L’Alcoià-Comtat

Una terra adusta

La comarca, la Montanya en nom antic o l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla, denominació que recull totes les sensibilitats dels seus habitants, té una orientació sud-oest nord-est, com les serres Prebètiques, que l’emmarquen i la constitueixen, i té dos nuclis: la part nord-est la formen l’Alcoià-Comtat i la part sud-oest, La Foia de Castalla. L’una i l’altra enmig d’intricades serres comunicades per la canal d’Alcoi, on arranca el Barranc de la Batalla. Pel costat est, la comarca limita amb la Safor, la Marina Alta i la Marina Baixa. Amb la Safor a través de la vall de Perputxent que s’obri entre el Benicadell i la serres de Planes. De la Marina Alta la separa la serra Albureca, entre la baronia de Planes i la Vall de Gallinera. De la Marina Baixa la separa l’Aitana. En el costat sud de la comarca, els municipis d’Ibi i Tibi, els dos de la Foia de Castalla, limiten amb l’Alacantí, separats per la Carrasqueta i la Penya Roja o del migjorn. Pel costat oest, les serres del Maigmó i l’Arguenya tanquen la Foia de Castalla i posen límit entre aquesta i l’Alt Vinalopó.

Es tracta d’un conjunt bigarrat de poderoses serres més o menys paral·leles entre si, amb excel·lents crestes calcàries. Pel nord delimiten la comarca, de ponent a llevant, les serres d’Onil, l’Esmolada, Mariola i Benicadell, i pel sud la tanquen la Carrasqueta i l’Aitana; entre l’alineació del nord i la del sud, en paral·lel, s’alcen altres muntanyes a vegades no menys potents, com la Serrella, el Carrascar de la Font Roja, la serra d’Almudaina, les de Planes (Cantalar i Albureca) o la de Penàguila, que formen un panorama orogràfic complex.

Entre tantes serres, la comarca conforma dos espais o subcomarques, la Foia d’Alcoi, a la part nord-est, i la de Castalla, a la part sud-oest. La Foia d’Alcoi, per on corre el Serpis i els seus afluents, comprén l’Alcoià i el Comtat. És un espai ple de valls estretes emmarcades per altes serres que es fa pla seguint l’eix central per on corre el riu, que aviat s’ajunta a la part sud del Benicadell i on trobem les planes de Cocentaina i la plana de Muro. Per la vall de Perputxent, al peu mateix del Benicadell, s’escapa el riu cap a Gandia per l’Orxa i el Barranc de l’Infern, un paratge formidable on abans circulava el tren de via estreta cap al grau de Gandia i avui és via verda.

L’altre espai de la comarca, la Foia de Castalla, al sud-oest de l’anterior, és més obert i té forma de triangle equilàter invertit, delimitat per la serra d’Onil (al nord-est), la Carrasqueta (a l’est) i el Maigmó i altres serres paral·leles (al sud-oest). En cada vèrtex del triangle, hi ha un corredor: la canal d’Alcoi, ja esmentada, que comunica la plana de Castalla amb l’altra subcomarca; el corredor d’Arguenya, que la connecta amb el Vinalopó (Sax) i l’Estret de Tibi obri pas a l’Alacantí.

El clima és mediterrani, amb un règim de precipitacions d’uns 500 mm anuals irregularment repartides per l’orografia i els vents dominants; hi ha una sequera estival i un període plujós a la tardor i principi de l’hivern i un altre menor a la primavera, però hi ha també episodis d’uns pocs anys de sequera. I quant a temperatura, és la típica de la muntanya: l’hivern es fa notar.

En aquesta comarca es troba al nus hidrogràfic més dens del País Valencià. D’ací arranquen els rius Serpis, que va d’Alcoi a Gandia, el Girona, Gorgos i Guadalest, que naixen a les serres orientals, molt plujoses, i desemboquen entre Dénia i Altea, i el Montnegre (anomenat riu Verd a la capçalera, Montnegre al curs mitjà i riu Sec al curs baix), que travessa la Foia de Castalla i desemboca al Campello. També naix al límit d’aquesta comarca, a la Mariola, entre Bocairent i Banyeres, el Vinalopó, que desemboca a les Salines de Santa Pola i el Fondo, antigament albufera d’Elx.

Els dos principals rius són el Serpis i el Montnegre. A l’Alcoià naix i discorre el riu d’Alcoi o Serpis de la confluència del Barxell i el Molinar. La ciutat es va plantar allà i des d’aleshores ha aprofitat aquestes aigües, que han tingut gran importància en el seu origen industrial. Al Serpis conflueixen per l’oest dos afluents, l’Agres (entre les serres de la Filosa i Mariola) i el Polop (entre Mariola i el Carrascar de la Font Roja), i per l’est el Penàguila o Frainos (entre l’Aitana i la Serella), el Drys (entre la Serrella i la serra d’Almudaina) i el Barranc de l’Encantada (Planes), amb paisatges pintorescos. Poc després, aigües avall, el pantà de Beniarrés regula el reg de la Safor.

Per la Foia de Castalla naix i discorre el riu Montnegre, que va delimitar en època foral les fronteres de les governacions de Xàtiva i Orihuela, i on trobem el pantà de Tibi, construït a l’eixida de la Foia de Castalla, en l’estret que formen el Mos del Bou i la Cresta, a finals del segle xvi (1597), per la iniciativa del moliner de Mutxamel, Pere Esquerdo, i altres veïns i projectes de Batista i Cristoforo Antonelli, per a regular les aigües de l’horta d’Alacant, gestionades pel sindicat de regs que té seu a Mutxamel. És un dels més antics d’Europa.

La coberta vegetal, perduda la primigènia que era de carrasques i boscos mixts, avui reduïda a petits rodals (amb l’excepció del Carrascar de la Font Roja), és la característica del paisatge valencià de muntanya: pins i matoll de fulla perenne. El pi més freqüent és el blanc o halepensis, que forma grans masses a les serres d’aquesta comarca i permet una rica fauna d’ocells. El sotabosc s’esmalta d’argelagues, ceprell, romer, timó, coscolles, llentiscle, matapoll, arçot, retama…

Dos són els principals paratges que cal destacar de la comarca: el Parc Natural la Font Roja i el Parc Natural de la Mariola. El primer, declarat a l’abril del 1987, es troba entre els termes municipals d’Alcoi i Ibi, és un dels millor conservats i la seua cota més alta és el Menejador (1.356 m). És zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) de la Unió Europea i Lloc d’Interés Comunitari (LIC) per tindre espècies animals i vegetals amenaçades i protegides. El parc presenta dues zones ben diferenciades, la solana i l’ombria i, doncs, gaudeix d’una notable varietat paisatgística, a causa de l’orientació de la serra i l’arribada dels vents humits del mar. A la zona ombria trobem la massa forestal de carrasques que cobreix gran part del bosc i que dóna nom a la serra, Carrascar d’Alcoi; hi viu també el roure, el freixe, l’auró, el teix, espècies arbòries a què s’afig un sotabosc de marfull laurifoli, heura, lligabosc i altres espècies que fan del Carrascar una de les millors reserves valencianes de flora. L’existència d’un bosc ben conservat i amb diferents unitats, permet l’existència d’una fauna rica i variada en la qual hi ha mamífers com el porc senglar, la geneta, la garba, el gat salvatge i diverses classes de ratpenats. És lloc de nidificació de l’esparver, que viu amb l’àguila cuabarrada o perdiuera, el falcó, el mussol i ocells associats a la formació boscosa com el pit-roig o el pinsà. També hi habita la tortuga de rierol, la serp de collaret, que troba el seu hàbitat a la solana com altres rèptils. Entre els invertebrats cal esmentar la papallona Euphydryas desfontanii.

