Suredes de la Serra d’Espadà

El Parc Natural de la Serra d’Espadà (coordenades: 39^o55’20’’N 0^o22’29’’O), forma part d’una serra als contraforts del sistema Ibèric que separa les conques dels rius Palància, al sud, i Millars, al nord. Es troba al sud de la província de Castelló, entre les comarques de l’Alt Millars, l’Alt Palància i la Plana Baixa.

Té una superfície de 31.000 ha, que comprén 19 municipis de la província de Castelló, 11 dels quals tenen tot el terme municipal dins del Parc (Aín, Alcudia de Veo, Almedíjar, Azuébar, Chóvar, Eslida, Fuentes de Ayódar, Higueras, Pavías, Torralba del Pinar i Villamalur); mentre que els altres 8 (Alfondeguilla, Algimia d’Almonacid, Artana, Ayódar, Matet, Suera, Tales i Vall de Almonacid), només hi estan inclosos parcialment.

La serra d’Espadà constitueix una alineació muntanyosa triàsica que posseeix un modelatge geomorfològic caracteritzat per crestes abruptes i llomes més suaus i arredonides i passa en pocs quilòmetres des del nivell del mar fins als 1.106 m del pic de la Ràpita. Els diferents tipus de sòl tenen com a conseqüència l’existència de diversos tipus de materials, com minerals de coure o cobalt, cinabri, gres o gres roig.

Aquesta serra presenta un clima mediterrani típic amb un fort període de sequera a l’estiu i amb un màxim pluviomètric a la tardor. És important assenyalar que en aquesta serra hi ha un índex pluviomètric lleugerament superior al del seu entorn.

L’únic riu d’una certa importància que solca el parc és el riu de Veo. Hi ha, això sí, diversos rierols, rambles o barrancs que desemboquen als rius Palància o Millars. A més, la serra d’Espadà té dos embassaments menuts: el d’Ajuez, a Chóvar, i el de Benitandús.

A la serra d’Espadà, la combinació entre una litologia singular (gres triàsic) i una pluviometria elevada permet una gran diversitat pel que fa als ecosistemes representats: pinedes de pinastre, bosc de ribera, el bosc mediterrani típic de carrasca i pi blanc i peculiaritats interessants com bosquets de castanyers i altres espècies com el roure reboll, el teix, el grèvol, el castanyer, l’auró, el roure valencià, l’avellaner o l’arboç.

La vegetació de la serra d’Espadà es caracteritza per la riquesa i la varietat; però, sens dubte, el bosc de sureres n’és l’ecosistema més representatiu, tant per la singularitat com pel bon estat de conservació. Les sureres (Quercus suber L.) es desenvolupen bé per l’índex de pluviositat de la serra que, combinat amb l’existència de gres roig (mineral que destaca per l’alta absorció d’aigua), permet que el nivell d’humitat ambiental siga relativament alt. Al sotabosc, hi ha matolls amb bruc, ginebre o matapoll i alguns endemismes com la bracera, el clavellet de roca, l’herba de llunetes o la ginesta de sureda.

Les condicions climàtiques, geològiques i edàfiques, així com la riquesa florística i l’acció humana sobre el medi, han donat lloc al reconeixement de diferents formacions vegetals. Les suredes representen la vegetació potencial en sòls silicis. La surera posseeix la peculiaritat d’oferir resistència al foc, cosa que li confereix un gran valor ecològic. La seua escorça resistent, el suro, convenientment explotada constitueix un recurs econòmic per a les poblacions de la serra.

Juntament amb les suredes, o bé formant masses boscoses, trobem el pinastre, utilitzat en l’antiguitat per a l’extracció de resines. Es caracteritza per presentar acícules i pinyes més grans que les del pi blanc, que trobarem compartint sòls calcaris amb les carrasques.

Quant a la fauna pròpia de la serra d’Espadà, sobreïxen els rapaços, com l’àguila cuabarrada, l’àguila marcenca, l’àguila calçada i l’astor. Entre els rapaços nocturns podem trobar el bagaleu, el mussol banyut i el duc; i dels mamífers, es pot citar el porc senglar, el rabosot, la fagina, la geneta i el teixó, entre d’altres.

Història

El Parc Natural posseeix una gran riquesa natural, històrica i cultural, tal com ho testimonien els jaciments arqueològics nombrosos de l’edat del bronze i dels ibers, així com les restes de ceràmica, inscripcions i diferents construccions romanes.

Tanmateix, la serra d’Espadà adquireix l’esplendor màxim durant l’època àrab, tal com es pot observar a les poblacions amb un caràcter àrab marcat, com Aín, que ha conservat l’estructura i l’estil tradicional. En aquest període s’alcen castells i torres a gairebé totes les poblacions de la serra, dels quals es conserven algunes ruïnes com les del castell de Mauz a Suera, els castells de Tales, Alcudia de Veo, Azuébar, Aín o Artana; la torre del Pilón a Matet, la d’Alfàndiga a Algimia d’Almonacid, la dels Dominics a Ayódar. Podem destacar les restes del castell d’Almonecir, a Vall de Almonacid, d’origen musulmà del segle xii-xiii, encara que en realitat era un monestir fortificat o ribat, habitat per una comunitat de monjos guerrers musulmans, els muràbitin, i anomenat al-munastir, nom que deriva del llatí monasterium, que amb el pas del temps ha evolucionat a Almonecir i, recentment, a Almonacid.

L’economia es basava en la ramaderia i, especialment, en l’agricultura, que assoleix un gran auge gràcies al sistema de reg amb séquies, basses, sénies, preses i aqüeductes, cosa que afavoreix un augment de població important. De la seua importància com a centre econòmic, comercial i cultural, n’és mostra la prestigiosa escola alcorànica.

Quan Jaume I inicia la conquesta, estableix una sèrie de pactes amb les poblacions de la serra amb la intenció de sotmetre-les. En el segle xvi, la pressió de la Inquisició i de les conversions forçoses sobre la població morisca va fomentar l’emigració i les revoltes. En 1609, els moriscos van ser expulsats definitivament de la serra i es va entrar així en una etapa de forta depressió econòmica i de població.

A causa de l’orografia especial del terreny, la serra es converteix en un lloc estratègic per les defenses naturals que ofereix en tots els conflictes armats: els alçaments àrabs, la guerra Carlina o la Guerra Civil, dels quals hi ha mostres en nombroses excavacions i trinxeres.

Cultura

Al llarg dels diferents paisatges de la serra d’Espadà queden reflectits els diferents usos dels recursos i les activitats en aquest medi ambient. Les activitats socioeconòmiques de la zona s’han centrat en l’aprofitament tradicional dels recursos naturals com, per exemple, l’explotació de les suredes per a l’extracció de suro. La plaga de fil·loxera, al final del segle xix, va destruir quasi tota la vinya; per això, durant els anys vint van quedar abandonades grans extensions d’aquesta vinya, tot i que moltes altres es van repoblar amb sureres. En 1862 s’inicia una explotació intensiva dels recursos suberícoles d’Espadà, encara que ja hi havia hagut amb anterioritat, des d’època musulmana, precedents de la utilització d’aquest recurs, tal com ho indica la troballa de plaques de suro en l’excavació del poblat de Benialí; o també com està corroborat en la Carta Pobla d’Eslida o la de Suera, atorgades en 1612, i en les de Castre i Fondeguilla, de 1613, on s’indica el pagament d’una de cada huit planxes de suro extretes, tal com es feia amb la resta de productes de secà. En aquest període la producció de suro era prou moderada i es destinava a usos menors com ara flotadors per a les xarxes de pesca, taps, aïllants, ruscos i, sobretot, la surera s’utilitzava per a obtindre llenya i carbó. Alguns autors com Cavanilles, en 1795, veuen en la proliferació de sureres una dificultat més que no un avantatge: “Quedaría siempre inculta la mayor parte, cubierta de peñas con poquísima tierra, como también los montes ásperos llenos de cortes y precipicios, pero los terrenos donde hoy se ven multitud de pinos, alcornoques y madroños se transformarían”.

Al final del segle xix, la producció de suro de la serra d’Espadà es destina a la demanda de la indústria gironina del tap. En l’actualitat, els reductes originals i les antigues plantacions s’han convertit en boscos densos que s’estenen per les ombries i les valls d’Espadà. La surera ha de créixer en condicions ecològiques molt ajustades a les necessitats d’aigua que requereix. Les pluges, inferiors als 600 mm anuals, són insuficients per al desenvolupament òptim de la surera, encara que l’entrada de vents de llevant produeix boires freqüents que milloren la disponibilitat hídrica. La producció anual en aquestes condicions és prou baixa i obliga a prolongar els torns d’extracció del suro de 12 a 14 anys per a obtindre’n el gruix necessari per a la fabricació de taps.

Altres productes de la serra són els cultius dedicats a la garrofera, l’ametler, l’olivera, el cirerer i altres fruiters. Entre aquests destaquen l’olivera, per la qualitat excel·lent de l’oli, i les cireres cultivades al fons i als vessants de les valls. A causa de les característiques orogràfiques, l’agricultura de muntanya destaca més per la qualitat que pel volum de producció. Una altra activitat tradicional ha sigut la fabricació de mànecs o de gaiatos a partir de les branques de lledoner.

L’apicultura és una altra activitat molt desenvolupada a la zona; hi ha un gran nombre de ruscos que proporcionen, a més de mels excel·lents, altres productes com la gelea reial, el pol·len o la cera.

Les aigües que brollen de la serra són idònies per al consum humà pel seu baix contingut en calç, per això al parc hi ha diverses envasadores.

El cinabri, mineral de qual s’obté el mercuri, ha sigut un altre dels recursos explotats a la serra d’Espadà, en mines com les de l’Hembrar, que deu el nom a l’abundància de ginebres (originàriament s’anomenava l’Enebral), o la Galeria del Clot, actualment tancades.

Entre les restes que ens indiquen l’explotació d’altres recursos de la serra des de temps ancestrals hi ha els pous de neu o neveres per a l’obtenció de gel, que es distribuïa a les poblacions de la Plana Baixa. Alguns exemples d’aquestes neveres poden ser la nevera d’Espadà, entre l’Alcudia de Veo i Algimia d’Almonacid, o la nevera de Castro, a Alfondeguilla, utilitzada fins al segle xx.

Elena Grau Almero
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València

Compartir: