Paisatges de muntanya i forestals
Un complex càrstic entre els sistemes Ibèric i Bètic
Entre la Valldigna i l’horta de Gandia i tancant la marjal de Xeraco-Xeresa s’alça aquest massís litoral amb una altura i una silueta que destaca sobre el golf de València. El cim principal és el Mondúver (841 m), seguit d’altres subordinats (el Toro, 607 m; el Picaio-Aldaia, 728 i 734 m; el pic de Falconera, 495 m, etc.). Mentre les “faldas meridionales (del massís) se pierden en la huerta de Gandía”, els vessants septentrionals es vinculen a la Valldigna. Al nucli del massís es troba el Pla de Barx-La Drova emmarcat pel Picaio, la serra del Toro, el Penyalba i el mateix Mondúver.
El conjunt és un massís càrstic que alberga una gran diversitat de nínxols ecològics i una terra muntanyosa habitada des de fa molts anys. Actualment acull la població de Barx i residències secundàries disperses. El massís, que reuneix unes grans qualitats paisatgístiques, encara que amb amenaces de banalització, és un gran escenari per a la interpretació del paisatge, una tasca a què han contribuït reconeguts naturalistes i prehistoriadors i també savis locals compromesos amb els valors naturals i culturals del massís.
Amb aquestes paraules presenta Cavanilles les muntanyes que ell mateix denomina muntanyes de Valldigna, “dispuestos en bancos casi horizontales” de precipitacions relativament abundants i “recomendables por la multitud de vegetales que allí crecen”. A més de les talaies esmentades abans, als vessants de les quals apareixen penya-segats regulats freqüents, també hi ha plans estructurals (Pla de les Coves, Pla de les Palmeres, Pla del Campet, Pla del Toro, Pla Gran, Pla de la Nevera, etc.). Les interferències tectòniques i les diàclasis dels potents estrats carbonatats afavoreixen la carstificació del massís, que es manifesta en l’abundància de rasclers, depressions tancades de dissolució (pòlie de Barx, pòlie de la Drova, les Foies, etc.) i també en nombrosos encaixaments fluviocàrstics. També està molt desenvolupat l’endocarst (avencs, conductes, coves i galeries a través de les quals circula l’aigua percolada des de la superfície).
En realitat, el massís funciona com un aqüífer complex que arriba a la màxima activitat en cas de precipitacions extremes. Cavanilles va poder veure aquest “espectaculo de la naturaleza” el dia 1 d’octubre de 1791, “después de un diluvio de tres días” al pòlie de Barx: “Apenas entré en el valle vi” que des dels vessants de la Puigmola es precipitaven cascades amples, que les canelles de la font de la Puigmola eixien amb força, que funcionava l’Avenc de la Donzella i “tantas aguas que pasaban a las entrañas de los montes”. Poc després es va dirigir a l’anomenada Font Major de Simat (al peu del massís) on brollaven amb força aigües térboles que alimentaven un riu cabalós cap al barranc de Toro.
La vegetació predominant del massís és un matoll termomediterrani, que resulta de la degradació de la vegetació potencial. El clima, encara que mediterrani, presenta valors pluviomètrics per damunt dels 750 mm anuals, com a conseqüència de l’efecte barrera que exerceixen les muntanyes sobre les masses d’aire humit del nord-est. La desforestació en favor de terres de conreu i pastures i l’acció dels incendis forestals explica que s’hagen substituït els antics boscos de carrasques i sureres per espècies arbustives com el coscoll, el llentiscle, el margalló o el bruc i nombroses aromàtiques com el romer, el timó i la lavanda, acompanyades de taques o exemplars aïllats de pi blanc i de pinastre. Tanmateix, alguns barrancs de l’ombria han actuat com a reductes d’espècies com el freixe, la savina, el càdec, el llorer bord o el lladern i arrapadisses com la mare-selva i la sarsa. El Mondúver també posseeix una fauna rica representada per espècies com el gat salvatge, el porc senglar, l’àguila daurada o el duc, així com gasteròpodes propis de la zona.
La possibilitat de controlar des d’aquestes muntanyes les terres planes de la Safor i de la Valldigna i la disponibilitat de recursos naturals, especialment d’aigua, gràcies als nombrosos brolladors que hi ha, expliquen l’antiga ocupació del Mondúver. Els vestigis d’assentaments i poblats són diversos: al vessant sud destaca el jaciment de la Cova del Parpalló, on s’han trobat importants restes paleolítiques i, al vessant nord, la Cova de Bolomor.
Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València
Pascual Madoz (1845-50). Diccionario Geográfico-Estadísticio-Histórico de España y sus posesiones en Ultramar, Madrid.
“En 2 1/2 horas se sube sin fatiga desde el monasterio hasta la cumbre: las faldas son quebradas y muchas veces con precipicios; el único paso abierto al N. está entre el Peñalba y Toro por un boquete elevado sobre el nivel del mar más de 1000 pies, por donde se entre en el valle de Barig. En su cumbre no hay picos, escabrosidades ni planta alguna; cuestas suaves facilitan el paso hacia todas partes por muchos centenares de varas, seguidas después de cortes perpendiculares y derrumbaderos”.
J. Piera (1982). El Cingle Verd, pp. 21-22.
“A l’altra banda de la vall, l’ombriu, hi ha la serra d’Aldaia, plena d’avencs misteriosos. Ella, aquesta serra amb nom de fada (Aldaia en àrab significa “l’hort”, és a dir, el jardí) m’ofereix cada matí, tot saludant-me, un dels llocs més grenyals: el Cingle Verd, amb el seu cavaller alat, immòbil i al galop del seu corser rocós.
Veient, vivint, aquesta terra, hom sent el pas del temps… Quin gran espectacle, el d’aquestes muntanyes!... Si fos pintor, hi trobaria motius, llums, colors nous; essent qui soc, hi veig històries, llegendes, biografia, imatges, sensacions…”
J. Iborra (2009). “Les venes de la terra”, Ab ben-Cedrell, 2, 3.
“L’antigament orgullós riu de Xeraco o de la Vaca… ha esdevingut un corrent mansuet, atemorit, que només desaigua a la mar quan el massís càrstic del Mondúver s’ompli a vessar i a dolls deixa córrer l’aigua per avencs i escorrims, com la Font Gran de Simat, on naix el riu, o la font de l’Ull, a Xeraco. Ben lluny queden aquelles avingudes, la plena en la parla xeraquera, que inutilitzaven el Caminàs uns mesos a l’any i permetien cultivar arròs”
L. Calvo (1908). Hidrología subterránea, 20.
“El pico del Mondúber, con sus 841 metros de altura, formado como la mayoría de los montes cretáceos de la región, por un enojoso apilamiento de bancos calizos sin alternancia con otros que sean más tupidos, nos ofrece un ejemplo curioso de la influencia que puede tener la sola inclinación de las capas terrestres para conducir las filtraciones al exterior, aún sin el auxilio de un dique impermeable. Las filtraciones de la cumbre aparecen de nuevo al exterior en la… fuente llamada del Garrofer y… en la fuente de Jeresa”
L. Pericot (1942). La cueva del Parpalló (Gandia). Excavaciones del S. I. P., p. 13.
“Este valle, poblado de almendros, olivos, vid y algarrobos, tiene su centro en el caserío de la Droba, construido aprovechando para habitación de los campesinos una antigua y nada noble residencia monacal, además de algún chalet en sus alrededores y algunos riu-raus para la pasa, en las partes altas. El valle es fresco y sombrío, pues las altas montañas, que lo cierran y forman la llamada Sierra de Aldaya, le quita el sol buena parte del año. Cerca de la Droba, una fuente permite una reducida huerta. Más allá de los cultivos, dominan las plantas propias de estas tierras mediterráneas, pino, lentisco, coscoja, adelfa y también el esparto y, sobre todo, la palma (Chamaerops humillas)”.
CALVO, L. (1908)
Hidrografía subterránea, Gandia, Luis Catalá y Serra Impresor, 291 pp.
DELGADO, R. i SENDRA, F. (2007)
Els barrancs de la Safor. Una mostra de la diversitat de la natura, Gandia, Institut d’Estudis Alfons el Vell, 150 p.
PULIDO-BOSCH, A. y FERNÁNDEZ RUBIO, R. (1979)
“Los grandes poljes del sureste de la provincia de Valencia”, Acta Geològica Hispànica, 14, 482-486.
ROSSELLÓ, V. M. (1968)
“El macizo del Mondúver. Estudio geomorfológico”, Estudios Geográficos, 112-113, 423-474.
SASTRE, J. i MORERA, V. (2004)
Les fonts de la Safor. De les nimfes d’aigua a la sobreexplotació dels aqüífers, Gandia, Institut d’Estudis Alfons el Vell, 189 pp.
