Paisatges industrials i de serveis
Una gola de penya-segats útils i sublims
La gola del Xúquer, encaixada entre moles i serres mitjanes mediterrànies, és un paisatge sublim. Als vessants abruptes del canyó afloren seqüències rocoses massives i es desenvolupa una àmplia diversitat de nínxols ambientals. Durant segles, el congost va ser un desert marginal i incomunicat, un refugi gairebé inexpugnable, però també un camí d’aigua, vigilat des de castells i talaies, i una arriscada ruta d’armadies i raiers. Entre Cofrentes i Tous, el riu Xúquer –alimentat per la inèrcia sostinguda del cabal de base en règim natural– salva un desnivell de 300 m, un recurs valuós per als salts hidroelèctrics, pioners en la primera meitat del segle xx. Des d’aleshores fins a avui, la hidroelectricitat ha transformat molts elements dominants del paisatge del canyó. De la gestió energètica de la gola depenen moltes activitats de la nostra societat postindustrial. El paisatge del canyó del Xúquer, a més d’aigua i roca, i de cascades i corrents, també és un complex hidrotecnològic que ha imprés noves dimensions al paisatge.
La gola del Xúquer, entre Cofrentes i Tous, s’encaixa majoritàriament entre vores retallades de meses i moles calcàries (sud) i de serres plegades i fracturades (nord). Als vessants, desnivells pronunciats, escarpaments i penya-s egats, ben registrats per la toponímia (cinyell, perxa, cresta, turó, gorja, muralla, tallat, alt, rialt, puntal, etc.), alternen amb costeres i talussos de gradient marcat sobre roques més blanes. També hi ha marques de despreniments i timbes. En tot cas, el perfil transversal i l’amplària de la gola canvien en cada tram.
En el recorregut pel canyó, el Xúquer és un riu al·lòcton amb un règim que té una influència atlàntica notòria, amb nevades hivernals a les muntanyes de capçalera i tempestes primaverals freqüents. Abans de la regulació del Xúquer, el cabal mitjà a l’entrada del congost era de 55 m3/s i a l’eixida (a Sumacàrcer) era de 60. Si el cabal era relativament important, més significativa era la regularitat càrstica dels rius Xúquer i Cabriel, dependents dels aqüífers de capçalera i de la Manxa oriental. D’altra banda, la influència mediterrània introdueix trets de torrencialitat. Les crescudes extraordinàries destruïen els ponts i arrasaven unes infraestructures precàries, que col·lapsaven la comunicació entre els dos marges (així va ocórrer el 1864, el 1884, el 1898 i el 1923). En temps més recents, el desastre de la riuada de l’any 1982 va accelerar la reordenació hidroelèctrica aigües amunt de Tous.
El congost es troba comprés entre els pisos bioclimàtics termomediterrani i mesomediterrani, amb ombroclimes entre subhumits i secs. Alhora, l’encaixament condiciona els contrastos entre solanes i ombries i una rica alternança de nínxols ecològics. En conseqüència, hi ha nombrosos microambients amb una flora molt representativa; alguns de més accessibles es van aprofitar com a recurs pels habitants de Tous, Dos Aguas, Millares, Cortes de Pallás i Cofrentes.
El territori que envolta la gola va ser descrit per Cavanilles com un desert “sin cultivo y sin colonos”. La difícil accessibilitat i els recursos escassos sempre van limitar la densitat demogràfica. Tanmateix, durant l’època islàmica es va implantar al llarg del congost un sistema defensiu de castells, torres de guaita i fortificacions, del qual depenien alqueries i altres assentaments dispersos. Els llocs defensius són espectaculars i insòlits, sobre penya-segats i turons (castell de Tous-Terrabona, Castillet, castell de Cabas i castell de Millares, castells de Ruaya, la Pileta, Otonel i Chirel a Cortes de Pallás i el castell de Cofrentes). L’emplaçament més impressionant és l’arruïnat castell de Madrona, sobre una aguda penya vora el tancament de la presa del Naranjero, amb restes d’estructures recolzades a la vora d’un abisme de 300 m sobre el Xúquer.
Després de la conquesta cristiana del segle xiii, els marges del canyó del Xúquer van seguir poblats per mudèjars. El 1525, quan van ser forçats a batejar-se, es va produir la primera revolta a la Muela de Cortes. Posteriorment, l’ordre d’expulsió dels moriscos (1609) va originar una gran rebel·lió, amb un resultat dramàtic per als revoltats. L’expulsió va produir l’abandonament generalitzat de cases i terres, algunes de les quals es van transformar en erms durant la gran crisi del segle xvii. A pesar dels intents de repoblació, alguns llocs van quedar definitivament deshabitats. A finals del segle xviii, Buguete (Boxet) i Rugaya (Ruaya) estaven despoblats i a Otonel quedava només una casa. El patró del poblament actual, a pesar dels despoblats, és herència d’època medieval. Les poblacions que envolten el congost (Cofrentes, Cortes, Dos Aguas, Millares, Tous) van créixer en el segle xix i van arribar al màxim demogràfic durant les primeres dècades del segle xx (a causa de les obres relacionades amb la construcció dels salts hidroelèctrics).
Els recursos tradicionals a l’entorn de la gola han sigut la ramaderia extensiva, els productes forestals i la pràctica de l’agricultura. Atés que les cuidades hortes al voltant dels pobles i els conreus de secà (garrofera, olivera, vinya) no proporcionaven el que calia, l’activitat agrícola es completava amb la ramaderia transhumant, l’explotació de la muntanya (carboneig, llenya, calç, mel, etc.) o la recol·lecció d’espart per a la manufactura d’espardenyes i de margalló per a cordes, graneres, etc. Alguns veïns arredonien els ingressos amb altres oficis a temps parcial (arrieria, raier, jornalers a la Ribera, etc.).
Un altre tret ha sigut l’aïllament i la dificultat de les comunicacions. Les vies més comunes eren les senderes de bestiar i les sendes dels arriers. Els passos més complicats es trobaven als cinyells que vorejaven les moles. D’altra banda, el caràcter inaccessible del congost estava accentuat pels passos escassos per a creuar el riu Xúquer: a Cofrentes, Cortes de Pallás i Millares va haver-hi ponts de fusta precaris que, de manera recurrent, eren arrossegats per les crescudes més fortes. A Tous hi havia una barca per a creuar el Xúquer.
A principi del segle xx, l’arribada de l’empresa Hidroeléctrica Española (ara Iberdrola) va canviar la dinàmica del congost. Des del 1907 fins a avui, l’empresa ha desenvolupat dos esquemes d’explotació diferents (primer salts en cascada autònoms al llarg del congost, després un complex hidroelèctric integrat), alhora que ha augmentat significativament l’accessibilitat a bona part de la gola. Molts components del paisatge industrial de la primera etapa ja han sigut desmantellats o coberts per noves preses, mentre que les actuacions més recents, tecnològicament més sofisticades, són visualment dominants a la gola.
Al principi, el projecte d’explotació pretenia la captació d’aigües del Xúquer a Cofrentes i, després de conduir l’aigua per un conducte llarguíssim, la instal·lació d’una gran central al Barranc de Falón (Dos Aguas). Aquesta obra va topar amb dificultats geotècniques i altres obstacles insalvables; per això, es va optar per dos salts successius (Cortes i Millares), dotats cada un d’un embassament de derivació, un canal de conducció, un dipòsit de càrrega i una central.
El salt de Cortes de Pallás –amb presa prop de Cofrentes i després (1953) a Embarcaderos– estava situat al final d’un canal de 16 km i 45 m3/s de cabal, amb un desnivell de 80 m. La central, amb el poblat per a treballadors, estava al marge dret de Rambla Seca. En l’obra, inaugurada l’any 1922, van participar uns 4000 treballadors. La conducció de les turbines i un altre material tecnològic va ser una gesta de pioners. Des d’aleshores la central de Cortes de Pallás es va convertir en instal·lació permanent fins al seu tancament, el 1988. Després la central es va desmantellar igual que el poblat.
El salt de Millares, projectat el 1926 i iniciat el 1928, també constava d’una presa, un canal de 17 km i 55 m3/s de cabal gairebé tot en túnel, un dipòsit de càrrega i una central de cinc plantes (que va arribar a tindre quatre turbines). L’any 1932 van entrar en funcionament els dos primers generadors, el tercer el 1935 i l’últim el 1945. De la subestació de Millares partien quatre línies de distribució (Torrent, Alzira, Alcoi i Madrid). També ací es va construir un poblat. L’any 1998, la central de Millares va deixar de funcionar definitivament per la posada en explotació de l’embassament de Tous. L’any 2002 es va completar la demolició de la central i dels pavellons annexos d’habitatges.
Aigües amunt, el salt de Cofrentes, inaugurat el 1952, és hereu i successor del mític Molinar, encara que amb un rendiment hidroelèctric superior. El salt de Cofrentes unificava el salt del Molinar al Xúquer i l’antic projecte de Jábega al Cabriel. L’obra, que consisteix a portar les aigües del Xúquer al Cabriel a través d’un túnel de 15 km, arriba a un salt de 141 m. Després de turbinar, les aigües retornen al Cabriel primer i després al Xúquer i, poc després, s’estanquen de nou a la presa d’Embarcadores. A les proximitats de la central del salt de Cofrentes hi ha la colònia dels treballadors, amb els seus serveis bàsics.
Aquesta seqüència de salts successius al llarg del congost s’ha integrat amb noves instal·lacions. A final dels anys 80, es va acabar l’aprofitament hidroelèctric de Cortes-La Muela, capaç de generar 300 GW/h anuals amb la presa de Cortes II (1989) de 116 m d’altura i de gravetat amb una planta corba que aprofita el Xúquer des de la confluència amb el Cabriel i amb el contraembassament produït per la presa del Naranjero (1989), de 84 m d’altura, situada aigües avall de Cortes II.
El complex de Cortes es completa amb el bombament de La Muela, recolzat en l’embassament de Cortes i en un dipòsit superior de 20 hm3 amb un salt brut de 520 m de desnivell i uns 600 MW de potència instal·lada, que aprofita a la perfecció el tall gairebé vertical del canyó del Xúquer perquè se situa a menys de 800 m en planta. La proximitat a la central nuclear de Cofrentes, a només 11 km, i al focus de consum de la ciutat de València, a 50 km, unida a la disponibilitat d’un desnivell natural de més de 500 m, li proporcionen unes possibilitats òptimes per a aconseguir un gran rendiment energètic (Aguiló, 2005).
Però el paisatge és també un sentiment revestit de cultura. Durant segles, la gola del Xúquer va ser una terra ignorada, estèril, maleïda i inexistent. Només quan la modernitat va sentir l’estètica d’allò sublim, el congost va ser objecte d’una altra valoració. Així, per a Cavanilles, la gola del Xúquer –”un tajo de precipicios sin fondo” i “de abismos y despeñaderos”– era sublim. En les pàgines de les Observaciones del Reyno de Valencia expressa, probablement com en cap altre passatge, sentiments de pànic i inquietud per la “estrechez y desigualdad” del camí entre Cofrentes i Cortes, tant que “en muchas partes fuera una temeridad subir ni baxar montado”. El viatger confessa el pànic de “trepar por aquellas quebradas, y atravesar los precipicios que se descubren” a cada pas.
A principi del segle xx, l’institucionista Eduardo Soler descobria al congost del Xúquer –l’antítesi de les hortes i riberes ubèrrimes de València– els valors del paisatge ginerià. A l’abrupte, aspre, brau i sever canyó del Xúquer –amb els ràpids i les cascades, amb el silenci i els sorolls, amb els cingles i els desnivells, amb els camins solitaris i les poblacions recòndites i apartades– Soler va projectar els seus ideals regeneracionistes i els seus sentiments de gaudi de la natura. La bellesa del canyó –un concepte alié a la cultura dels pobladors i un argument a què eren insensibles els pobletans compensava les molèsties del camí. Sovint, les seues referències al valor estètic del riu Xúquer al canyó recorden passatges d’E. Reclus. El riu –“en comarcas donde dominan el secano y la pobreza de la vegetación espontánea de lo inculto”– era, per oposició, un element destacat del paisatge. El riu era una font de riquesa, però també de perills i de destrucció. Soler intuïa que els grans desnivells eren una oportunitat per a la instal·lació de salts hidroelèctrics que contribuirien a la regeneració d’aquelles poblacions.
Joan F. Mateu Bellés
Departament de Geografia
Universitat de València
V. Cervera Barat (1903). “Por el Júcar, aguas arriba”, El Mercantil Valenciano, 20 de septiembre.
“Salvada esa cortadura, se ofrece á nuestra vista la hermosísima cascada de Cortes. De una intrincada breña que envuelve como un estuche al molino de la Pileta y que pende sobre el río á unos 50 metros, se vierte el agua deshecha en polvo, y a través de ella el sol naciente descompone su luz en todos los rayos del espectro. Luego más abajo, y sobre un manto de criptógramas con variedades infinitas de musgos, helechos, hepáticas, etc. el agua se desliza suavemente, tejiendo a su paso filigranas de caliza incrustante.
También de esa cascada que llaman Chorradores en el país, hicimos una fotografía, gracias a mi infatigable compañero Pepe Cervera, encargado de ella, que hubo de hacer una cámara oscura en pleno campo como una cucaracha bajo dos mantas”.
E. Soler (1905). Por el Júcar. Notas y apuntes de viaje, p. 11.
“Como en la Alpujarra, como en el macizo de Peñagolosa y en el alicantino de Aitana, los caminos son solitarios; de pueblo a pueblo, en esta comarca (del cañón del Júcar), menos aún que en aquéllos, no hay caseríos, ni casas, ni ventas, ni bosques, ni fuentes, éstas por excepción y poco visibles. Pero aventajan en la amplitud de los horizontes, porque se han trazado, ó mejor abierto á lo largo de extensas mesetas, desde las cuales se tiende la vista en todas direcciones para contemplar y gozar, no una llanura monótona, sino segundos y ulteriores términos formados por un conjunto de montañas que en dirección parecida á la del Júcar atraviesan la provincia de Valencia, ó tambien un espacio más abierto, limitado por la Muela de Bicorp. Y los que han viajado por las montañas saben cuánto atenúa las molestias producidas por el estado del camino aquella impresión que nace de contemplar horizontes grandiosos que, por serlo, hasta llegan á subyugar el ánimo”
Hidroeléctrica Española, S.A. (1907-1957), p. 40.
“Pero ¡qué cerca y a la vez qué lejos estábamos de Molinar! El paisaje (de Millares) es otro, otros los vecindarios, las costumbres, las tradiciones y el nivel económico del medio ambiente. A fines del XVIII, el P. Cabanilles reprobaba a los habitantes de Millares que postergaran el cultivo de sus tierras a las artes industriales. El religioso enciclopédico habría preferido que sus anfitriones (¡ya era ha hazaña en aquellos tiempos recorrer a fondo el valle del Júcar!) se dedicaran a la nutricia labranza en vez de al oficio de fabricar alpargatas. Pero ¿qué habría escrito el autor adivinando que dos siglos después iban la industria y la agricultura a emparejarse y caminar de consuno, que una empresa española concienzuda y audaz habría de civilizar, habría de industrializar, no ya en detrimento de la agricultura, sino en beneficio de los regantes, las aguas histéricas del Júcar?”.
AGUILÓ, M. (2005).
La enjundia de las presas españolas II, Madrid, ACS, 335 pp.
HERMOSILLA, J. (1999).
Bases para el Plan Estratégico del Municipio de Cortes de Pallás, Valencia, Departament de Geografia de la Universitat de València, 227 p.
HERMOSILLA, J. (1999).
Los paisajes del agua en el Valle de Ayora, Buñol, Edita Mancomunidad Comarcal del Valle de Ayora-Cofrentes.
Hidroeléctrica Española, S.A. (1907-1957).
Barcelona, Seix Barral, 134 pp.
MATEU, J. F. et al. (2007).
Eduardo Soler y Pérez. Por el Júcar. Notas y apuntes de viaje, Valencia, Universitat de Valencia, 120 p + facsímil.
