La Vall de Pop

La Vall de Pop és una subcomarca de la Marina Alta, marcada pel curs del riu Xaló o Gorgos, en una peculiar situació de transició entre el litoral urbà i turístic i la muntanya rural. Per aquest motiu, en la seua caracterització comparteix característiques físiques, econòmiques i demogràfiques de ciutats com Dénia o Xàbia, i les de pobles com Castell de Castells i fins i tot del sector més oriental de la veïna comarca del Comtat, com Famorca o Fageca. En aquesta combinació, de vegades s’ha inclòs en zones de desenvolupament rural, com en el cas de Benigembla al CEDIR-Aitana, i alhora ha patit un procés transformador de segona, tercera i gairebé quarta línia de platja, amb urbanitzacions “impossibles”, que escalen els seus cingles per donar unes vistes al mar promeses, que no es corresponen del tot amb la realitat geogràfica. Aquest caràcter mixt interior-litoral dóna problemes, però és, al capdavall, ben gestionat, una font inesgotable de possibilitats.

El medi físic i la seua potencialitat per a l’ús agrari i turisticoresidencial

Clima i topografia (Bru, 1983) es combinen per a donar lloc a un enclavament geogràfic singular. En els últims contraforts peninsulars de les Bètiques, en la seua orientació sud-oest nord-est, les serres, amb altituds que superen els 1.000 metres, arriben al Comtat i a la Marina Alta per a caure gairebé directament al mar, sense gairebé espai per a un pla d’inundació, el del Gorgos, que es puga considerar com a tal. Tanmateix, a la Vall de Pop, les altituds es moderen i els turons, escarpats malgrat tot, alternen amb els espais plans i ondulats que singularitzen aquest espai. Les condicions climàtiques (Pérez Cueva, 1994) són singulars. L’aridesa estival i la marcada irregularitat de les precipitacions són trets en comú amb qualsevol altre tipus de sector pròxim, però hi ha alguna cosa que singularitza aquest espai. És una vall oberta a l’est-nord-est per la qual es canalitzen els temporals de llevant que, en xocar amb els relleus prelitorals, generen pluges quantioses que donen lloc a totals anuals elevats superiors als 800 mm de mitjana, per exemple en el cas de Xaló, fruit a vegades –gairebé sempre– de pluges torrencials essencialment tardoestivals, vinculades al fenomen de la “gota freda”, que poden donar màxims en 24 hores superiors als 100 mm amb una certa freqüència. Es tracta, per tant, de la variant subhumida del clima mediterrani que, uns pocs quilòmetres més al sud, a les comarques alacantines centrals i meridionals de la província d’Alacant, és estrictament semiàrid. De fet, només al vessant meridional de les elevacions que conformen aquesta vall pel sud, els totals ja baixen de 500 i fins i tot de 400 mm. Quant a la temperatura, a pesar del seu caràcter de transició a un clima mediterrani un poc més continental i a més altitud que la zona estrictament litoral, segueix marcada per la influència marina, pel règim de brises que suavitza els excessos tèrmics tant de l’hivern com de l’estiu, amb mitjanes entorn dels 18°C, lleugerament més baixes a Benigembla, a l’interior, i més altes a Benissa, al litoral.

Des del punt de vista del relleu destaca el contrast entre la vall del riu Gorgos, amb una orientació gairebé total oest-est, un poc més estreta a Benigembla i progressivament eixamplada cap a Xaló, fins a topar amb els turons de Benissa, i les diverses elevacions que la flanquegen i la interrompen. Aquesta vall fluvial, amb els barrancs de Malafí, la Murta, Masserof o Passula, omplits d’aquests materials quaternaris a causa de les crescudes provocades per les pluges torrencials esmentades, resultarà extremadament fèrtil i, per les raons que s’apuntaran amb posterioritat, enganyosament fàcil d’urbanitzar. Per la seua banda, les seues muntanyes (Cavall Verd, la serra del Penyal de Laguar, el Carrascar i el coll de Rates, el Castell de la Solana o Muntanya Gran) no arriben a l’altitud de les veïnes comarques interiors del Comtat, però s’acosten a les de l’interior de la Marina Alta i, sobretot, a les que cauen directament al mar, on destaquen especialment els pendents dels turons, utilitzats a vegades com a tercera o quarta línia de platja per les urbanitzacions residencials, essencialment de població estrangera.

