El Riu de Montnegre

Els canvis successius en la toponímia d’aquest riu curt –al principi riu Verd i aviat també de Castalla; després, aigües més avall de la presa de Tibi, denominat de Montnegre; i en el tram final, conegut com a riu Sec– són expressió dels ràpids contrastos hidrològics, litològics i ambientals que concorren en aquesta conca torrencial reduïda (520 km²), des de la capçalera instal·lada a la muntanya mitjana mediterrània fins a la conca baixa subàrida. Els dispositius estructurals successius i els escalons bioclimàtics estrets confereixen una diversitat notòria a aquest “río-rambla de módulo escaso que registra esporádicamente furiosas avenidas” (A. Gil Olcina). Al seu torn, la presa de Tibi i dos destacats assuts –tots dedicats al reg secular de l’horta d’Alacant– afegeixen caràcter al paisatge fluvial: “la admiración que producen es extraordinaria como verdaderas catedrales de la historia de la ingeniería y orgullo merecido –aunque casi olvidado– de la cultura que las levantó” (A. López Gómez, 1996, 15). La coevolució de tants elements naturals i culturals és un tret d’aquest corredor fluvial tan valuós, objecte de reconeixements seculars i intervencions, d’aprofitaments intensos i de propostes territorials recents pel potencial i la qualitat dels seus paisatges.

Un riu-rambla

El riu de Montnegre té la capçalera al voltant d’uns 1100 m d’altitud, a la conjunció dels escolaments de la marjal d’Onil i de les aportacions de diverses surgències que brollen a la serra d’Onil. Després, encara a la Foia de Castalla, rep el cabal del riu d’Ibi, que procedeix de la canal d’Alcoi. Les inèrcies dels escolaments subterranis de les serres de capçalera dels dos rius asseguren el manteniment d’un cabal modest de base del riu-rambla. Posteriorment la vall fluvial s’estreteix considerablement a Tibi, constreta pels turons de Mos del Bou i de la Cresta, contraforts respectivament del Maigmó i de la penya de Xixona. Després travessa unes calcàries negres triàsiques que donen nom al riu. En conclusió, el riu de Montnegre avança per un domini subàrid, fet que marca el quadre ambiental i el comportament hidrològic. En aquest tram encara rep nous afluents per l’esquerra (rambla de la Torre, rambla de Busot, etc.). A partir de Mutxamel, l’aprofitament integral del cabal per al reg de l’horta d’Alacant dóna lloc al nom de riu Sec, que manté fins a la desembocadura al Campello, on ha originat un con deltaic menut.

El riu de Montnegre registra un règim fluvial típic de riu-rambla (A. Gil Olcina) amb una minva pronunciada del cabal durant l’estiu, que es contraposa a les furioses crescudes tardorenques. Aquests episodis torrencials es desencadenen en cas de pluges fortes de llarga durada registrades a la capçalera. Durant les crescudes, el riu-rambla arrossega una càrrega sedimentària important, una dinàmica torrencial que va obligar a construir un desarenador original per a mantindre la capacitat de l’embassament de Tibi.

Un pantà singular

El pantà de Tibi o d’Alacant constitueix una veritable catedral de les obres públiques, tant per la tècnica i l’envergadura que va tindre en l’època en què es va construir, com per les funcions de regulació del reg de l’horta d’Alacant que ha dut a terme des d’aleshores. La seua rellevància constructiva i funcional ha sigut subratllada per Towsend, Cavanilles, Aymard, Llauradó, Alzola, Figueras Pacheco, entre d’altres. Aquesta presa fins i tot la va prendre com a model Aymard, enginyer encarregat pel govern francés d’estendre el reg a la colònia algeriana.

La presa, que s’ha atribuït generalment a Herrera, Juanelo Turriano o els Antonelli, es va iniciar el 1580 i va concloure el 1584. La primera traça és obra de Pere Esquerdo o Izquierdo, un mestre d’obres local; després van intervindre, d’alguna manera, Turriano, Herrera, el dominic Azara i d’altres com els Antonelli i “Il Fratino”. La presa va patir una avaria greu el 1679 per causes no aclarides i va quedar inutilitzada fins que es va reparar l’any 1738.

L’altura és de 41 m, la més alta d’Espanya i d’Europa fins al segle xviii, un arc menys marcat que a la presa d’Almansa i amb un lleuger escalonament, amb 33,7 m a la base i 20,5 m dalt. La capacitat varia segons els autors, entre 3,7 i 5,4 milions de m³, la màxima entre els embassaments dels segles xvi-xviii. Per la seua banda, la presa d’aigua consisteix en un pou de 35 cm de costat, a l’interior del mur, immediat al parament, i en aquest hi ha una sèrie de 52 forats de les bastides o espitlleres dobles per on penetra l’aigua. Aquesta cau a una galeria de fons excavada a la roca i tancada per una paleta de bronze amb un mecanisme enginyós, lloat per Aymard, però substituït avui per una vàlvula composta. La neteja del fang, calculada cada quatre anys, durant els quals s’aconseguien uns 12 m-16 m de grossària, es resolia per mitjà d’una galeria de fons esbocada des d’1,8 m x 1,7 m a 3 m x 3,3 m per a facilitar l’eixida del fang. Una altra originalitat de Tibi és el sobreeixidor lateral amb dues obertures de 2,10 per a 100 m³/s, a l’extrem del mur, continuat per un canal a la roca.

El pantà de Tibi es completa amb altres obres complementàries, entre les quals destaquen, aigües més avall, els assuts de Mutxamel i de Sant Joan. Els dos, decisius per a la derivació de les dotacions de reg de l’horta d’Alacant, han patit desperfectes en alguna crescuda extrema, però s’han reposat posteriorment. Aquestes infraestructures, de gran valor patrimonial, ja van ser elogiades per A. J. Cavanilles.

Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València

Compartir: