La comarca d’Alto Palancia

Contrast i diversitat geogràfica

Contrast i diversitat geogràfica constitueixen un dels principals elements que doten de personalitat i bellesa els paisatges de l’Alt Palància. Aquesta comarca, situada als contraforts orientals del sistema Ibèric, presenta una configuració complexa, que reuneix, entorn de la conca alta i mitjana del riu Palància, unitats morfoestructurals molt diverses. Així, sempre sota el domini general de la direcció ibèrica (nord-oest sud-est), apareix la vall flanquejada per dues serres: la serra Pina-Espadà al nord i la serra de la Calderona al sud. Aquests relleus, d’origen alpí, que es troben molt fracturats i dislocats, descendeixen en graderia cap al mar. La conca de drenatge es tanca per l’oest a l’erm d’El Toro-Barracas, que podria considerar-se com una prolongació geològica de l’altiplà de Terol.

Des del punt de vista topogràfic, les majors altituds es troben al nord-oest, a les serres de Javalambre i El Toro (Collado de la Nava Seca amb 1614 m i Collado de la Baraja amb 1602 m), que formen la divisòria d’aigües amb el riu Túria. La serra d’Espadà, que serveix de divisòria amb el riu Mijares, presenta màxims de 1.106 m al Pico de la Rápita i 1.086 m al pic d’Espadà. Quant a l’alineació sud de la serra de la Calderona les altituds són menors (el Montmayor amb 1.015 m i Pico del Águila amb 878 m).

Es configura així el conjunt estructural de l’Alt Palància, que, al seu torn, podria dividir-se en dos sectors: el comprés entre El Toro i Navajas, que arreplega el curs alt del riu, i el tram entre Navajas i Sot de Ferrer, referit al curs mitjà. La transició entre els dos es produeix mitjançant un escaló constituït per calcàries juràssiques (Pérez Cueva, 2006).

Aquest trencaclosques tectònic propicia l’aparició d’escenaris contrastats perquè reuneix en una mateixa comarca diferents unitats topogràfiques (que van des dels 1.614 m del Collado de la Nava Seca als 100 m de Sot de Ferrer); litològiques (des de les calcàries predominants a la serra de la Calderona fins als pinastres i els materials plàstics del Keuper a Espadà); de vegetació (carrascars, suredes, coscollars, pinedes, etc.) i de conreu (des dels cereals de secà de l’altiplà a l’horta i els fruiters de la vall). També l’ocupació humana al llarg de la història ha deixat empremta de la seua diversitat en el ric patrimoni cultural que presenta.

El riu vertebrador

La vall del Palància constitueix l’eix vertebrador entre la costa mediterrània i les terres d’Aragó. “Espadán al norte y la Calderona al sur (…) son dos auténticas barreras (…) obstáculo a las comunicaciones transversales, entre las cuales se abre paso el río, arteria económica y eje cultural” (Cebrián, 2000).

Efectivament, ja des de temps ibers les rutes de penetració cap a la vall de l’Ebre seguien aquest pas natural i, en època romana, es va assentar la via que comunicava Sagunt amb Saragossa. Per aquest camí va entrar Jaume I en la reconquesta del Regne de València, i posteriorment es va consolidar el Camí Reial d’Aragó. En l’actualitat continua mantenint la seua funció de corredor, com ho demostra la construcció de l’autovia Mudèjar o la línia de ferrocarril. Segons Rosselló (1995), el riu Palància “ha facilitat històricament el pas de les comunicacions al llarg dels seus 75 km de curs”. El valor estratègic, que des de sempre ha suposat la vall per al control del territori, ha contribuït a la consolidació dels nuclis de població més importants, com Segorbe (que sustenta la capitalitat), Viver, Jérica, Soneja i Sot de Ferrer.

El riu Palància és, a més, l’eix hidrològic d’aquesta comarca. Si bé en aquesta zona de capçalera l’extensió de l’àrea vessant és reduïda i, en conseqüència, les aportacions d’escolament superficial són escasses, el llit vehicula una quantitat considerable de cabal. Segons Pérez Cueva (2006), aquest fet s’explica per les surgències dels brolladors provinents de les cubetes de Viver i de Segorbe, així com dels sobrants de reg per brollador. En el seu recorregut per la comarca, el llit presenta una component de circulació contínua que afavoreix els processos de connectivitat hidrològica entre la vall i els vessants. D’això es beneficien els ecosistemes naturals, com els boscos galeria (xops, salzes i vegetació de ribera), i els diferents aprofitaments agropecuaris i turístics. A partir de Sot de Ferrer les condicions canvien i la sagnia constant de les séquies assequen el llit.

Paisatge d’aigua i muntanya

Des del punt de vista climàtic, les terres de l’Alt Palància es troben en la transició entre el clima de la plana litoral valenciana i les terres altes de Javalambre. Les temperatures mitjanes oscil·len entorn dels 13°C i les precipitacions anuals entorn dels 550 mm (Pérez Cueva, 1994). Aquestes dades indiquen una evapotranspiració mitjana real al voltant de 500 mm, la qual cosa, segons Pérez Cueva (2006), permet un cert marge a la recàrrega hídrica.

L’estructura geològica del territori afavoreix l’emmagatzemament d’aquests recursos d’aigua al subllit i el seu posterior aflorament superficial, en forma de nombroses fonts. A això contribueixen diversos factors: d’una banda, destaca la seqüència de falles transversals a la direcció tectònica general, que converteix la vall en una successió de cubetes, separades entre si per escalons tectònics; de l’altra, és important l’alternança de materials calcaris permeables que emmagatzemen aigua, sobre els materials plàstics del Keuper, que constitueixen la base impermeable dels subllits.

En són exemples les cubetes de Viver i de Segorbe (Pérez Cueva, 2006). A la cubeta de Viver, la gran plataforma calcària d’El Toro-Barracas, que apareix penjada sobre la resta de la conca, presenta gran permeabilitat, mentre que els materials del Keuper (margues i argiles), que afloren a les costes del Ragudo, són impermeables i donen lloc a una circulació horitzontal de l’aigua subterrània i l’aflorament posterior en diverses fonts, com la de los Cloticos, la del Ragudo, del Hocino, la Fuensanta, etc. La cubeta de Segorbe presenta un sector de surgències al peu del llindar del Regajo, on destaquen el brollador de la Virgen de la Esperanza a Navajas o la Fuente de los 50 Caños a Segorbe.

Per tant, com afirma Pérez Cueva (2006), “la Sierra de Espadán se presenta como una sierra rica en aguas, con muchos (…) sistemas de regadío y (…) núcleos de población. Frente al altiplano calcáreo de Barracas, seco y despoblado, las cubetas de Viver y de Segorbe son lugares de abundantes manantiales. Estos, y no el río Palancia, son la causa de que en el valle se concentre un mayor número de núcleos de población y las villas de mayor tamaño”.

L’estructura geològica no només determina un paisatge d’aigua, sinó que està a la base d’un paisatge de muntanya, que configura un conjunt de cims de gran altura i crestes agudes. Cavanilles (1797) descrivia la capçalera del Palància fent al·lusió a “montes cortados como a pico por centenares de varas”. Entre els cims més importants, destaca Peñascabia (1.318 m), la muntanya per excel·lència de la comarca.

Aquestes serres presenten potents bancs de materials calcaris i margosos que alternen amb els gresos rogencs del Buntsandstein i els materials plàstics del Keuper. Fruit d’això és el gran contrast cromàtic (brillants colors groguencs, rogencs, morats o irisats) i alhora ecològic, que tenen un reflex clar en la diversitat de sòls, flora i fauna.

La riquesa del substrat i l’acció humana sobre el medi es manifesten en l’existència de dos parcs naturals (serra d’Espadà i serra de la Calderona) i quatre paratges municipals (devesa de Soneja, Pozo Junc, Peñascabia i Monte de la Esperanza). La serra d’Espadà va ser declarada Parc Natural de la Comunitat Valenciana al setembre del 1998. Els seus sòls silicis i ben drenats acullen una de les formacions de suredes millors conservades de la Comunitat, a la vall de la Mosquera. Tot i que no reuneix els requisits de precipitació del seu òptim ecològic, la sureda sobreviu gràcies a les criptoprecipitacions aportades per boires i fluxos humits de llevant (Pérez Cueva, 1994; La Roca et alii, 2016), així com a la intervenció antròpica. Durant 155 anys, el maneig humà ha creat un tipus de sureda “pur” amb estructura de bosc parc, amb l’objectiu d’explotar el suro (La Roca et alii, 2016). Juntament amb aquestes formacions apareixen boscos de pinastre. Ja en sòls calcaris dominen les carrasques i el pi blanc. En menor quantitat hi apareixen roures, roures valencians, teixos i aurons, així com sotaboscos d’estepes, brucs, ginebres i matapolls, en sòls àcids; i llentiscles, coscolls, murtes, etc., en sòls calcícoles.

La serra de la Calderona, d’altra banda, va ser declarada Parc Nacional al gener del 2002 i ocupa una menor extensió a la comarca. La vegetació dominant són boscos de pi blanc, acompanyats d’un matoll de coscoll, romer, esteperola i argilagues, entre d’altres. Juntament amb la vegetació natural, les terres conreadisses completen el mosaic verd de la comarca. La major part de l’activitat agrícola consisteix en conreus arboris, fonamentalment fruiters de pinyol, oliveres i ametlers, que es localitzen a les cubetes de Viver i Segorbe. Els altiplans d’El Toro i Barracas produeixen forment i ordi.

La riquesa natural i cultural

Un poblament, de baixa densitat, que concentra els majors nuclis de població a l’eix de la vall i que presenta una economia de base agrícola, ha conservat en gran manera la riquesa natural del seu entorn. A més, l’ocupació històrica de la comarca ha contribuït, amb el seu llegat patrimonial i cultural, a posar en valor aquestes terres.

Destaca el municipi de Segorbe, que, com ja s’ha comentat, té la capitalitat econòmica i cultural de la comarca. El seu passat com a seu episcopal l’ha dotat de nombroses esglésies i edificis religiosos entre els quals destaquen la catedral (reconstruïda al final del segle xviii i amb un important claustre gòtic) i el seu museu. Des del punt de vista natural, cal esmentar la Fuente de los 50 Caños (en la qual cada una de les canelles està dedicades a una província espanyola).

Prop de Segorbe, als voltants d’Altura, s’alça la Cartuja de Valldecristo, fundada el 1385 per Martí l’Humà i declarada monument BIC (Bé d’Interés Cultural) al gener del 2007. També en aquest municipi trobem el santuari de la Cueva Santa., situat a 811 metres d’altitud, el qual constitueix un important lloc de pelegrinatge.

Remuntant la vall apareix, a Navajas, un bell paratge natural denominat El Salto de la Novia, formació de tova calcària desenvolupada sobre una terrassa del plistocé mitjà, que pren el nom d’una llegenda d’amor. Antonio Ponz (1774), en Viaje de Espanya, descriu el procés de precipitació calcària de la manera següent: “(el agua) petrifica raíces y ramas de arbustos, y aún hierbas secas de las de sus orillas y los canales mismos por donde pasa, notándose que donde corre más violenta y golpeada depone más materia pétrea, la cual es porosa y semejante a la piedra pómez.”

Aigües amunt, a Jérica, la Torre de las Campanas, campanar mudèjar del s. xvii, recorda la relació d’aquestes terres amb Aragó. Aquesta construcció va ser declarada Monument Històric Nacional el 1979.

Aquests elements, i molts altres, doten aquesta comarca de recursos paisatgístics d’elevat valor ambiental i cultural. S’hi afegeix la fàcil accessibilitat, a través de nombroses vies de senderisme i cicloturisme. Especial esment cal fer a la Vía Verde de Ojos Negros, la més llarga d’Espanya, nascuda pel desmantellament de la via de ferrocarril a les mines de Ojos Negros. Tanmateix, en les darreres dècades del passat segle s’ha produït un increment de construccions de segona residència, poc integrades amb l’entorn, que pot constituir una vertadera amenaça per a la qualitat paisatgística de la comarca. Per això, ara més que mai, és necessari apel·lar a la responsabilitat política i a la consciència ciutadana, per preservar un paisatge de gran valor com el de l’Alt Palància.

Ana M. Camarasa-Belmonte
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: