El Barranc de l’Infern

Els sistemes fluvials mediterranis, també denominats rius-rambla, són coneguts pel seu caràcter torrencial. El volum i la intensitat de pluja caiguda durant episodis extraordinaris, juntament amb els materials geològics, la vegetació i la geometria de la conca, generen unes formes encaixades i espectaculars entre els relleus prelitorals pròxims al mar. El barranc de l’Infern n’és un excel·lent exemple. Constitueix un tram singular del curs alt-mig del riu Girona, el qual canalitza els escolaments de la Vall d’Alcalà i d’Ebo, a través de la Vall de Laguar i Retoria, fins a la desembocadura al mar Mediterrani. El paisatge, creat pels encaixaments del riu i les pràctiques agrícoles ancestrals als vessants de les valls, és una manifestació excel·lent del treball compartit entre natura i cultura. En l’última dècada, la generalització de la pràctica de l’excursionisme està redescobrint a la gent aquests paisatges de tradició morisca.

El congost de l’Infern i l’estret d’Isbert

La conca de drenatge del riu Girona, de 32 km de longitud i 117,7 km² de superfície, es configura entre els contraforts del prebètic extern, d’orientació sud-oest nord-est, que conformen un sistema de serres i valls complex, de caràcter calcari  les serralades i margós als fons de les valls.

El riu Girona, que rep altres denominacions com riu Ebo, riu Bolata o barranc d’El Verger, drena d’oest a est en la seua conca alta les serres de la Foradà i de Sireret, la Vall d’Alcalà, la Solana del Garrofer i la serra de la Carrasca o d’Ebo. Abans d’arribar a la població de la Vall d’Ebo, el riu obri la vall aprofitant una cubeta tectònica, on es produeix una acumulació sedimentària, construïda a partir dels cons de dejecció que generen els escolaments procedents de les serres circumdants. La Vall d’Ebo presenta un paisatge de caràcter agrícola, on predominen els cultius de fruiters de pinyol, instal·lats en bancals sobre els sediments dels cons i ventalls al·luvials. El nucli urbà s’ubica al marge dret del riu, sobre el peu de mont compost per cons coalescents associats a barrancs, que descendeixen del vessant septentrional de la serra de la Carrasca. Al centre de la vall, al llit principal, s’hi uneixen altres barrancs com el de Benisit, el dels Cocons, el dels Escaldadors, dels Penyals i de Turrubanes, que conformen el riu d’Ebo o Girona, que es prepara per a arribar al tram denominat barranc de l’Infern.

El riu escapa de la cubeta de la Vall d’Ebo, canvia de direcció en dues ocasions i forma un congost estret, en encaixar-se sobre el substrat calcari de les serres de la Carrasca, Migdia i Cavall Verd; aquest tram, escarpat i de difícil accés, és conegut com el barranc de l’Infern i l’estret d’Isbert. Es tracta del que denominem un “riu en roca” l’origen del qual depén d’una sèrie d’agents com la litologia, el capbussament de les capes, el sistema de falles que fracturen les serres i el règim de cabals i episodis de crescudes. Ortega i Garzón (2008) defineixen riu en roca com un curs d’aigua que s’encaixa sobre un substrat rocós, el qual dificulta el procés de denudació i que té un pendent acusat, un traçat escalonat, fluxos turbulents, un moviment sedimentari i episodis de pluges estacionals.

Els cabals del riu Girona són reflex dels trets pluviomètrics de l’àrea. La intensitat i el volum de pluja, de caràcter extraordinari, que té lloc en aquest sector de la muntanya alacantina pròxim al mar Mediterrani, es manifesta en una concentració d’escolaments ràpida. Les característiques geomorfològiques d’aquest tram del riu s’expliquen per unes precipitacions que, en menys de 24 hores, poden aconseguir valors entorn dels 700 mm a la capçalera del riu; per uns vessants amb una escassa capacitat de retenció de les aigües a causa de l’alt gradient, per la desforestació per incendis i el tipus de penyal; i per la geometria de la cubeta de la Vall d’Ebo, que actua d’embut. En arribar als corrals de Pego, dos muscleres estreteixen el llit del riu i marquen l’inici del barranc de l’Infern. Després de rebre les aigües del barranc del Sastre, el riu fa un canvi brusc de direcció cap al sud i es torna cada vegada més angost i encaixat.

L’acció erosiva de l’aigua i la fracturació intensa dels relleus calcaris han afavorit la formació d’aquest congost. Es tracta d’un profund canyó càrstic format a partir de la fracturació intensa dels materials calcaris de les serres de la Carrasca i de Migdia. L’erosió fluvial està afavorida tant per la coincidència de la línia d’escolament amb el capbussament dels estrats calcaris, com per l’existència d’un sistema de falles secundàries, de direcció nord-oest sud-est, que en debiliten el relleu.

Els primers trams del congost, tot i que encaixats, presenten vessants amb bancals molt antics que aprofiten el sòl escàs que hi ha. Ací, el llit té un pendent que encara no és acusat; al seu interior s’acumulen sediments grossos i barres de grava. Aigua avall, al tram conegut com Reginglons de Femenia, el barranc de l’Infern s’engorja tremendament fent honor al seu nom. Les parets en roca aconsegueixen una gran verticalitat i s’estreteixen i s’eixamplen successivament, cosa que les fa variar dels 1,5 m als 20 m. La força de l’aigua és tan gran en aquest sector que el canal es troba desproveït de materials o aquests són graves decimètriques. A aquest tram, el segueix un altre que també és estret i vertical, caracteritzat per la successió de marmites de gegant que, a manera de tolls, escalonen el llit; al seu interior és freqüent trobar sediments que formen barres rampants al final de la marmita de gegant.

Una vegada travessada la serra de la Carrasca, el congost rep les aigües del barranc dels Racons i torna a fer un canvi de direcció cap a l’est nord-est, buscant l’estret d’Isbert, lloc en què es va construir a mitjan segle xx una presa per a la creació d’un embassament, que amb rebliments i filtracions ràpides es va quedar inutilitzat. En aquest tram el barranc de l’Infern continua encaixat, però el seu traçat és més sinuós i els seus vessants menys verticals. Segueix les directrius prebètiques de la Vall de Laguar, vall oberta cap al mar entre l’alineació formada per les serres de la Carrasca i del Migdia, al nord, i la serra del Penyó o del Cavall Verd, al sud. Al vessant septentrional d’aquesta última, s’estén un ampli replà abancalat per al cultiu de la cirera i de l’ametla, on també s’ubiquen els nuclis urbans de Benimaurell (Poble de Dalt), Fleix (Poble d’Enmig) i Campell (Poble de Baix). Ja en terme d’Orba, a la partida de la Foia Roja, el barranc de l’Infern o riu Girona abandona els relleus bètics, comença a depositar sediments i forma una successió de cons al·luvials fins que arriba al litoral.

L’espectacularitat de les formes i les pràctiques tradicionals en la construcció del paisatge

El paisatge que ofereix el conjunt format per la Vall d’Ebo, el barranc de l’Infern i la Vall de Laguar combina el capritx de la natura amb l’interés humà per habitar llocs impossibles. Els vessants tallats per les aigües del riu Girona els van conrear els agricultors musulmans, que van construir bancals penjats a les altures i camins de ferradura per accedir des dels pobles a les zones de cultiu i als seus caserius. És el cas de les cases i corrals de les Juvees, tant del Poble de Dalt com del Poble d’Enmig. Aquest últim connecta amb les Juvees a través d’un camí tradicional de 6.500 escalons, construïts de pedra, totalment integrat en el medi i que ofereix unes vistes espectaculars del congost.

Els excursionistes han denominat la triada formada per les valls d’Ebo i Laguar i el barranc de l’Infern “la catedral del senderisme”, per la singularitat de l’entorn i la disponibilitat de camins i sendes per a descobrir-ho. Escriptors i excursionistes com Rafael Cebrián, en Montañas Valencianas (1991), descriu el paisatge que es contempla en dirigir-se a les Juvees des de Fleix:

“unas mínimas terrazas colgadas en la orilla izquierda del barranc de l´Infern, alzadas como balcones sobre la brusca y abrupta canal, sustentaron antaño una pequeña población. El profundo e inhóspito desfiladero aísla a los caseríos del municipio de pertenencia. Un monumental camino de herradura comunica a estos pequeños y apartados lugares con el corazón humano del valle, paradigma de la adaptación del hombre al medio hostil y de subsistencia en las montañas”.

La desforestació que experimenten els vessants del riu Girona, entre la Vall d’Alcalà, la Vall d’Ebo i la Vall de Laguar, i el procés d’abandonament de l’agricultura tradicional, produeixen diversos efectes ambientals amb incidència sobre el paisatge. Les pèrdues de cobertura vegetal han deixat desprotegits els sòls i els materials sedimentaris, que són arrossegats i vehiculats cap al congost amb una violència enorme. Blocs de pedra, cantells i graves heteromètriques col·lapsen les marmites de gegant i canvien la morfologia del llit. Potencia aquest procés l’abandonament dels bancals penjats dels vessants del riu, cosa que resta diversitat i singularitat al paisatge.

Emilio Iranzo García
Jorge Hermosilla Pla
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: