Els Ports de Morella

És la comarca dels Ports una terra agresta i de clima aspre, una expressió de la naturalesa indòmita només modelada per l’esforç admirable dels seus habitants, que han deixat una empremta inesborrable en el paisatge amb un infinitat de murs de pedra seca que abancalen i divideixen la terra. És una terra de contrasts marcats que el relleu reflecteix en l’altitud dels seus cims i la fondària dels seus barrancs, en la seua àmplia extensió i la baixa densitat de població, en les temperatures extremes, en fi, entre una tortuosa topografia i el caràcter afable de la seua gent, amb rostres colrats pel temps que a vegades contenen uns ulls clars –verds, blaus– que ens porten a preguntar-nos pels seus orígens ancestrals.

Moles, barrancs i dinosaures

La comarca se situa a la zona on enllacen el sistema Ibèric i la cadena costanera catalana i està formada per materials calcaris del juràssic i del cretaci inferior, quan formava un extens golf obert al sud-est del marge occidental del mar de Tetis. Hi trobem un relleu abrupte format per dos tipus de formacions geològiques. El domini subtabular es caracteritza per cims plans, denominats moles, que s’estenen també per les comarques veïnes de l’Alt Maestrat i el Maestrazgo de Terol. Les impressionants moles de la Garumba i d’en Camaràs (Morella) en són dos bons exemples. El sector nord de la comarca es caracteritza per un domini plegat que pot reconéixer-se en vistosos sinclinals i anticlinals com els del riu de les Corces (Morella) i el Bovalar (Cinctorres). El seu origen geològic explica que diverses de les seues poblacions (Morella, Cinctorres, Portell) atresoren en les seues entranyes vestigis d’un passat remot: aquestes argiles que avui serveixen per a fabricar taulellets contenen importants fòssils de dinosaures, com el Morelladon beltrani.

Les forces de la naturalesa han llaurat un terreny muntanyós, de cims elevats i barrancs profunds, de moles rocoses i riberes fèrtils. Els cims més alts se situen a voltant dels 1200-1300 metres, amb fites destacades com els tossals de Folch de Castellfort (1.304 m), Fusters (1.294 m) i Muixacre (1.274 m) i el Carrascal (1.267 m) de Morella, el molló Blanc ( 1.261 m) i el Bovalar de Cinctorres (1.259 m) i Torre Miró i el Regatxolet (1.259 m) i el tossal Gros (1.253 m) de Morella. En un segon nivell, a l’entorn dels 900 m, s’estenen les planes fèrtils del Moll i dels Llivis de Morella, que constitueixen una de les superfícies agrícoles més extenses de la comarca. Encara per davall, entre els 700 i 500 m s’estenen les riberes dels rius Cantavella i Calders que s’uneixen al Bergantes en la triple confluència que dóna nom a la població del Forcall. Completen aquest paisatge impressionants penya-segats com el de la Roca Parda de Cinctorres, que ja descriu Cavanilles, amb un cim, el collet de la Creu del Gelat (1.232 m), des del qual s’albira un panorama esplèndid solcat pel majestuós vol de la colònia de voltors que hi nia.

La hidrologia és l’expressió viva del caràcter fronterer dels Ports, del seu paper de nexe amb els territoris veïns d’Aragó i Catalunya. Al seu vessant est s’obrin pas les capçaleres del riu Cervol i la Rambla de Cervera, que després de llits curts desemboquen directament al Mediterrani. La resta de la comarca arreplega les seues aigües en un eix fluvial que, al contrari que la resta de rius valencians, arranca des del sud amb la confluència de les rambles de Sellumbres i de la Canà i s’estén cap al nord amb els llits primer del riu Calders i més avant del Bergantes, que desemboca al riu Guadalop, afluent de l’Ebre, on van a parar la major part de les aigües de la comarca.

En relació amb les condicions climàtiques i el relleu, la vegetació està formada per boscs de carrasques, roures i pins, acompanyats a les zones més humides d’alzines. Els primers són els més característics i es conserven en extensions àmplies a Vallivana (Morella) i Vallibona. Els acompanyen ginebres i, als llocs més humits, l’hedra. A les zones degradades dels carrascars i de fort pendent predomina el coscoll, junt al qual creixen l’argilaga, el romer i l’espígol, i a les més altes la savina, acompanyada d’eriçons i artemísia. Les pinedes ocupen bona part de la comarca, en algun cas fruit de repoblacions forestals avui ben integrades, que estan representades a Pereroles (Morella), el Turmell (Vallibona), el Bovalar (Cinctorres) i a les muntanyes d’Herbers i Sorita. Quan arriba la tardor, les rouredes donen un toc de color al paisatge amb els seus tons groguencs, juntament amb el característic roig de l’auró, que es completa amb altres caducifolis com els salzes, xops i àlbers que creixen a les riberes dels cursos fluvials.

Si hi ha dues espècies animals que han guanyat presència en les últimes dècades en un sorprenent procés de recuperació, aquestes són la cabra hispànica, que va guanyar terreny des dels ports de Beseit i Tortosa cap al sud fins a arribar a l’actual excés de població, i el voltor, que amb el seu vol circular solca incessantment els cels de la comarca. Més esquius, però no escassos, són porcs senglars, rabosots, teixons, conills i llebres, eriçons i esquirols; completen aquesta mostra de mamífers mosteles, furons, gats cervals, fagines i la llúdria, introduïda recentment Entre els ocells rapinyaires, poden albirar-se les àguiles calçada i àguila marcenca, el falcó, l’aligot comú i el falcó perdiguer, i entre les nocturnes el mussol i l’òbila. Les aus migratòries, com la falcia, la palput, la tórtora i el cucut, assenyalen l’inici de la primavera amb la seua arribada. Els abellerols omplin amb el seu cant i colorit els cels estivals i els estornells arriben a la tardor.

Paisatges amb història

Coneguda amb aquest topònim almenys des del 1300, la comarca dels Ports té l’origen al territori del castell andalusí de Morella conquerit pel noble aragonés Balasc d’Alagó el 1231. Quan aquest va morir, cap al 1240, les seues propietats van passar a les mans de la corona, inclosa la població de Vilafranca, que havia fundat el 1239. Va ser així com es van formar els termes generals de Morella, que van perdurar fins al 1691 –quan les aldees van aconseguir la independència– i expliquen l’origen històric de la comarca. També la Tinença de Benifassà, formada pel conjunt de pobles que estaven sota la jurisdicció del monestir homònim, va estar sota el control de Morella. D’aquesta manera, les poblacions que històricament l’han integrat són les següents: Castellfort, Catí, Cinctorres, Forcall, Herbers, Ortells, la Mata, Morella, Olocau, Palanques, Portell, Sorita, la Todolella, Vallibona, Vilafranca, Villores i Xiva, més les de la Tinença de Benifassà: Bel, el Boixar, el Ballestar, Castell de Cabres, Coratxar i la Pobla de Benifassà. Les divisions administratives recents han incorporat les poblacions de la Tinença de Benifassà al Baix Maestrat i Vilafranca i Catí a l’Alt Maestrat, mentre que Ortells i Xiva s’han adscrit a Morella.

Les muntanyes dels Ports contenen restes d’una antiga ocupació humana que es remunta almenys al mesolític, fa uns 12.000 anys, quan el pas del plistocé a l’holocé va portar un clima més càlid i va fer d’aquestes terres un lloc habitable. Els grups humans aviat van seleccionar els llocs que reunien unes millors condicions per a l’habitació, i pels voltants van deixar l’expressió artística dels seus ritus; així, del neolític es conserven importants conjunts d’art rupestre, com el de Morella la Vella, que mostren escenes de caça i d’un ancestral enfrontament entre arquers. A partir del III mil·lenni, l’edat dels metalls va portar els grups humans a l’ocupació de cims i moles que ofereixen un ampli domini visual i bones condicions defensives. Amb la primera edat de ferro, en els segles viii-vi aC, van arribar des del Baix Aragó grups de població que havien rebut influències cèltiques i van deixar restes com els de la necròpolis de Sant Joaquim de la Menarella (Forcall). Aquest mateix substrat es pot veure en l’hidrònim Bergantes, un vertader fòssil lingüístic de clar origen cèltic.

D’època ibèrica queden restes d’una important ocupació, que té un dels millors en el jaciment de la Lloma Comuna (Castellfort). A principis de l’Imperi romà l’assentament de la moleta dels Frares (Forcall), coneguda en l’antiguitat amb el topònim de Lesera, va ser privilegiada amb la concessió de l’estatut municipal i va passar a convertir-se en l’única ciutat romana de terres castellonenques. Per aquesta passava un camí que arrancava de la Via Augusta i es dirigia cap a Saragossa. Amb la desaparició d’aquesta ciutat, el poblament es va disseminar i va aconseguir una certa importància en època visigoda, en els segles vi-vii, de la qual es coneixen restes en els termes de Cinctorres i Morella. En el període andalusí, el Castell de Morella es va erigir com la població més important i el nou centre de la comarca, quan també es van edificar algunes altres fortificacions com Castell de Cabres, Olocau i el Fossar dels Moros (Cinctorres).

Els paisatges dels Ports acullen els ecos d’episodis històrics que han marcat aquestes terres i han projectat la seua imatge cap a l’exterior. Entre aquests episodis destaca la reunió que el 1414 van mantindre a Morella el papa Benet XIII, el monarca Ferran I d’Aragó i Sant Vicent Ferrer, a fi de convéncer el primer que abdicara. També, a la mort del rei Martí l’Humà el 1410, sense descendència, es van enfrontar pel tron Ferran d’Antequera i el Comte d’Urgell; doncs bé, mentre Morella es va inclinar pel castellà, les seues aldees ho van fer pel català, la qual cosa va ser la primera manifestació del conflicte multisecular entre aquesta població i la resta de la comarca.

En el segle xix aquestes terres es van convertir en un dels escenaris de les guerres carlines, principalment de la primera (1833-40), novament amb el desencontre entre Morella i la resta de poblacions. La primera va canviar de mans en diverses ocasions i són coneguts nombrosos episodis militars protagonitzats per personatges com el carlí Cabrera o el general Espartero, que al capdavant de l’exèrcit liberal va bombardejar la població al maig del 1840. Va seguir un nou brot el 1841-44 protagonitzat pel guerriller de Forcall Tomás Peñarrocha, conegut com el Groc. En el segle passat, després de la guerra civil que va assolar les nostres terres, els enfrontaments entre la guerrilla antifranquista (el maqui) i la Guàrdia Civil van convertir la comarca en l’escenari d’una lluita ferotge que va aterrir els masovers i va accelerar l’èxode rural.

La terra i la seua gent

Entre els segles xviii i xix i fins a les primera dècades del xx el creixement de la població va portar a augmentar la superfície conreable amb l’edificació de nombroses masies, parcel·lant i abancalant terrenys difícils, construint una gegantina obra de pedra seca que avui constitueix un admirable testimoni de l’enginy i tenacitat de la seua gent. Després de la Guerra Civil, l’emigració –sobretot cap a Catalunya– va sumir aquesta terra en un procés de despoblament lent però inexorable. Avui dia, en conjunt, els 13 municipis que conformen la comarca ocupen una superfície de 904 km² i a penes sumen 4.700 habitants, amb una densitat de 5,1 hab/km². Mentre Morella, que s’ha erigit en el centre de la comarca i disposa de serveis i un important patrimoni històric, reuneix més de la meitat de la població i es manté estable, la resta pateix un despoblament dramàtic, amb casos extrems com els de la ribera del Bergantes, on la població conjunta d’Ortells, Palanques, Sorita i Villores no arriba als 240 habitants.

A principis del segle xx algunes poblacions de la zona van experimentar una industrialització incipient que només va quallar i encara perdura a la veïna Vilafranca. Però la iniciativa pionera va tindre lloc en Morella, on l’empresari Juan Giner –seguint el model desenvolupat a Catalunya– va posar en marxa el 1870 l’única colònia industrial de la comarca al costat del riu Bergantes, dedicada al teixit i filat, en la qual es va instal·lar la primera màquina de vapor de la comarca; va tancar les portes el 1926. A més de les instal·lacions industrials, disposava de residència per als treballadors, escola i església. Després de ser adquirida per la Generalitat el 1988 i rehabilitada, avui dia conté un allotjament rural i diverses instal·lacions.

Històricament, les comunicacions no han sigut fàcils per als Ports. Encara a finals del segle xviii Cavanilles situava l’únic camí carreter al seu extrem sud, pel coll d’Ares. El primer accés directe des de la costa va ser construït en època romana per comunicar la ciutat de Lesera amb la Via Augusta i Saragossa, cosa que pot considerar-se el precedent de l’actual carretera N-232. Fins a la segona meitat del segle xix no es va emprendre la construcció d’una carretera directa des de Sant Mateu, quan després de la primera guerra carlina es va comprovar el difícil accés de la comarca; el servei de diligència entre les dues poblacions es va establir el 1860. Encara avui no està ben resolt el problema de les comunicacions i, a l’espera de la necessària conversió d’aquesta carretera en la futura autovia A-68, s’acaben d’aprovar millores puntuals al Port de Querol.

La pedra seca és la tècnica constructiva més senzilla i àmpliament utilitzada en l’àmbit rural de la comarca per a la construcció de bancals i límits, als quals s’uneixen les casetes de pastor, que incorporen la falsa volta per a les cobertes en un ostentació de senzillesa que evoca temps remots. La conca del Bergantes –amb el Forcall com a epicentre– es caracteritza per la utilització de la tècnica de la tàpia en l’edificació, que podem veure aplicada sobre un sòcol de pedra en innumerables construccions. La seua recuperació en les últimes dècades, sobretot per aplicar-la en la restauració de castells, ha tingut lloc precisament en aquesta població.

Ferran Arasa i Gil
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València

Compartir: