El Puig Campana

Entre els cims emblemàtics valencians s’alça pròxim al mar el Puig Campana, cim que, per la seua grandiositat, elevació, paisatge i simbolisme, alguns autors no han dubtat a denominar “muntanya màgica”. Es localitza a la província d’Alacant i tanca pel sud el conjunt conegut com la “muntanya alacantina”. A les seues faldes meridionals, arrecerat, es troba el nucli urbà de Finestrat, poble de bella arquitectura, situat estratègicament per al control del litoral i del ventall al·luvial del riu Torres, que canalitza les aigües d’aquest vessant de la serra.

El Puig Campana gaudeix d’un reconeixement social com a muntanya simbòlica i representativa del paisatge valencià. El seu interés està tant en les seues característiques geològiques com geomorfològiques, botàniques i paisatgístiques. Aquesta mola pètria, escarpada, de penya-segats impossibles i de pedreres, que té una silueta retallada i visible des de la llunyania, s’alça per damunt dels 1.400 metres i crea un bell paisatge muntanyenc propi més de l’alta muntanya que de la muntanya mediterrània.

Una geoforma singular d’origen bètic

El Puig Campana forma part de la Serralada Bètica, cadena muntanyosa que s’estén pel sud-est peninsular i que arriba a les illes Balears. Aquesta serralada, originada per la col·lisió de les plaques tectòniques africana i euroasiàtica, presenta zones amb característiques geològiques distintes. El conjunt de serres format pel Puig Campana, el Ponoig i la serra d’Aitana formen part de la zona externa de la Serralada Bètica i, més en concret, del domini del Prebètic, on destaquen les roques de tipus sedimentari marí. Aquest conjunt posseeix una topografia escarpada i abrupta com a resultat dels plegaments intensos i de la fracturació que van tindre lloc després de l’orogènia alpina. Les roques sedimentàries acumulades durant el mesozoic i el terciari van començar a plegar-se com a resultat de les espentes tectòniques i a fracturar-se, fet que va donar lloc a anticlinals i sinclinals. Aitana, Ponoig i Puig Campana conformen el massís més important de tota la província d’Alacant, el qual descendeix cap al mar mitjançant una successió de valls i divisòries d’aigües.

El Puig Campana es presenta com una mola pètria que s’alça, enorme, a escassa distància de la línia de costa; està constituït predominantment per materials calcaris del juràssic, i dóna lloc a un relleu molt escarpat que s’accentua com a conseqüència dels processos erosius. Aquesta muntanya, la segona més alta de la província d’Alacant, s’eleva cap al cel com a resultat d’unes pressions i d’una fractura que ha individualitzat dos blocs que amb els seus moviments comprimeixen les calcàries juràssiques i extrudeixen les capes del cretaci i del terciari. La singularitat geològica del Puig Campana està en el fet que es tracta d’un dels pocs afloraments de calcàries juràssiques del Prebètic alacantí. La seua estructura és complexa; són protagonistes del paisatge les parets verticals, repletes de fissures, que es combinen amb arestes i caigudes esmolades fruit de la meteorització mecànica (descompressió, gravetat, gelifracció, termoclàstia…) i del carst. El vessant sud del Puig Campana presideix una fossa tectònica a través de la qual extrudeixen els algeps i les argiles roges triàsiques, que afegeixen colorit al conjunt paisatgístic.

Medi físic, activitats antròpiques i paisatge

L’entorn del Puig Campana –hi incloem ací també el Ponoig i la serra d’Aitana– destaca per l’altura dels cims, els vessants abruptes, l’estructura sòlida i la riquesa de les seues formacions vegetals. També destaca, però, per la presència humana, que va aprofitar les característiques fisiogràfiques per a fer del conjunt un bastió inexpugnable des d’on controlar el territori; va cultivar els vessants més amables i va crear espais plans mitjançant bancals de pedra seca. La ramaderia també ha sigut una pràctica habitual en aquestes muntanyes com a complement de l’agricultura. Per això el paisatge es troba esguitat de camins, bancals, masos, corrals, geleres…

La barrera muntanyenca que suposa el Puig Campana per als vents carregats d’humitat procedents del Mediterrani, provoca pluges abundants (650 mm) al vessant septentrional; aquestes són de vegades en forma de neu durant l’hivern. Així mateix, al sud del Puig Campana es marca l’inici del clima mediterrani litoral semiàrid. Pel que fa al règim tèrmic, l’altitud és determinant. Les temperatures se situen entorn dels 12^oC de mitjana anual, la qual cosa permet que la neu es mantinga durant uns mesos l’any. Pluja i neu són les responsables d’atacar la roca calcària del Puig Campana i d’alimentar les fonts que brollen a les seues faldes, on s’interposen materials margosos, menys permeables. Les aigües superficials es concentren en escolaments, aprofiten les principals línies de fractura i erosionen el penyal mecànicament, com a conseqüència dels forts pendents, i químicament, mitjançant el carst. A l’hivern, a més, actua la gelifracció quan el gel exerceix de falca entre les diàclasis de les roques.

El Puig Campana, des de la llunyania, constitueix un paisatge fonamentalment geomorfològic; és a dir, està articulat per les formes del relleu. Els processos físics i químics es manifesten en un perfil i en una silueta que ja formen part de l’imaginari col·lectiu. La tectònica i l’erosió han donat lloc a murs gegantins, talussos molt inclinats, penyalars i pedreres, formes càrstiques representades per rasclers, acanaladures, avencs, etc., els quals esdevenen tots elements clau en l’estructura paisatgística. Si ampliem l’escala, la vegetació es converteix en un altre dels elements conformadors del paisatge del Puig Campana.

Encara resisteixen la pressió antròpica i l’efecte dels incendis forestals formacions arbòries aïllades de carrasca en vessants d’ombria. És ací on, a més, es conserven espècies arbustives d’entorns humits com ara els teixos, freixes, aurons i servers. A les zones de solana, les formacions arbòries estan representades pel pi blanc i per vegetació arbustiva com el llentiscle, el coscoll, l’argilaga i, on hi ha una desforestació encara major, apareixen matolls de romers, timons i brucs. La vegetació rupícola té una importància notable a causa de la presència de grans parets verticals, penya-segats i penyalars. Hi destaquen el coixí de monja, la barruixa i la sàlvia amarga o oliveta i el poliol amarg. Pel que fa a la fauna, els farallons presents al conjunt format pel Puig Campana, Ponoig i Aitana, són un hàbitat excel·lent per a les aus. En són exemples els rapaços com el falcó, l’àguila reial, l’àguila cuabarrada, els còrvids com el corb i les graules, o altres aus com la merla blava, la perdiu, el pinsà, la busquereta garriguenca o el trencapinyes. Quant als mamífers i rèptils, destaquen el porc senglar, el rabosot, el gat salvatge, l’eriçó, el conill, la llebre, el fardatxo, la colobra i l’escurçó ibèric.

A pesar de la naturalitat que transmet el Puig Campana, no es pot ignorar la importància de la presència humana en la configuració del seu paisatge. Activitats antròpiques lligades a l’agricultura, el turisme rural, el senderisme i l’escalada es complementen amb un sentit de lloc i imaginari que es nodreix de sensacions, mites i llegendes entorn de la “muntanya màgica”. Les fonts són abundants i han abastit els camps i els molins de Finestrat, poble muntanyenc que, encara que orientat al Mediterrani, se situa a les faldes meridionals de la muntanya. Els cultius són majoritàriament secans que també escalen la muntanya gràcies a l’abancalament, contingut amb murs de pedra seca. Les faldes pròximes al poble alternen cultius d’ametler i olivera amb matolls i amb algunes construccions aïllades de pedra. Pel que fa al nucli urbà, l’estretor i irregularitat de la trama del carrer indiquen una influència islàmica forta. L’arquitectura tradicional s’ha conservat al nucli històric, cosa que atorga caràcter al paisatge urbà.

El Puig Campana: la muntanya màgica valenciana

El Puig Campana és una d’aquelles muntanyes visibles i presents que formen part del paisatge de l’imaginari col·lectiu i especialment del senderista i escalador valencià. És una mola pètria repleta de valors, tant geomorfològics, per l’arquitectura lítica compacta i curiosa i per la verticalitat vertiginosa de les seues parets, com ambientals, culturals i simbòlics. Es mostra a l’observador com un bastió inexpugnable, lleugerament aïllat de muralles veïnes, com són el Ponoig, serra del Castellet, l’Alt de la Penya de Sella i la serra d’Aitana. El desnivell dels penya-segats verticals, superiors als 500 metres, ha servit d’escola a escaladors valencians, que han obert diferents camins fins al cim (CEBRIÁN, 2004). El Puig Campana, denominació que guarda relació amb la similitud del conjunt muntanyenc amb una campana, té dos cims: el Puig Campana, de 1.406 metres, i el Pic Prim, ambdós separats per un corredor pedregós denominat el Carreter. El Pic Prim està seccionat per una bretxa, denominada el Portell, que el divideix en dues parts, una de 1.344 metres d’altitud i l’altra de 1.318 metres. Aquesta estria superba ha inspirat dites i llegendes i ha servit com a referent visual per a mariners i viatgers.

Emilio Iranzo García
Jorge Hermosilla Pla
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: