Benidorm, ciutat turística i platja

La ciutat de Benidorm s’ha convertit en un dels paisatges antropomorfitzats més significatius del litoral valencià. Una ciutat costanera, assentada a la província d’Alacant, que forma part de la comarca de la Marina Baixa, i bolcada en una activitat fonamental: el turisme, fet que ha condicionat el seu paisatge, el seu entorn. És un dels punts de referència turística valenciana, però també amb transcendència a nivell espanyol, europeu i mundial.

Des d’un poblet pesquer

Benidorm no sempre ha sigut una gran ciutat, cal buscar els orígens en un poble menut de pescadors que s’alçava sobre un monticle rocós endinsat lleugerament sobre el mar Mediterrani. La localitat és el centre d’una badia flanquejada d’extenses platges baixes i arenoses. Amb un clima típicament mediterrani que li ha servit per a l’ús pel qual actualment és coneguda la ciutat: hiverns temperats i estius calorosos, però suavitzats per la brisa marina. Enfront de la costa s’eleva un illot menut, suposada prolongació de la serra Gelada, molt a prop. Benidorm està enclavada en un entorn magnífic, envoltada per la serra Gelada a l’est, la serra Cortina i el Puig Campana al nord i el Tossal de la Cala a l’oest; gràcies a aquest fet la ciutat es protegeix de les accions del vent i de les meteorologies adverses que pogueren alterar el seu clima paradisíac.

En el segle xvi, Benidorm formava part del sistema defensiu de les costes valencianes en contra dels atacs turcs i de la pirateria procedent del nord d’Àfrica. Curiosament, a més de fortificar el lloc, un dels majors problemes era l’illa que hi havia enfront de la seua costa, com així ho veiem en el text del segle xvi del virrei Vespasiano Gonzaga, expert en fortificacions: “…abrigo de corsarios mayor que ay en este reyno por cuya causa se pierden cada año muchos navios y gentes”; aquesta illa és avui dia una reserva natural marina. La descripció del virrei també parla del castell, que era el recinte poblacional primitiu: “…el castillo de Benidorm se puede hazer inexpugnable heziendole isla… está fundado sobre penya metida en la mar y que a la parte de dicha mar ay altura de mas de cien palmos de penya biya que no se puede subir por ella y por la parte de la tierra tiene un fosso que para entrar al dicho castillo ha de ser por una puente levadiza…” (Archivo General de Simancas, Guerra Antigua, leg. 79, fol. 104; extret d’A. Cámara).

A la fortificació hi havia un aljub, un hostal, la casa del senyor, les cases de pescadors, tres soldats i dos escuders que recorrien tots els matins la costa per observar i vigilar els perills; a més, s’indica que hi havia espai per a construir 50 cases. En el mateix segle xvi l’arquebisbe Joan de Ribera es refereix a la fortificació com un castell habitat per uns pocs pescadors quan arriba el temps de la pesca, on hi havia una església. Serà en el segle xvii quan a Benidorm hi haurà veïns, però serà en el segle següent quan, gràcies a les millores en l’agricultura, la població es consolidarà. Al llarg del segle xx l’agricultura és l’activitat principal de Benidorm, seguida de les activitats relacionades amb la pesca, entre les quals hi ha la pesca estacional de la tonyina a les almadraves de l’estret de Gibraltar i a les costes de Tunísia i del Marroc, de manera que una gran part de la població benidormenca passava part de l’any al mar, la qual cosa produïa llargues absències de la població.

Ja en el segle xix va haver-hi algun intent de dotar el poblet de pescadors d’algun servei orientat als visitants, com el balneari denominat Virgen del Sufragio, però serà a mitjan segle xx quan Benidorm comença a aparèixer tímidament en els gustos dels nostres visitants.

En la literatura valenciana, la localitat ha sigut una referència per a alguns dels nostres escriptors, com és el cas de Gabriel Miró: “Pueblo claro y recogido. Dentro de los azules, paredes de aristas de espigas, contorno de nitidez de sal. Casa volcándose sobre cantiles de color limón, casa de lonas de faluchos. Entre los remos y salabres, una higuera que mana su olor caliente y espeso como una resina” (Miró, 1970, p.64).

Un model d’ocupació del territori, un disseny d’explotació turística

Efectivament, des de la meitat del segle passat, Benidorm comença a decantar-se per les activitats al servei del turisme. L’extensió de l’espai habitat i el pla d’ordenació urbana de 1956 ja apunten el desig de convertir-se en zona de vacances. Però la realitat va sobrepassar les expectatives. Tot i que en principi la planificació urbanística anava més aviat pel camí de xalets aïllats, la realitat especulativa i l’èxit de les pernoctacions va fer que augmentara la necessitat d’espai i es va optar per les edificacions en altura. La ciutat s’ha estés sobre la platja de Llevant, les zones de cultiu i la franja interior i, posteriorment, les zones més accidentades de la platja de Ponent. En aquell primer espai de la platja de Llevant i zona de cultius s’articula una trama ortogonal fins als vessants de la serra Gelada. Avui dia la urbanització ha traspassat l’espai municipal i comprén més de sis quilòmetres de litoral construït.

Disposem d’un relat de quan Benidorm era encara un poblet que començava a ser turístic i conservava aquell encant de localitat marinera. El professor Pascual Almiñana va recuperar els relats d’una parella d’escriptors, el poeta anglés Ted Hugues (1936-1998) i l’escriptora nord-americana Sylvia Plath (1932-1963), que van arribar al poblet de Benidorm l’any 1956 de viatge de noces. La lectura d’alguns dels fragments de les cartes i del diari de l’escriptora, on conta la seua experiència, són significatius i explicatius de tant com ha canviat aquell paisatge benidormenc: “Tan pronto como divisé aquel pueblecito… después de una hora de viajar en autobús a través de montes desiertos de arena roja, huertos de olivos y matorrales, todo tan típico, y vi aquel mar azul centelleante, la limpia curva de sus playas, sus inmaculadas casas y calles —todo, con una pequeña y relumbrante ciudad de ensueño—, sentí instintivamente, igual que Ted, que ése era nuestro lugar…”. Paisatge irrecognoscible al Benidorm actual: “Por la calle empinada suben del pueblo los últimos carros tirados por burros, familias que vuelven a sus hogares en las montañas… Una pareja de chicas que ríen. Un niñito delgaducho que lleva a un perro flaco atado con una correa”. “Y el trabajo de las mujeres remendando las redes y esperando el regreso de sus maridos procedentes de la mar: vestidas de negro, de luto por alguien, se sientan en rústicas sillas de espaldas al camino, dando frente a la oscuridad de sus umbrales”. “Ojalá esta noche la pesca sea una cosecha de plata en las redes, y las luces que porten nuestros hombres, maridos e hijos, se muevan seguros entre las bajas estrellas”. Era un lloc: “donde los almendros son negros y se retuercen sobre el paisaje inundado de blancura, con la claridad de la luz blanqueada de la discordia, no luz de día, sino un daguerrotipo beis, desteñido”.

El paisatge benidormenc on encara es podia admirar la silueta del campanar sobre la línia de l’horitzó: “El campanar de Benidorm eixia amb el quadrant del rellotge per damunt de les groguenques teulades del poblat vell. Des d’allí albirava el grandiós panorama de la badia. Les dues platges en corba, estenent llurs daurades arenes en un doble alfanje a cada costat del faralló del castell” (Jordi Valor i Serra, 1959, p. 109).

Actualment, són més de 80.000 habitants, sense comptar una població professional flotant que cobreix les necessitats del producte turístic, a més dels milions de turistes que visiten la ciutat i hi pernocten, alguns dels quals són de temporada.

Avui dia marquen l’horitzó els edificis d’apartaments moderns i alts, que ens recorden un Nova York del Mediterrani. La ciutat s’eleva sobre l’arena, amb desenes i desenes d’edificis que superen els vint pisos d’altura, els trenta, els quaranta i els cinquanta en alguna ocasió, fet que marca el sostre construït de tot el territori valencià: torre Dos Cales, Gemelos 22, Playa Azul, Berni Beach, torre Soinsa, torre Levante, edifici Cronos, Neguri Cane, torre Lugano, l’Hotel Bali, Residencial in Tempo… Talaies habitades per turistes que fan de Benidorm una ciutat, un castell, de les mil torres i la concentració de gratacels més gran del país. Una solució urbanística que va optar per una ciutat vertical per a resoldre els problemes de l’augment de la població i de l’economia de l’espai.

La ciutat disposa d’una gran quantitat d’hotels, restaurants, tavernes, discoteques, llocs d’oci, espais culturals… Al mateix temps, als voltants han sorgit diversos serveis lúdics, parcs temàtics, espais per a animals, etc., com a complement de l’oferta turística: Terra Mítica, Terra Natura, Aqualandia, Mundomar, Aqua Natura. Una infinitat de serveis que fan agradable l’estada del turista, aporten la riquesa de Benidorm i fan que la ciutat estiga “viva” els dotze mesos de l’any.

Avui dia les possibilitats d’extensió urbanística estan arribant a una situació límit, amb un excés de concentració poblacional i amb tots els perills que això comporta pel que fa a les necessitats d’energia, d’aigua, serveis i d’alteració o desequilibri del paisatge. La sostenibilitat serà la clau perquè Benidorm continue sent un destí preferit pels turistes que, no ho oblidem, busquen una qualitat en els serveis i en l’entorn.

El paisatge de Benidorm és la mar, la badia, la platja, les muntanyes que el protegeixen, la pròxima serra Gelada, i també, per descomptat, els gratacels i la ciutat bigarrada i elevada. És l’aposta per la creació de riquesa, per un urbanisme en altura, per la conformació d’un perfil i un paisatge inseparable entre la terra, el mar i el treball de l’ésser humà. I aquest horitzó, amb els seus gratacels al costat del mar, al centre de la badia sobre el blau mediterrani s’ha convertit en una estampa, en una imatge d’un model de turisme. Una de les primeres destinacions turístiques del món.

Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Miguel Antequera Fernández
Departamento de Geografía
Universitat de València

Compartir: