El Desert de les Palmes

La declaració del Parc Natural del Desert de les Palmes (unes 23.000 ha) –Decret 149/1989 de la Generalitat Valenciana– reconeix els valors naturals, culturals i paisatgístics que concorren en aquesta serra litoral de la Plana i aposta per la seua protecció i gestió responsable. Dins del Paratge hi ha entorns naturals molt diversos (Agulles de Santa Àgueda, les Santes, la vall de Miravet, etc.) i valuoses herències patrimonials (castells, ermites, etc.). En general, “es un sitio agradable por la multitud de vegetales que sostiene, y por la variedad de objetos que se descubren” (Cavanilles). Al centre del Parc Natural es troba el gran recinte conventual carmelità (segle xvii), una admirable urbanització barroca de la serra molt integrada en la natura que remet a “los valores espirituales de la ascensión a la montaña” (Martínez de Pisón), i a altres valors paisatgístics atorgats des de la cultura urbana. Des del 2005 el valuós recinte conventual és un Bé d’Interés Cultural (BIC).

Un massís litoral

El massís del Desert de les Palmes –paral·lel al mar, agrest, de tons rogencs dominants– està format per una serra, nord-est sud-oest, amb el vessant occidental de declivi ràpid i l’oriental més complicat i menys articulat que, en dos o tres escalons, poc precisos, descendeix cap al mar. En la corda principal se situen Sufera, el Bartolo (729 m), Huguet, la Mola del Morito i la Roca Blanca; en l’escaló següent es troben les Agulles (537 m), la Corda, Montornés i la Parreta; en l’alineació més pròxima al mar, Santa Àgueda (247 m), Corvatxos, Molinàs, etc. En realitat, el massís està format per grans blocs fallats, desnivellats i escalonats cap al mar. Un conjunt de falles normals, de direcció nord-est sud-oest i vergència principal cap al nord-oest, fan aflorar el sòcol hercínic (pissarres i grauvaques carboníferes) i el permotriàsic suprajacent (arenoses i lutites roges), juntament amb una cobertora juràssica i cretàcica més reduïda. “Los montes son por lo comun de amoladeras: hay tambien mucha piedra arenisca micácea de roxo obscuro” (Cavanillles).

En aquest massís distensiu de blocs fallats i desnivellats, “no hay que buscar llanuras, todo se reduce a picos elevados que dexan entre sí profundos barrancos” (Cavanilles). L’escalonament de blocs dóna lloc a valls menudes paral·leles al litoral (Miravet, les Santes, Barranc de la Magdalena), que constitueixen enclavaments ecològics valuosos. Un altre tret és el contrast bigarrat de moles carbonatades (castell de Montornés) i blocs de gres roig desnivellats (les Agulles de Santa Àgueda). Per la seua banda, la finca carmelitana és un gran recinte natural, còncau, circumdat de muntanyes, que deixen una àmplia obertura cap al mar.

Els pendents abruptes, la diversitat litològica i el cabussament d’estrats alimenten la remoció als vessants, especialment els orientals, durant les tandes de pluges extremes. Per això, en algun sector “reyna tal desórden desde la raiz hasta la cumbre de los cerros y montes, tal multitud de enormes cantos acinados, sin union aparente y muchas veces sin tierra, que parecen efecto de violentas convulsiones… De aquí nace poca seguridad en los campos y en los ribazos que se levantan para contener la tierra, y mucho riesgo en los edificios. Esto obligó a los Padres Carmelitas á transferir su Convento á otro sitio más elevado y ménos expuesto: lo tenían ántes en una cuesta y en las cercanías de los manantiales con que regaban varias huertas dispuestas en gradería; pero viéndose expuestos á perecer por los freqüentes hundimientos, prefiriéron el nuevo sitio que hoy ocupan al antiguo, mucho mas agradable” (Cavanilles, 1795-97, I, 52).

“La multitud de vegetales que sostiene”

“En pocas partes del reyno se ve el suelo mas cubierto de vegetales; casi siempre inculto, no pone estorbo á que se multipliquen. La multitud de barrancos, el abrigo en unos y, en otros la humedad favorece la vegetación” (Cavanilles). La vegetació potencial del Parc Natural del Desert de les Palmes és un bosc mediterrani de carrasques (Quercus rotundifolia) i sureres (Quercus suber) i, en enclavaments molt favorables, roures (Quercus faginea). Per la seua banda, les pinedes (Pinus halepensis i Pinus pinaster) només formaven comunitats permanents a les crestes més exposades al vent, de forts pendents i sòls margues i molt secs. Però la vegetació climatòfila del Parc Natural es troba molt degradada per la pressió humana secular (pasturatge, carboneig, abancalaments, incendis, etc.) i, per això, prosperen comunitats secundàries. En general, la pineda amb matoll aconsegueix un gran desenvolupament al massís litoral.

Sobre sòls carbonatats, els carrascars constitueixen la vegetació arbòria climatòfila del massís, acompanyats de Rubia peregrina, Chamaerops humilis, Rhamnus oleoides (arç negre), Rhamnus alaternus (aladern, etc.). Queden exemplars aïllats i bosquets de Quercus rotundifolia al Parc Natural. La degradació del carrascar ha donat pas als coscollars amb llentiscle, romer, bruc d’hivern, argilaga, etc., i a la invasió de Pinus halepensis. Per la seua banda, sobre les argiles i arenes roges pobres en bases, es desenvolupa un horitzó argílic òptim per a la sureda i les seues etapes de substitució de bruguerars (bruc, ginesta triflora, etc.) i fins i tot estepars (diferents estepes). Hi ha exemplars aïllats de sureres, encara que el Pinus pinaster adquireix un gran desenvolupament al Parc Natural. Finalment, a les zones més humides hi hauria roures, dels quals s’han conservat alguns exemplars prop de l’ermita de les Santes.

“Así se ven largas lomas y cuestas cubiertas de madroños, cuyos frutos encarnados resaltan sobre la verde espesura de sus hojas. En los barrancos se levanta á ocho y mas pies la retama de flor, arbusto precioso por la hermosura, multitud y fragancia de sus grandes flores: es común la xara blanquecina y de Mompeller, el labiérnago, la adelfa, el romero, el guardalobos, palmitos, rosales y aliagas: en el antiguo convento hay hermosas palmas, y el ciprés de ramos horizontales: en las alturas se hallan pinos hasta la misma cumbre, y en la sombra de estos crecen plantas curiosas como la xara tuberaria, la efrasia amarilla, la escabiosa de flor blanca, la orquídea abortiva; y entre otras un cardo nuevo que es el glaucus de mi tercer tomo” (Cavanilles, 1795-97, I, 53).

Els primers frares carmelitans, tan bon punt es van establir al Desert de les Palmes (final del s. xvii), entenien que el lloc era bell i amé, encara que “quizá el único inconveniente era que, desde siempre, había sufrido muchos incendios”. El problema no va desaparéixer, tot i que es va gestionar amb el carboneig, una font de recursos per a la comunitat (ben documentada en el seu arxiu), i els nous abancalaments. Amb tot, el risc persistia. Al llarg del segle xx, el Parc Natural ha registrat diversos incendis de gran extensió (com els de 1931, 1985 i 1992).

Castells, ermites i masies

Des del punt de vista agrari, el massís va ser i és un món marginal. Tanmateix, el Parc Natural –a més del recinte carmelità del qual es parlarà després– conté un patrimoni cultural variat i valuós que documenta formes humanes d’habitar i explotar el massís, d’usar les seues fonts, de gaudir de les seues panoràmiques “alpines”. Hi ha recintes defensius, ermites, masies, abancalaments, hortes, corrals, xalets acomodats i també símbols paisatgístics culturalment atorgats. Per tant, el massís –immediat als nuclis de Cabanes, La Pobla de Tornesa, Borriol, Castelló de la Plana i Benicàssim– va ser també un espai transformat, ordenat i viscut secularment. Els actuals mosaics paisatgístics, a més dels seus components naturals, també són herència de la llarga presència humana en aquestes serres.

Al vessant oriental del massís, tres castells islàmics (Miravet, Montornés i la Magdalena) dominen un territori litoral extens (camins, alqueries, hortes, prats costaners, etc.). Aquests recintes, ocupats i reformats després de la conquesta feudal, van continuar fent la mateixa funció. Per la seua banda, a l’allargada vall de Miravet, sobre una mola rocosa aïllada gairebé inexpugnable, es troba el castell de Sufera, un hàbitat propi de l’incastellamento dels temps foscos (Guichard i Bazzana). Al massís també hi ha antigues ermites en llocs de grans qualitats paisatgístiques, entre les quals destaca la de les Santes, de fundació medieval (s. xiv) i renovació barroca (s. xvii). El conjunt arquitectònic i l’entorn natural –un lloc identitari per als veïns de Cabanes– és un dels recintes més privilegiats de tot el Parc Natural, “una clota ombrívola, verda i feréstega” (Esteve).

Al llarg dels segles xviii, xix i principi del xx, els vessants del Desert de les Palmes van ser objecte de tasques de colonització agrària àrdues (rompiment de terres, abancalaments, etc.) per part de la gent de les poblacions immediates. La perifèria del massís es va agraritzar; vinyes, garroferes i oliveres van escalar les faldes de les serres. Encara al principi del segle xx, Manuel Peris –propietari del gran xalet de la font Tallada– va plantar oliveres al vessant immediat al peu de les Agulles de Santa Àgueda, una transformació que continua impressionant per la dimensió de l’empresa. Òbviament, aquests treballs van anar acompanyats d’una certa dispersió del poblament (noves masies), en alguns casos de propietaris acomodats que residien ací durant l’estiu.

El paisatge carmelità

Des de la conquesta cristiana, el massís costaner era una talaia privilegiada, però amb a penes població en alguna masia, ermita o molí hidràulic. Precisament per la seua condició de desert humà, la vessant oriental del Bartolo –emmarcada entre les Agulles de Santa Àgueda i el castell de Montornés– va ser adquirida el 1691 per a la fundació d’un desert carmelità, que prendria la denominació de les Palmes pels abundants Chamaerops humilis. Era un lloc bell on es recol·lectava “trigo, vino, garbanzos y otras legumbres, frutas y hortalizas, y donde los pastos eran abundantes…”. Immediatament van començar les obres del convent i es van condicionar l’hort i altres bancals de conreu. L’any 1709 es van iniciar les pràctiques eremítiques a la Santa Muntanya.

En aplicació del Definitori general carmelità, el Recinte de la laura –delimitat per una tanca, amb porteries alta i baixa– gravita entorn d’un oratori, al voltant del qual es van disposar el convent i les ermites, els caus, els pilars i altres construccions devocionals i productives, amb un camí com a eix estructurant. Els frares –dedicats al retir, la soledat, l’oració i la contemplació enmig d’un valuós enclavament natural– el van dotar de símbols de l’espiritualitat carmelitana i d’hagiotopònims d’eremites que van poblar les soledats del desert de la Tebaida a l’Egipte protocristià. D’una altra banda, la urbanització barroca, des de la porteria baixa fins a l’ermita de Sant Miquel (al Bartolo), és també una perfecta al·legoria de la pujada a la Muntanya de Perfecció santjoanista que convida a la pràctica ascètica de l’itinerari de purificació que, a través del camí estret i la senda angosta, condueix al cim “donde mora la honra y la gloria de Dios” (Martínez de Pisón). El lloc, que recorda al mont Carmel de l’altre costat del Mediterrani, és una casa de silenci, solitària “en medio de la naturaleza, en armonía ecológica, en un valle fértil rodeado de montañas que invitan a la transcendencia”.

“Sin embargo, la culminación del cerro monacal y su apertura al mar se encuentran hoy muy alteradas, en un extremo por antenas que buscan las elevaciones y en el otro por urbanizaciones que se implantan en las costas. Aparecen, pues, como en tantos otros sitios, otras tendencias disonantes, poco protectoras, más poderosas en la actualidad que la lírica, la mística y los paisajes de valores visibles y escondidos… Mirando la cima del Bartolo, plagada de antenas, tan parecida en su forma física al dibujo de San Juan de la Cruz y recordando el remate de éste en el gráfico (“solo mora en este monte la gloria y la honra de Dios”), tan cargados de sentido, es evidente que el símbolo ha quedado llamativamente destronado por los ídolos acústicos… El valor queda oculto y la fealdad visible; el poeta está escondido y la incultura ostentosa” (E. Martínez de Pisón, 2009).

Altres valors

Des de meitat del segle xix la interrupció de la clausura i l’obertura de les porteries –en aplicació de les disposicions d’exclaustració– va permetre l’entrada al Desert de visitants que no necessàriament coneixien el símbol de la Santa Muntanya, ni el significat dels hagiotopònims, ni l’estructura de la laura. Tanmateix, les seues percepcions van agregar nous valors paisatgístics al Desert de les Palmes. Heus ací una mostra dels atorgats fins als anys trenta del segle xx.

Des de la perspectiva romàntica, el lloc no era “notable por lo monumental, sino por lo pintoresco, no por su construcción sino por su situación, no por el arte sino por la naturaleza” (Llorente). Enfront del món de la Plana, s’alçava la muntanya, un paisatge sagrat on habitava la virtut. Aquesta imatge romàntica va evolucionar fins a convertir el paratge en la serra de la Plana que aportava caràcter i identitat a la ciutat de Castelló. El massís era un quadre policrom de natura atractiva (les Agulles de Santa Àgueda, la font Tallada, la vall “alpina” de Miravet). Els entorns del Desert es van convertir en estudi de fotògrafs i pintors, matèria de publireportatges evocadors de la soledat i del silenci d’un “paisaje extraordinariamente hermoso á la luz ardiente del sol; poéticamente encantador alumbrado por la clara luna; e imponentemente sublime bajo el estrépito de la tempestad” (Sarthou).

Des del principi del segle xx, el Desert va ser meta assídua d’excursionistes que pretenien gaudir de l’amenitat del paisatge i del gran espectacle de la natura. L’excursionisme docent també va trobar ací l’aula de la natura que a cada passa proporcionava valuosos recursos didàctics. Al seu torn, el Desert –pintoresc, amé, sublim– emergia com a destacat al·licient turístic; era important construir una carretera des de Benicàssim –les obres es van iniciar el 1928 i encara prosseguien el 1936– per fer accessible “un estupendo paraje, el mejor parque que tiene la Plana, un balcón inmejorable sobre el mar y la Plana”.

En aplicació de la llei de Parcs Nacionals (1916), es va sol·licitar la declaració de les Agulles de Santa Àgueda com a Lloc Nacional (per les seues qualitats geològiques i agrestes i per la proximitat al recinte carmelità). La proposta no va prosperar. Poc després (1928) el pintor Porcar –davant de les amenaces que intuïa– va defensar que el conjunt Montornés-Desert-les Agulles-les Santes fora inclòs entre els Llocs Notables, amb la qual cosa protegia la flora i la fauna. Davant de les expectatives urbanitzadores entenia que el conjunt era un bé social amb necessitat de protecció i va proposar declarar-lo Bosc Nacional en atenció als seus valors naturals, estètics i socials.

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: