Paisatges industrials i de serveis
Un patrimoni d’interior tan espectacular com desconegut
La sal és un producte indispensable per a la vida. Quan parlem de sal, de sal comuna o clorur sòdic ràpidament pensem en les muntanyes de sal acumulada a les instal·lacions imponents situades a les proximitats del mar. Ningú ignora la salinitat de l’aigua marina i la seua potencialitat com a font per a l’obtenció del producte blanc. Tanmateix, a l’interior del continent és possible obtindre sal; associat a un tipus de litologia que incorpora dipòsits de sal, les comunitats humanes allunyades de la costa van saber aprofitar aquest recurs a partir de l’ús de l’halita i dels brolladors salobres.
En aquest sentit, un tipus d’explotació salinera diferent de les salines litorals són les salines continentals. Aquest model singular d’explotació es basa en l’optimització de les aigües salobres a partir d’un sistema d’extracció i de conducció de l’aigua, d’increment de la concentració de salinitat en basses a l’aire lliure i l’evaporació en unes plataformes o eres, sobre les quals cristal·litza la sal. La instal·lació destinada a l’obtenció de sal a les àrees d’interior es converteix, doncs, en un conjunt arquitectònic i d’enginyeria destinat a la producció, però que genera uns paisatges culturals d’un interés notable.
Les salines de Villargordo del Cabriel, també denominades salines del Pajazo, es localitzen a l’extrem més occidental de la província de València, molt pròximes a l’embassament de Contreras, que fa de límit amb la província de Conca. A uns dos quilòmetres al nord-oest del nucli urbà de Villargordo del Cabriel, al llit d’un dels barrancs que conformen la Rambla de Canalejas, es conserven, perfectament integrades en el paisatge, bona part de les instal·lacions que van formar aquesta explotació salinera tan singular.
Les salines de Villargordo del Cabriel són l’exemple d’instal·lació salinera més representativa de totes les que perduren a l’interior de la Comunitat Valenciana. A diferència d’altres instal·lacions d’interior, el seu funcionament fins les últimes dècades del segle xx ha alentit el procés de deteriorament, del qual desafortunadament no està exempta. Són una manifestació territorial, patrimonial i paisatgística excel·lent d’un tipus de tècniques, actualment en desús, que es basaven en la producció de sal a partir de l’evaporació d’aigües salobres procedents d’un brollador.
El paisatge on se situen les salines, tant per les característiques climàtiques com per les geològiques de l’àrea, té un caràcter estepari i semiàrid. El sector climàtic en què se situen aquestes salines correspon, segons Clavero Paricio (1994), al Mediterrani central occidental (tipus H), que es caracteritza per ser de tipus semiàrid. Les precipitacions mitjanes anuals són aproximadament de 380 mm, repartides durant tot l’any, exceptuant els mesos d’estiu. Un altre tret climàtic són les temperatures mitjanes elevades durant els mesos estivals, les quals afavoreixen el procés de producció de la sal. L’allunyament del mar es tradueix en continentalitat i en una amplitud tèrmica elevada.
La vegetació dels voltants de les salines i dels barrancs pròxims es constitueix per un matoll arbrat, de vegades molt degradat, amb espècies adaptades al tipus de litologia i al sòl. Destaquen els pins blancs (Pinus halepensis), les savines (Juniperus thurifera), els ginebres (Juniperus oxycedrus), l’albaida (Antyllis cytisoides) i l’espart (Stipa tenacissima). On les formacions arbustives estan més degradades apareix un herbassar, que deixa al descobert el sòl i el penyal i els exposa als agents erosius. A pesar de la degradació de la coberta vegetal, el paisatge que envolta les salines té interés des d’un punt de vista geomorfològic. L’erosió diferencial, que provoquen els escolaments de tipus torrencial, actua sobre un terreny amb materials guixencs i margosos, la qual cosa genera un paisatge d’escorrancs i relleixos dels estrats més resistents, als quals es combinen els colors rojos, blancs i verds tan cridaners dels algeps i de les margues.
Les aigües salobres que proveeixen la instal·lació salinera tenen origen en el contacte entre els materials permeables del miocé, que omplin tot l’altiplà de Villargordo del Cabriel, i els materials impermeables del Keuper, els quals estan compostos de sals. Quan les aigües subterrànies arriben a un estrat de material menys permeable com els algeps i les margues del Keuper, deixen de percolar i es desplacen lateralment dissolent, amb el contacte, les sals del subsòl. Quan el terreny experimenta una ruptura de pendent, les aigües subterrànies carregades de sal ixen a la superfície en una font o brollador.
La funcionalitat d’unes salines explica l’arquitectura senzilla però extremadament pràctica de cada un dels components. El valor de l’arquitectura salinera consisteix en el conjunt dels elements, que depenen els uns dels altres. L’aigua captada s’emmagatzema durant l’hivern en estanys grans denominats escalfadors on, per acció de la radiació, es produeix una evaporació lenta i, per tant, la concentració de la sal en l’aigua. Uns canals, fets a base de troncs de fusta buits, condueixen les aigües fins a les basses cristal·litzadores, també denominades eres o cel·les de cristal·lització.
Les cel·les de cristal·lització formen grups que se subdivideixen en basses menudes o cel·les rectangulars per les quals, amb els partidors i els canals adequats, es distribueix l’aigua segons l’interés de la producció (QUESADA, 1996). A mesura que la sal es qualla al fons de les cel·les, ha de ser remoguda perquè no s’adherisca al sòl; aquesta tasca rep el nom de moure o trencar la sal. Poc després que haja finalitzat el procés de cristal·lització de la sal, aquesta es recull abans que l’aigua s’evapore totalment i així s’evita que la sal s’endurisca en excés. Per mitjà de l’ús d’unes eines construïdes amb aquesta finalitat, denominades rastells i corrons, s’espenta i s’acumula en una de les vores de la cel·la. La sal s’amuntona al centre de l’era o en unes zones destinades a l’assecament que es troben al costat de les cel·les. Des d’ací la sal es trasllada al magatzem.
A les salines de Villargordo les aigües eren captades des de dos brolladors situats a la zona més alta de la instal·lació: un sobre el llit de la rambla, les aigües del qual són conduïdes fins a l’escalfador per mitjà de canals de fusta; un altre, al costat dels escalfadors. Quan les aigües havien omplit els tres escalfadors i havien guanyat concentració, la salmorra passava per canals de fusta fins als cossos de cel·les. El nombre total de cel·les de la salina és de 106 i es distribueixen en 5 cossos escalonats segons la topografia. Les cel·les de cada cos se separen les unes de les altres per mitjà de taulers de fusta. A la part intermèdia de la instal·lació, un quart escalfador abastia de salmorra els dos últims cossos de cristal·lització de l’explotació. A la salina hi havia una edificació al costat de les cel·les de cristal·lització que servia de magatzem; la seua estructura interna presenta un deteriorament important.
El procés de producció de la sal durava des de maig fins a setembre, encara que, segons la meteorologia de l’any, podia estendre’s fins a l’inici del mes de novembre. Al començament del mes de maig s’iniciaven les tasques de neteja de la instal·lació, que normalment solia quedar bruta per les pluges hivernals. A finals de juny o a principis de juliol es duia a terme la primera extracció de sal. Amb les eines (corró, llegones i aixades) es rascava la sal, intentant que no agafara aigua, i s’amuntonava al centre de la cel·la. S’hi deixava durant uns dies fins que s’escorreguera i s’assecara. Normalment es feien de tres a quatre extraccions a l’any. La sal produïda era de gra gros. Els usos que se’n donaven eren variats: alimentació, saladures, assaonat de pells i indústries. Les salines abastien un mercat fonamentalment comarcal, encara que també es venia sal fora de la comarca, fins i tot a indústries de la zona de València (IRANZO, 2005).
Les salines de Villargordo van pertànyer a l’Estat fins a l’any 1871, quan van eixir a subhasta pública. Les salines van estar set anys fora d’ús perquè ningú en comprava els drets d’explotació. Finalment, els avantpassats del propietari actual van comprar-ne els drets i les salines van estar funcionant fins al 1991. La competència de la sal produïda a les grans explotacions litorals va provocar que la producció no fóra rendible a Villargordo, per la qual cosa l’explotació es va abandonar en la dècada dels noranta.
Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València
José Altimir Bolva (1947). La sal en el mundo.
“La fabricación de la sal en una salina continental es un proceso artesanal, basado en la conjunción perfecta de cinco poderosos elementos: agua salobre, fuerza de la gravedad, insolación, vientos y tiempo”.
Kathia Hueso y Jesús Carrasco (2008). “Iniciativas de recuperación de salinas de interior en España” en A articulação do sal português aos circuitos mundiais; antigos e novos consumos, p. 321.
“Si definimos las salinas de interior como explotaciones de sal por evaporación solar que obtienen la salmuera de fuentes no marinas, podemos afirmar que constituyen un fenómeno exclusivamente ibérico dentro del continente europeo. A pesar de su rareza, las salinas de interior están desapareciendo a gran velocidad de la geografía española, debido al abandono del medio rural, la competencia de las salinas industriales y el desinterés de las autoridades e incluso de sus propietarios”.
Ambrosio Ibáñez (1787). En Relaciones geográficas, topográficas e históricas del reino de Valencia, de Vicente Castañeda.
“Que a la parte del Norte, distante a un quarto de legua de esta Villa ai unas salinas que producen una sal muy blanca y singular”.
ALTIMIR, J. (1948-50).
La sal en el mundo, Madrid, Ediciones al servicio de la industria salinera.
IRANZO, E (2005).
Las salinas continentales de la provincia de Valencia. Aproximación al estudio de un elemento singular del patrimonio rural, Valencia, Ed. Departament de Geografia-Universitat de València. 252 p.
PÉREZ, A. (2002).
“Itinerario temático del patrimonio natural” en, El patrimonio artístico y natural del interior valenciano, Valencia, Ed. Engloba, 238 p.
QUESADA, T. (1996).
“Las salinas de interior de Andalucía Oriental: ensayo de tipología”, en II Coloquio de Historia y Medio Físico, Almería, Agricultura y regadío en Al-Andalus, 1996; pp. 317-333.