Un paisatge, dominat pels usos agraris i residencials

Fins a mitjans del segle xx, la Vall de Pop tenia una economia bàsicament agrària que compartia no només amb els seus veïns de l’interior, sinó fins i tot amb els del litoral, on el turisme era encara incipient. Quan s’inicia el boom turístic a la costa en els anys 60 i 70, aquests pobles seguirien bolcats de segur al sector agrari, que, tanmateix, ja patia de ple la crisi de l’agricultura familiar i el minifundisme i es veien atrets per treballs més còmodes i millor remunerats en el turisme litoral. El clima, el relleu i el sòl sempre haurien condicionat el paisatge agrari, tant en conjunt com en els matisos locals. En un context com aquest la trilogia mediterrània (blat, vinya i olivera) ja s’assentava a la Vall de Pop des de temps immemorial, però nous conreus com el de l’ametler, primer, i el taronger, després, guanyarien terreny. Tot i que la trilogia esmentada es pot donar més o menys en tots els espais mediterranis, els dos últims conreus o el de la garrofera es veuen especialment beneficiats pel fet de no patir els rigors tèrmics del clima més continentalitzat, que impera al naixement del Gorgos, a Castell de Castells, i, sobretot, en tot aquest context geogràfic que considerem Muntanya d’Alacant (l’Alcoià, el Comtat i l’interior de les Marines i l’Alacantí). La desaparició del cereal, absolutament fora de joc en l’agricultura familiar en espais minifundistes de muntanya des dels anys 60, vindria seguida d’una redistribució interna de la resta de conreus, en la qual l’olivera quedaria abancalada a zones més agrestes i fresques, el taronger a zones de mitjana pendent i, sobretot, la vinya predominaria a tot el fons de vall, cosa que donaria una personalitat pròpia a aquest espai. Sense menysprear tots els productes esmentats, és indubtable que la vinya, igual que en pobles veïns del litoral estricte, vinculada a les panses i també, sobretot, als vins blancs i dolços, és el conreu identitari. Una bona part de la Vall de Pop i sectors pròxims reuneix l’única vinya no interior inclosa en les rutes del vi de la província d’Alacant i de la Comunitat Valenciana. Si als nuclis litorals pròxims la vinya no va ser capaç de resistir la competència en l’ús del sòl amb el residencialisme turístic, o als interiors de la Muntanya d’Alacant va cedir terreny davant de l’olivera, els fruiters i l’ametler, ací va ser capaç de defensar-se prou bé.

En els anys 80, però sobretot des dels 90 fins a l’actualitat, la Vall de Pop “pateix” la deslocalització més residencial que turística de les seues veïnes Dénia o Xàbia. Els vessants dels turons esmentats abans amb bones vistes sobre la vall i, en alguns casos, fins i tot sobre el mar, atrauen uns turistes estrangers que s’han cansat de la saturació del litoral i dels seus preus, i que busquen ací una major tranquil·litat, sense perdre del tot la proximitat d’allò que tant els va atraure, el mar Mediterrani. Tant en noves urbanitzacions, la majoria, com en recuperació de cases tradicionals o riuraus, els més sensibles, busquen noves formes d’habitar aquests espais no com a turistes sinó de manera definitiva. En alguns casos, són alguns estrangers els que s’atreveixen fins i tot a regentar cases rurals obertes a tots, però especialment orientades als seus compatriotes. Alguns exemples i xifres demostren aquests fets.

Una referència succinta a l’evolució de la població i dels habitatges corrobora aquest procés. Segons el cens del 2011 els 8 municipis que componen la Vall de Pop sumen 19.457 habitants però molt mal repartits, ja que Benigembla, Llíber, Murla i Senija no arriben a 1.000, Alcalalí i Parcent els superen per poc, Xaló s’acosta als 3.000, mentre que Benissa, l’únic amb accés a la costa, encara que de difícil aprofitament per al sol i platja, amb 11.613 habitants suma més que tots els altres junts. Segons els criteris demogràfics més estrictes només Benissa no és un nucli rural, encara que per altres qüestions econòmiques i de proximitat a zones urbanes potents, difícilment podem considerar aquesta zona com a rural. Curiosament, en aquest sentit, alguns d’aquests municipis (Benigembla) van ser susceptibles de ser inclosos en zones de desenvolupament rural, compartides amb zones molt més estrictament rurals per dinàmiques econòmiques i d’accessibilitat, com la Muntanya d’Alacant. Ja s’ha esmentat la predilecció de la població estrangera, generalment de la Unió Europea, per assentar-se en aquests pobles. Les xifres donen suport a aquest fet, ja que el 42% dels habitants de Vall de Pop tenen aquest origen, sense grans diferències internes o fins i tot amb percentatges majors, superiors al 50% entre els nuclis més rurals. Sempre que es parla del medi rural s’insisteix en l’envelliment de la població, que supera en el conjunt de la Vall de Pop el 25% de població de més de 65 anys, per tan sols un 10% de menys de 16. No obstant això, convé apuntar una peculiaritat d’aquest entorn, comú a molts altres sectors del litoral alacantí, però especialment intens ací, i és que l’envelliment no respon només a la dinàmica pròpia de la població nacional sinó, sobretot, als estrangers que han triat aquestes terres com a lloc de retir permanent després de la jubilació. Tant és així que en el cas de la població estrangera el percentatge de majors de 65 anys supera el 34% i el de menors de 16 a penes arriba al 7%. Com a mostra del triomf del turisme residencialista en aquesta subcomarca, a penes el 49% de l’habitatge és principal, xifra que oscil·la entre el 45% de Benissa i el 65% de Xaló.

Un paisatge valorat i simbòlic. Iniciatives per a la valoració del seu patrimoni natural i cultural

La Vall de Pop és un sector pont des de molts punts de vista, naturals i antròpics. És un sector litoral o prelitoral, però amb alguns trets continentals i de muntanya. En aquest sentit, presenta un paisatge agrest, on resulta fonamental el clima, mediterrani subhumit. A l’atractiu dels nombrosos dies de sol, els pocs dies de pluja i les temperatures suaus d’un sector litoral i prelitoral, que comparteix amb molts altres de la província, se suma un total pluviomètric relativament elevat, encara que mal repartit, que és, sens dubte, font de verdor tant en la vegetació natural de pins i alzines, com en els conreus ja citats: oliveres, garroferes, ametlers, tarongers i vinyes. Alguns d’aquests conreus presenten, a més, canvis estacionals cridaners: la flor de l’ametler, encara a l’hivern però anunci d’una primavera que mai acaba d’anar-se’n del tot en aquest racó, o el roig intens de les fulles de la vinya a la tardor. Els bancals, autèntic patrimoni immemorial, escalen pendents impossibles buscant un màxim aprofitament de la terra i de l’aigua, un fre a l’erosió, necessari també en la prevenció d’avingudes al litoral. El fet de mantenir-lo s’ha de veure com a essencial per raons estètiques i funcionals, i la impermeabilització del sòl que han suposat algunes de les urbanitzacions esmentades ha de ser degudament reconduïda. Si alguna cosa dóna especial valor a aquest paisatge és el seu caràcter agroforestal, l’equilibri i mescla perfecte, però en perill per subexplotació, entre el que és natural i el que és antròpic. És un sector rural interior en alguns casos, però tan pròxim i ben comunicat amb el litoral que s’aprofita de totes les seues dinàmiques positives, encara que també d’algunes de les negatives.

L’existència de la Mancomunitat de la Vall de Pop (vegeu http://www.valldepop.és) és sens dubte un factor positiu de posada en comú de tots els valors d’aquesta subcomarca, aprofitant fins i tot els d’algunes de les veïnes. Oferta turisme actiu, allotjament rural, rutes patrimonials com les dels riu-raus, rutes de senderisme i bicicleta i, convé destacar-les, rutes gastronòmiques i enològiques. En aquest últim cas, cal destacar que la Vall de Pop és el sector litoral d’una ruta del vi que s’uneix amb l’interior del Vinalopó. La gastronomia “pateix” o, millor dit, gaudeix de la influència de mallorquins i nord-africans i, en el cas dels primers, la seua influència es deixa sentir fins i tot en la varietat local del valencià d’aquestes terres.

Enrique Moltó Mantero
Departament d’Anàlisi Geogràfica Regional i Geografia Física
Universitat d’Alacant

Compartir: