Els horts de tarongers d’Alzira i Carcaixent

El taronger ha sigut conegut en terres valencianes des de l’edat mitjana com un apreciat arbre de jardí que creixia de manera aïllada com a ornament d’algunes cases de camp i majoritàriament en horts de recreació periurbana fertilitzats pel cabal de les séquies, on convivia formant quadres o fileres amb altres espècies com el magraner, la morera, la murta i altres verdures i plantes aromàtiques. El poeta d’Alzira Ibn Khafaja (1058-1139) va dedicar alguns versos a exaltar la sensualitat de la flor del taronger. La producció de taronges es destinava a l’autoconsum o a la comercialització a escala reduïda. A pesar de les previsions optimistes de Cavanilles després de visitar l’hort del rector Monzó, el conreu comercial del taronger no arribaria a un definitiu fins a la segona meitat del segle xix, quan van confluir alguns factors com la crisi sericícola, la demanda de fruita fresca per part de països europeus, la implantació del ferrocarril i la navegació a vapor, l’interés per les inversions agrícoles de la burgesia valenciana i la generalització de la màquina a vapor per a l’elevació de les aigües subterrànies a partir del 1880.

Des dels dos focus inicials, que es van centrar a Alzira i Carcaixent i al triangle format entre Borriana, Almassora i Vila-real, entre el 1880 i el 1930 es va produir una expansió generalitzada del conreu, que en a penes cinquanta anys va arribar a transformar àmplies superfícies de la franja litoral valenciana situada entre la Plana i la Safor fins a convertir-les en un autèntic verger. Per això, el rector Fogués (1934, 194) va afirmar que «hoy toda la región valenciana no es sino un vasto naranjal que borda con la perenne faja de verdura toda la costa del Mediterráneo».

Des de l’inici, aquest extens país del taronger va atraure l’atenció de les principals manifestacions culturals, que van centrar les seues mirades en la zona de Carcaixent i Alzira, on van situar el paisatge dels horts per excel·lència. Cavanilles (1797, II, 207), ja havia admirat els primers horts “donde la naturaleza y el arte concurren para recrear los sentidos”. Habitualment, l’apreciació estètica d’un paisatge antropitzat es produeix anys després de la seua creació. Tanmateix, els contemporanis encara conservaven la memòria de l’origen jardiner d’aquest arbre, per la qual cosa la seua extensió per tot aquest vast país, sens dubte, va haver de causar una deliciosa experiència, que va portar a estendre els valors estètics associats al jardí en tots els camps on es conreava. La considerable rendibilitat econòmica de les seues produccions ha afavorit fins a èpoques recents aquesta intencionalitat estètica associada al seu conreu, que recentment ha sigut reconegut per la història de l’art (Gracia, 1998). Perquè, com afirmava Llorente (1887, II, 935) “un huerto de naranjos, que el labrador cultiva sin otro afán que el de vender a buen precio la fruta, es para todos, más o menos, otro Jardín de las Hespérides, regalo de los sentidos y acicate de la fantasía.”

Itineraris pels horts

Els camins i les carreteres han constituït al llarg de la història miradors des d’on els viatgers han percebut el país per on discorren. Un dels més transitats és el ferrocarril, però com advertia Valentino (1886), “no puede decir que ha visto nuestros famosos huertos de naranjos quien ha recorrido solamente la línea de Játiva a Valencia: ha bordeado el jardín de los Hespérides; no ha penetrado en él”. Per això proposem diversos itineraris.

L’antic camí foral de València a Xàtiva (actual CV-41) uneix Alzira i Carcaixent i va ser pas obligat en les rutes que es dirigien cap al sud del país. Durant el segle xviii van començar a transformar-se els secans del seu entorn en deliciosos horts gràcies a la perforació de pous i la instal·lació de sénies. Com relata Cavanilles (1797, II, 207) “se introduxo allí el cultivo de naranjos y granados, y muy en breve se transformó en vergeles aquel terreno árido”, on els seus amos es van construir cases d’esbargiment. El camí es tanca a un costat i a l’altre amb murs de maçoneria que envolten el perímetre dels horts, sobre els quals s’alineen els volums imponents de les cases senyorials de tres plantes, acompanyades per nombroses palmeres que eleven els seus pals cap al cel. Aquests murs impedeixen que la mirada del viatger penetre a l’interior, però les palmeres i les copes dels tarongers que sobreïxen fan presagiar la bellesa que tanquen. Per això Madoz (1845) va arribar a afirmar que “si en vez de la pared que constituye los estribos del camino y que sirve de dique a los huertos, se hubiera ido construyendo verjas o empalizadas, sería este uno de los caminos más bellos de Europa.”

A partir de l’últim terç del segle xix s’implanten els primers plans de carreteres, que inclouen algunes vies que travessaran aquest tarongerar o que contribuiran a ordenar-lo. Una d’aquestes és la carretera d’Alzira a Tavernes de la Valldigna (CV-50), construïda a partir del 1860. Abans d’arribar al pas de l’Estret, on conflueixen les serres de la Murta i la Barraca, la carretera discorre per les partides de Vilella i Fracà, un espai transformat al llarg del segle xix en horts de moreres, que amb la crisi sericícola es van reconvertir en tarongerars. S’hi contempla un paisatge esguitat de nombroses cases d’aparença senzilla, entre les quals destaquen per l’arquitectura alguns horts burgesos construïts entre el final del segle xix i el principi del xx, com el de sant Francesc o el de Bru.

Des de la CV-50, un altre camí ens condueix fins a Carcaixent (CV-570). El seu recorregut pels peus de mont de la serra de la Barraca ofereix unes panoràmiques delicioses sobre les partides anteriorment descrites. Alguns propietaris van apreciar aquests enclavaments privilegiats i hi van alçar les seues mansions per poder gaudir de les vistes que ofereixen les seues terrasses i miradors, com les de Rovira i la Cova de les Meravelles. Als voltants, encara que no són visibles des del camí, es troben els horts de Batalla i Ribera. Les seues cases i jardins es reprodueixen en nombroses sèries de targetes postals que van contribuir a la seua canonització com a ideals de l’hort burgés.

Un altre dels itineraris destacats és el que uneix Alzira i Corbera (CV-510), que s’obri el 1881. En aquell moment, aquesta zona es trobava en plena transformació de secà a regadiu, per la qual cosa el nou traçat integra cases d’hort ja existents amb altres que es van construir a partir d’aquest nou traçat i que van organitzar-se a partir de la nova carretera. S’hi mostra un dels conjunts més interessants d’horts burgesos, on la casa, a diferència de l’antic camí d’Alzira a Carcaixent, s’ha desplaçat de la vora de la via al centre de la parcel·la, a la qual s’accedeix per entrades de palmeres que emmarquen la perspectiva cap a la façana principal, precedida per un jardí ornamental.

Menys concorreguts, encara que no menys interessants, són el Camí de la Font (CV-5930) i les carreteres CV-5741 i CV-5950, que travessen el terme de Carcaixent en direcció sud. Sobre les tàpies dels murs que acompanyen bona part del recorregut sobreïxen innumerables cases d’hort, palmeres i altres arbres ornamentals dels seus jardins i nombroses xemeneies dels antics motors de vapor, per a elevar l’aigua, que s’alcen cap al cel.

Visions panoràmiques des de la muntanyeta del Salvador

Aquest vast tarongerar forma un conjunt de camps tancats que s’estén sobre valls i peus de mont, per la qual cosa sovint resulta difícil obtindre bones panoràmiques. Conscient d’això, Teodor Llorente (1887, II, 635) explicava que “para abarcar bien su extensión hay que subir a la colina (montanyeta) del Salvador, que parece puesta allí adrede como miranda de tan bello paisaje, y después de tender y recrear la vista por sus dilatados ámbitos, hay que bajar de aquella altura, penetrar en los bosques de naranjos, y hundirse y perderse en su lozana frondosidad”. Així, Llorente va ser el primer autor que va plasmar per escrit la vista pintoresca des de l’esplanada del santuari. El 1900 Vicente Blasco Ibáñez ens obsequiava amb una nova imatge literària presa des del mateix punt, la bellesa de la qual ha sigut elogiada per escriptors com Azorín (1917) o Joan Fuster (1962; 1984).

“En el inmenso valle, los naranjales, como un oleaje aterciopelado; las cercas y vallados, de vegetación menos obscura, cortando la tierra carmesí en geométricas formas; los grupos de palmeras, agitando sus surtidores de plumas, como chorros de hojas que quisieran tocar el cielo, cayendo después con lánguido desmayo; «villas» azules y de color de rosa entre macizos de jardinería; blancas alquerías casi ocultas tras el verde bullón de un bosquecillo; las altas chimeneas de las máquinas de riego, amarillentas como cirios con la punta chamuscada; Alcira, con sus casas apiñadas en la isla y desbordándose en la orilla opuesta, toda ella de un color mate de hueso, acribillada de ventanitas, como roída por una viruela de negros agujeros. Más allá, Carcagente, la ciudad rival, envuelta en el cinturón de sus frondosos huertos; por la parte del mar, las montañas angulosas, esquinadas, con aristas que de lejos semejan los fantásticos castillos imaginados por Doré; y en el extremo opuesto, los pueblos de la Ribera alta, flotando en los lagos de esmeralda de sus huertos, las lejanas montañas de un tono violeta, y el sol que comenzaba a descender como un erizo de oro, resbalando entre las gasas formadas por la evaporación del incesante riego” (Blasco Ibáñez, 1924, 47-48).

Aquestes visions van contribuir a fixar la Muntanyeta com el mirador del paisatge dels horts per excel·lència, que seria recomanat en les guies de viatge d’Elías Tormo (1923), Joan Fuster (1962; 1984) o Lluís Guarner (1974).

La troballa del Jardí de les Hespèrides

Al paisatge dels horts de tarongers se li han atribuït una sèrie de valors que amb la crisi actual del conreu han perdut vigència: valors socials, productius, identitaris, ambientals… entre els quals destaquem el valor estètic per la seua transcendència en les manifestacions culturals i per la seua pervivència actual. Vicente Lassala (1871) es lamentava que, en aquest país del taronger, aquests tarongerars eren més apreciats pels estrangers que pels mateixos veïns. Però ja a partir d’aquesta mateixa dècada comença a produir-se una valoració estètica per part de la pintura, la literatura i la fotografia, que l’eleven a la categoria de paisatge i fan transmetre uns valors que seran integrats pels diferents estrats de la societat. Les pintures de Sorolla, Mongrell, Peris Brell, Teodor Andreu, i altres pintors, pel seu elevat cost econòmic, només estaven a l’abast de les famílies més acomodades. Però la novel·la Entre Naranjos de Blasco Ibáñez o les targetes postals amb paisatges d’Alzira i Carcaixent, van contribuir a una difusió socialment més àmplia de la imatge dels horts de tarongers. Les diferents manifestacions artístiques coincideixen a transmetre un concepte d’hort lligat a la imatge burgesa. El representen de manera idealitzada: com a font de riquesa i prosperitat, com a escenari on els pintors retraten els seus personatges en actituds amoroses, els fotògrafs capten els moments de descans dels seus propietaris, o com a escenari on els escriptors ambienten la trama de les seues novel·les. I coincideixen també a exaltar un mateix paisatge: el d’Alzira i Carcaixent, on la major concentració d’horts li atorga un caràcter sublim. Les entrades envoltades de palmeres –concebudes com a autèntics passejos–, les basses, les cases, els jardins ornamentals que els envolten i, per descomptat, els mateixos tarongers, van servir de font d’inspiració per a aquestes representacions.

Noves orientacions davant d’un futur incert

Des del final del segle xx la citricultura valenciana ha entrat en crisi. Els baixos rendiments econòmics fan augurar el final del cicle del monocultiu del taronger. La depressió ha deixat ja empremtes sobre el paisatge en diverses imatges que han començat a fragmentar aquella imatge de “un dilatado y espeso bosque, un siempre verde y aromático vergel de hermosísimos y productivos naranjos” (Bodí, 1986, 60) que fins aleshores ha continuat oferint. L’abandonament del conreu o la proliferació de projectes urbanístics, que l’explosió de la bombolla immobiliària va deixar sense concloure, produeixen impactes negatius. El caqui, el magraner, la dedicació al turisme rural d’algunes cases situades en entorns paisatgístics de qualitat constitueixen ja una realitat sobre noves orientacions que apunten cap a una transformació. Un futur que ha d’evitar l’abandonament i la destrucció, ja que els valors d’aquest paisatge sobrepassen l’àmbit local i fins i tot internacional perquè són difosos per imatges nombroses i variades.

Ester Alba Pagán
Adrià Besó Ros
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Compartir: