Paisatges habitats
Alpuente és un dels municipis més capdavanters de la comarca de La Serranía, situat al nord-oest de la província de València i pròxim al límit amb la província de Terol. Té una extensió d’unes 13000 hectàrees, un paisatge abrupte i no debades se situa al sud de la serra de Javalambre, cosa que conforma un entorn natural d’una gran bellesa.
La seua imatge urbana està dominada per la mola imponent del castell, que és un dels exponents més destacats del ric patrimoni cultural (López Elum, 2002; Hinojosa, 2002). Per gaudir d’una vista incomparable de gairebé tot el terme municipal, es recomana accedir a la lloma de San Cristóbal, on, sobre el nucli urbà de la vila, hi ha el mirador de la Veleta o de San Cristóbal. Una altra visió espectacular s’obté des del mirador de la Bomba, situat enfront del nucli urbà d’Alpuente, al qual s’accedeix pel camí que discorre des de l’aldea de Las Eras a Los Gamellones. L’Ajuntament d’Alpuente ofereix una interessant ruta guiada pel barri antic durant els caps de setmana al llarg de tot l’any, incrementada durant els mesos estivals. Amb motiu de la II Jornada de Historia y Arqueología a Alpuente, celebrada el 2015, es va presentar la ruta guiada, Camino Real, que permet recórrer una part del Camí Reial, a la qual s’afegeix un al·licient més per als visitants, que disposen d’una app específica.
La població es reparteix de manera dispersa per diverses aldees i caserius: La Almeza, Baldovar, Campo de Abajo, Campo de Arriba, La Canaleja, Corcolilla, Cuevarruz, Las Eras, El Hontanar, La Torre i La Carrasca. S’hi sumen diversos caserius despoblats: La Hortichuela, El Chopo, Berandía, Benacatácera, Vizcota, Cañada Seca i Pozo Marín.
Els testimonis més antics del passat es remunten a l’edat del bronze, documentats al castell de El Poyo, així com a Los Castillejos, a l’aldea de Cuevarruz, que també conté les restes d’un poblat ibèric. En altres punts del terme municipal hi ha constància arqueològica de les èpoques ibèrica i romana. Tanmateix, les evidències més rellevants corresponen a l’època musulmana, representades per sengles castells, d’una banda, el d’Alpuente, a la localitat mateixa, amb un protagonisme important en el segle xix durant les guerres carlines i, d’una altra, el de El Poyo, prop de l’aldea del Collado, pertanyent al terme d’Alpuente, del qual dista uns 12 km, direcció nord. Sobre el topònim, Al Udrí, a mitjan segle xi, va proporcionar la primera referència a Al-Bunt, que es podria traduir per la Mola, que Al-Idrisi, al començament del segle xii, va transformar en Al-Funt, la qual cosa es podria tractar d’un error de transcripció o de redacció.
En l’època musulmana, una muralla protegia la població, que s’estenia pel vessant oest al llarg d’aproximadament 600m, i que arribava pel nord al barranc Reguero. El vessant oriental quedava defensat pel tall del vessant natural del turó sobre el qual s’erigia el castell. A pesar del deteriorament pronunciat, se sap que la muralla tenia catorze torres. Curiosament, la torre millor conservada és la seu de l’ajuntament, que com en tants altres casos semblants, va canviar d’aspecte amb el transcurs del temps. Així, en un principi va ser l’antiga Aljama, que actuava com a porta d’entrada principal al recinte emmurallat. Tanmateix, l’edifici conservat s’adscriu a l’època medieval cristiana amb afegits posteriors, com el saló consistorial, adossat en el segle xvi. Es creia que als baixos d’aquest edifici es van celebrar les Corts del Regne de València del 1319 pel rei Jaume II i del 1383 amb el rei Pere IV.
El castell d’Alpuente és l’element que ha contribuït a crear una imatge única d’aquesta localitat, ja que s’enclava a la part alta d’un turó sobre el barranc profund del riu Reguero. Aquesta sensació de domini queda patent en la silueta de la Torre Albarrana, que es dibuixa sobre un penyal al sud del recinte fortificat que conformava l’alcassaba. Els interessants treballs arqueològics escomesos recentment sota la direcció d’Enrique Díes i de Rosario Serrano han permés identificar la tècnica constructiva amb què va ser erigida la torre, denominada aparell califal, que va estar en voga entre mitjan segle x i el primer quart del segle xi (Díes i Serrano, 2015: 8).
L’alcassaba va aprofitar la superfície sencera del penyal; en les tasques arqueològiques dutes a terme en els últims anys s’ha documentat el mateix aparell califal que s’havia evidenciat a la Torre Albarrana.
Aquest castell va tindre un protagonisme gran com a seu del regne de Taifa d’Alpuente, sorgit en el clima de revoltes que van provocar el desmembrament del califat de Còrdova el 1031. De la importància dóna fe el fet que va arribar a encunyar moneda pròpia. Va patir les connexions del Cid Campeador l’any 1089 i va estar sota el domini almoràvit i almohade fins que Jaume I va culminar la conquesta d’aquestes terres el 1236. Com assenyalen Díes i Serrano (2015:9), “el territorio de la antigua Taifa de Alpuente quedó desmembrado y pasó a formar parte de la Corona de Aragón. Jaime I se reservó para su patrimonio real el altiplano de la Serranía alta por ser el límite de su reino y por ser valioso en recursos forestales, ganaderos y agrícolas. Dicho territorio integrado por los actuales términos de Aras de los Olmos, Alpuente, La Yesa y Titaguas, pasó a ser una Batlía, gestionada por un baile u oficial encargado de administrar el Real Patrimonio desde Alpuente”.
A partir del segle xv, en les tres primeres localitats i, en menor grau, a Titaguas, proliferaran les cases nobiliàries com a mostra de la puixança aconseguida per la batllia d’Alpuente, gràcies a la seua condició de punt d’entrada d’una canyada reial per la qual circulava principalment bestiar oví i sobre el qual tenia dret de peatge (Cabanes, 1975). Precisament, sobre el territori de l’antiga batllia d’Alpuente en el segle xv, pròximament es defensarà a la Universitat de València la tesi doctoral elaborada per José Tierno, basada tant en els estudis documentals com en la investigació arqueològica en què s’ha inclòs l’aplicació d’un SIG (Tierno, 2012).
La imatge imponent i intimidatòria del castell va quedar minvada arran de la demolició parcial de què va ser objecte com a càstic a la població d’Alpuente per haver donat suport a la causa contrària als Borbons durant la guerra de Successió. Tot i això, la combinació d’estudis documentals i l’arqueologia ha permés conéixer que durant la primera guerra Carlina, el malparat recinte va albergar les tropes carlines del general Cabrera el 1835 i va poder resistir l’assetjament a què el va sotmetre l’exèrcit del general liberal Aspiroz. Fins i tot quan els murs estaven debilitats, continuaven fent amb la funció defensiva.
Molt a prop del castell es troba l’església arxiprestal de Nuestra Señora de la Piedad, construïda entre els segles xiii i xv, que destaca pel seu campanar octogonal.
Alpuente atresora un ric patrimoni paleontològic que des de les acaballes del segle passat documenten el Departament de Geologia de la Universitat de València i l’Institut de Paleontologia de Sabadell. La importància d’aquests vestigis, juntament amb la sensibilització i la implicació ciutadana, van propiciar la creació de l’Aula de Recuperación Paleontológica de Alpuente, germen del Museo Paleontológico de Alpuente (MUPAL), creat a instàncies de l’ajuntament i situat a l’antiga ermita de Santa Bárbara, en ple nucli urbà d’Alpuente. En aquest espai, que constitueix un exemple modèlic d’exposició museogràfica vertaderament atractiva, el visitant pot admirar les restes del juràssic superior d’una antiguitat de 140 milions d’anys, que les excavacions paleontològiques van desvelant i entre els quals destaca l’esquelet de grans dimensions d’un sauròpode trobat a les proximitats de l’aldea de Baldovar (Alpuente), en el transcurs de tres campanyes d’excavació. La importància científica del territori d’Alpuente queda patent en la identificació d’una nova espècie de sauròpode i en la recuperació per primera vegada a Espanya de peces de dinosaures estegosaures, assignats a l’espècie Dacentrurus armatus En aquest àmbit patrimonial, Alpuente reuneix un conjunt interessant de jaciments amb empremtes de dinosaures (icnites), declarats Bé d’Interés Cultural amb categoria de zona paleontològica. Un d’aquests, localitzat a Corcolilla (Alpuente), figura en la relació d’empremtes elaborada a nivell estatal per a sol·licitar la declaració com a Patrimoni de la Humanitat. A més, el MUPAL organitza una Jornada de Paleontologia a Alpuente que ja va per la novena edició. Totes aquestes evidències demostren que el territori d’Alpuente constitueix un autèntic parc juràssic que val la pena conéixer.
Alpuente i els seus voltants reuneixen un patrimoni cultural i natural ric on prima la diversitat. Disposa d’un dels aqüeductes medievals més interessants de tota la Comunitat Valenciana, denominat Los Arcos i dotat de tretze arcades ogivals. Construït entre els segles xiv i xvi, està situat a 2 km d’Alpuente, a la carretera que uneix aquesta localitat amb La Yesa. Les aigües, procedents de les fonts Nueva i Marimacho, abastien Alpuente i els horts, que es disposen de manera escalonada, amb una clara reminiscència medieval i una bellesa paisatgística notable.
Així mateix, té un Lloc d’Importància Comunitari (LIC), el Sabinar de Alpuente, amb una superfície de més de 9000 hectàrees, compartida amb els municipis de La Yesa i Aras de Olmos. En un paisatge dominat per la savina turífera, hi destaca el conjunt de savines centenàries de Cañada Pastores, conegut a la zona com “Trabinas de Cañada Pastores”, a la qual s’accedeix des de l’aldea La Almeza, situada a 8 km d’Alpuente. Destaca un exemplar denominat “la Juana”, catalogat com a “arbre monumental” per la Diputació de València i que té una edat aproximada de 500 anys, una altura de 13 m i un perímetre de 5,60 m. Per als qui els agrada contemplar vistes belles, es recomana que des de l’aldea de Campo Abajo, pròxima als límits amb Tuéjar i Chelva, accedisquen a l’extingida Arquela i Arquelilla, per la senda la Escarigüela. L’aldea de Campo Arriba té una trama urbana intricada típicament medieval i uns voltants d’un valor paisatgístic notable amb una plana considerable destinada al conreu de cereals, vi i hortalisses. Des de La Fuente que Nace, pròxima a aquesta aldea, també es gaudeix d’un paisatge bell.
Des de novembre del 2015, l’ajuntament de Alpuente ha llançat l’app Turística de Alpuente. Es tracta d’una interessant eina amb què el visitant pot guiar-se al llarg de la ruta del Camí Reial i on trobarà, a més, informació sobre molts dels recursos turístics d’un municipi i d’un entorn que val la pena conéixer.
José Luis Jiménez Salvador
Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga
Universitat de València
Antonio. J. Cavanilles (1797). Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia.
“Dos tercios de la huerta caen al mediodía de Alpuente confinando con el término de Tuexar, y se riegan con las aguas que por allí nacen: el restante tercio muy cerca de la villa, dispuesto en anfiteatro, sumamente vistoso, que contrasta con las peñas peladas de su inmediación, y se riega con las aguas de los Arcos, llamadas así porque atraviesan un barranco sobre un largo puente de muchos arcos. Creen algunos que este puente dio nombre a la villa”.
Teodoro Llorente (1887-1889). Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia.
“Alpuente. Asiéntase en una loma escarpada, que sólo le permite ingreso llano por la parte del Norte, y a la de Levante yérguese un peñón tajado, de setecientos palmos de altura, sustentador de un castillo, en cuya obra pusieron mano romanos y moros, y al cual se sube por una estrecha rampa abierta en la misma peña”.
BORDES, J. (2007).
“Alpuente, un castillo en la frontera medieval valenciana”. I Jornada de Historia y Arqueología de Alpuente, Alpuente.
web
CABANES PECOURT, Mª D. (1975).
Desarrollo económico de las bailias de Alpuente y Castelfabib a fines del siglo XV (1486-1499), Cuadernos de Historia, 5, CSIC. 215-240.
DÍES CUSÍ, E.; SERRANO PÉREZ, R. (2015).
“Nuestro Patrimonio. Lo que sabemos sobre nuestros monumentos”. La Taifa de Alpuente. Revista de la Asociación Cultural Amigos de Alpuente, nº 11. 8-10.
HINOJOSA, J. (2002). s. v.
“Castillo de Alpuente”. Diccionario de Historia Medieval del Reino de Valencia, tomo I, Biblioteca Valenciana. 198-200.
LÓPEZ ELUM, P. (2002).
Los castillos medievales en la Edad Media: Materiales y técnicas constructivas, vol. I y II, Valencia: Biblioteca Valenciana.
TIERNO RICHART, J. (2012).
“Alpuente, Caminos Reales del siglo XV, a partir de la arqueología espacial”. Actas de las V Jornadas de Jóvenes en investigación arqueológica. Arqueología para el siglo XXI (Santiago de Compostela, mayo de 2012). 23-28.
