Les Columbretes

Anomenem Columbrets o Columbretes l’arxipèlag menut, d’origen volcànic, situat enfront de les costes de Castelló. És un paisatge marítim significatiu per les característiques d’insularitat, de la flora i de la fauna, que en conjunt constitueixen un entorn mediambiental i paisatgístic únic de les terres valencianes.

Les illes de les serps

Les Columbretes se situen a poc més de cinquanta quilòmetres, unes 28 milles nàutiques, de la costa. Són, juntament amb l’illa de Tabarca, situada enfront de les costes alacantines, que també incloem en aquest llibre sobre el paisatge valencià, els dos únics elements insulars de les nostres terres. Atesa la peculiaritat de les Columbretes, amb la seua riquesa natural i paisatgística, el 25 de gener de 1988 es van declarar Parc Natural; l’any 1990, Reserva Marina i, l’any 1995, la Llei d’Espais Naturals Protegits de la Comunitat Valenciana va posar definitivament els fonaments per a la recuperació i la protecció de l’arxipèlag.

En són una trentena, entre les illes i els illots del conjunt insular. Les més grans són l’Illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot. Totes d’origen volcànic, es van produir en diverses fases temporals, entre el miocé superior i el període quaternari, és a dir, al llarg de diversos milions d’anys. La forma de ferradura que conformen l’Illa Grossa, el Mascarat i el Mancolibre ens mostra les restes d’un antic cràter. El punt més alt s’eleva a la primera d’aquestes illes, a seixanta metres sobre el nivell del mar, a l’anomenat mont Colibre , sobre el qual hi ha el far. La superfície total de l’arxipèlag és d’unes 19 hectàrees, de les quals gairebé la meitat componen l’Illa Grossa.

El seu far va ser dels destins menys desitjats pels faroners, tant per l’aïllament com per les condicions físiques i per la fama que tenia d’illa de serps. El far es va inaugurar a mitjan segle xix i hi va haver faroners fins al 1961, any en què es va automatitzar. Va haver-hi, a més, un cementeri menut on es van soterrar mariners ofegats en el mar i algun faroner que hi va morir.

La insularitat dota l’arxipèlag d’un ambient específic, sobretot pel que fa a la flora, en relació directa amb la de les illes mediterrànies de la zona, com les Balears. La baixa pluviometria en condiciona, evidentment, la capa vegetal, que ha patit una sèrie de processos de desforestació sistemàtica en els últims cent cinquanta anys. Es va produir l’eliminació intencionada de la vegetació natural per eliminar animals perillosos per als faroners, els pescadors i altres pocs humans que visitaven les illes. S’hi van fer cremes de vegetació, s’hi van introduir animals com el porc i el conill; tot això, va alterar el paisatge natural vegetal de les illes. Tanmateix, coneixem l’aspecte original per les descripcions del capità britànic Smyth, que en informes per a la Societat Geogràfica de Londres, l’any 1831, indica l’existència d’una massa de matoll més variada i exuberant que l’actual.

L’aïllament les ha dotat d’un ecosistema característic i fràgil tant en terra ferma com al fons marí que les envolta. Les plantes es desenvolupen en unes condicions especials com el poc espai, l’aridesa, la poca pluviometria, la insolació, la salinitat, la presència d’aus i els seus excrements, la proximitat del mar i les tempestes. Així, disposa d’espècies vegetals com Suaeda vera, Withania frutescens, Lycium intrincatum, Lavatera arborea, L. mauritanica, i algunes d’endèmiques com els caps blancs de les Columbretes (Lobularia maritima ssp. columbretensis) i el Medicago arborea ssp.citrina, aquesta última present també a Eivissa i a Cabrera.

Pel que fa a la fauna, aquesta està constituïda per diverses espècies endèmiques d’artròpodes, mol·luscos terrestres i rèptils. Entre els artròpodes, l’escorpí. La sargantana de les Columbretes és una espècie protegida, Podarcis hispanica ssp. atrata.

L’aïllament ha permés que siga refugi de nombroses espècies d’aus marines, zona de cria i punt de referència per a les migracions anuals d’algunes aus. És un punt d’implantació de la gavina corsa, Larus audouinii, un dels més importants juntament amb el delta de l’Ebre. El gavià argentat de potes grogues és una de les aus més abundants a les illes. També hi cria la baldriga cendrosa o baldriga, i s’hi localitza un rapaç: el falcó de la reina. Altres aus també presents a l’arxipèlag són l’ocell de tempesta o escateret i el corb marí emplomallat.

Així mateix, l’entorn marí conforma un paisatge submergit de qualitat, que presenta una gran varietat de flora i fauna. El seu entorn està protegit, tot i que hi ha espais a la contornada per a la pesca: tonyina, llagosta, emperador, sardina, aladroc…

Fita paisatgística del passat, referència amb present i futur

Ja hi ha cròniques de les illes en la literatura grecollatina, que reconeixen l’Illa Grossa com a “illa de les serps”, per l’abundància d’aquest animal al seu solar, i també n’hi ha dades en autors com Estrabó, Pomponi Mela i Plini el Vell; en l’edat moderna n’hi ha notícies en l’obra del valencià Gaspar Escolano; en el segle xviii, en les notes del brigadier de l’armada espanyola Vicente Tofiño de San Miguel; el 1831, en els plànols i les anotacions de la visita del capità de la marina anglesa W.H. Smyth; en l’obra de l’hepatòleg valencià Eduard Boscà l’any 1873; en la del capità de navili espanyol Rafael Pardo Figueroa el 1878, i també en la d’un caçador i en la d’un taxidermista, F. Bru i J. M. Benedito, al final del segle xix.

Serà a les acaballes del segle xix quan les illes rebran la visita exploratòria de l’arxiduc Ludwig von Salvator, que ens va deixar un text científic magnífic sobre aquestes illes: Columbretes, 1895. En aquelles pàgines, producte de les seues observacions, mostra la natura, la flora, la fauna, la vida dels faroners, el paisatge, la poesia d’aquestes illes allunyades i solitàries. En el seu viatge va recollir insectes i ens ha deixat fragments de la realitat de les illes d’aquell moment, de la llum mediterrània, d’aquest espai paradisíac “frente a las costas de Valencia donde el cielo compite en azul con los de Siria y Egipto”. Les descripcions de l’arxiduc són un vertader estudi científic de les illes. Té una visió idíl·lica de la vida a l’illa, cosa que no devia coincidir amb l’opinió general dels faroners que feien el servei al lloc: “La vida de los habitantes de Columbretes es alegre como la de la codorniz, la alondra, el tordo y la tórtola, que vienen en primavera y en el otoño para descansar aquí y seguir volando hacia el vecino continente, o más lejos, en dirección al Norte”.

La pesca indiscriminada, les visites freqüents de vaixells d’excursionistes i, finalment, la utilització com a camp de tir militar, fins a l’any 1982: tota aquesta pressió antròpica va arribar a posar en veritable perill les illes, la flora i la fauna. Però la declaració com a espai protegit i els controls de les visites fan d’aquest entorn un paisatge meravellós i sense comparació al nostre territori valencià. Des que se’n va declarar la protecció, les visites estan regularitzades i hi ha diversos itineraris controlats per al passeig.

Aquesta fita paisatgística valenciana està especialment protegida, però al mateix temps és una de les més vulnerables davant de qualsevol alteració. Tant el medi terrestre com el marí necessiten no només la protecció legal i la gestió de l’espai, sinó també el respecte de tots els visitants. El medi marí és especialment sensible i un excés d’acció, de presència de vaixells i d’activitats de busseig el fan especialment vulnerable. La qualitat de les aigües és un altre dels elements clau en aquest equilibri mediambiental. Els possibles projectes de prospeccions petrolíferes en l’entorn de la costa valenciana constitueixen, així mateix, un perill probable per a la integritat d’aquest paisatge natural. Però, a més, l’arxipèlag és un laboratori d’investigació d’aspectes lítics, de flora, de fauna terrestre, de fauna marina, de les aus… tot això és motiu d’identificació, d’estudi i de protecció. Per a la Comunitat Valenciana és un paisatge i un entorn natural de primera.

Josep Montesinos i Martínez
Departament d’Història de l’Art
Universitat de València

Compartir: