La Marjal dels Moros. Sagunt

La Marjal dels Moros és un aiguamoll situat al sector NE de la província de València, entre els termes de Sagunt, al qual pertany en la seva major part, i el de Puçol. Està emmarcada en les unitats estructurals de la vall del Palància i la Serra Calderona. Constitueix un exemple significatiu d’una zona humida costanera mediterrània i és el testimoni que es conserva del que va ser una extensa franja de marjal que s’estenia des del Puig fins a Moncofa. En l’actualitat aquesta zona palustre es localitza paral·lela a la costa, en una longitud d’uns 3 km i una amplada que oscil·la entre 1 i 1,5 km. Malgrat la seva reduïda extensió està constituïda per una biodiversitat molt destacada, amb espècies de flora i fauna de gran valor ecològic, a més de posseir importants valors hidrològics i geomorfològics. No obstant això és un espai constret, envoltat d’edificacions i sotmès a una forta pressió agrícola, urbana i industrial.

El procés evolutiu que segueixen les zones humides i marjals al litoral valencià és molt similar, sent l’acció antròpica la que influeix de forma decisiva en els últims períodes. La Marjal dels Moros s’integra en el domini de la Serralada Ibèrica, alineació muntanyosa que presenta una direcció general de plegament NO-SE. A uns 25 km de la costa la serralada s’interromp per una sèrie de falles de directriu SO-NE, que enfonsen els relleus en la graderia cap al mar. Aquest entramat de falles produeix depressions costaneres, plenes de materials terciaris i quaternaris. Aquest aiguamoll s’inicia amb el desenvolupament d’una fletxa sorrenca longitudinal a la costa, anomenada restinga, enfront d’una zona continental amb presència d’aqüífers litorals de certa entitat, que drenen al mar. És el producte de l’emersió holocena d’una barra litoral de sorres, còdols i graves i de l’aportació de gran quantitat de materials detrítics del riu Palància, que es van dispersar per la costa. La restinga va deixar aïllada una allargada albufera, d’aigua inicialment salobre, que es va anar reblint per les aportacions de deus i materials que omplien la llacuna, de manera que poc a poc l’aigua es va convertir en una barreja entre dolç i salobre. En l’actualitat predomina l’aigua dolça, encara que els nivells depenen de les precipitacions i de l’estat dels aqüífers.

Hidrològicament la Marjal dels Moros s’integra a la Unitat Hidrogeológica de la Plana de Sagunt. Aquest aqüífer presenta problemes d’intrusió marina i risc de sobreexplotació. Les entrades d’aigua procedeixen de les aportacions subterrànies que afloren en deus o ullals, de la infiltració dels excedents de reg i de la transferència d’altres aqüífers. Les sortides es produeixen per extraccions per a la dotació de regs, per bombaments urbans i industrials, i pels desguassos al mar que s’efectuen per les goles connectades per la Séquia del Rei. De nord a sud aquestes goles són les de Colomer, Bernat, Pas de les Egües i la de l’Estany de Puçol.

En la Marjal dels Moros hi ha diverses unitats morfodinàmiques:

1) platja: predominen les graves i els còdols, que apareixen al costat de les escòries procedents dels antics Alts Forns del Mediterrani per l’extracció del ferro de la limonita. Aquests materials formen la restinga o cordó litoral;

2) saladar o mallada: la seva morfologia és el resultat de la proximitat al mar. L’elevada salinitat es produeix per l’esporàdica intrusió marina durant els temporals. L’evaporació posterior fa que es precipitin les sals;

3) marjal: predomina l’aigua dolça i ocupa la major part del paratge. Està constituïda bàsicament per llims negres orgànics, amb nivells de torba, producte del rebliment de l’antiga albufera.

Des del segle XVII es va utilitzar per al cultiu de l’arròs. Es van produir aterraments amb fins agrícoles, i fins al segle XIX no van començar les obres de sanejament, mitjançant l’obertura de rases i goles, el que va generar una àrea pantanosa poc profunda. Al segle XX el cultiu de l’arròs s’alternà amb les hortalisses i els cítrics i en els anys 60 i 70 van augmentar les dessecacions, la qual cosa reduí la mida de l’aiguamoll. Entre 1973 i 1976 l’Institut Nacional d’Indústria va expropiar els terrenys de la Marjal dels Moros per albergar l’ampliació de la IV Planta dels Alts Forns del Mediterrani, projecte que no va arribar a efectuar-se a causa de la reconversió industrial. El 1992 la Conselleria d’Hisenda va adquirir els terrenys, que ocupaven unes 800 ha. En la seva vora occidental s’ha instal·lat al Parc Industrial de Sagunt, i en la resta s’ha mantingut la marjal, els ecosistemes de la qual tenen un gran valor.

El 1995 es va declarar Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) pel Ministeri de Medi Ambient, a instàncies de la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient, per la qual cosa figura a la Xarxa Natura 2000. També va ser declarat com a LIC (Lloc d’ interès Comunitari), en aplicació de la Directiva Europea Hàbitats, en una extensió de 620,46 ha, de les quals unes 300 ha pertanyen a la zona palustre. La zona va ser utilitzada pels agricultors i per a activitats cinegètiques fins a l’any 2000, moment en el qual les dues activitats van quedar prohibides. L’única activitat permesa en algunes àrees d’aquest espai protegit és la ramaderia. L’any 2002 la marjal s’inclou en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana, el que va suposar que aquest espai es declarés com a sòl no urbanitzable de protecció especial. La Marjal dels Moros disposa en el seu perímetre de quatre microreserves de flora: les de Marjal dels Moros B (1999), i les de Marjal dels Moros A, Camí Rampete i Llacuna del Fartet, aprovades el 2003. Al seu torn, també posseeix dos microreserves de Fauna: els Cucs (2004) i Bassa Rampete (2006). El 2015 es va declarar per la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient (Decret 127, de 31 de juliol) com a Zona Especial de Conservació (ZEC) la marjal dels Moros, en ser un Lloc d’Importància Comunitària (LIC).

En aquest espai palustre ha una biodiversitat molt elevada. Posseeix espècies de flora i fauna de gran valor ecològic, amb diversos endemismes i algunes espècies en perill d’extinció. Es produeix una gran quantitat de matèria orgànica amb abundància d’algues microscòpiques. Disposa d’un ecosistema aquàtic amb taxons d’alt valor corològic, per la seva raresa o per la seva sensibilitat a la transformació del medi. La vegetació es divideix en una sèrie d’unitats, distribuïdes segons el grau de salinitat del substrat:

a) comunitats nitrohalòfiles, pròpies de platges de graves. Només algunes espècies molt especialitzades han sabut adaptar-se a aquestes condicions d’alta salinitat, exposició al vent i escassetat de matèria orgànica del sòl. Les més característiques són la rosella groga (Glaucium flavum), el vern de mar (Lobularia maritima) i el card marí (Eryngium maritimum). A mesura que ens allunyem de la costa augmenta la nitrificació i apareixen la farigola mascle (Teucrium belion), la travalera (Centaurea aspera) i la Crucianella marítima;

b) comunitats hidrohalòfiles: la seva presència fa que la Marjal dels Moros sigui un aiguamoll d’importància internacional, amb espècies assenyalades en la Directiva Hàbitats (92/43 / CEE). Destaca un endemisme exclusivament valencià, com és la saladina (Limonium dufourii), que està en perill d’extinció. En aquestes àrees de saladar es troba la sosa alacranera (Arthrocnemum fruticosum), la sosa sabonera (Arthrocnemum macrostachyum), la salicòrnia (Salicornia macrostachyum), el jonc espinós (Juncus acutus), el candilejo (Juncus subulatus), la suadea marítima i el ruibarbre de pobres (Thalictrum maritimum);

c) llacunes d’aigua dolça: en les vores de les zones inundades predomina el canyís (Phragmittes communis), els joncs marins (Juncus maritimus) i la boga (Typha dominguensis). La vegetació aquàtica està molt empobrida, encara que existeixen algunes espècies del gènere Chara i alguns exemplars de rupia rostrada (Ruppia marítima) i de llentia d’aigua (Lemna gibba).

Pel que fa a la fauna, abunden els insectes com mosques, mosquits o libèl·lules, a més de crustacis com la gambeta d’aigua dolça (Palaemonetes zariquieyi), que és endèmica del mediterrani espanyol. Entre els amfibis predominen la granota verda (Rana perezi) i el gripau (Bufo bufo) i entre els rèptils posseeixen un especial interès les poblacions autòctones de tortuga europea (Emys orbicularis) i tortuga leprosa (Mauremys leprosa), incloses en la Directiva Hàbitats. També són freqüents la serp de collaret (Natrix natrix) i la serp d’aigua (Natrix maura). La mastofauna es compon de ratpenats comuns (Pipistrellus pipistrellus), ratolins domèstics (Mus musculus), rates comuns (Rattus norvegicus) i ratolins de camp (Mus spretus). Entre els peixos la Directiva Hàbitats considera al samaruc (Valencia hispanica) i al fartet (Aphanius Iberus) com a espècies prioritàries i d’interès comunitari, en ser dos ciprinodòntids exclusius de la Mediterrània occidental amb poblacions molt reduïdes. En la mateixa Directiva s’assenyala també el llopet comú (Cobitis palúdica) com espècie d’interès comunitari.

L’avifauna posseeix una importància fonamental a la Marjal dels Moros, ja que s’han observat més de 250 espècies d’aus. D’entre elles la Directiva d’Aus Silvestres assenyala l’existència de 25 espècies de presència regular com nidificants o hivernants. Malgrat la seva reduïda grandària i les seves múltiples amenaces, compta amb poblacions importants de diverses espècies d’aus, algunes en perill d’extinció. Les espècies d’aus es divideixen en cinc grans grups:

a) residents: són presents durant tot l’any i la majoria són nidificants. Entre les gallinàcies destaca la fotja (Fulica atra), la polla d’aigua (Gallinula chloropus) i la polla blava (Porphyrio porphyrio). Els ànecs més comuns són l’ànec de coll verd (Anas platyrhynchos) i l’ànec colorit (Netta rufina);

b) migrants: passen l’hivern a l’Àfrica i tenen els seus llocs de cria en el Nord, centre i Est d’Europa. Utilitzen la marjal com a lloc d’alimentació i descans, tant a l’anada com a la tornada. L’ànec més típic és el xarrasclet (Anas querquedula). També s’observen cigonyes (Ciconia ciconia) i flamencs (Phoenicopterus ruber);

c) hivernants: utilitzen l’aiguamoll per passar l’hivern. Crien al Nord i Est d’Europa. Entre els ànecs apareixen bussejadors com el boix (Aythya ferina) i els ànecs nedadors, l’ànec cuallarg (Anas acuta), l’ànec griset (Anas strepera) i l’ànec cullerot (Anas clypeata). Entre els rapinyaires són freqüents l’arpella occidental (Circus aeruginosus), l’àguila ratera o busardo (Buteo buteo) i l’arpella pàl·lida o esparver d’estany (Circus cyaneus). Els principals passeriformes presents a l’aiguamoll són el mosquiter comú (Phylloscopus collybita), la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros), i el pit-roig europeu (Erithacus rubecula). Les aus limícoles hivernants més habituals són el becadell comú (Gallinago gallinago), la fredeluga europea (Vanellus vanellus) i el corriol daurat europeu (Pluvialis apricaria);

d) estivals: són nidificants en la seva major part, però a diferència de les residents retornen a l’hivern a l’Àfrica. Entre els ciconiformes tenim el martinet menut (Ixobrychus minutus), l’esplugabous (Bubulcus ibis) i el martinet blanc (Egretta garzetta). L’espècie de ànec més freqüent és la rosseta (Marmaronetta angustirostris). Hi ha diverses espècies limícoles com la carregada (Glareola pratincola), el corriol camanegre o fraret blanc (Charadrius alexandrinus) i la cames llargues (Himantopus himantopus). El principal caradriforme és el fumarell carablanc (Chlydonias hybrida). Els passeriformes més habituals són la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) i el balquer (Acrocephalus arundinaceus);

e) visitants i divagants: arriben a la marjal sense cap patró fenològic concret.

Miguel Antequera Fernández
Jorge Hermosilla Pla
Departament de Geografia,
Universitat de València

Compartir: