Castell de Guadalest. Castell i pantà

Entre les serres d’Aitana, la Serrella i la Xortà es troba un petit poble d’uns 200 habitants, declarat Bé d’Interès Cultural, que s’ha convertit en lloc de visita obligada per milers de turistes i viatgers. Es tracta d’un poble-castell d’origen musulmà construït sobre una escarpada roca, a 586 metres d’altitud sobre el nivell del mar a la part interior de la Marina Baixa, a 73 km d’Alacant i a menys de 30 km dels grans complexos turístics de Benidorm, Altea i Calp, d’on rep la major part de visitants. La seva estratègica posició al centre de la vall del mateix nom li confereix una vista completa sobre el mateix, del qual en temps passats va ser cap senyorial i administrativa. Una muralla envolta aquesta fortalesa composta per les restes de dos castells, el de la Alcozaiba i el de Sant Josep, que aprofitant la orografia del terreny neixen directament de la roca. Des dels anys 2015 i 2016 forma part de Els Pobles més bonics d’Espanya i del Món, respectivament.

Un poble-castell amb més de mil anys

El topònim Guadalest prové, segons Carmen Barceló, del terme àrab Wada(a)last(a), en el qual wada pot significar tant riu com vall, i last és potser una paraula d’origen anterior als àrabs. Construït sota dominació musulmana, el castell era garantia de protecció per a nombrosos pobles de la vall. Després de la conquesta cristiana Jaume I el va incorporar al regne de València, respectant la continuïtat dels seus habitants musulmans i posant únicament una guarnició cristiana al castell, des del qual es controlaven els altres pobles de la vall. De 1267 a 1276 va passar d’un senyor a un altre fins que Pere III d’Aragó, fill de Jaume I, va nomenar a Arnaldo de Mataró alcalde vitalici. De 1286 a 1289 es van ampliar tant el castell com les muralles, per ordre d’Alfonso I. L’erudit valencià Beüt i Belenguer, en el seu Castillos Valencianos, descriu les funcions que tenia la fortalesa de Guadalest assenyalant que “des del castell s’exercia l’autoritat sobre els habitants de la vall, vigilant les seves activitats i prevenint qualsevol moviment hostil, així com la defensa en cas necessari “. Van passar els anys i es van anar succeint els senyors fins que al segle XV el Castell de Guadalest passà a ser propietat de la família Cardona, que el va mantenir sota el seu domini fins a la Guerra de Successió.

El segle XVI va venir acompanyat d’una ordre reial que modificaria substancialment la vida a la vall. En 1521 l’emperador Carles I, pressionat per la Contrareforma de l’Església Catòlica, decretà la conversió al cristianisme de tots els musulmans d’Espanya. Diversos nobles els senyorius dels quals comptaven amb una gran presència de població musulmana van demanar que hi hagués més tolerància i que en lloc del baptisme en massa s’intentés convèncer per mitjà de la predicació. Entre ells estava Sancho de Cardona, senyor de Guadalest, que fins i tot havia permès la construcció d’una mesquita. Tot i les reticències de Cardona els musulmans van ser batejats i obligats a complir amb els preceptes de l’església catòlica. Per a això es van crear tres parròquies o retoríes de moriscos repartides per la vall, cadascuna de les quals agrupava a quatre o cinc poblats. El de Benimantell quedà annexionat a la parròquia de la capital de la vall (Sanchis Sivera, 1922: 2519). Les mostres de tolerància de Cardona amb la població musulmana van donar com a resultat un procés inquisitorial en 1542 que va culminar en 1569 quan se’l va forçar a abjurar de levi, és a dir, se li va atribuir un delicte de lleu sospita d’heretgia. Les peticions d’aquests senyors advocant per una convivència pacífica van caure en sac foradat, ja que en 1609 el decret de Felip III va resoldre l’expulsió de tots els moriscos. En aquells crucials moments, segons explica Escolano (Libro nono, 1380), hi havia a Guadalest tan sols 40 famílies de cristians i més de 1.000 cases de moriscs sota la seva jurisdicció, que comprenia fins a 16 poblats: Confrides, Floret, l’Abdet , Benizeclí, Benihalet, Benifato, Beniqueys, Maurar, Benimuza, Zeneta, Beniardà, Ondarella, Ondara, Benimantell, Moxaraques i Beniazim. Després de l’expulsió molts d’ells mai van tornar a ser repoblats, amb la consegüent fallida econòmica del seu senyor territorial. Tot i que es va intentar atraure nous colons cristians mitjançant cartes de repoblació en 1611 i anys posteriors, molt pocs van ser els que es van decidir a ocupar les cases buides i a cultivar els costeruts terrenys de la vall. En 1646 tot just van ser censats 175 veïns en tota la vall, dels quals 38 eren a Benimantell i 26 en Beniardà. Caldria esperar al segle XVIII perquè es produís una major recuperació demogràfica, que seria constatada per Cavanilles, qui estimava un total de 650 veïns repartits entre Guadalest (100), Benimantell (180), Beniardà (150), Benifato (80), Abdet (830) i Confrides (110). La resta de llocs romanien despoblats o reduïts a simples masos.

Els Cardona van continuar dominant la vall fins a començaments del segle XVIII. L’últim membre d’aquesta família que va exercir el seu mandat va ser Sancho Ruíz de Lihory, vuitè marquès de Guadalest. Sancho va ser ambaixador de Carles II a Viena, de manera que començada la Guerra de Successió va recolzar la causa de l’arxiduc d’Àustria. En 1713, en acabar la guerra amb la victòria de Felip V, el marqués, que havia estat nomenat príncep de Cardona i Àustria per l’arxiduc, es va exiliar voluntàriament, negant-se a acollir-se a l’amnistia del monarca. Durant la guerra, l’any 1707 i com a conseqüència de la derrota a Almansa, un grup de combatents austriacistes es van refugiar una nit al castell de Guadalest. Hores després la voladura d’una mina del polvorí provocà una explosió que va destruir gran part de la fortalesa.

La Guerra de Successió va acabar amb l’autoritat de la família Cardona a la vall de Guadalest, però hi va haver una altra família, la dels Orduña, la influència de la qual en el municipi va sobresortir durant segles, ja que des de la segona meitat del segle XVI diversos dels seus membres s’havien vingut succeint com alcaids i governadors d’aquella vila i castell. La família va viure a la fortalesa fins a 1644, quan a causa d’un terratrèmol es van traslladar a una zona més baixa. Actualment la casa Orduña s’ha convertit en el Museu municipal i és el punt d’accés al castell.

Guadalest avui. Naturalesa i història sedueixen el visitant

El municipi, declarat conjunt històric-artístic en 1974, està dividit en dos barris: el del castell, barri medieval a la part alta del turó envoltat per l’antiga muralla, i el del Raval, construït posteriorment a la falda de la muntanya a causa de l’augment de la població. Al barri del castell s’arriba per un curt passeig que discorre entre el turó i un petit jardí de palmeres fins arribar al Portal de Sant Josep, un túnel excavat a la mateixa roca. Avancem per l’interior de la muntanya i a la sortida es troba la casa nobiliària de la família Orduña i l’encant d’un petit poble de carrers empedrats i cases blanques. Hi trobem nombroses botigues de records, articles de regal i productes artesans típics de la terra. L’economia de tan curiós enclavament es basa en el turisme, per aquest motiu han proliferat tant aquest tipus de botigues com nombroses cases rurals i restaurants. També hi ha un gran nombre de museus de temàtica variada. Un d’ells és el Museu Municipal Casa Orduña, una casa d’aspecte nobiliari amb una decoració pròpia de mitjans del segle XIX, diverses dependències (biblioteca, cuina i rebost, pati interior amb mirador, celler, alcoves) i una sala d’exposicions temporals de pintura i escultura. Des de la mateixa hi ha un accés a les ruïnes del que va ser el castell de Sant Josep. Un altre és el Museu Etnològic ubicat en una típica casa del segle XVIII, construïda sobre la roca, la finalitat del qual és mostrar la vida i costums dels habitants de la vall. Un tercer és el Museu Històric Medieval, popularment conegut com a museu de la tortura, que es compon de tres plantes on s’exposen instruments de tortura i altres estris de l’Edat Mitjana. Molt curiós és l’anomenat Museu Microgegant, on l’artista alacantí Manuel Ussà presenta una extensa col·lecció de miniatures, amb peces com un elefant esculpit al cap d’un mosquit, una plaça de toros construïda al cap d’una agulla o una puça vestida passejant amb bicicleta.

Completa la visita al barri medieval un passeig pels seus carrers de cases blanques d’una sola alçada fins arribar a l’ajuntament, el soterrani del qual alberga una antiga presó medieval. En la mateixa plaça i annexionada a la Casa Orduña s’alça l’església parroquial de Nostra Senyora de l’Assumpció, edificació del segle XVIII d’estil barroc. Finalitza la visita de la vila medieval amb una parada al mirador del castell amb unes magnífiques vistes de la vall de Guadalest, del seu embassament i de les serres que l’envolten.

Pantà de Guadalest. La joia maragda d’Alacant

Als peus del turó del castell de Guadalest, gairebé al centre de la vall, es troba el pantà de Guadalest, construït entre 1953 i 1966. Amb una superfície de 86 hectàrees, una presa de 74 metres d’altura i una capacitat de 16 hm³, serveix per al reg d’unes 300 hectàrees de fruiters i hortalisses i és la peça més important en el complex i modèlic Consorci per al Proveïment i Sanejament de la Marina Baixa, del qual es beneficien els pobles i urbanitzacions del litoral, des d’Altea a la Vila Joiosa, passant per Benidorm, Finestrat i l’Alfàs del Pi.

El pantà també ofereix activitats d’oci, com zones de bany, navegació amb creuers turístics i rutes de senderisme pels seus voltants. Aquestes últimes no tenen pràcticament dificultat i són ideals per a tot aquell que s’estigui iniciant en el senderisme o simplement per a qui vulgui gaudir d’un passeig per la muntanya. La ruta principal envolta el pantà i el connecta amb pobles de la vall com Guadalest, Beniardà o Benimantell.

La vall està esquitxat de poblets de cases blanques, antics molins i camps de cultiu de cítrics, nespres, ametllers i, en menor mesura, oliveres i garrofers. La vegetació que trobem durant el nostre passeig es compon principalment de boscos de pi i sotabosc de romaní, argelaga, bruc i esbarzers. Si dirigim la mirada al cel probablement vegem àguiles perdigueres, esparvers, falcons i altres aus rapinyaires que poblen les serres. En gairebé tots els pobles es poden trobar llocs on gaudir també de la gastronomia local, especialment en el propi Guadalest, Benimantell i Benifato.

Carme Piqueras Sanchis
Carmen Sanchis Deusa
Departament de Geografia,
Universitat de València

Compartir: