de la producción de sal en nuestra Provincia se encuentra en las riquísimas salinas de Torrevieja. La principal de estas salinas es una laguna que comienza a dos kilómetros de Torrevieja y tiene 25 próximamente de perímetro. A mayor distancia de la villa y próxima al caserío de la Mata, hay otra laguna bastante menor, por la cual comenzó el Estado la explotacion de la sal, hasta que en la segunda década del pasado siglo XIX se trasladaron las oficinas a Torrevieja y se abandonó la salina de la Mata”.
ALFARO, P. (1995).
Neotectónica en la cuenca del Bajo Segura (extremo oriental de la Cordillera Bética), Alicante, Tesis Univ. Alicante, 320 p.
ALMERICH, J. M., CRUZ, J. y TORTOSA, P. (2003).
Espais Naturals del Litoral Valencià, Alzira, Edicions Bromera. 141 p.
BALLESTER, A. et al. (2003).
Parques Naturales de la Comunitat Valenciana, Barcelona, Lunwerg Editores.
CANALES, G. y CRESPO, F. (1997).
“El puerto de Torrevieja: gestación y desarrollo de un largo proyecto para la comercialización de la sal”, en Investigaciones Geográficas, nº 17, pp. 69-88.
CELDRÁN M. A. y AZORÍN, C. (2004).
“La explotación industrial de las salinas de Torrevieja (Alicante)”, en Investigaciones Geográficas, nº 35; pp. 105-132.
HINOJOSA, J. (1993).
“Las salinas del mediodía alicantino a fines de la Edad Media”, en Investigaciones Geográficas, nº 11, pp 279-292.
