Cofrentes i el seu entorn

Parlar de Cofrentes és parlar del Xúquer i del Cabriel. És parlar de la confluència entre el riu més important de la Comunitat Valenciana, el Xúquer, i el seu afluent més destacat, el riu Cabriel. Però és també parlar de Jalance, de Cortes de Pallars, de Jarafuel, de Teresa i de Zarra; de paisatges naturals i de paisatges rurals, de paisatges fluvials i paisatges industrials, de paisatges volcànics i de paisatges saludables. Els municipis d’aquesta vall reuneixen al terme municipal un seguit d’ingredients, d’esdeveniments històrics i de dinàmiques tan extens, que els permeten la identificació de paisatges diversos. Paisatges que s’han construït amb el treball conjunt de les forces de la terra, de l’aigua i de l’ésser humà.

Cofrentes se situa al sector septentrional de la comarca de El Valle de Cofrentes-Ayora. Es tracta d’un espai geogràfic històricament rural de l’interior de la Comunitat Valenciana, situat a 102 km de la ciutat de València. Juntament amb les localitats veïnes de Jalance, Cortes de Pallars i Jarafuel, amb les quals comparteix llaços històrics, culturals i socioeconòmics, organitza el territori de la meitat septentrional de El Valle de Cofrentes-Ayora. Els seus paisatges, preeminentment agroforestals, estan condicionats per un clima mediterrani de transició cap a un mediterrani continental, per una fisiografia complexa, en la qual s’alternen relleus tabulars, altiplans i valls excavades pels cursos d’aigua, i per una litologia que repercuteix en el modelatge del relleu i en la diferenciació edàfica. La irregularitat i l’escassetat de les precipitacions fan que, en termes generals, el clima siga de tipus semiàrid.

Els relleus tabulars marquen els sostres del paisatge. Constitueixen grans formacions molars solcades per rius i barrancs profunds i encaixats (Xúquer, Cabriel, Reconque-Cautabán, etc.) que arriben als 400 metres de desnivell en alguns sectors, com els canyons que forma el riu Xúquer a l’entrada a terres valencianes, des de la província veïna d’Albacete, o al seu pas per la Muela de Cortes. Aquestes moles cretàciques flanquegen una agrupació de serres ibèriques que han sigut modelades pels processos erosius. Acompanyant els rius Xúquer i Cabriel, una miríada d’aquests secundaris, rambles i barrancs s’encaixen als vessants per a tributar en aquests grans col·lectors. Les valls, intercalades entre les serres i les moles, estan compostes per materials triàsics, en els quals domina una gamma de colors rogencs i verdosos de les argiles, l’algeps i les margues. Es tracta de materials molt més tous, en els quals l’erosió ha creat una sèrie de solcs i xaragalls als vessants (badlands). En general, s’assisteix a un contrast litològic i, per tant, paisatgístic entre els grisos de les calcàries i les dolomies de les serres i les moles cretàciques als cims, i els rojos, blancs i verdosos dels materials triàsics de les valls i els vessants.

Morfoestructuralment, el paisatge de Cofrentes i dels seus voltants està constituït per una successió de serres, relleus tabulars, fosses i corredors que propicien l’alternança d’ambients fisiogràfics, aprofitaments agrícoles i assentaments humans. Trobem l’origen d’aquesta fisiografia en la tectònica de blocs, que va tindre lloc després dels moviments distensius del final de l’orogènia alpina. Així doncs, l’àrea és el resultat de l’elevació de grans blocs cretacis amb una morfoestructura tabular (Castillico, Juey, Muela de Cofrentes, Alcola, Muela de Cortes…), i uns fronts de moles nítides i verticals, respecte d’altres que s’afonen. Alguns d’aquests blocs, de gran extensió i amb un pendent regular, conformen altiplans amplis sobre els quals actua la dissolució càrstica. Els seus vessants són del tipus penya-segat talús, amb pendents superiors al 30%, en els quals s’encaixa la xarxa hidrogràfica per erosió regressiva.

Tectònicament, l’àrea destaca per la gran fossa que s’obri de nord a sud, a l’oest del massís del Caroig, responsable, d’una banda, de separar els relleus tabulars orientals dels occidentals i, de l’altra, de singularitzar una àmplia vall de valls en què es diferencien fosses menudes i relleus cavallonats triàsics. El canyó del Xúquer i el tram final de la vall del Cabriel, el qual, abans de confluir amb el Xúquer, discorre encaixat entre materials triàsics del Keuper, també constitueixen la fisiografia de l’àrea. Per tant, entre aquest conjunt de fosses i corredors, s’individualitzen moles de naturalesa cretàcica i formes del relleu associades a l’extrusió i l’erosió dels algeps, les argiles i les margues triàsics del Keuper (tossals, turons i badlands). Altres formes del relleu que caracteritzen els paisatges de l’àrea són els glacis, les terrasses fluvials, les conques endorreiques de tipus càrstic (La Hoya de Agrás) i les restes d’origen volcànic (el Cerro de Agrás i El Puntal del Castillo de Cofrentes). Amb una direcció sud-nord, travessant tota la vall i encaixant-se entre les extrusions interiors d’algeps del Keuper, el riu-rambla Reconque, també denominat Cautabán, connecta amb el riu Xúquer a Cofrentes després d’haver drenat part dels municipis de Teresa de Cofrentes, Zarra, Jarafuel i Jalance.

El canyó del riu Xúquer és un congost que, juntament amb la vall del seu afluent, el riu Cabriel, també estructura el paisatge de l’àrea. Trobem el seu origen en una tectònica que genera el graben del Xúquer, juntament amb la meteorització càrstica, que dissol les roques carbonatades, al modelatge fluvial, que excava les margues, les calcàries i les dolomies del cretaci superior i als esfondraments i despreniments de roca des dels cinyells calcaris que, amb l’evacuació de materials pel llit, han eixamplat el congost en alguns sectors. Per la seua banda, la vall del Cabriel articula el sector nord-occidental de l’àrea. Després d’haver discorregut encaixat sobre els materials calcaris de la serra del Rubial, que ha donat lloc a parets molt verticals i esmolades, conegudes com Cuchillos del Cabriel, i haver-hi meandritzat en els materials més blans (margues i calcàries margoses) dipositats durant el terciari, que ha donat lloc a les denominades Hoces del Cabriel, l’erosió ha deixat al descobert uns relleus triàsics complexos de colors intensos i variats (rojos, blancs i verdosos), perceptibles allà on la coberta vegetal és escassa.

Com a singularitat geològica de la unitat cal assenyalar l’aflorament volcànic de Cofrentes. El Cerro de Agrás o volcà de Cofrentes és l’únic exemple de vulcanisme continental a la Comunitat Valenciana. L’edifici volcànic és fàcilment identificable, tant pel color fosc dels materials ignis com per la seua forma i altura respecte dels enclavaments adjacents buidats pels processos erosius. Al cim del con volcànic es pot apreciar la caldera, d’estructura vacuolar, en la qual abunden els basalts amb una composició en què destaquen les olivines i els piroxens. L’origen del volcà és un episodi explosiu detectat per la presència de lapil·li i de travertins a la part basal de l’edifici, així com de colades de laves basàltiques. Les datacions que s’han dut a terme estimen que va poder estar actiu durant el plistocé inferior i mitjà.

La vegetació, molt condicionada pel clima, el tipus de sòl, els incendis forestals repetits i l’agricultura, és de tipus mediterrani. Biogeogràficament, la zona pertany a la província valenciano-catalano-provençal-balear, que forma part de la superprovíncia Mediterrani Iber-llevantina i més concretament a la subprovíncia Valenciana sector setabità i sector Manxec. Des del punt de vista termoclimàtic comparteix trets de la zona litoral (estatge termomediterrani) i la sublitoral (estatge mesomediterrani). La separació entre les dues segueix la cota de 700 m sobre el nivell del mar, de manera que queda com a sublitoral la situada als flancs elevats a un costat i a l’altre de la fossa central, i que registra temperatures mitjanes anuals inferiors als 15° C. Des del punt de vista ombroclimàtic, l’entorn de Cofrentes pertany al tipus sec perquè se situa entre els 350 i els 600 mm, tot i que és cert que, en alguns sectors elevats i abruptes on l’evapotranspiració és menor per altitud i zones d’ombria, es donen condicions subhumides (Muela de Cortes o Sierra del Boquerón).

Les formacions vegetals que constitueixen el paisatge vegetal de Cofrentes i l’àrea d’influència són de dos tipus: climatòfiles i edafòfiles. La vegetació climatòfila està composta per pinedes de repoblació (Pinus halepensis) i per matoll de llentiscle (Pistacea lentiscus) i coscoll (Quercus coccifera), que en etapes de degradació es converteixen en un matoll esclarissat de romers (Rosmarinus officinalis), brucs (Erica multiflora), esteperoles (Cistus clusii) i argilagues (Ulex parviflorus). A les zones termomediterrànies es pot trobar vegetació termòfila com el margalló (Chamaerops humilis), la corona de frare (Globularia alypum) o la rogeta (Rossa peregrina). Aquesta vegetació és conseqüència de la degradació de la vegetació potencial que hauria de ser un carrascar termomediterrani, amb la carrasca (Quercus ilex subesp. Rotundifolia) com a estrat arbori i amb un matoll format per llentiscles, alacantins (Rhamnus oleoides), cade (Juniperus oxycedrus) i mare-selva (Lonicera implexa).

Pel que fa a les formacions edafòfiles, aquestes són les que es donen sobre els algeps, margues i argiles del Keuper, amb uns sòls salins en alguns sectors; i aquella que es dóna en els cursos d’aigua (rius i rambles). La vegetació sobre el Keuper és més esclarissada. Es compon d’un romerar de mitjana cobertura, dominat per Onoris tridentata subesp. eduntula i Anthyllos cytisoides, acompanyat de pi blanc dispers (Pinus halepensis). Sobre els algeps del Keuper es desenvolupa un matoll gipsícola i entorn del llit del riu Cabriel, riu Xúquer, riu Reconque o Cautabán i rambles d’entitat com la Rambla Murell, el Barranco del Nacimiento, el Barranco del Agua, apareix una vegetació edafòfila exigent en humitat com són les xopades i alberedes del Populion albae, i baladrars del Rubo-Nerietum oleandri, acompanyats per tamarigars on el sòl és més salí.

Però el caràcter del paisatge de l’àrea està clarament condicionat per l’acció antròpica. Sabem que El Valle de Cofrentes-Ayora ha estat habitat des de la prehistòria; així queda de manifest després de l’aparició de pintures rupestres en balmes i coves (Abrigo de Tortosilla a Ayora o el de les Monteses, a Jalance), i de restes d’assentaments neolítics (Rincón del Chuzal, a Jalance), de l’edat dels metalls (jaciment del Cerro de Basta, a Cofrentes), ibèrics (jaciments de Castellar de Meca, a Ayora, del Cerrico del Tesoro, a Zarra, del Castillico, a Jarafuel, del Castillo de Jalance i del Cerro de Basta i del Castillo, a Cofrentes). Aquests primers poblaments de l’edat dels metalls, que articulaven el territori de la vall i amb unes activitats agropecuàries cada vegada més consolidades gràcies a les millores en les eines de treball, van començar a modificar la fisonomia del paisatge.

Aquesta primera organització territorial es va capgirar després de la invasió romana. S’arrasa la ciutat de referència, Castellar de Meca, i s’inicia la seua decadència. La població és obligada a descendir dels poblats i es comencen a ocupar les proximitats de les zones de conreu, al fons de la vall. La romanització no va suposar l’arribada de la urbanització a El Valle, sinó que, al contrari, va suposar una ruralització i una dispersió respecte del període anterior, amb Castellar de Meca en la màxima esplendor. Sorgeixen viles romanes entorn de Meca, que es van convertir en els elements estructurants del paisatge, mentre que a la meitat septentrional de la vall la presència romana és més puntual, exceptuant la possible guarnició localitzada a les proximitats de l’actual Castillo de Cofrentes.

Durant l’edat mitjana, Cofrentes i la resta de poblacions de la vall van quedar sota el domini musulmà, i es van convertir en una zona de frontera entre els regnes àrab i cristià primer i, després de la reconquesta, entre el Regne de Castella i el d’Aragó. Durant la islamització de la vall els castells o hisn van ser utilitzats per a la defensa i el control del territori, aprofitant els accidents geogràfics; per la seua banda, els punts d’abastiment d’aigua expliquen l’origen dels assentaments de població (alqueries) a les faldes dels castells, a partir dels quals es produeix un intens aprofitament dels recursos i una transformació del paisatge. Per tant, els castells, situats estratègicament, controlaven el pas i donaven cobertura a les alqueries musulmanes, origen de les actuals poblacions Cofrentes, Jalance, Jarafuel, Teresa i Ayora. Aquest paper fronterer ha deixat una empremta en el paisatge. Per la seua banda, les alqueries bolquen els seus esforços en l’activitat agrícola, conreant les planes fèrtils dels rius-rambla a partir del disseny dels primers sistemes de regadiu. Un exemple paradigmàtic és el de la séquia de Los Albares de la Rambla de la Argongeña, a Teresa de Cofrents, obra complexa que ressegueix el marge abrupte de la rambla.

L’adscripció de El Valle al Regne de València es va produir al principi del segle xiv. Tanmateix, exceptuant el nucli d’Ayora, la major part de la població de El Valle era morisca al servei dels senyors cristians. El sistema feudal, iniciat amb els visigots, havia tornat a instaurar-se amb la reconquesta cristiana, de manera que la terra, en mans de senyors o del rei, era treballada per una població majoritàriament morisca. En el segle xvi eren 1.100 les famílies que l’habitaven i, al principi del xvii, unes 1.500. L’activitat agrícola es practicava a les hortes desiguals situades a les estretes planes dels rius i a les terres de secà. Els conreus predominants eren els cereals (blat, ordi i avena), la vinya per a l’obtenció de raïm, pansa i vi, i també, nogueres, moreres i lli. El lledoner (Celtis australis) va propiciar una secular artesania d’estris d’aquesta fusta (forques i garrots), que ha perdurat fins a l’actualitat. També hi tenien importància les pastures obertes per a un abundant bestiar oví i cabrú a les deveses, propietat dels senyors. La població morisca tenia un major poder de gestió de les terres de regadiu, atomitzada per l’estretor de les planes fèrtils, però no de les de secà. Tanmateix, la documentació disponible permet afirmar que la fiscalitat era lleu a El Valle, exempt del delme.

L’expulsió dels moriscos va suposar un punt d’inflexió en l’evolució socioeconòmica i territorial de Cofrentes i municipis de El Valle. Traumàtica en l’aspecte humà i social, amb episodis violents (moriscos sublevats a la Muela de Cortes), l’expulsió va iniciar un nou període que obri el camí a la configuració paisatgística actual de la zona. El buit demogràfic ocasionat es va tractar de pal·liar amb cristians vells procedents d’Ayora, però també d’altres llocs del regne. Els nous pobladors es van ajustar als conceptes retributius fixats en la carta de poblament, però va costar recuperar socioeconòmicament l’àrea. Després, esdeveniments posteriors com la supressió dels Furs per Felip V, en el segle xviii, o la guerra de Successió van tindre repercussions negatives en la progressió El Valle. Ja al final del segle xviii una nova organització territorial a càrrec del secretari d’estat, comte de Floridablanca, va agrupar tots els municipis de El Valle, excepte Ayora, en el Corregimiento de Cofrentes.

Com s’ha comentat, l’activitat econòmica de El Valle es basava en l’agricultura i en la ramaderia, però amb l’ordre d’expulsió dels moriscos del 1609 va arrancar una crisi demogràfica, que va tindre reflex sobre el paisatge (terres abandonades). Per això Cavanilles indicava el 1797 que a El Valle hi havia un contrast entre la zona muntanyosa i de terres pobres i les riberes dels rius Cabriel, Xúquer, Reconque, Zarra i altres, on s’havien desenvolupat, des de temps dels musulmans, sistemes d’irrigació que produïen hortes riques. Cavanilles assenyalava que la muntanya estava en mal estat i que hi havia un interés escàs a conservar el bosc, cosa que produïa sovint incendis intencionats per pastors i agricultors. La població va tardar més d’un segle i mig a recuperar-se i no va ser fins a la segona meitat del segle xviii quan hi va haver un gran creixement poblacional, que va arribar als 11.000 habitants en el conjunt de El Valle. Les terres conreades es van incrementar i van arribaren a abancalar-se vessants impossibles. La vinya es va convertir en conreu important fins a l’arribada de la fil·loxera, al final del xix. També l’olivera passa a ser conreu estructurant del paisatge, a més de productiu a nivell econòmic. Altres conreus del paisatge actual són l’ametler en el secà i els fruiters de pinyol en les planes, intercalats amb els conreus hortícoles, cada vegada més exigus.

Una activitat antròpica singular relacionada amb la geologia i, més en concret, amb la litologia ha sigut la de la producció de sal. Hi ha encara a Cofrentes les restes de les salines de San Javier, unes instal·lacions per a la producció de sal a partir de la captació d’aigua d’un aqüífer salat. Les salines continentals es localitzen allà on afloren els materials sedimentaris del triàsic superior. Aquests estan formats per litologies argiloevaporítiques carregades d’halita, típiques de la fàcies Keuper, compostes per margues, algeps i argiles bigarrades de colors molt vistosos (rojos, grisos, verdosos i blancs), abundants a Cofrentes i municipis veïns.

També l’explotació forestal i el transport de la fusta, a través de les aigües dels rius Xúquer i Cabriel, han tingut rellevància a la zona. Ja el geògraf musulmà al-Idrisi citava en els seus textos el transport de la fusta des de Conca fins a Jalance pel Xúquer i, des d’ací, a Cullera per abastir drassanes i ciutats costaneres. També assenyalava que l’abundància dels boscos de Jalance i Cofrentes i la via fluvial, garantien rendes lligades a la fusta. Aquesta activitat va quedar afectada per l’expulsió dels moriscos de Cofrentes, raiers tradicionals a través del Cabriel i del Xúquer. Un nou impuls va conéixer l’explotació del bosc i la baixada de fusta pel Cabriel i el Xúquer, amb motiu de la construcció de vaixells per a l’Armada durant el segle xviii, i durant el segle xix a causa de noves demandes: llenya per a forns, fabricació de caixes de fusta per a la fruita, indústria, ferrocarril i pals de telègrafs. La decadència del transport fluvial de la fusta es va iniciar al principi del segle xx amb l’impuls del ferrocarril i amb la política de construcció d’embassaments.

Així doncs, l’activitat antròpica, modeladora del paisatge de l’àrea, ha estat tradicionalment lligada a la silvicultura a la muntanya, però també a l’agricultura a les valls. Els corredors que formen planes han vist romput el sòl i organitzat un parcel·lari, responsable de la vocació agrícola. Els sectors més muntanyencs disposen els camps amb bancals de pedra seca, amb l’ametler com a conreu dominant. Altres vegades, el parcel·lari s’adapta a les suaus ondulacions de les fosses i coexisteixen els ribassos de pedra seca amb els formats per bardisses i carrasques, utilitzades per a la sesta del bestiar; el conreu dominant ací és el cereal, com passa en la canal de Jarafuel o en part de Sácaras. En els sectors d’altiplà es combina l’agricultura de secà amb el pasturatge i la silvicultura. Hi ha una sòlida xarxa de camins que comuniquen els diversos caserius que es distribueixen associats als conreus. Es tracta d’assentaments dispersos, que majoritàriament han quedat despoblats per la crisi del sector agropecuari i pel canvi a formes de vida més urbanes. L’arquitectura rural d’aquests caserius està totalment integrada amb el medi, ja que utilitza materials de l’entorn per a la seua construcció. Altres estructures presents en el paisatge són els corrals i les paridores, els aljubs i els murs de pedra seca, usats per a la delimitació de les parcel·les o per a la construcció de bancals en els vessants.

Per la seua banda, el nucli urbà de Cofrentes, situat sobre un estret, allargat i accidentat tossal, se situa als peus d’un castell sustentat sobre un filó basàltic d’origen volcànic, que controla la confluència dels dos rius. Té tots els ingredients d’una arquitectura rural d’origen medieval. La guia de carrers disposa d’un traçat prou irregular i amb forts pendents, a causa de la topografia abrupta. Els espais plans són escassos. A la part alta es localitza l’església parroquial de San José i l’Ajuntament. El nucli antic de Cofrentes es fonamenta en una agrupació de cases que va creixent durant els segles xiv, xv i xvi, pel vessant sud del tossal. Un altre sector amb un pendent un poc menys acusat és l’eixample del nucli urbà, que s’estén entorn de la carretera CV-439 cap a la Balsa de Ves. Aquest eixample es caracteritza per presentar edificacions modernes: la urbanització Balcón del Cabriel, el centre educatiu, la piscina, el polígon industrial i el cementeri. La carretera N-330 que discorre per la part més baixa del nucli urbà, té un traçat sinuós perquè s’adapta a la topografia. A l’altre costat de la carretera, i entre aquesta i el riu Xúquer, s’han implantat nous equipaments com el poliesportiu o el parc Municipal.

En l’actualitat, a banda de l’activitat agrària, l’aprofitament principal que s’ha conferit a l’aigua en aquest medi ha sigut l’energètic. La disponibilitat dels recursos (desnivell i aigua) ja va impulsar una protoindústria basada en l’energia motriu de l’aigua (molins i batans). Amb la implantació de l’electricitat com a font d’energia, els rius Xúquer i Cabriel es van convertir en centres de producció hidroelèctrica. Grans infraestructures hidràuliques s’han localitzat juntament amb les riberes del Xúquer i Cabriel: el dipòsit superior de la Muela de Cortes, la central nuclear de Cofrentes i la central hidroelèctrica de Basta, també a Cofrentes, en són una mostra. El seu efecte sobre l’escena és observable a simple vista: grans construccions situades en un entorn natural privilegiat. Però aquestes, així mateix, han causat impactes visuals i mediambientals greus. La irrupció de l’energia eòlica també és perceptible a la vall. L’orientació i la forma del relleu va propiciar que, al principi del segle xxi, part dels cims de les moles es van declarar zones aptes per a instal·lació de molins, els quals ja formen part del skyline de El Valle.

Per a finalitzar i seguint amb la importància del recurs de l’aigua a Cofrentes i als municipis de l’entorn, cal assenyalar el seu paper com a motor d’un turisme orientat a la salut i al contacte amb la natura. Vinculats a la geologia hi ha afloraments d’aigües amb propietats terapèutiques, i el brollador de Hervideros és el més representatiu, ja que dóna origen al Balneario de Hervideros. Per la seua banda, els rius amb els seus congostos i els embassaments de l’Embarcadero i Cortes són un reclam visual i un recurs per a la navegació i els esports d’aventura.

Emilio Iranzo García
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: