Paisatges de muntanya i forestals
Ferradura de crestes altives
El topònim aràbic Safor, que significa roca o espai en forma d’amfiteatre rocós, denomina amb precisió aquesta fita paisatgística; per extensió, també dóna nom a la comarca on es localitza aquesta espectacular ferradura rocosa. El circ de La Safor —un dels paratges sublims de tota la muntanya valenciana— constitueix un vessant enèrgic de morfologia singular, una talaia sobre la plana litoral i el riu Serpis que la fecunda, una font de recursos naturals (aigua, pastures, llenya, carbons, etc.), un vessant abrupte, colonitzat i viscut, i la imatge simbòlica d’un entorn mediterrani.
El circ es desenvolupa al vessant nord de la serra de la Safor (1.011 m, a uns 15 km de la costa), amb un desnivell de més de 800 m en forma d’amfiteatre circular. La xarxa de barrancs secundaris (Munyós, Canteres, Pous, etc.), que drenen la ferradura abrupta, conflueix al Barranc de La Safor que, poc després, s’uneix al riu Serpis a l’estret de l’Arcada. En el si del circ hi ha un gran contrast hídric, climàtic, edàfic i botànic que estructura una diversitat de microambients i nínxols ecològics. En contraposició al circ, però al vessant meridional de la mateixa serra, es troba el polié o Pla de la Llacuna, “llamado así por las muchas aguas que allí acuden quando llueve, las que se introducen en las entrañas de la tierra por varios sumideros” (A. J. Cavanilles).
La forma del circ és ovalada, gairebé semicircular, de 2,5 km de radi major i uns 2 km de radi menor. A uns 300 m del cim hi ha una ruptura de pendent, conseqüència de l’estructura desigual i rocosa. A l’interior del circ hi ha una densa xarxa de drenatge, nombrosos penyalars d’erosions i depòsits col·luvials i al·luvials. La vora septentrional del circ es troba truncada pel riu Serpis, que ha exercit un paper important en la gènesi i en l’evolució de la gran ferradura rocosa.
El circ es troba en un sector de gran complexitat tectònica i litològica (calcàries i dolomies permeables i carstificables, separades entre si per un conjunt margo-detrític impermeable i de desenganxament, molt plàstic en condicions de saturació). La morfologia circular del circ s’hauria produït per l’acció combinada de processos de carstificació i erosió lineal dels penyals carbonatats sobre un nivell de base de desenganxament, constituït per margues sorrenques. La massa carstificada es va lliscar a favor de les margues sorrenques; al seu torn, el riu Serpis va remoure i va evacuar el material lliscat del vessant. Al circ —ara una abrupta conca torrencial de recepció— hi ha surgències i fonts nombroses, algunes de les quals es beneficien de galeries de captació.
La vegetació termomediterrània i mesomediterrània subhúmida del circ de la Safor, molt castigada pels incendis, es completa amb la de microambients submediterranis als penya-segats rocosos. El paratge conté alguns endemismes destacats. Entre altres espècies, cal citar algun teix, falgueres a les parts més humides i bosquets de carrasques i roures marcescents.
En l’obra de l’incansable Josep Mascarell (1910-1977), el circ de la Safor és un amfiteatre ple de vida, motiu de narracions literàries i de contemplació enamorada, escenari de llegendes i personatges marginals. Cada penya-segat —o arrimall—, cada surgència, cada corral o mallada, cada casa i cada massa forestal té una denominació toponímica precisa en la seua obra. Davant aquella ferradura majestuosa i imponent, “ferestega arquitectura colossal — l’ànima s’aixeca cercant Deu en aquella grandiositat i, arrupits en una de les avançades dels arrimalls, el cor batega en ànsies de poder volar per tota aquesta contrada…” (J. Mascarell, 1977, 164).
Mascarell entén que el circ és un lloc carregat de memòria. Les millors terres del paratge van ser colonitzades i els seus avis hi van conrear vinya, cirerers, nogueres, etc. Després, aquells abancalaments es van abandonar i van ser envaïts per pins. Altres terres marginals del circ proveïen de llenya a una fàbrica de paper. Al final dels seus dies, J. Mascarell encara va contemplar destruïts molts senyals i herències d’aquesta seqüència paisatgística per un incendi intencionat que va arrasar el paratge. Al principi dels anys setanta del segle xx, molts racons de l’amfiteatre estaven pelats i, si quedava algun bosquet, encara eren arrasats ignominiosament.
El circ de la Safor, a més dels seus valors naturals, educatius, productius o esportius, és un paisatge identificat com a símbol destacat d’una comarca i reconegut com a patrimoni col·lectiu. Són raons poderoses per a la custòdia atenta, que preserve l’harmonia d’una ferradura rocosa tan espectacular i de la diversitat tan valuosa de què disposa.
Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València
J. Mascarell i Gosp (1957). De la vall al cim, 79-81.
“Si vols, vine amb mi, sequieta de la Safor amunt. Coneixeràs així la drecera més pintoresca per a pujar a la muntanya. Només guanyar els corrals del Ferrer, ja et podré mostrar tota la silueta del massís de la Safor amb el seu posat de circ majestuós... ¿no guaites, al bell mig de l’arrimall, l’ull blavís de la Finestra? Cada cimal té el seu nom, que si vols després coneixeràs. Aquest es diu de la Mallà Verda...
Mira amb mi quin panorama tan magnífic, tan superb. Com veus, el brollador, mig amagat entre els penyots, tamarits i baladres, et pot semblar no-res voltat d’eixa ferradura de crestes altives i imponents... Després ja et seria més fàcil guanyar la costera i, zigzaguejant, cavallar el cingle del Molló i tota la carena del semicercle saforenc...
Més deixem-ho per a un altre dia. Pujarem allavors cada un i tots els arrimalls que vullgues; i es retratarem, si et plau, davall de la Finestra, com fa la jovenalla valenta i imprudent.
Arribarem encara a la Nevera, i el Molló. D’ací et mostraré tota la Vall de L’Orxa, i les Majones, i el pic llunyà del Benicadell... En la Pedra de l’Heura beurem de la fonteta, arriscant-nos després fins la Pedra Blanca, on, enclavada en el més inaccessible arrimall, està la famosa cova d’en Cendra, en altres dies llar i refugi de l’últim roder de la comarca...”
J. Mascarell (1959). Baladre. Poemes, 105-106.
Mirem a dalt, ja s’albira
la silueta fantasmal
d’eixa serra trencallosa
que ben poquets han pujat
a gaudir de les meravelles
que s’albiren des del cap.
Els pastors de la contrada
conten i no acaben mai
el goig que a la vista porta
sentir-se rei allà dalt
on els núvols fan poètiques
besades d’enamorat
per les galtes i en la testa
de la serra bella i gran.
Apa!, anem, anem a fer-li
també besades d’amant
a la Safor, eixa serra
que només han calcigat
la cabra, el pastor i l’àliga
i els núvols enamorats
J.Pellicer (1995). Meravelles de Diània, 56.
“Ens meravella la Serra de la Safor pel seu perfecte cèrcol d’arrimalls ferestecs i les seues altes i sublims praderies pirenenques...”
J. Mascarell (1961). Amics de muntanya, 128.
“La Safor! Meca de l’excursionisme, amb el seu circ d’arrimalls, trencallosos, abruptes, arriscats...”
J. Mascarell (1977). La Vall de la Safor.
“La visió del Circ o amfiteatre saforenc es, amb els seus trencats i les seues runeres de pendent violenta i abrupta, una panorámica que resta captada dels ulls i, com un encant repecuteix per sempre al cor”.
DELGADO, R. i SENDRA, F. (2007)
Els barrancs de la Safor. Una mostra de la diversitat de la natura, Gandia, Institut d’Estudis Alfons el Vell, 150 p.
FONTAVELLA, V. (1952)
La Huerta de Gandia, Zaragoza, Instituto Juan Sebastián Elcano, 404 pp.
MASCARELL GOSP, J. (1977)
La vall de la Safor, València, Imp. Fermar, 244 pp.
PULIDO-BOSCH, A. y CASTILLO, E. (1978)
“Sobre la génesis del circo de la Safor, Vilallonga (Valencia)”, Cuadernos de Geografía, 22, 93-98.
SASTRE, J. i MORERA, V. (2004)
Les fonts de la Safor. De les nimfes d’aigua a la sobreexplotació dels aqüífers, Gandia, Institut d’Estudis Alfons el Vell, 189 pp.