El Parc Natural de la Serra de Mariola, declarat al gener del 2002, és molt més gran i se situa als termes municipals d’Agres, Alcoi, Alfara, Banyeres, Bocairent, Cocentaina i Muro. La seua altura màxima és el Montcabrer (1.390) i també té una gran varietat d’ambients. És notablement ric en varietats vegetals. En la seua flora, en gran part coberta per pi blanc i arbusts com l’argilaga, el romer i l’esteperola, presenta espais per al bosc mixt mediterrani on es mesclen la carrasca i caducifolis com el freixe, l’auró o el roure valencià i arbusts com el llorer bord, la mare-selva o el galzeran. Però sobretot cal destacar la presència de la teixera d’Agres que constitueix el bosc de teixos més meridional d’Europa, i una varietat fascinant de més de 1.200 espècies, moltes de les quals són endèmiques de la Serra i del País Valencià i entre les quals pot destacar-se la sàlvia de Mariola, la cua de gat, la camamilla, l’espígol, el te de roca… La seua fauna també dóna compte de la varietat d’ambients de la Serra.

La tenacitat dels homes

Però el que més sorprén és el paisatge humà. Tot bon observador se sorprendrà de com en tan dures condicions naturals s’ha format i sobretot ha persistit en el segle xx i xxi una població amb ciutats notables i una indústria i serveis que desafien la geografia.

La població de la comarca sobrepassa els 181.000 habitants (113.000 a l’Alcoià, 41.000 a la Foia i 27.000 al Comtat) i més del 70% està concentrada a les ciutats d’Alcoi, Ibi, Cocentaina, Castalla, Muro, Onil i Banyeres. Alcoi, amb més de 60.000, és el cap comarcal, seguida d’Ibi, amb gairebé 25.000. La resta de les citades sobrepassa lleugerament els 10.000, o els falta poc. Aquestes ciutats són les que concentren l’activitat econòmica i presenten un fort increment demogràfic en la segona meitat del segle xx, al compàs del creixement industrial (excepte Alcoi que es remunta al xviii). Aquest creixement s’ha vist nodrit principalment per immigrants, molts procedents d’Andalusia i La Manxa. Excepte aquestes poblacions, que concentren més del 70 % dels habitants, la resta són pobles menuts d’uns cents o un miler (Tibi i Beniarrés), generalment regressius, disseminats per les pintoresques serres i valls. Al Comtat tenim Alfara i Agres a la Valleta d’Agres; a Plana de Muro-L’Orxa, L’Alqueria d’Asnar, Benimarfull, Alcosser de Planes, Gaianes, Beniarrés i l’Orxa; a les muntanyes de Planes, Planes, Almudaina i Benillup; a la Vall de Seta i Travadell, Millena, Gorga, Balons, Quatretondeta, Benimassot, Fageca, Famorca i Tollos, i a la Vall de Penàguila, Benilloba, Benasau i Alcoleja. A l’Alcoià hi ha els pobles de Benifallim i Penàguila. A la Foia de Castalla, amb els majors nuclis, només hi ha Tibi, amb gairebé 1.500.

L’agricultura, a pesar de la rudesa del territori, és dinàmica. Tradicionalment, hi era hegemònica la trilogia mediterrània (cereal, vinya, olivera), però en el segle xx es van introduir notables canvis: ha crescut l’olivera molt, s’han introduït ametlers (entre els dos més del 60% de la superfície conreada), s’ha incorporat la nova fructicultura, i ha disminuït la vinya (avui dia recuperant-se) i el cereal (les dues menys d’un 25 %). Això combina amb hortets que segueixen els rius i els afluents.

La gent de l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla han aprofitat els recursos disponibles intensivament. Abans del segle xix, amb treball i enginy, van elaborar productes que aprofitaven totes les possibilitats que donava la terra, que no eren excessives: al conreu d’una agricultura amb poques planes i molt de bancal en terrassa, s’afegia l’obtenció de carbó vegetal, forns per a calç, geleres a les ombries de les muntanyes, manufactura de cordills, cabassos, espardenyes, estores, rajoles, ceràmica… No mancaven molins fariners, almàsseres ni trulls, però sobretot destacava l’aprofitament de la cabanya ramadera que, combinada amb l’aigua i el batan, va fer possible la manufactura de la llana i la del paper, importants a la comarca.

La manufactura de la llana es va desenvolupar amb treball i el bon ofici d’artesans, a què s’afegien veïns de les ciutats i llauradors dels pobles de les muntanyes circumdants que, per arredonir la seua subsistència, feien parts del procés de tèxtils o altres mercaderies (joguets) a casa, sota les directrius d’un comerciant que els abastia de matèria primera, arreplegava el producte elaborat i pagava per peça. El putting-out system és un clàssic a la comarca gairebé fins avui mateix. D’aquesta manera, imperceptiblement, s’iniciava el camí a la producció per al mercat (i no només per a la subsistència familiar), la qual cosa va representar, en els segles xviii i xix un canvi radical en les maneres de viure de la comarca sencera i poder desenvolupar la industrialització. Als artesans s’hi afegien els traginers i subhastadors que carretejaven les mercaderies de la comarca (draps, paper, espardenyes, terrisseria, joguets, etc.) i les venien per altres llocs i, al retorn, portaven productes forans que es venien a les ciutats i pobles de l’Alcoià, el Comtat i la Foia de Castalla. Una part dels beneficis de tots aquests negocis van derivar en la millora de la producció, tant l’artesanal com l’agrària, especialment en els plans de les dues foies, on es podien establir masies amb una agricultura més avançada que als “terrampers” dels pobles situats a les muntanyes.

El desenvolupament d’aquestes artesanies va fer emergir al llarg del segle xix i començaments del xx importants indústries. Mentre a l’Alcoià i al Comtat, amb Alcoi, Cocentaina i Banyeres principalment, es va desenvolupar la indústria tèxtil, a la Foia de Castalla es van desenvolupar els joguets (Onil i Ibi), així com la indústria alimentària, que va saber aprofitar les tradicions culinàries de la zona: ametles, mel, gel de les geleres, olives, entre altres enginys com destil·leries (café licor) o tallers de gasoses.

La industrialització d’Alcoi va començar a finals del segle xviii, cosa que cronològicament la fa gairebé coincident amb l’anglesa. Es va ajudar d’un potent gremi que manufacturava llana des de l’antiguitat i, des de final del xviii, a més, havia creat una xarxa d’indústria a domicili ja al·ludida. Quan es va mecanitzar el treball, després de les guerres contra Napoleó, va provocar revoltes dels treballadors a domicili (1821). La gran diferència entre la industrialització alcoiana i l’anglesa era l’energia de què se servia: la hidràulica, que aprofitava rius com el Molinar –on es van instal·lar les primeres fàbriques. Fins al 1832 no començaria a introduir-se el vapor, que eludia l’estiatge, però exigia carbó que calia buscar fora (la mina de lignit La Constància era irrellevant). A la indústria de la llana es van afegir, entre altres sectors, metal·lúrgia, lli, paper… La introducció de novetats tècniques va ser continuada: màquines de filar (1829), cardadores (1842) i finalment, en els 80, telers jacquard. En el segle xx, la diversificació es va obrir a altres sectors, principalment el joguet (Ibi, Onil). La transformació social que tot això va comportar va ser d’envergadura. Es va formar una burgesia emprenedora i un món de treballadors prompte conscienciat que han imprés caràcter a la ciutat i a la comarca, visible si es passeja pels seus pobles i camps.

Marc Baldó Lacomba
Departament d’Història Contemporània
Universitat de València

Compartir: