Les Dunes de Guardamar

A la comarca del Baix Segura, a la província d’Alacant i a escassos 35 km de la capital, es troba el municipi costaner de Guardamar del Segura. Els seus 11 km de platja i el seu bosc litoral, resultat d’un ambiciós projecte de reforestació, fan d’aquest poble de 17.000 habitants una de les destinacions turístiques preferides de la comunitat. El conjunt destaca per la bellesa del seu paisatge de dunes fòssils i mòbils, cobertes aquestes últimes per un bosc litoral a banda i banda del riu Segura.

Les dunes litorals són acumulacions de sorra arrossegada per les brises marines i els tem-porals de Llevant des de les platges immediates. Aquestes no són altra cosa que dipòsits de sorra d’origen continental que els rius han llançat al mar (Ebre i Roine principalment en aquest cas) i que després ha estat distribuïda per tot el litoral gràcies al corrent de deriva que, ajudada per les ones, ha acabat abocant a la vora del mar. Les dunes són més freqüents i grans com més sec és el clima, que en el cas de Guardamar, amb només 250 mm de pluja a l’any, està classificat com a àrid. Es tracta doncs de formacions dinàmiques, en procés constant de transformació, que avancen des de la platja cap a l’interior sepultant quant troben al seu pas, ja sigui camps de conreu, edificis o pobles sencers. Les més allunyades de les platges, a les que no arriba la força del vent, poden esdevenir en dunes fòssils, és a dir, amb la sorra ferma i endurida fins a esdevenir roca gres. Sobre una d’elles hi ha les ruïnes del castell medieval i en el seu vessant septentrional estava situada la vella Guardamar. Les dunes mòbils, les que estan més a prop del mar i es veuen sotmeses als temporals de vent, cobreixen un ampli espai litoral que s’estén des del sud de les Salines de Santa Pola fins al cap de Cervera (dunes de la Mata). El professor Vicenç Roselló de la Universitat de València diu d’elles que “integren el conjunt dunar més important de la costa mediterrània espanyola” (Roselló, 1978: 31).

Un lloc habitat des de fa més de 28 segles

L’origen de la Guardamar que avui coneixem és posterior a la conquesta cristiana, però dins del seu terme municipal s’han trobat restes d’assentaments humans que es remunten al segle VIII a. C. La conservació d’aquestes ruïnes és excel·lent a causa dels moviments de la duna que van donar com a resultat el soterrament d’aquests enclavaments i la seva preservació durant 2.800 anys.

El més antic d’aquests assentaments està datat entre els segles VIII i VI a. C. i correspon a un poblat fenici, declarat Bé d’Interès Cultural, conegut com La Fonteta. Les investigacions dutes a terme per Rafael Azuar i el seu equip en el jaciment d’una ràbita islàmica durant la dècada de 1980 van treure a la llum diversos objectes de l’època fenícia que portaren als arqueòlegs a sospitar de l’existència d’un assentament d’aquesta cultura. El 1996 van començar les excavacions a càrrec d’un grup d’arqueòlegs de la Universitat d’Alacant, dirigit per Alfredo González Prats, que va acabar desenterrant un assentament Fenici. Gràcies a l’acció de les dunes es tracta d’uns dels enclavaments púnics més ben conservats de la Península. A La Fonteta s’ha trobat un sistema defensiu compost per una gran muralla de prop de 12 metres d’altura i diversos bastions, a més d’una organització de carrers tant a l’interior com en el perímetre exterior d’aquesta muralla. Així mateix s’han conservat forns i tallers metal·lúrgics de ferro, plata i coure. L’existència d’aquestes construccions, al costat de la possibilitat d’explotació de les salines de la zona, ens dóna un dels motius principals pel qual els fenicis van decidir instal·lar-se en aquesta àrea.

En aquest lloc també s’han trobat mostres de la presència de poblats ibèrics, entre les quals destaca la Dama de Guardamar, trobada el 1987 al jaciment arqueològic de Cap Estel. Aquest bust d’una dama ibèrica semblant a la Dama d’Elx, de 50 cm d’altura, està datat entre els anys 400 i 370 abans de Crist.

L’herència musulmana

L’altre gran descobriment arqueològic del lloc el constitueix la Ràbita Califal, de meitat del segle X, localitzada en el centre de la duna mòbil, a uns 480 m del riu Segura, a 560 m del mar i a 1.350 m del centre de Guardamar. Igual que va passar amb l’assentament fenici, les dunes van enterrar la ràbita, conservant-la gairebé íntegrament. Al voltant de 900 anys després, durant els treballs de reforestació de les dunes, el 1897, es va trobar una làpida fundacional que parlava de l’existència d’una mesquita en aquest mateix lloc. Un segle després, el 1984, va començar la recerca d’aquesta mesquita. El resultat va ser la troballa de 22 cel·les amb els seus respectius mihrabs, una mesquita, estances per acollir els viatgers i diversos edificis annexos.

Al començament del segle XIII, un cop abandonada i soterrada la ràbita, els cristians construïren un poblat nou, incorporat al Regne de València i elevat a la categoria de vila real en 1304. En aquest mateix lloc el geògraf musulmà Al-Udri cita l’existència d’una població anomenada al-Mudawwar, que ha de ser la mateixa que encara en 1326 és citada com Almodóvar, encara que ja en aquestes dades i des de poc després de la conquesta cristiana al voltant de 1240, es parla d’una vila anomenada Guardamar. La arabista Carme Barceló opina que es tracta del mateix lloc, encara que altres ho posen en dubte, ja que entre la Ràbita i la vella Guardamar hi ha una distància superior a 1’3 km. Durant l’Edat Mitjana va ser una plaça forta composta per castell i muralla. Al segle XVIII la colonització agrícola va fer que la població creixés ràpidament com apunta a la fi del mateix segle Cavanilles, que la descriu en aquests termes:

“Guardamar, último pueblo de la huerta, puesto en la pendiente rápida septentrional del monte, con calles en cuesta, y edificios muy ordinarios: fué antiguamente población respetable, mas decayó de modo que en tiempos de Escolano se componia de solas 200 casas, inclusas las de Roxales, mirado como aldea suya padeció despues las menguas que otros pueblos por la expulsion de los moriscos, y guerras que siguiéron hasta la de sucesion; pero recobrada la paz tomó nuevos aumentos con la agricultura, y actualmente consta de 660 vecinos, que se esmeran en cultivar su término, mejorar y multiplicar las producciones. A imitación de varios pueblos de la huerta han plantado muchas tahullas de naranjos, destinado á hortalizas dilatados campos, donde cogen al pie de 500 arrobas de todas ellas, y puesto en todas partes frutales de diversas especies. Tienen en el secano olivos, viñas, higueras, barrilla y muchísimo grano, especialmente cebada, del que cogen 30 cahices”. (Cavanilles, 1797, II: 243)

Els terratrèmols de 1829 i la nova Guardamar del enginyer Larramendi

En 1829 un gran terratrèmol va afectar a diversos municipis de la Vega Baixa, principalment a Torrevieja, Almoradí, Benejúzar, Torrelamata, Rojales i Guardamar. En aquest últim el resultat va ser la destrucció de l’antiga vila medieval i del seu castell. Va haver-se de construir una altra ciutat i l’encarregat de fer-ho va ser l’enginyer José Agustín de Larramendi, que sobre aquest projecte escrigué: “Guardamar va a ser el pueblo más bonito del Reino (…) Guardamar se planteará apartado del antiguo, entre éste y el molino de viento, en una ladera de suave pendiente y agradables vistas al mar, con la regularidad y forma prolongada según permita la naturaleza”. Tot i que en aquell moment va semblar el lloc idoni per al nou assentament, anys més tard l’avanç de la duna va amenaçar amb enterrar el poble i les seves hortes. Larramendi va dissenyar una guia de carrers de pla hipodàmic de vies àmplies amb arbres i edificis de poca alçada amb patis interiors. Es van utilitzar materials i estructures més sòlides per aguantar millor futurs sismes. La característica principal d’aquest traçat va ser la novetat d’afegir dues places circulars als dos extrems del poble, la qual cosa li va dotar d’un encant especial. Encara que molt transformat per les edificacions modernes de diverses plantes que han substituït les cases originals, el pla ideat per Larramendi manté el seu disseny hipodàmic amb els carrers rectes formant illes rectangulars i les seves dues places circulars ja citades (actualment dels Llauradors i dels Pescadors), més una tercera de forma rectangular al centre, Plaça de la Constitució, on hi ha l’església parroquial de Sant Jaume amb la seva torre en el centre de la façana, l’ajuntament i la casa-museu de l’enginyer Mira, instal·lada en un dels pocs edificis que queden segons el disseny original de Larramendi. A l’oest sobre el turó s’aixequen les ruïnes del castell, parcialment restaurat, en el qual destaca el Baluard de la Pólvora des del qual s’albira una bella panoràmica de Guardamar amb el mar Mediterrani al fons.

Però Larramendi va situar el nou poblat en un tàlveg situat entre la duna fòssil i la mòbil, concretament a la cantonada SO de la mateixa, sense pensar que els vents de component NE que dominen en aquest punt farien avançar les sorres cap al poblat, com va començar a ser evident només uns cinquanta o seixanta anys més tard.

La reforestació de les dunes: l’obra de Francesc Mira

A la fi del segle XIX les dunes amenaçaven amb empassar-se el poble de Guardamar, igual que havien fet amb els assentaments fenicis i àrabs segles enrere. El 1897 es va aprovar per Reial Ordre el Projecte de defensa i repoblació de les Dunes de Guardamar, dut a terme per l’enginyer alacantí Francisco Mira Botella. En 1900 va començar una repoblació forestal que va durar 30 anys i en la qual va participar gairebé tot el poble. En una extensió de més de 700 hectàrees es van plantar més de 600.000 arbres, principalment pins, palmeres, xiprers i eucaliptus. Es construïren camins, cases forestals, dunes artificials i tres vivers. El resultat de tan ambiciós projecte és el bosc litoral de la Pinada, orgull del municipi. Es tracta d’un gran bosc de pins, palmeres, xiprers, eucaliptus i diverses espècies halòfites d’arbustos i herbes, que formen un paisatge natural de gran bellesa, composat per les Dunes de Guardamar i les Dunes de la Marina, i engrandit per la presència de les ruïnes fenícies, ibèriques i musulmanes ja citades. Una xarxa de senders permet recórrer les intimitats del bosc i arribar fins als punts d’interès natural i arqueològic.

Les platges: un complement per al turisme de relaxament

A una banda i l’altra de la desembocadura del riu Segura trobem platges de sorra fina, acompanyades diverses d’elles del ja esmentat frondós bosc litoral de pins, palmeres, xiprers i eucaliptus frenant l’avanç de les dunes. Les seves aigües netes conviden al bany i la pràctica d’esports nàutics. Cadascuna de les platges que conformen els 11 km de la costa de Guardamar té una sèrie de singularitats que la fan especial. Les més importants són les següents:

Platja dels Tossals: al nord de la desembocadura del Segura aquesta platja naturista destaca per la seva abundant vegetació i les seves dunes naturals.

Platja dels Vivers: a la zona de dunes d’aquesta platja trobem els jaciments de la Fonteta i la Ràbita Califal. Deu el seu nom al fet que va ser en les seves proximitats on es crearen els tres vivers en què van néixer els més de 600.000 arbres que van ser replantats al llarg de tot el sistema de dunes. Al nord d’aquesta platja hi ha la desembocadura del Segura amb un port esportiu i un petit far vermell que guia als navegants.

Platja de la Babilònia: destaquen les seves casetes, de mitjans del segle XX, situades a molt pocs metres de la mar. Quan es van construir la distància de les aigües era major, però la regressió de la platja ha anat augmentant al llarg dels anys a causa de la construcció d’un espigó, part del projecte d’explotació de la desembocadura del Segura, que va provocar un canvi en el dipòsit de sediments. A causa d’això, conforme passaven els anys, la mar es va anar menjant la platja fins a arribar a diverses d’elles. Actualment algunes d’aquestes cases ja han estat enderrocades i altres es troben en estat de ruïna.

Platja del Montcaio: destaca per la presència de restes arqueològics d’època romana dels segles I al IV després de Crist, repartits en dos jaciments, el del Castell i el del Salidero. Així mateix trobem les restes d’una ràbita islàmica dels segles X i XI i la coneguda com a Torre del Descarregador, també islàmica, dels segles XII i XIII.

Carme Piqueras Sanchis
Ghaleb Fansa
Departament de Geografia,
Universitat de València

Compartir: