Alzira. La Murta – La Casella

A l’est d’Alzira, a la comarca de la Ribera Alta, es troben els frondosos valls de la Murta i la Casella, en plena serra de Corbera. Una serra, segons el nostre escriptor Teodor Llorente, de “cresta escarpada i Peñascosa, de tons grisencs, i cobreixen les seves faldilles pinedes de vellutat verdor. Al peu del pic més alt, s’obre una vall molt profund, i en ell brolla una font de cabal copiós i perenne, fins i tot en les majors sequeres. Aquells són la font i la vall de la Murta “(Llo-rent, 1889: 636). Els seus 765 hectàrees alberguen un Parc Natural Municipal i les ruïnes d’un mo-nestir del segle XV declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) el 1995.

Paratge Natural Municipal de la Murta-la Casella

Les valls de la Murta i la Casella estan integrades a la xarxa d’Espais d’Interès Natural de la Unió Europea. Les seues suaus temperatures i l’alta humitat han creat un ecosistema característic que ha cridat l’atenció de diversos estudiosos durant segles, entre els quals destaca el metge i botànic valencià Honorat Pomar. Quan aquest va accedir a la càtedra d’Herbes i altres medicaments simples de la Universitat de València va insistir en una orientació pràctica de l’ensenyament. Així, des del segle XVI, la càtedra d’Herbes de la Universitat de València programava excursions durant els mesos de primavera i estiu perquè els estudiants recol·lectessin plantes i herbes amb l’objectiu d’estudiar les seves propietats a les aules. Una de les zones que més visitaven era la vall de la Murta.

Destaca a la zona occidental la presència dominant del pi blanc i de diverses espècies d’arbusts entre els quals trobem nombrosos brucs, llentiscles i coscolls. A la capçalera del barranc de la Murta es troba un dels boscos de freixes més importants del nostre territori. En aquesta zona creixen també palmeres nanes i arboços. A la zona de solana de la vall hi ha la garriga, zona coberta de matolls i arbustos que serien l’enveja de qualsevol herbolari. També és destacable el Pla de les Carrasques, nom que rep per les seves verdes i denses carrasques.

La vall de la Murta-la Casella és un lloc ideal per als amants del senderisme i per aquesta raó la regidoria de Patrimoni Historicoartístic d’Alzira té preparades rutes amb tota la informació necessària: itineraris, fotografies i mapes, consells i peculiaritats del terreny. A la Murta destaquen unes quantes rutes de variada dificultat. La més senzilla va des de les basses que emmagatzemaven l’aigua del monestir de la Murta, seguint el curs d’un aqüeducte, fins la deu del que neix. Altres rutes més difícils pugen a la Creu del Cardenal o al Cavall Bernat. Des de les seues altures es poden gaudir unes vistes de la vall envejables. En la Casella podem pujar a l’Ouet o la Ratlla per gaudir de l’espectacular paisatge o caminar per la ruta de les fonts o pel Pla del Barber.

En aquestes passejades i excursions tindrem la possibilitat de creuar-nos amb representants típics de la fauna ibèrica. Si som afortunats observarem aus com l’àguila perdiguera, el duc o el falcó pelegrí, així com llebres, conills, senglars, guineus, gats salvatges i genetes. També rèptils i amfibis: serp d’escala, colobres, gripaus i granotes. A més hi ha a la Casella un tancat de 1.500 m² de cérvols que poden ser fàcilment observats pel visitant.

El Monestir de Santa Maria de la Murta

Després de la conquesta cristiana el llavors anomenat Valle dels Miracles es va omplir d’ermitans. Referint-se a això Cavanilles va escriure que “la soledad y aspereza de aquel sitio llamó la atención de ciertos hombres que en el siglo 14 vivían con el trabajo de sus manos retirados de la sociedad, cada uno en su cueva o choza”. Actualment encara sabem els noms d’aquestes petites ermites: la Mare de Déu, Sant Miquel, Sant Jeroni, Sant Benet, Sant Onofre, Muntanya Calvari, Santa Sofia, Sant Joan, Sant Pere, Sant Salvador i Santa Maria.

Un fantàstic relat sobre la fundació del monestir ens el dóna Martí de Viciana, cronista i historiador valencià del segle XVI. En el seu Libro tercero de la inclita y coronada ciudad de Valencia en 1566, fa un retrat de la noblesa espanyola i europea i de les ordres militars, parla del patrimoni reial i descriu els monestirs del regne de València, inclòs el que ens pertoca :

“Ay en el termino de Algezira un monasterio de nuestra señora la madre de Dios con convento de frailes de la orden de sant Hieronymo: esta yglesia es nombrada a nuestra señora de la Murta, la fundacion de la qual casa fue desta manera: que a xxiii de henero año ccclvii un devoto hombre llamado Arnaldo Serra era señor de la valle nombrada de Miralles, con las vertientes de montaña a montaña, donde se encerrava una fuente y ciertas tierras de labor. El qual, con licencia del rey don Pedro, dio todo el derecho y señorio que tenia en la dicha valle a fray Pedro barreda hermita-ño y otros hermitaños que estavan en su compañia en ciertos hermitorios que havia fundados en la misma valle, segun paresce con carta rescebida por Guillem Ponç notario. y a veynte de Mayo año de ccclxxvi fue començada la fabrica de la yglesia. y despues el obispo de Valencia como Co-missario de papa Gregorio xi otorgo gracia a los dichos hermitaños que pudieren vestirse del habi-to de sant Hieronymo.”

En 1357 el noble alzireny Arnau Serra, senyor del lloc, va fer entrega de la Vall de Miralles al grup d’ermitans que hi habitaven, anteriorment cavallers del rei de Castella, que es van retirar a la vida solitària després de l’assassinat del seu monarca. Aquests van crear una espècie d’agrupació monàstica, un laura, consistent en compartir béns i queviures necessaris i realitzar celebracions espirituals esporàdicament. La resta del temps continuaven amb les seves vides eremites. En 1376 el papa Gregori XI va concedir la butlla que va permetre la fundació d’un monestir de l’orde de Sant Jeroni. Al començament del segle XV va començar la vida monacal pròpiament dita, amb l’ocupació del monestir per part dels seus sis membres fundadors: Arnau Cortal, Guillem Berenguer, Pere Pintor, Pere de Camps, Eusebi Pavia i Domènec Lloret. Explica la llegenda que durant les obres de construcció van trobar una imatge de la Mare de Déu amagada entre uns arbusts de murta, i en el seu honor van nomenar el monestir.

Durant tota la seva història el monestir va comptar amb grans i nobles famílies que sufragaran les despeses de construcció i manteniment, sempre a canvi que se’ls permetés ser soterrades en ell, assegurant-se així una entrada més ràpida al cel. En aquesta sèrie de mecenes destaca la família Vich, les grans contribucions de la qual van fer que la resta de possibles donants fora retirant les seves ajudes, amb el resultat que el monestir va acabar sent feu únicament d’aquesta família. Destaquen dos membres d’aquest llinatge les figures del quals van quedar unides al monestir. Joan Vich, nascut a 1530 al monestir quan els seus pares es van instal·lar en la seva hostatgeria fugint d’una epidèmia de pesta. Aquest il·lustre membre de la família Vich, arquebisbe de Tarragona, va donar al monestir una gran quantitat de peces litúrgiques i la totalitat de la seva biblioteca un any abans de la seva mort. No obstant això va ser el seu nebot, Diego Vich, el seu més generós protector. Aquest va dedicar la seva vida a l’estudi i a les lletres i l’art, i ja ancià es va retirar al convent en el qual havia invertit gran part del seu cabal. Va disposar que el monestir fos el seu únic hereu, per la qual cosa quan va morir totes les seves obres d’art, la seva biblioteca i la seva fortuna van passar a formar part del patrimoni del cenobi.

Durant el segle XVIII les donacions van disminuir i al segle XIX la desamortització de 1835 va exclaustrar el monestir i va fer que els monjos que encara ho habitaven abandonessin la vall. La Junta d’Amortització d’Alzira va confiscar els seus béns i la construcció i les seves terres van ser subhastades el 1838 per 126.000 reals que van passar a formar part de l’erari públic. El comprador va utilitzar els materials del monestir per a la construcció de diversos edificis, deixant-lo en ruïnes. Només es van salvar l’hostatgeria, la Torre dels Coloms, l’ermita de Santa Marta i l’església. Els objectes confiscats es van repartir per les esglésies de la ciutat, mentre que les seves obres d’art van passar a formar part dels fons de diversos museus del país. La imatge de Nostra Senyora de la Murta, el descobriment va donar nom a la vall, va ser traslladada per al seu culte a l’església parroquial de Santa Caterina d’Alzira, on va ser destruïda el 1936. (Lairón i Montagud 2006)

Actualment del conjunt monacal només queden unes ruïnes que no fan justícia a la grandesa i importància que va tenir el monestir de la Vall de la Murta. Es mantenen en peu alguns murs i arcs interiors de l’església, una pica baptismal del segle XIII, la planta del claustre, la sagristia, les basses i la construcció que més crida l’atenció i la que millor s’ha conservat, la Torre dels Coloms, aixecada al costat de l’església en 1547. Al seu entorn hi ha una casona enjardinada del segle XIX, una almàssera, una gelera, una ermita rupestre i un aqüeducte que feia arribar l’aigua de la deu als aljubs i basses del monestir per al seu consum i regadiu.

Tot i que només quedin unes ruïnes la visita a la vall de la Murta i al seu monestir és obligada, ja que com va escriure Llorente, “lo que no ha desaparecido es la hermosura agreste de estos lugares. Los pintores valencianos los conocen bien: los montes de la Murta son un tema casi obligado de nuestros paisajistas. Las derrocadas piedras del monasterio suelen servir de asiento del artista que, pincel en mano, traslada al lienzo encantos de la naturaleza, á los que dan aquellos restos un tinte romántico” (Llorente, 1889: 640)

Carme Piqueras Sanchis
Emilio Iranzo García
Departament de Geografia,
Universitat de València

Compartir: