Paisatges agraris
Dos taques de verdor en un mitjà àrid
Les comarques de Alt Vinalopó i Mitjà Vinalopó contenen el segon paisatge vitícola més important de la Comunitat Valenciana després del de Requena-Utiel. S’hi distingeixen dues unitats ben diferenciades. Una és la de la vinya de vinificació, localitzada a les terres més occidentals de les dues comarques, conreat a marc real i en espatllera, caracteritzat per la varietat autòctona Monastrell, que dóna vins negres i rosats d’alta graduació. L’altra és la de la vinya de raïm de taula, conreat en emparrats i caracteritzat per el raïm embutxacat de les varietats Aledo i Ideal que es consumeix per Nadal i Cap d’Any.
Des d’un punt de vista merament físic la vall del Vinalopó està configurada per la confluència de dues formes del relleu. D’una banda hi ha el canal triàsic per el centre del qual discorre el riu que dóna nom a la comarca; d’una altra hi ha diverses línies de serres paral·leles entre si però perpendiculars a la fossa per els costats de la qual s’estenen. Així la vall se’ns presenta com una successió esglaonada que baixa en graderia des dels 600 metres d’altitud en terres de Villena fins als 100 metres a la conca de Novelda. Cadascuna d’aquestes conques s’obre lateralment donant lloc a corredors transversals que faciliten el sistema dorsal de comunicacions que, donades les característiques topogràfiques, adopta la forma d’una espina de peix.
A l’extrem septentrional, on conflueixen les províncies d’Albacete, Múrcia, València i Alacant, s’obre el corredor de Caudete que, procedent de terres murcianes, travessa el terme de Villena per la partida dels Alforins i segueix cap a Fontanars. El topònim Alforí, d’origen àrab, significa “el graner” i fa referència a les bones qualitats d’aquesta partida per al cultiu de cereals, actualment substituïts en part per vinyes, ametllers i gira-sols. La seva altitud per sobre dels 600 metres i el seu clima sec i de trets continentals retarda la maduració de la seva varietat vitícola principal, la Monastrell.
Al sud d’aquest corredor i separat per la serra de la Solana s’obre el passadís que enllaça Yecla amb Beneixama travessant la conca de Villena, on les vinyes comencen a alternar amb les oliveres a les solanes de les serres i els fruiters i cultius hortícoles en el fons de les canyades. Ve després una altra alineació muntanyosa, la de les serres de Salines, la Peñarroja i la Fontanella, que tanquen la conca de Villena a l’altura de Sax i configuren a grans trets els límits entre l’alt i el mitjà Vinalopó.
Al sud de Sax les vinyes desapareixen gairebé totalment de la marge esquerra de la vall, però es fan particularment intenses en la marge dreta, a la zona coneguda com Vinalopó Occidental. En aquesta unitat, entre la serres de Salines pel nord i la de Crevillent pel sud, el terreny és ple de serres intermèdies amb extensos piemonts com els de Don Ciro o el Rodriguillo, que solen acabar en amplis tàlvegs, de vegades sense sortida al mar, com la llacuna de Salines i els profunds (localment fondons) de Monòver o del Manyà. La vinya ocupa ací grans extensions de terreny acompanyada en els sòls més pobres per l’ametller.
La conca de Novelda, al SE del Vinalopó Mitjà, es troba tancada per una sèrie de llomes d’escassa elevació que la separen del Camp d’Alacant, i en ella predominen els extensos piemonts que baixen fins les lleres del Vinalopó i les seues rambles tributàries. Ací la major part del terreny ha estat transformat de secà a regadiu gràcies a desenes de pous que omplen petits embassaments artificials amb què es reguen les vinyes de raïm de taula i els arbres fruiters i ametllers que han substituït a la vinya en moltes partides.
El paisatge natural i cultural està molt influït per un clima sec i càlid que ratlla els límits de l’aridesa. Les precipitacions anuals oscil·len entre els 360 mm de l’Alt Vinalopó, i els 278 de la conca de Novelda, passant pels 328 mm que es registren en el Pinós, al límit occidental amb terres de Jumilla (Múrcia). Les escasses reserves hídriques de la pluges de primavera estan totalment esgotades abans que comenci el mes de maig i només recorrent al regadiu es pot pal·liar la forta sequera que es perllonga fins a les pluges de la tardor, quan ja ha finalitzat la verema. Això vol dir que la sequera ve a coincidir amb el període vegetatiu de la vinya. Per combatre-la els agricultors han estat durant segles donant dues reixes d’arada a la terra durant l’estiu, i cavant forats al voltant dels ceps perquè puguin concentrar la possible aigua de pluja d’una tempesta d’estiu. L’altra solució, que ja practiquen la majoria dels viticultors, és el reg per degoteig, el que ha fet augmentar notablement els rendiments de les mateixes, encara que de vegades en detriment de la qualitat del vi resultant. La sequedat, en contrapartida, evita molts esforços i despeses en la lluita contra les plagues com el míldiu i l’oídium, alhora que permet obtenir vins de major graduació que a la resta de comarques vitícoles valencianes.
La vinya dedicada a l’elaboració de vi ocupa actualment poc més de 7.700 hectàrees, enfront de les 18.000 que ocupava el 1990. La causa d’aquesta regressió és la competència que presenten altres cultius més rendibles com els fruiters i les hortalisses. En algunes zones marginals la vinya ha estat substituïda per l’ametller, que s’adapta millor a les condicions d’aridesa.
Encara que la vinya és un cultiu present en aquestes terres des de la més remota antiguitat, la seva projecció com a vinya de massa comercial no es va començar a gestar fins a la segona meitat del segle XVIII, quan la demanda internacional de vins i aiguardents, que s’exportaven pel port d’Alacant, va fer que la vinya s’expandís des dels voltants de la capital, on s’elaborava el famós vi “Fondellol”, cap a les terres de l’interior, primer per la Conca de Novelda i després per les més allunyades de Villena, Salines i el Pinós. Aquesta expansió va suposar també la colonització humana d’àmplies zones occidentals dels termes de Monòver i Novelda, on es van multiplicar els masos i aldees, algunes de les quals, com El Pinós, L’Alguenya, la Romana o Els Fondons, arribarien després a la categoria de municipis independents.
La construcció del ferrocarril Madrid-Alacant en 1858 va facilitar el transport des de les estacions de Villena, Sax, Monòver i Novelda fins al port d’exportació cap a França i altres països d’Europa en què les collites de vi van caure estrepitosament durant tota la segona meitat del segle XIX sota els efectes de plagues d’origen americà, especialment, de la fil·loxera, que va obligar a arrencar totes les vinyes d’Europa. La forta i sostinguda demanda de vins de molt color i alta graduació, com eren els de la varietat autòctona Monastrell, van convertir a la comarca del Vinalopó en una de les més afavorides d’Espanya, fent que la vinya aconseguís en molts llocs caràcter de monocultiu i que les estacions de ferrocarril es veiessin acompanyades de desenes de grans cellers d’empresaris exportadors, tant espanyols com estrangers.
Ja al segle XX, i encara que també aquí hi va haver de substituir moltes vinyes afectats per la fil·loxera per altres amb planta americana, la demanda dels vins de Monastrell, ja no només pel mercat exterior sinó també pel d’altres regions d’Espanya, va impulsar de nou les plantacions de vinya fins al punt que el 1977 es encadastraren més de 30.000 ha de vinya de vinificació, que després s’anirien reduint fins a les 7.700 actuals, totes elles acollides a la Denominació d’Origen Alacant i el seu consell regulador. L’elaboració es practica en una dotzena de cellers cooperatius, entre les quals destaca, per la seva projecció comercial i els seus vins embotellats, la de Bocopa, un celler cooperatiu de segon grau creat el 1987 per diverses cooperatives d’aquesta comarca i de la Marina. Hi ha una altra dotzena de cellers privats, alguns de llarga tradició com el de Primitiu Quiles i el de Salvador Poveda (avui Cellers Monòver del grup MGWines) a Monòver, i els d’Enrique Mendoza, El Sequé o Bernabé Navarro a Villena.
Les vinyes dedicades a raïm de taula formen un paisatge molt particular i perfectament diferenciat del de les vinyes de vinificació. Tot i que actualment es troba molt disminuït respecte a finals del segle XX, en què va arribar a ocupar més de 10.000 hectàrees, encara forma una massa relativament compacta amb prop de 4.800 ha concentrades en els termes de Monforte (1.550), Novelda (1.100), Asp (717), Agost (470), la Romana (360) i Fondó de les Neus (223). Es tracta de plantacions exclusivament de regadiu, sempre formant emparrats, alguns en espatllera i altres elevats, en els quals es conreen principalment raïms de les varietats Aledo i Ideal, acompanyades d’altres menys esteses com la Roseti, la Ohanes, la moscatell i Itàlia . Les dues primeres sumen unes 2.200 hectàrees acollides a la DO Raïm de Taula Embossat del Vinalopó, amb les que es proveeix el mercat interior de les tradicionals raïms de la nit de Cap d’Any, el consum s’estima en uns dos milions de tones.
La tradició del raïm de taula en aquesta comarca es remunta a època musulmana, quan no solament servia per al seu consum en fresc sinó també per fer panses que es guardaven per a l’hivern i l’exportació va constituir durant segles una de les principals partides expedides per el port d’Alacant. D’això ja va donar compte a la fi del segle XV el metge i viatger alemany Jeronimus Münzer, qui durant la seva estada en aquestes terres va ser informat que en una vall propera, i cita concretament a Aspe, els “sarraïns” produïen raïm passa que era exportat per tota Europa.
Pel que fa al raïm fresc la seva conservació en els ceps fins al Nadal i fins i tot el mes de març ja va ser ressaltada en 1764 per l’il·lustrat José Antonio de Valcárcel, qui descriu com els agricultors de Xixona plantaven les vinyes a l’abric de marges i parets, protegits per arbres de fulla perenne (pins i savines) que les protegien quan els sarments perdien el seu fullatge. D’aquesta sort els raïms es mantenien en les parres fins al Nadal, en què eren expedides a Madrid i altres ciutats. El seu transport es feia en bótes o gerres, intercalant el raïm amb capes de cendra, salvat o palla que afavorien la conservació i amortien els enrenous del viatge (Valcárcel, 1764).
Però la gran expansió del raïm de taula no es produiria fins a la segona meitat del segle XX, quan les millores en els mitjans de transport i la recuperació econòmica d’Europa i Espanya va convertir al raïm en una de les fruites més demandades pels consumidors entre els mesos de juliol i desembre. Als voltants d’Alacant, Monfort, Agost i Asp, on s’havien condicionat i posat en reg grans porcions de terreny per al cultiu de tomàquets, en acabar el cicle dels mateixos, es van aprofitar les instal·lacions per plantar vinyes de taula, cultiu molt més estable. L’èxit en el mercat va moure a molts agricultors de la Conca de Novelda a demanar crèdits a la Caixa d’Estalvis de Novelda per a transformar els seus tradicionals camps de secà en emparrats de vinya, el que suposava una forta inversió de capital i esforç humà. Així es va anar transformant un paisatge que havia estat de secà per un altre de regadiu, molt més rendible, que actualment es reparteix entre 700 viticultors i produeix cada any al voltant de 14 o 15 milions de tones, de les quals un 60% es destina al mercat interior i l’altre 40% s’exporta als nostres socis d’Unió Europea, especialment a França i Alemanya.
Carme Piqueras Sanchis
Juan Piqueras Haba
Departament de Geografia,
Universitat de València
Ponce G. y Palazón S. “El Vinalopó Mitjà”, en Geografia de les comarques valencianes, València, 1993-1999.
“Les serres, disposades de manera paral·lela, s’orienten del sud-oest al nord-est, deixant entremig unes àmplies valls passadissos en els quals s0ha desenvolupat l’activitat humana. Però el factor fonamental del relleu el constitueix el mateix riu, que s’obri un camí a través del plegaments muntanyosos”
Piqueras J. “La vid y el vino en Alacant: una síntesis histórica” en La vid y el vino en Alicante, Poveda R. ed. (2009) Canelobre, 54.
“Las tierras alicantinas pueden presumir de una tradición vitivinícola que se remonta cuanto menos al siglo IV antes de Cristo”
VALCARCEL, J. A. (1766).
Agricultura general.
PIQUERAS, J. (2000).
El legado de Baco, los vinos valencianos. Valencia: Gules.
